Diálogos diaspóricos: El papel del género, la lengua, y la revisión de la narrativa neo-esclava

En aquest article examino la creació de narratives neo-esclaves, o textos de ficció escrits als segles 20 i 21, encara que establerts durant un període imaginari de l'esclavitud o servitud americana. En aquestes novel·les els autors, normalment els afro-descendents, representen l'esclavitud i/o la vida en la plantació, en general, per atorgar privilegi a les experiències de l'esclau. El procés d'escriure activament contra les narratives de les plantacions tradicionals dels segles 18 i 19 pot alliberar històries d'esclavitud i permetre parlar a actors silenciats. No obstant això, en aquest treball, argumento que existeix cert perill d'una major marginació quan la Història és la plataforma per a l'expressió creativa. Examino dues novel·les els autors de les quals emprenen l'ús de la sàtira per parlar de l'experiència dels esclaus i, en fer-ho, exploro com les imatges d’esclau Negre i les serventes poden ser tant devaluades com enfortides en funció de la representació i la intenció de l’autor.In this article I examine the creation of neo-slave narratives, or fictional texts written in the 20th and 21st centuries, yet set during an imagined period of American slavery or indentured servitude. In these novels the authors, usually African-descended, depict slavery and/or plantation life, generally, to privilege the experiences of the slave. The process of actively writing against traditional plantation narratives of the 18th and 19th centuries can liberate slave histories and allows silenced actors to speak. However, in this paper, I argue that there is a danger of further marginalization when History is the platform for creative expression. I examine two novels whose authors employ the use of satire to discuss slave experience and by doing so, I explore how the images of Black slave and servant women can be either devalued or empowered depending on authorial representation and intent.En este artículo examino la creación de narrativas neo-esclavas, o textos de ficción escritos en los siglos 20 y 21, aunque establecidos durante un período imaginario de la esclavitud o servidumbre americana. En estas novelas los autores, normalmente los afro-descendientes, representan la esclavitud y/o la vida en la plantación, en general, para otorgar privilegio a las experiencias del esclavo. El proceso de escribir activamente contra las narrativas de las plantaciones tradicionales de los siglos 18 y 19 puede liberar historias de esclavitud y permitir hablar a actores silenciados. Sin embargo, en este trabajo, argumento que existe cierto peligro de una mayor marginación cuando la Historia es la plataforma para la expresión creativa. Examino dos novelas cuyos autores emplean el uso de la sátira para hablar de la experiencia de los esclavos y, al hacerlo, exploro cómo las imágenes de esclavo Negro y las sirvientas pueden ser tanto devaluadas como fortalecidas en función de la representación y la intención del autor