Televisió i identitat nacional. Esplendor i declivi de la televisió autonòmica catalana

Malgrat les dificultats que hagin pogut sorgir des dels seus inicis mateixos, durant vint anys TVC ha complert els seus objectius de representació institucional i ha permès una certa representació pública de normalitat lingüística catalana, encara que sigui només pel fet de fer possible l'existència d'un registre televisiu absolutament actual. Es pot assegurar amb tota la certesa del món que, considerat globalment, el projecte de televisió autonòmica catalana, amb els seus dos canals, TV3 i C33, ha estat un dels majors èxits polítics del govern que els va crear. Tot i algunes debilitats -indubtables-, l'autor assegura que es pot afirmar que TVC ha estat fonamental en la creació d'un espai català de comunicació, és a dir, d'un àmbit de llengua, cultura i comunitat política que ha afavorit en certa manera «la redistribució del poder cultural entès com la capacitat de recreació de les identitats col·lectives en un context de mundialització de l'economia i de la cultura, i d'un poder que avui dia s'exerceix sobretot a través del control de l'espai geopolític de la comunicació». Ara bé, més enllà d'aquest balanç, necessari, quins són els punts febles, els desafiaments -la persistència, a Catalunya, d'un espai de comunicació espanyol encara hegemònic- i els reptes -el paper de TVC com a instrument de reconstrucció nacional en el món actual? Aquestes i altres qüestions són objecte d'anàlisi en aquest articl