Bonaventura Vallespinosa, traductor de Pirandello

Realitzades entre el 1959 i el 1974, les traduccions pirandel·lianes de Bonaventura Vallespinosa van tenir una difusió molt remarcable, en forma de llibre i dalt dels escenaris, sobretot als anys vuitanta i noranta, difusió indestriable de les activitats promogudes per Frederic Roda des del Centre d'Estudis Pirandellians de l'Institut del Teatre. Havien nascut, però, en un entorn, el del Centre de Lectura de Reus, en el qual sovint no s'anava més enllà de la lectura dramatitzada, modalitat que condiciona la praxi traductora vallespinosiana. Són traduccions que acceleren el ritme de l'obra amb una reducció important de la puntuació i amb una sintaxi més lligada i acabada, alhora que escapcen parcialment les acotacions. Revelen afinitats, per tant, més amb allò que Pirandello té de teatre de text que no amb l'atitellament i la deformació expressionista. La solitud de l'home foll, clau de volta del teatre pirandel·lià, en Vallespinosa entra en part en conflicte, en part en simbiosi amb la voluntat comunicativa del traductor resistent.Bonaventura Vallespinosa's translations of Pirandello, ranging from 1959 to 1974, were in wide circulation either in book form or stage performances, above all in the 80s and 90s. This public awareness is inseparable from the events organised by Frederic Roda from the Centre for Pirandellian Studies (Centre d'Estudis Pirandellians) at the Institut del Teatre. Vallespinosa's translations, however, had started life within the setting of the Centre de Lectura de Reus, where more often than not they were just performed as dramatized readings - a modality which was a determining factor in Vallespinosa's translation strategies. In effect, these translations hasten the pace of the work through noteworthy cuts in the use of punctuation and a more connected and conventional syntax, while at the same time partially overlooking stage directions. Consequently, they reveal an affinity which is more in keeping with that which Pirandello has of text-based theatre rather than puppetry and expressionist deformation. The solitude of the madman, focal point of Pirandello's plays, in Vallespinosa enters partly into conflict with, partly into symbiosis with the communicative will of the translator committed to the Catalan cause