La complexa articulació de les conviccions personals de Manuel Brunet en l’escenari de la primera postguerra

Durant la primera postguerra, el periodista Manuel Brunet (Vic, 1889 – Figueres, 1956) es va convertir en l’analista polític més destacat de la revista Destino. Catòlic a ultrança, va utilitzar els arguments anticomunistes vaticans per blasmar amb vehemència l’experiència republicana. La persecució soferta els primers mesos de guerra per grups revolucionaris va accentuar, encara, el menyspreu vers l’heterogeni col·lectiu de rojos que constituïa l’exili. D’altra banda, malgrat pertànyer al bàndol vencedor, la persecució de la cultura catalana va convertir el periodista en un “vençut”. Desconcertat, l’autor es va aïllar a l’Empordà, al marge dels cercles d’influència de la capital catalana. Des del seu refugi, escrivia els articles per a Destino i, fora de l’abast de la censura, també va deixar el seu testimoni privat i crític amb la situació del moment en unes notes personals que romanen inèdites. Amb la voluntat de constatar les diferències entre l’àmbit públic i privat de les opinions del periodista, l’autor de l’article contrasta les àcides crítiques de Manuel Brunet aparegudes a Destino amb relació a l’experiència republicana i a l’exili, condicionades per la censura i per unes conviccions personals en matèria religiosa i política properes a l’actitud del règim franquista, amb les seves opinions privades sobre cultura o identitat.