Traducció catalana i franquisme (1939-1975)

Com a mesura de control polític i editorial, molts règims totalitaris s’han fixat en la traducció. Considerada una de les eines més eficaces de modernització de cultures, ha estat estretament vigilada o directament prohibida arreu i en totes les èpoques. Aquest article se centra en un dels casos singulars de l’Europa contemporània: el de la traducció catalana sota la dictadura franquista (1939-1975). Durant més de dues dècades, el règim va practicar una doble censura, ideològica i lingüística. És a dir, alhora que no es podia publicar un llibre que qüestionava la religió, la moral o la política imposades en qualsevol de les llengües de l’Estat (basc, castellà, català i gallec), fins al 1962 van ser especialment perseguides les traduccions a les “altres” llengües espanyoles que no fossin la castellana. A partir del 1962, amb un canvi legislatiu que deixava de penalitzar per defecte les llengües “minoritàries” o “minoritzades”, la traducció al català va experimentar una revitalització que, a la recerca del temps perdut, va convertir el català en una de les llengües més traductores de la dècada dels seixanta (tal com mostren estudis estadístics). Quins eren els criteris “oficials” de la censura i l’argumentació esgrimida? Com es van sortejar les prohibicions? Quin tipus d’obres es va traduir? Quins autors? De quines llengües? Qui va ocupar-se’n? Quines empreses editorials van atrevir-se de primer a saltar-se els controls policials i després van comercialitzar els llibres? Com va ser, si va existir, la recepció coetània? Aquestes són algunes de les moltes preguntes que sorgeixen d’entrada i a las quals mirem de respondre. Perquè, malgrat tot, els múltiples intents de silenciar la transmissió de veus foranes per mitjà d’una llengua perseguida no van aconseguir el seu objectiu final: l’eliminació de l’alteritat i, en última instancia, de la llengua