The European Union's policies to curtail the trade in natural resources that fund armed conflicts

Durant els últims 15 els recursos naturals que financen recursos armats han rebut una creixent atenció per part de la investigació acadèmica. La Unió Europea (UE) també ha reconegut la problemàtica dels anomenats "recursos de conflicte", però fins ara li ha mancat un enfocament coherent per afrontar el problema. En alguns casos, la UE ha optat per mesures multilaterals per trencar el vincle entre els recursos naturals i els conflictes, però en altres casos, la Unió ha actuat d'una manera unilateral o no ha actuat en absolut. Aquesta falta de coherència pot semblar sorprenent ja que la UE és percebuda generalment com un 'campió mundial' de promoure solucions multilaterals pels problemes globals. La tesi es pregunta per tant: per què en situacions similars relacionades amb els recursos de conflicte la Unió Europa ha optat per polítiques diferents? Per respondre a aquesta pregunta s'ha dissenyat un marc analític que integra factors externs i interns. A nivell extern, en primer lloc s'ha examinat el nivell de suport a les institucions europees i els estats membres de polítiques com la restricció del comerç d'aquests recursos de conflictes. En segon lloc, s'ha estudiat el context mundial per les polítiques d'aquest tipus, utilitzant la conceptualització de les Xarxes Globals de Producció. Les dinàmiques de conflictes, alimentades pels ingressos de l'explotació dels recursos naturals, s'emmarquen en processos més amplis de la globalització econòmica. Aquest marc s'ha aplicat als casos de (I) els diamants i el Procés de Kimberley; (II) la fusta i el Reglament de la Fusta de la UE; i (III) els minerals de la República Democràtica del Congo. A nivell intern, en tots els casos estudiats es pot detectar una complexa interacció entre les consideracions normatives i econòmiques. Com més es poden reconciliar aquestes dues dimensions, més suport té una mesura en l'àmbit de la UE. Però pels resultats finals de les polítiques, el factor determinant és el context global. En primer lloc, perquè la UE es troba en un entorn més advers per a promoure les seves normes dins dels fòrums multilaterals com a conseqüència de l'auge de les economies emergents, reticents a mesures globals vinculants per motius ideacionals i materials. En segon lloc, perquè les normes privades transnacionals, sovint aclamades com una resposta a la "escletxa de la governança mundial", tenen un impacte més aviat limitat a les Xarxes Globals de Producció. Aquestes normes tenen una certa presència i importància a la UE i altres mercats occidentals, però el seu pes en altres parts de la resta del món és limitat. Com a conseqüència, la UE pren cada vegada més mesures unilaterals. La tesi conclou que l'elecció de les polítiques unilaterals i bilaterals reflecteix un canvi des del suport a qualsevol preu al multilateralisme cap al reconeixement més pragmàtic d'una multipolaritat globalitzada.La investigación sobre el papel que los recursos naturales juegan en la financiación de conflictos armados ha tomado fuerza durante la década de 2000. La Unión Europea (UE) ha reconocido el problema que suponen estos recursos, llamados "recursos de conflicto", pero carece de un enfoque coherente para su gestión. En algunos casos, la UE ha optado por medidas multilaterales para romper el vínculo entre los recursos naturales y los conflictos mientras que en otros casos, la Unión ha actuado de forma unilateral o no ha actuado en absoluto. Estas posiciones pueden parecer sorprendentes, ya que la UE es percibida generalmente como la promotora por excelencia de soluciones multilaterales en la resolución de problemas globales. La pregunta que se responde en la tesis es, por lo tanto, por qué la UE ha optado por diferentes políticas para estos casos tan parecidos. Para responder a esta cuestión se ha diseñado un marco analítico que integra factores internos y externos. Por un lado, se examina dentro de las instituciones de la UE y los Estados miembros el nivel de apoyo a dado a ciertas medidas para la restricción del comercio de estos "recursos de conflicto". Por otro lado, se estudia el desarrollo de este tipo de políticas en el contexto global utilizando el concepto de Redes Globales de Producción. Los conflictos son alimentados por los ingresos de la explotación de los recursos naturales y, por lo tanto, están incorporados en los procesos de globalización económica. Este marco se aplica a los casos de (I) los diamantes y el Proceso de Kimberley; (II) la madera y el Reglamento de la Madera de la UE; y (III) los minerales de la República Democrática del Congo. En todos los casos estudiados se puede detectar una compleja interacción entre las consideraciones normativas y económicas. Cuanto más se reconcilian estas dimensiones, más apoyo tiene una medida en el ámbito de la UE. Para los resultados de las políticas finales, sin embargo, el contexto global es el factor determinante. En primer lugar, debido al auge de las economías emergentes que se oponen a medidas globales vinculantes tanto por motivos ideológicos como materiales, la UE se encuentra con un entorno más adverso para promover sus normas a través de foros multilaterales. En segundo lugar, las regulaciones privadas transnacionales, a menudo aclamadas como una respuesta a la "brecha de la gobernanza global", sólo tienen un impacto limitado en muchas Redes Globales de Producción. Mientras tienen una cierta presencia e importancia en la UE y otros mercados occidentales, su peso en grandes partes del resto del mundo es limitado. Como consecuencia de estos dos acontecimientos la UE decide usar medidas unilaterales cada vez más. La tesis concluye que la elección de estas políticas unilaterales / bilaterales refleja un cambio desde el apoyo a cualquier precio al multilateralismo hacia un reconocimiento más pragmático de una multipolaridad globalizada.Since the 2000s, the role of natural resources that are financing armed conflicts has come under increased academic scrutiny. The European Union (EU) has as well recognised the problem of these so-called "conflict resources", but lacks so far a coherent approach to address it. In some cases the EU has opted for multilateral measures to break the link between natural resources and conflicts, but in other cases the Union acts unilaterally or not at all. This may appear surprising as the EU is usually perceived as the global champion of multilateral solutions for global issues. The dissertation asks therefore why the EU has chosen different policy measures for these similar-looking cases. To answer this question an analytical framework has been designed that integrates internal and external factors. On the one hand the level of support at the EU institutions and among the Member States for measures to curtail the trade in these "conflict resources" was examined. On the other hand, the global context for such policies was studied by using the Global Production Networks (GPN)-conceptualisation. The conflict dynamics, fuelled by the revenues of natural resource exploitation, were thus embedded in broader processes of economic globalisation. This framework was applied to the cases of (I) diamonds and the Kimberley Process; (II) timber and the EU Timber Regulation; and (III) minerals from the Democratic Republic of the Congo. On the internal level, in all studied cases a complex interplay between normative and economic considerations could be detected. The more these dimensions could be reconciled, the more support a measure had at the EU-level. For the final policy outcomes, however, the global context was the more determining factor. Firstly, due to the rise of the emerging economies that oppose for both ideational and material motives globally binding measures, the EU encounters a more adverse environment to promote its norms through multilateral forums. Secondly, transnational private regulations, often hailed as an answer to the "Global Governance Gap", only have a limited impact on large parts of many GPNs. The EU had incorporated such schemes in its policies but they can therefore not provide genuine global solutions to this kind of problems. As a consequence of these two developments the EU is increasingly taking unilateral steps. The thesis concludes therefore that the EU's choices for unilateral/bilateral policies in the field of conflict resources reflect a move from supporting multilateralism at any price to a more pragmatic recognition of globalised multipolarity