La continuïtat «bioliterària» al País Valencià: de Carles Ros a Carles Salvador (o de Gregori Maians a Vicent Andrés Estellés, passant per Teodor Llorente)

L’article fa evident un fil conductor que va dels novatores preil·lustrats valencians de la fi del s. XVII fins a l’actualitat. També la connexió directa de València amb Londres i París al segle XIX –no sols amb Cadis, Madrid o Barcelona. Els poemes «En los dies del rei Fernando» d’Antoni Maria Peyrolon (1830) i «Lo somni» de Vicent Salvà (1831) són exponents valencians de cultura avançada. Teodor Llorente és també valorat com l’eix que connecta malgré lui l’esforç cultural dignificador valencià anterior a 1859 –amb l’Escola Pia de València com a focus primigeni de l’evolució romàntica– i l’esforç cultural dignificador valencià posterior a 1909. És a dir, entre la celebració dels Jocs Florals de València en honor a Ausiàs March l’any 1859 i l’emblemàtica coronació de Llorente com a poeta a València l’any 1909, que conclogué la Renaixença valenciana amb un èxit històricament suficient. This article presents evidence of a cultural continuum spanning from the pre-enlightened Valencian Novatores of the late 17th century to the present day. It also highlights the direct cultural connection of València with London and Paris during the first half of the 19th century –along with Cádiz, Madrid or Barcelona, which are more commonly acknowledged. In this context, the Valencian poems «En los dies del rei Fernando» by Antoni Maria Peyrolon (1830), and «Lo somni» by Vicent Salvà (1831) exhibit a high and up to date culture. This paper also evidences the Calasanzian Pious School of València as an early hub of the romantic shift. In 1859, València organized Jocs Florals –Floral Games– in celebration of Ausiàs March. Teodor Llorente, one of the winners, is regarded as the key link that connects the pre-1859 Valencian cultural dignifying efforts and the post-1909 ones. The popular event of Llorente’s coronation as Poet in 1909 turned him an icon and concluded the Valencian Renaixença –Rebirth– with a historically sufficient success, as this work proves