Translation and Cultural Apropriation: Dante, Paolo and Francesca in British Romanticism

Aquesta contribució s'obre amb una reconsideració del concepte d'apropiació com a mecanisme d'enllaç entre el consum i la producció de materials culturals. Sobre aquesta base, les traduccions angleses de la Divina Comèdia de Dante fetes en el període romàntic hi són enteses com a part d'un projecte cultural més ampli, que busca la incorporació d'autors, textos i tradicions literàries/artístiques a fi d'expandir i engrandir la cultura nacional anglesa o britànica. La traducció completa de Henry Cary (1814) és vista així en el context dels discursos en competència i les diverses reduccions "sinecdòquiques" del poeta italià originats pels intercanvis apropiatius romàntics. Un exemple particularment significatiu d'aquesta mena d'apropiació l'ofereixen les versions de l'episodi de "Paolo i Francesca" (Inferno V.73-143). Les traduccions i reescriptures d'aquest episodi per Leigh Hunt, John Keats i Lord Byron, així com la versió canònica de Cary, són testimonis d'una proliferació de significacions que van de l'esfera política i pública a l'íntima i privada. Considerat en termes d'apropiació, el text de Dante s'erigeix en productor d'implicacions culturals que el converteixen en un element actiu i influent en la cultura d'arribada, un agent més en els seus múltiples processos de producció i re-producció