La pràctica epistolar a Catalunya (1700-1850): usos de la carta familiar

Durant l'Antic Règim les cartes acomplien diverses funcions, entre elles, les d'informar, instruir, entretenir i divulgar determinades idees o discursos entre la població. La segona meitat del segle XVIII i el XIX representen l'època de màxim esplendor de la correspondència com a mitjà de comunicació i sociabilitat a conseqüència, fonamentalment, de l'increment de la taxa d'alfabetitzats i del desenvolupament del sistema de correus espanyol. Les cartes privades dels nostres avantpassats, no concebudes amb cap intenció literària ni amb el propòsit d'ésser distribuïdes públicament, han esdevingut, amb el pas del temps, documents històrics molt valuosos que poden ésser examinats des de diferents òptiques i/o àmbits científics. Fins ara els que han donat a llum més estudis i publicacions són els literaris o lingüístics i els històrics però l'examen de la correspondència ha estat (i és) útil per a d'altres disciplines com l'antropologia, la sociologia, la paleografia, la diplomàtica, la filosofia i àdhuc la ciència. Els especialistes en història social de la cultura escrita analitzen la carta com a producte escrit i es fixen en els diferents usos, funcions i modalitats de les epístoles, el llenguatge emprat a les mateixes o l'extensió i utilitat social del gènere. A Catalunya, malgrat haver estat un territori especialment fèrtil quant a la producció i la conservació de correspondència epistolar, encara no s'ha localitzat, catalogat i donat a conèixer la totalitat d'aquest ric patrimoni documental ni s'han desenvolupat suficientment els estudis de conjunt sobre la matèria. La finalitat última que persegueix la nostra recerca és cobrir, en part, el buit actualment existent d'estudis relatius a la teoria i la pràctica d'escriptura epistolar circumscrits a l'àmbit territorial català, donant a conèixer, de retruc, algunes correspondències fins ara inèdites. Amb aquest propòsit, hem examinat una quinzena d'epistolaris o reculls de cartes familiars (intercanviades entre els membres d'una mateixa nissaga) dels segles XVIII i primera meitat del XIX fent servir un mètode d'anàlisi de les dades qualitatiu, diacrònic i basat en la selecció d'una mostra representativa d'epístoles i en l'observació d'una sèrie d'ítems. El nostre estudi presta una especial atenció a les característiques formals i temàtiques de les cartes amb la intenció d'establir fins a quin punt la pràctica epistolar s'atenia amb les disposicions teòriques del moment; conèixer quins eren els principals temes de què tractaven les epístoles; i a partir d'aquesta informació, inferir quins foren els usos que hom donà a la correspondència epistolar durant les mencionades centúries i acostar-nos (amb totes les prevencions possibles) a la idiosincràsia de les relacions familiarsDuring the Ancien Régime, letters have accomplished several functions, among those, to inform, instruct, entertain and spread determinate ideas or speeches among the population. The second half of the 18th century and the 19th one, represent the period of maximum splendour of correspondence as a mean of communication and to establish social relations as a result, fundamentally, of the increase of people that became alphabetized and for the development of the Spanish post system. The private letters of our ancestors, no conceived with any literary intention neither with the purpose to be distributed publicly, have become, in the course of time, very valuable historical documents that can be examined from different optics and/or scientific fields. Up till now those that have given to light more studies and publications are the literary or linguistic and the historical fields, but the study of correspondence has been (and is) useful for other disciplines like anthropology, sociology, palaeography, diplomatic, philosophy and even the so considered "pure" or "exact" sciences. Specialists in the writing culture of social history analyse letters as a written product and they focus their attention on the different forms, uses, and functions of letters, the language employed to write them or the extension and social utility of the gender. Catalonia, in spite of have been a territory especially fertile regarding the production and the conservation of correspondence, has still not located, catalogued and introduced the whole of its rich documentary heritage neither it hasn't developed sufficiently studies of group on the matter. The last purpose that our research pursues is to cover, partly, the gap (at present existent) of studies relative to theory and practice of epistolary writing circumscribed to the Catalan territory. We also would present some correspondences up till now unpublished. With this purpose, we have examined fifteen collects of family letters (exchanged between the members of a same lineage) of the 18th century and the first half of the 19th one using a qualitative and diachronic analysis' method, which is based in the selection of a representative sample of letters and in the observation of a series of items. Our study pays a special attention to the formal and the thematic characteristics of selected letters to intend to establish to what extent the epistolary practice coincided with the theoretical disposals of the moment; to know which were the main subjects developed in those letters; and from this information, to infer which would be the uses that one gave to correspondence during the aforementioned centuries and to approach us (with all the possible preventions) to the idiosyncrasy of the family relationships