Cliticization as Unselective Attract

The purpose of this article is to provide an explanatory account of the divide between enclisis and proclisis in pronominal clitic constructions in Romance and Semitic languages. The analysis is based on two fundamental assumptions: (i) clitics do not target designated prelabelled positions, but take maximal advantage of the available categorial structure; (ii) cliticization patterns are tightly dependent on the inflectional properties of the language, more specifically, on the feature content of the two functional categories, Infl and v. We show that the various asymmetries in clitic behavior can elegantly be explained in terms of the minimalist theory of movement, combined with certain formal hypotheses about the building of phrase structure and about the relation of morphology to syntax. Relying on certain ideas about uninterpretable features, Attract and Agree, we argue that cliticization patterns can be made to follow from the strategies made available by U.G. to check the uninterpretable feature of the category Infl and from the derivational origin of the tense and person-number features. A principle, the Unselective Attract Principle, is introduced according to which an uninterpretable feature is a potential attractor for all the features which are of the same type as the one which it selectively attracts. In Romance and in Semitic, clitic phi-sets are unselectively attracted by Infl. Two additional principles, the Priority Principle and the Single Licensing Condition, insure that at some point in the derivation a clitic can incorporate into Infl only if Infl doesn't already host an attracted inflectional morpheme. This idea holds the key for the enclisis/proclisis divide. Enclisis, i.e. clitic incorporation into Infl, is disallowed in Romance finite clauses where the uninterpretable feature of Infl selectively attracts the person-number agreement phi-set; it is legitimate in Semitic and European Portuguese finite clauses in which the same feature is checked through Agree.L'objectiu d'aquest article és donar compte de manera explicativa de la divisió entre enclisi i proclisi en construccions amb pronoms clítics en llengües romàniques i semítiques. L'anàlisi es basa en dos supòsits fonamentals: (i) els clítics no es traslladen a posicions específiques preestablertes, sinó que aprofiten màximament l'estructura categorial existent; (ii) els patrons de cliticització depenen estretament de les propietats flexives de la llengua, més concretament, del contingut de trets de les dues categories funcionals, Flex i v. Mostrem com les diverses asimetries en el comportament dels clítics es poden explicar elegantment en termes de la teoria minimista del trasllat, combinada amb certes hipòtesis formals sobre la construcció de l'estructura sintagmàtica i sobre la relació entre la morfologia i la sintaxi. Basant-nos en algunes idees sobre els trets pretables, i sobre Atraieu i Concordeu, defensem que els patrons de cliticització es poden derivar de les estratègies que permet la GU per comprovar els trets no interpretables de la categoria Flex, així com de l'origen derivacional de dels trets de temps i de persona i nombre. Proposem un principi, el Principi de l'Atraieu No Selectiu, segons el qual un tret no interpretable és un atractor potencial per a tots els trets que són de mateix tipus que el tret que atreu selectivament. En llengües romàniques i semítiques, els conjunts de trets dels clítics són atrets no selectivament per Flex. Hi ha dos principis més, el Principi de Prioritat i la Condició de Legitimació Única, que garanteixen que en algun moment de la derivació un clític es pot incorporar a Flex només si Flex no té ja un morfema flexiu adjuntat. Aquesta idea és la clau de la divisió entre enclisi i proclisi. L'enclisi, és a dir, la incorporació dels clítics a Flex, no és permesa en les oracions finites de les llengües romàniques en què el tret no interpretable de Flex atreu selectivament el conjunt de trets de persona i nombre; en canvi, és permesa en llengües semítiques i en portuguès europeu, en què els mateixos trets es comproven per Concordeu