Discurs parlamentari i representacions socials La representació de la immigració que emergeix de les preguntes d'una Comissió d'Estudi Parlamentària Montserrat Ribas Bisbal Aquesta tesi doctoral està subjecta a la llicència Reconeixement 4.0. Espanya de Creative Commons. Esta tesis doctoral está sujeta a la licencia Reconocimiento 4.0. España de Creative Commons. This doctoral thesis is licensed under the Creative Commons Attribution 4.0. Spain License. Universitat de BarcelonaDepartament de Lingüística GeneralPrograma de doctorat: Lingüística Teòrica i AplicadaBienni: 1991- 1993Tesi doctoralDISCURS PARLAMENTARI I REPRESENTACIONSSOCIALS(La representació de la immigració que emergeix de lespreguntes d’una Comissió d’Estudi Parlamentària)Per optar al títol de doctora en LingüísticaPresentada per:Montserrat Ribas Bisbal2000Dirigida per: Dra. M. Teresa Cabré CastellvíDr. Teun van DijkAls meuspares, que m ’han ensenyat a sentiri m'han donat, també, el nom dels sentimentsperquè els sàpiga reconèixer i compartir.AGRAÏMENTSL’elaboració d’una tesi doctoral és un procés llarg i difícil. Difícil no només perl’esforç intel·lectual que ens obliga a fer, sinó perquè ens fa a entrar en contacte ambaspectes de nosaltres mateixos que potser, en altres circumstàncies, mai no hauríemdescobert. Descobrir qui som davant l’abatiment, la inseguretat, la por, la solitud, lamandra, la ineficàcia, el descoratjament, i també davant de la il·lusió, el rigor, lasatisfacció, l’entusiasme, etc. a què ens aboca un treball d’aquestes característiques,no resulta sempre fàcil. No obstant això, per a mi, ha estat un recorregut vital tantrevelador que crec que ha pagat, veritablement, la pena de fer-lo. Tanmateix aquestrecorregut, intem i extern alhora, no l’he fet sola, sinó que moltes persones, per unaraó o una altra, s’hi han vist involucrades. Ara, abans de donar per acabat aquestviatge, m’agradaria esmentar, si més no, aquelles que han hagut de “patir” mésdirectament els sotracs del camí.Primer de tot, vull agrair de manera molt especial als meus directors de tesi, la Dra.M. Teresa Cabré i el Dr. Teun. A. van Dijk, la cura amb què s’han llegit tots icadascun dels capítols, i els comentaris i suggeriments que m’han anat fent. A la Dra.M. Teresa Cabré, vull, a més a més, fer-li arribar un agraïment molt sincer per tot elque professionalment i humanament m’ha donat. Com a lingüista, m’ha ensenyat,entre moltes altres coses, a ser especulativa i rigorosa en la recerca, i hàbil en ladocència. I, com a amiga, m’ha ajudat sempre a tirar endavant, sobretot en elsmoments adversos de la vida.També vull agrair a Sergi Alegre, Ignasi Riera i Antoni Bosch l’amabilitat amb quèem van atendre i les gestions que van haver de fer perquè pogués obtenir el corpusd’anàlisi en suport informatitzat. A Jesús Carrasco, el seu assessorament a l’hora detractar i explotar el corpus amb les eines informàtiques de l’IULA. I a Mercè Lorentei Danièle Dubois, els comentaris i les referències bibliogràfiques que, moltamablement, m’han fet arribar i que m’han estat d’una gran utilitat.A Jesús Tusón, Joana Rosselló, Valeria Salcioli i M. Antònia Martí els vullmanifestar el meu profund agraïment per tot el que han fet perquè, finalment, aquestatesi es pugui defensar en el recentment constituït Departament de Lingüística Generalde la Universitat de Barcelona i, sobretot, pel tracte càlid i amistós que, d’ells, herebut en tot moment.A Montserrat Gonzàlez i Marta Albaladejo, els vull donar les gràcies per la relacióentranyable que hem anat construint al llarg d’aquests anys de “vicissituds”compartides. I a Roser Vemet, Cristina Gelpí, Rosa Estopà i Meritxell Domènech,pel suport i l’amistat que constantment han sabut fer-me arribar. Sense elles,m’hauria sentit sovint molt abatuda.Finalment, vull agrair a Carolina Santamaría la seva estretíssima col·laboració en lacorrecció i configuració finals del treball; i al meu germà Jordi, les moltíssimes horesque ha invertit a millorar-ne l’aspecte formal. Sense el seu ajut afectuós idesinteressat, acabar aquesta tesi hauria estat un procés molt més llarg i dur. A laYayo, li vull agrair que m’hagi fet fàcil el dia a dia, les constants paraules d’ànim i,sobretot, el seu extraordinari sentit de l’humor.Per acabar, vull manifestar un agraïment molt i molt especial a la meva neboda Júliaque, sense ser-ne conscient, amb els seus dos anys, m’ha recordat quines són lescoses veritablement essencials a la vida; i un agraïment infinit als meus pares, quesempre han cregut en mi molt més que jo mateixa. Sense ells, res de tot això nohauria estat possible.Per facilitat englobem la gent més diferent dins el mateix vocable, per facilitattambé els atribuïm crims, accions i opinions col·lectives: “els serbis han matat... ”, “elsjueus han confiscat... ”, “els negres han incendiat.. ", “els àrabs es neguen a...” Sensepensar-nos-hi gaire, emetem judicis sobre aquest o aquell poble, el qual és considerat“treballador”, “hàbil” o “gandul”, “susceptible”, “hipòcrita”, “orgullós” o “obstinat”,i de vegades la cosa s'acaba amb vessament de sang.Ja sé que no és gaire realista esperar que els nostres contemporanis modifiquind’un dia per l’altre la seva manera d’expressar-se. Però em sembla important quecadascú de nosaltres prenguem consciència del fet que les paraules que fem servir nosón innocents, sinó que contribueixen a perpetuarprejudicis que al llarg de la Històriahan demostrat ser perversos i funestos.Perquè sovint és la nostra mirada la que tanca els altres en les seves pertinencesmés estretes, i també és la nostra mirada allò quepot alliberar-los.AMIN MAALOUF, Les identitats que maten.índex0. Introducció 170.1. Delimitació del tema 170.2. Configuració del corpus 190.3. Objectius del treball 190.4. Supòsits de partida 210.5. Perspectiva teòrica 24O.ó. Tractament de les dades 260.7. Organització del treball 28i. Discurs parlamentari i representacions social.s1. Representacions socials 391.1. Cognició individual i cognició social 401.1.1. Models de representació dels coneixements 411.1.1.1. La gramàtica de la narració 411.1.1.2. Els esquemes 431.1.1.3. Els marcs 441 1.1.4. Els guions (scripts) 451.1.1.5. Els prototips 461.1.1.6. Els models mentals 481.1.1.7. Connexions entre els diferents models cognitius presentats 501.1.2. Les representacions socials 51l.i .2.1. La noció de representació social 521.1.2.2. Pensament sociocèntric i pensament descentrat 541.1.2.3. Els prejudicis 561.2. Ideologies i representacions socials 581.2 1. Conceptes i teories de la ideologia 591.2.1.1. Una concepció crítica de les ideologies (la propostade J. B. Thompson) 601.2.1.2. Una concepció cognitiva de les ideologies (la proposta62de T. van Dijk)1.2.1.3. Les ideologies com a representacions socials 641.2.1.4. Les representacions xenòfobes 651.3. Discurs públic i representacions socials 681.3.1. Funcions prioritàries del discurs ideològic 681.3.1.1. La persuasió 691.3.1.2. La legitimació 691.3.2. La metodologia hermenèutica de Thompson 721.3.3. Representacions socials i argumentació 781.3.3.1. Esquema bàsic de l’argumentació 781.3.3.2. Vers un model cognitiu de Vargumentació 801.4. Conclusions 822. El discurs parlamentari 892.1. El joc parlamentari de les comissions d’estudi 902.1.1. Què és una comissió d’estudi parlamentària (CEP)? 932.1.2. Descripció de la interacció d’una comissió d’estudi parlamentària 942.1.2.1. Les posicions interaccionals 972.1.2.2. La cortesia parlamentària 1002.1.2.3. La pregunta des del punt de vista de la interacció 1022.2. La pregunta d’una comissió d’estudi parlamentària (CEP) 1032.2.1. Les macropreguntes (supercslructura dc la intervenció) 1042.2.1.1. Preguntes que contenen la resposta 1082.2.1.2. Adhesió a determinats valors 1092.2.1.3. Legitimacions / autojustificacions 1102.2.1.4. Deslegitimacions 1122.2.2. Les micropreguntes 1132.2.2.1. Esquema general de la pregunta 1142.2.2.2. Pregunta i asserció. Oposició o gradació? 1162.2.2.3. Preguntes interrogatives i preguntes argumentatives 1212.2.2.4. La pregunta com a tematització 1252.3. La Comissió d’Estudi Parlamentària sobre la Situació a Catalunyade la Immigració de Treballadors Estrangers (CEITE) 1262.3.1. Composició deia CEITE 1272.3.2. Nivell de participació 1272.3.3. Els compareixents i 1282.4. Conclusions 129li. La representació de la immigració que emergeix de les preguntes d’unaCOMISSIÓ D’ESTUDI PARLAMENTÀRIA3. La selecció temàtica 1373.1. Obtenció i presentació de les dades 1393.2. La selecció temàtica global 1403.3. El valor temàtic de les micropreguntes 1443.3.1. La representació del tema integració a les micropreguntes 1463.3.2. La representació del tema sanitat a les micropreguntes 1523.3.3. La representació del tema estudis /informes / enquestesa les micropreguntes 1583.3.4. La representació del tema ensenyament /escolesa les micropreguntes 1623.3.5. La representació del tema contingents a les micropreguntes 1673.3.6. La representació del tema col·laboració entre administracionsi organitzacions a les micropreguntes 1713.3.7. La representació del tema dona immigrada a les micropreguntes 1763.3.8. La representació del tema problemes /problemàticaa les micropreguntes 1813.3.9. La representació del tema treball a les micropreguntes 1843.3.10. La representació del tema il·legals /irregulars /clandestinsa les micropreguntes 1873.3.11. La representació del tema racisme/xenofòbia / rebuiga les micropreguntes 1913.4. Les preferències temàtiques dels diferents grups parlamentaris 1953.5. La representació de la immigració a través de les pressuposicionsque vehiculen les micropreguntes 1983.6.Conclusions 2034. Denominacions i designacions 2114.1. La funció esquematitzadora del lèxic 2124.2. Denominació o designació? 2144.3. Obtenció i presentació de les dades 2154.4. La construcció lèxica de Vexogrup 2164.4.1. Variants denominatives de Vexogrup 2164.4.1.1. Variants denominatives à’immigració 2174.4.1.2. Variants denominatives de treballadors estrangers 2224.4.1.3. Contrastació gràfica :... 2234.4.1.4. Representacions semàntiques de les variants denominatives 2254.4.2. Variants designatives de Vexogrup 2294.4.2.1. Designacions homogeneïtzadores de Vexogrup 2304.4.2.1.1. El problema de la immigració 2304.4.2.1.2. La designació ells 2364.4.2.1.3. La designació persona /-es 2374.4.2.1.4. La designació gent 2384.4.2.1.5. La designació col·lectiu 2394.4.2.1.6. La designació població 2404.4.2.1.7. La designació ciutadans 2414.4.2.1.8. Altres designacions homogeneïtzadores 2414.4.2.2. Designacions heterogeneïtzadorcs de Vexogrup 2424.4.2.2.1. Els gentilicis 2424.4.2.2.2. L’adscripció religiosa 2454.4.2.2.3. L’adscripció ètnica 2454.4.2.2.4. L’adscripció jurídica 2464.5. La construcció lèxica de Vendogrup 2504.5.1. La forma pronominal nosaltres 2504.5.2. Les formes nominals 2524.5.2.1.Designacions que focalitzen els trets de l’espècie 2524.5.2.2.Designacions que focalitzen els (rets socials 2544.5.2.3.Designacions que focalitzen els trets nacionals 2564.6. Conclusions 2585. Dels rols sintàctics als rols socials 2675.1. El valor dels predicats en el procés de categorització 2685.2. Obtenció i presentació de les dades 2695.3. L’atribució de rols en el terna integració 2725.4. L’atribució de rols en el tema sanitat 2815.5. L’atribució de rols en el tema estudi1: /informes / enquestes 2905.6. L’atribució de rols en ei tema ensenyament /escoles 2965.7. L’atribució de rols en el tema contingents 3035.8. L’atribució del rols en el tema'col·laboració entre administracionsi organitzacions 3115.9. L’atribució de rols en el tema dona immigrada 3175.10. L’atribució de rols en el tema problemes /problemàtica 3235.11. L’atribució de rols en el tema treball 3275.12. L’atribució de rols en e! tema il·legals / irregulars / clandestins 3315.13. L’atribució de rols racisme /xenofòbia /rebuig 3365.14. Distribució quantitativa dels predicats 3405.15. Distribució dels rols eventius 3415.16. Conclusions 3446. Eís arguments retòrics 3556.1. La funció estabilitzadora dels arguments retòrics 3566.2. Obtenció i presentació de les dades 3576.3. Els arguments per l’estereotip 3576.3.1. Les posicions enunciatives 3596.3.2. Els estereotips com a ‘arguments per la causa’ 3606.3.3. Els graus d’esíereotipació 3606.3.4. L’estereotip de! ‘problema de la immigració’ 3616.3.5. L’antiesíereotip 3636.3.6.Els prejudicis 3636.4. Els arguments per analogia 3646.5. Els arguments per diferenciació 3696.5.1. La diferenciació a l’interior de Vexogrup 3706.5.2. La diferenciació entre 1 ’enclogrup i Vexogrup 3726.5.3. La diferenciació a l’interior de Yendogrup 3726.6. Els arguments per la causa 3736.7. Els arguments per la conseqüència 3766.8. Els arguments per l’exemple 3776.9. Els arguments per la definició 3786.10. Els arguments per les circumstàncies 3796.11. Els arguments d’autoritat 3796.11.1. L’autoritat mostrada 3806.11.2. L’autoritat citada 3816.12. L’emmascarament 3826.13. Conclusions 3857. Conclusions generals 3937.1. Conclusions que es desprenen de la reflexió teòrica 3937.1.1. Conclusions sobre com el discurs intervé en la construccióde les representacions socials 3937.1.2. Conclusions sobre la interrelació enlre discurs, cogniciói argumentació 3957.2. Conclusions sobre la descripció i la interpretació dc les dades 3967.2.1. Conclusions sobre la interacció analitzada (la CEITE) 3967.2.2. Conclusions sobre la validesa del mètode d’anàlisi 3977.2.3. Conclusions sobre la representació de la immigració que emergeixde les preguntes dels diferents grups parlamentaris 3997.2.4. Conclusions sobre els trets xenòfobs que es desprenen de larepresentació de la immigració que emergeix de les preguntes quees formulen a la CEITE 4038. Bibliografia 4099. Annexos 4299.1. Annex-I 4319.2. Annex-IÍ 4359.3. Annex-III 507Introducció0. Introducció 170.1. Delimitació del tema 170.2. Configuració del corpus 190.3. Objectius del treball 190.4. Supòsits de partida 210.5. Perspectiva teòrica 240.6. Tractament de les dades 260.7. Organització del treball 280Introducció0.1. Delimitació del temaAls països de la Unió Europea s’està produint un canvi social especialmenttranscendent, el de la diversificació cultural i ètnica de la societat. Aquest canvi,però, no es produeix d’una manera tranquil·la, sinó que genera situacions deconfrontació i de rebuig. Les actituds racistes ja fa anys que proliferen a països comAlemanya i França i, ara, comencen a estendre’s, també, a Catalunya. Agressionsxenòfobes com les que van tenir lloc a Ca n’Anglada (Terrassa) durant els dies 13,14, 15, 16 i 17 de juliol de 1999, i a Banyoles i Girona pocs dies després, en són unexemple explícit.1 Davant d’aquest canvi social, es poden adoptar dues actitudsradicalment distintes: la de considerar la cultura com un fenomen dinàmic que es vaconstruint dia a dia en les diverses interaccions socials; és a dir, la d’entendre la“interculturalitat” com un fet natural, enriquidor i positiu; o la de considerar lacultura com una realitat abstracta que encarna la identitat “essencial” dels pobles ique serveix de punt de referència per definir els trets pertinents que s’han de posseirper poder pertànyer a un determinat grup o comunitat social. Aquesta segonaperspectiva sol interpretar la presència de VAltre com un perill que amenaça la pròpiaidentitat. Per consegüent, creiem que podem generalitzar que la representació socialque es construeix de la immigració depèn, en bona part, de la perspectiva que adopti idifongui el discurs públic dominant.21 Una anàlisi crítica del tractament que el mitjans de comunicació van donar a aquests fets, la podeutrobar a: X. GIRÓ (1999), Encerts i problemes en informar del racisme. Capçalera-96, octubre, 1999.2 L'abast de la designació discurs públic dominant és molt àmpia, atès que s'hi poden encabirdiscursos tant distints com el dels mitjans de comunicació, l'acadèmic, el científic, el polític, etc. Arabé, tot i la diversitat de discursos que en poden formar part, per discurs públic dominant entendrembàsicament el discurs que reprodueix la ideologia dominant.Capítol 0 18En aquesta tesi intentarem analitzar com el discurs públic dominant intervé en laconstrucció i en la reproducció d’una o diverses representacions socials de laimmigració. O, més concretament, ens proposem analitzar com un tipus específic dediscurs públic, el discurs parlamentari, construeix (o reconstrueix) aquest objectesocial en el trancurs d'una interacció determinada, una comissió d’estudiparlamentària (CEP). I, per què el discurs parlamentari? Bàsicament, perquè és undiscurs que té un poder fàctic ineludible. El Parlament té potestat per proposar iaprovar lleis, orientar i censurar polítiques, debatre sobre accions de govern, etc.3; ésa dir, té potestat per “modificar” l’ordre social establert.Tanmateix som conscients que una temàtica com aquesta depassa, amb escreix,l’àmbit de l’anàlisi del discurs i se situa en el terreny difus de la“interdisciplinarietat”. Cosa que converteix aquest treball en una “aventura” fins acert punt arriscada, atès que sempre s’hi pot trobar alguna mancança significativa.Per tant, creiem que convé deixar clar, des del principi, que, tot i que aquest objected’anàlisi (la representació social de la immigració) és accessible des de distintesperspectives, nosaltres ens hi aproximarem únicament des de l’anàlisi del discurs.En conseqüència, les nostres anàlisis sobre com es construeix la representació de laimmigració en el marc d'una CEP adoptaran una perspectiva discursiva. No obstantaixò, per raons òbvies, no exhaurirem totes les possibilitats que aquest camp ensofereix i ens limitarem a focalitzar aquells aspectes que ens permetran assolir elsnostres objectius prioritaris. Per aquesta raó, no esmerçarem gaire espai a descriureaspectes externs de la interacció parlamentària, com poden ser les posicions, els tomsde paraula, les interrupcions, la cortesia etc., i sí que ens estendrem en les operacionsdiscursives d’orientació lingüística. Perquè, com exposa clarament L. Mondada(1991), l’anàlisi de la constmcció dels objectes del discurs:impose de ne pas se laisser enfermer ni dans une approche référentielle, ni dans uneapproche de la conversation uniquement centrée sur les caractéristiques estructuralesdes échanges, sur la machinerie formelle des tours de parole. II s’agit plutòt de tenircompte de ce que ses stuctures prennent en charge, des contraintes qu’elles3 El Parlament català no té competències per modificar lleis d’àmbit estatal, com pot ser la Lleid’Estrangeria, però sí que pot incidir en la situació dels migrants mitjançant les competències quetenen les conselleries de Benestar Social, Sanitat, Ensenyament, Cultura, etc.Introducció 19deterxninent et des stratégies qu’elles supportent. Cela fait intervenir, à còté duréglage minutieux des structures conversationnelles (et avec lui), une autredimension, celle de la coherence discursive, de la progression thématique, de lacontinuité argumentative. Elle se réalise au moyen de formes linguistiques,syntaxiques et sémantiques, dont la pertinence ne conceme pas seulement lelinguiste que les analyse mais intervient dans les processus d’interprétation desinterlocuteurs à mesure que se déroule le dialogue. (L. Mondada, 1991: 77)Des d’aquesta perspectiva, nosaltres ens proposem mostrar com la selecció temàtica,les denominacions i designacions, l’atribució d’agentivitat i els arguments retòricssón operacions discursives que intervenen directament en la construcció dels objectesdel discurs i, en conseqüència, fan emergir determinades representacions.0.2. Configuració dei corpusPer analitzar quina és la representació de la immigració que el discurs parlamentaricontribueix a construir i a reproduir, hem optat per seleccionar un corpus en el qual eltema de la immigració és el tema central, i no una referència tangencial.Concretament, hem seleccionat les preguntes que els portaveus parlamentaris vanformular a la Comissió d’Estudi sobre la Situació a Catalunya de la Immigració deTreballadors Estrangers (CEITE).La Comissió es va reunir en 16 ocasions, es van formular 190 macropreguntes i 354micropreguntes4. Les sessions van tenir lloc entre el mes de febrer de 1993 i el mesde novembre de 1994, durant la IV legislatura. El seu contingut ha estat transcrit enel Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie C, números: 48, 51, 62, 67,81, 82, 102, 114, 121, 122, 132, 157, 163, 169, 183, 216. Les transcripcions imicropreguntes es poden trobar a l’ANNEX-2 d’aquest treball.0.3. Objectius del treballEl propòsit que ens ha empès a dur a terme un treball com aquest ha estat el desig deconjugar interessos diversos. En primer lloc, i com a objectiu prioritari, intentarem4 La diferència entre macropregunta i micropregunta la podeu trobar en el capítol 2.Capítol 0 20fer emergir la representació social de la immigració que es construeix a través de lespreguntes que es formulen a la Comissió d’Estudi sobre la Immigració deTreballadors Estrangers del Parlament de Catalunya (CEITE). El discursparlamentari ha estat objecte de nombrosos estudis de distinta orientació, peròaquests estudis s’han centrat, majoritàriament, en un tipus d’activitat: el debatparlamentari5. No obstant això, aquesta activitat no és l’única que té una incidènciafàctica rellevant sinó que altres activitats, com poden ser les de les comissionsd’estudi, han de ser també preses en consideració. Raó per la qual creiem que ésfonamental descriure en què consisteix aquest tipus d’activitat parlamentària.En segon lloc, empesos per una voluntat especulativa, ens agradaria contribuir, desde l’anàlisi del discurs, a posar de manifest com s’orienta la cognició humana en elmarc d’una activitat concreta. Específicament, ens proposem mostrar com lespràctiques discursives que formen part d’una interacció determinada intervenen en laconstrucció dels objectes del discurs i, en conseqüència, fan emergir determinadesrepresentacions. Per tant, per a nosaltres, l’anàlisi del discurs no és només uninstrument que ens permet arribar a les representacions socials, sinó que és tambéobjecte d’especulació. En aquest sentit, direm que, en aquest treball, ens interessatant el coneixement final que obtenim sobre la construcció d’un objecte social, laimmigració, com el coneixement procedimental que ens ha permès d’arribar-hi.L’assoliment d’aquests objectius requereix, però, un tractament rigorós de les dadesi, per consegüent, ha calgut proposar-nos un nou objectiu: presentar una descripció elmés exhaustiva possible dels nivells d’anàlisi que, prèviament, hem delimitat. És certque, en una recerca d’aquestes característiques el que se sol valorar són els resultatsque s’obtenen com a conseqüència de l’aplicació d’una metodologia analítica; peròtambé és cert que una descripció minuciosa i exhaustiva del corpus té un valorconsiderable, atès que aporta informacions específiques que se solen perdre enl’elaboració de les conclusions generals. Per aquesta raó i pel desig de no caure eninterpretacions esbiaixades i parcials, en aquesta tesi hem assignat un lloc prioritari ala confecció d’una descripció acurada de les dades que manegem.5 Per a una descripció minuciosa i exhaustiva del debatparlamentari consulteu T. CARBÓ (1995).Introducció 21Una presentació gràfica dels diferents objectius que perseguim podria ser la següent:OBJECTIUSprioritaris(o centrats enla descripciói interpretacióde les dades)complementaris(o centrats enla reflexióteòrica)orientats al resultatsorientats alsprocedimentsvers un resultat global: mostrar com lesoperacions discursives intervenen en laconfiguració de la cognició socialvers un resultat específic: descriure larepresentació de la immigració queemergeix de les preguntes de la CEITEformular una proposta metodològica dedescripció acurada, exhaustiva icoherent de les dadesevidenciar l’operativitat de l’anàlisi deldiscurs en l’estudi de les“representacions socials”contribuir a la reflexió sobrecom es construeixen i es reprodueixenles representacions socialscorroborar que, en tota activitat enunciativa, hi hasempre la intenció de "modelar els objectes del discurs(Ducrot, 1980: 97) i que aquesta intenció ha de serconsiderada com a argumentativa0.4. Supòsits de partidaQuan es comença un treball d’aquestes característiques, se sol partir d’uns supòsitsinicials que generalment serveixen per començar a orientar la recerca. Els supòsitsCapítol 0 22que conformen el nostre punt de partida són de naturalesa diversa i es podrienresumir en els punts següents:• Les operacions cognitives es posen de manifest a través de sistemes simbòlicsrepresentats en les produccions discursives. I els sistemes simbòlics, al seu tom,activen operacions cognitives. Les operacions lingüístiques, com a operacions delsistema simbòlic per antonomàsia, tenen el poder de, simultàniament, posar demanifest i orientar operacions cognitives.• Aquest poder orientador d’operacions cognitives i, per consegüent, derepresentacions mentals que té el llenguatge natural, creiem que ha de serconsiderat argumentatiu; atès que, per a nosaltres, una activitat lingüística que técom a objectiu, explícit o implícit, intervenir en la constmcció de lesrepresentacions no pot ser altra cosa que una activitat argumentativa (Grize, 1990;Vignaux, 1988; Billig, 1996).• La representació és un procés cognitiu mediatitzat per elements psicològics,socials i culturals6. Totes les representacions són, per tant, en part, representacionssocials. En conseqüència, la representació que la col·lectivitat té de la immigracióés el resultat d’una experiència personal que parteix d’una percepció orientadaculturalment i socialment.• El pensament social no és homogeni, sinó que s’hi observen configuracionssociocognitives distintes. Una diferenciació operativa és la que estableix Windisch(1990) entre el pensament social sociocèntric i el pensament social descentrat.Aquests dos tipus de pensament esquematitzen dues maneres de percebre,discriminar i categoritzar els objectes socials.• Els objectes socials són, bàsicament, construccions negociades i consensuades enel si d’una determinada configuració sociocognitiva. El discurs públic dominant téun paper especialment actiu en la construcció i estandardització d’aquestsIntroducció 23objectes. L’orientació general del discurs públic sol ser la de mantenir —ireproduir— les representacions del pensament social dominant.• Els discursos que es construeixen a l’entom del tema de la immigració es podencaracteritzar com a racistes, antiracistes i no-racistes7. La diferència que es potestablir entre el discurs antiracista i el discurs no-racista és que el discursantiracista pressuposa una argumentació explícitament orientada a denunciar lesexpressions de “racisme” i, per tant, el seu discurs es construeix sempre en relacióa aquest tema. En canvi, el discurs no-racista s’interessa per altres temes, compoden ser la sanitat, l’escola, l’allotjament, el treball, etc., des d’una aparentneutralitat.• Les fronteres entre el discurs racista i el discurs no-racista —és a dir, el nomarcat com a racista— no són nítides. Molts dels esquemes i plantejaments quecaracteritzen el pensament racista són implícitament presents en el discurs no-racista. Per tant, sembla plausible generalitzar que les representacions xenòfobesno només es construeixen i difonen a través del discurs racista, sinó també através del discurs públic que tracta temes socials generals i que es presenta com ano-racista.• El discurs dels diferents grups parlamentaris que constitueixen la CEITE es potcaracteritzar, en general, com un discurs no-racista. No obstant això, com la majorpart d’aquests discursos, és molt probable que comparteixi representacions amb eldiscurs racista i, en conseqüència, contribueixi a reproduir models cognitius i asuggerir pautes de comportament (polítiques) implícitament excloents8.6Aquesta frase és una versió adaptada d’una frase que va pronunciar T. Cabré a la clausura del IISimposi Internacional de Terminologia. Universitat Pompeu Fabra, juliol de 1999.7Aquesta diferenciació l’hem trobat a S. Bonnafous (1989).8 Al Telenotícies Vespre de TV3 del 19 de juliol de 1999, es va reproduir un segment d’unesdeclaracions de Jordi Pujol sobre les agressions racistes de can Anglada. Pujol feia, òbviament, unacrida a la concòrdia adduint que cal que la gent recordi que Catalunya ha estat des de sempre unterritori d'immigració, però també recordava que els immigrants han d’entendre que aquest país téuna cultura pròpia a la qual s’han de mirar d’integrar. Què vol dir el president Pujol amb això? Quesovint els migrants no s’integren prou? Què s’entén per “integració”? Quin és l’abast d’aquestCapítol 0 240.5. Perspectiva teòricaLa perspectiva teòrica que s’adopta quan s’inicia una recerca no és independent deltema. De manera general, podríem dir que el tema condiciona l’orientaciómetodològica a través de la qual es duen a terme les anàlisis. En el nostre cas, perexemple, el fet d’haver seleccionat com a tema general de recerca el discurs públic iles representacions socials ens obliga a considerar postulats de la psicologia iantropologia socials, de la sociologia, de la ciència cognitiva i, òbviament, de lalingüística i l’anàlisi del discurs. I el fet d’haver seleccionat com a tema específic larepresentació de la immigració a la pregunta d’una comissió d’estudiparlamentàriafa que, sense perdre el rigor analític que exigeix sempre el tractament de les dades,no ens puguem abstenir de posicionar-nos ideològicament i d’adoptar unaperspectiva crítica. Per tant, si aquest treball s’hagués d’inscriure en alguna línia,dintre de l’anàlisi del discurs, no dubtaríem a inscriure’l en la línia d'Anàlisi CríticadelDiscurs (ACD)9.Ara bé, aquesta línia és massa general per donar compte de la perspectiva analíticaque s’adopta en aquesta tesi. Quin és, doncs, el punt de partença teòric que orientaràles nostres anàlisis? La reflexió sobre la construcció i reproducció de lesrepresentacions socials, sobre la seva naturalesa alhora social i cognitiva, sobre laseva dimensió ideològica, etc. és una reflexió tot just incipient. No fa gaires anys,Jackendoff (1992) subratllava que els conceptes que tenen a veure amb la cogniciósocial constitueixen un domini a l’entom del qual les ciències cognitives no tenen,encara, res a dir.10 No obstant això, nosaltres no compartim aquesta opinió i creiemque sí que les ciències cognitives tenen coses a dir sobre les representacions socials,sobretot si s’observen des d’una perspectiva lingüístico-cognitiva.Certament, com constata D. Dubois (1997), els fenòmens cognitius no sóntransparents. Nocions a bastament emprades per la tradició cognitivista com:procés? Potser caldria explicitar aquest tipus d’afirmacions, atès que es poden interpretar en sentitsmolt diversos.9 Els trets que caracteritzen el corrent conegut comAnàlisi Crítica del Discurs (ACD) els podeu trobarespecificats a: VAN DIJK, (1997), Racismo y anàlisis critico de los medios. p. 15-17.10 Citat per B. CONEIN (1997: 150)Introducció 25“representació perceptiva” i “representació simbòlica” només són nocionsespeculatives; és a dir, pressuposicions a l’entom de les quals s’han construït algunspostulats teòrics. Aquesta condició de “nocions especulatives” fa que el seu abastsigui replantejable a mesura que es mostren poc adequades per explicar certsprocessos cognitius. Quan, per exemple, ens interessem per com els éssers humansens representem determinats objectes socials, la distinció entre aquestes nocionsresulta absolutament inoperant, atès que és impossible discriminar els estímuls queprovenen de la percepció dels que provenen de l’univers simbòlic construïtcol·lectivament. Les paraules de D. Dubois (1997), tot i que tenen un sentit mésgeneral, clarifiquen a bastament aquesta posició:A la différence de la tradition cognitiviste, nous n’abona pas voulu nous resteindre àune conception des langues comme nomenclatures. II nous a ainsi paru intéressantde présenter des perspectives de recherche qui explorent comment les langues(parmi les nombreux systèmes sémiotiques) construisent les catégories, etpermettent ainsi de réaliser des “interfaces” entre les constructions individuelles(subjectives) issues de la sensorialité et les représentations culturelles (partagées)que sont ces théories et connaissances (Dubois, 1997: 12).El lloc que ocupen les llengües en els processos cognitius permet, doncs, qüestionarfins a quin punt pot resultar inadequat diferenciar la “representació perceptiva” de la“representació simbòlica”. Per consegüent, el postulat teòric bàsic d’aquest treballserà el d’entendre que les representacions socials són construccions cognitives queemergeixen de les pràctiques discursives que es duen a terme en les distintesinteraccions socials.La noció de representació que utilitzem aquí fa referència al pensament representatiuque caracteritza l’elaboració del “coneixement comú” (Moscovicci, 1983).Concretament, es tracta d’una noció que ens permet diferenciar el pensament natural,que opera bàsicament amb imatges, del pensament científic, que opera bàsicamentamb conceptes (Piaget, 1965). I aquest és l’únic tret semàntic que hem consideratpertinent a l’hora de seleccionar aquesta designació. Per tant, ens agradaria precisarque, amb aquesta noció, no estem optant per una concepció representacionalista deldiscurs en la qual els enunciats tenen com a única funció reflectir un estat de cosesque existeix més enllà dels enunciats mateixos, sinó ben al contrari. La nostra opció,si s’ha d’encabir en algun corrent, s’hauria d’alinear en el corrent constructivista,Capítol 0 26que entén que les representacions no es desprenen directament de la referència, sinóque es construeixen en les distintes activitats socials.Un posicionament “constructivista” com el nostre no comporta, però, en capmoment, la negació de la funció referencial de la llengua. Per ser precisos, direm quenomés en relativitza el valor; atès que, per a nosaltres, les pràctiques discursives nos’orienten envers un referent extern al discurs, sinó envers una forma que esconstrueix en el transcurs de l’activitat enunciativa. Perquè, com afirma Wittgentein(1983) [1958] —i reafirma Levinson (1992)—, per conèixer el significat delsenunciats s’ha de conèixer prèviament la naturalesa de l’activitat en la qual aquestsenunciats tenen un rol.0.6. Tractament de les dadesMés enllà dels objectius i dels postulats de partida, el que dóna consistència i rigor aun treball de recerca és el tractament de les dades. Aquesta tesi no és una excepció i,en conseqüència, creiem que només a partir de procediments analítics exhaustius irigorosos podrem arribar a resultats fiables.Primer de tot, volem insistir que aquesta és una tesi d’anàlisi del discurs. La qualcosa vol dir que, tot i que introduïm postulats teòrics d’altres disciplines —com espot comprovar en el primer capítol—, el tractament que donem a les dades és semprediscursiu. De fet, aquest és un dels nostres objectius prioritaris: mostrar quel’aproximació que ofereix l’anàlisi del discurs a l’estudi de la cognició social és unaaproximació ineludible.Pel que fa a la nostra proposta d’anàlisi i tractament de les dades, direm que s’inspiraen la metodologia hermenèutica de Thompson. Concretament, en el que ell anomenaVhermenèutica profunda. Per a aquest autor, l’anàlisi de la cultura i de les ideologiess’hauria de basar en l’estudi de les formes simbòliques. I, per arribar a interpretaraquestes formes, s’hauria d’accedir prèviament a dos nivells d’anàlisi: el de l’anàlisiIntroducció 27socio-històrica i el de l’anàlisi formal o discursiva (vegeu: 1.3.2.1). Per a nosaltres,aquesta aproximació discursiva que proposa Thompson per analitzar les estratègiesmitjançant les qual operen les ideologies es pot fer, òbviament, extensiva a lesrepresentacions socials i, per tant, ens serveix de base per elaborar la nostra pròpiaproposta d’anàlisi.La proposta d’anàlisi que nosaltres formulem introdueix algunes variants a laproposta d’anàlisi formal de Thompson. En concret, introduïm dues variants: una fareferència a la perspectiva metodològica i, l’altre, a la noció d’argumentació. Pel quefa a la perspectiva metodològica, proposem que, en primer lloc, es descrigui lainteracció en la qual es construeix la representació que se sotmet a estudi —és a dir,es caracteritzi Yactivity type. I, en segon lloc, es passi a descriure i a analitzar lesoperacions que es consideren pertinents en els diferents nivells del discurs.Específicament, distingim: a) el nivell temàtic (capítol 3), b) el nivell lèxic (capítol4), c) el nivell sintàctic (capítol 5), d) el nivell retòric (capítol 6).Quant a la noció d’argumentació, direm que, si acceptem que les nostresrepresentacions del món es construeixen, en bona mesura, a través d’instànciesdiscursives, haurem d’acceptar que, en aquest procés de construcció, hi té unarellevància especial la presentació que es fa dels objectes del discurs; atès que, en lamanera com cada enunciat presenta els objectes del discurs, hi ha implícita unaorientació cognitiva. I, per a nosaltres, tota activitat lingüística que es proposiorientar la cognició dels altres ha de ser considerada com una activitat argumentativa.Per aquesta raó, l’argumentació, en aquest treball, no serà considerada, com proposaThompson, un element més de l’anàlisi formal, sinó una activitat global que es duu aterme des de tots els nivells del discurs.El tractament que s’ha donat a les dades dels diferents nivells d’anàlisi que hemestablert s’especifica en cadascun dels capítols i, per tant, creiem que seria redundanti poc operatiu presentar-lo en aquest apartat. De fet, potser un dels trets que més enscomplau d’aquesta tesi és el d’haver introduït les nocions teòriques en el moment queens han fet falta, en lloc de fer-ho en un capítol independent i desconnectat de lesCapítol 0 28dades. D’aquesta manera, la teoria apareix com un element integrat a les dades i nocom un simple marc de referència.0.7. Organització del treballAquest treball està organitzat en dues parts clarament diferenciades. A la primerapart, presentem el marc de referència general de la recerca: com es construeixen ioperen les representacions socials, i quina és la naturalesa de la interacció en la quals’elabora la representació que analitzem. I, a la segona, mostrarem com es vaconstruint i va emergint, des de cadascun dels nivells del discurs que anteriormenthem esmentat, la representació de la immigració a través de les preguntes de laCEITE.Els capítols s’organitzen, per tant, a l’entom d’unitats temàtiques que, a nosaltres,ens han semblat operatives:El primer capítol s’organitza a l’entorn de les representacions socials.Concretament, hem postulat que la cognició individual i la cognició social sóninterdependents. Es a dir, els processos perceptius i cognitius dels ésser humanstenen una base sociocultural ineludible i, a la vegada, aquesta base socioculturalnomés és perceptible a través del pensament de les persones concretes. Per aquestaraó, hem cregut convenient presentar diferents models teòrics que expliquessin comels éssers humans ens representem els coneixements. A continuació, hem introduït lanoció de representació social i n’hem determinat l’abast respecte de la noció mésgeneral i controvertida d’ideologia. També hem presentat nocions bàsiques per aaquesta tesi, com la de pensament social sociocèntric i la de pensament socialdescentrat; així com els diferents marcs socials que solen generar representacionsxenòfobes. Finalment, hem introduït dos models que ens serviran de base per a laformulació de la nostra aproximació analítica: un model teòric (la concepció del’argumentació de G.Vignaux (1988)) i un model metodològic (la propostahermenèutica de J. B.Thompson (1990)).Introducció 29El segon capítol s’organitza a l’entorn del discurs parlamentari. Concretament,podríem dir que s’organitza a l’entom d’una activitat parlamentària concreta que és lade les Comissions d’Estudi. L’objectiu d’aquest capítol és descriure el marcinteraccional i la unitat estructural en què es construeixen les representacions queanalitzem. Per a la descripció de la interacció, utilitzarem nocions a bastamentconsolidades en l’àmbit de la pragmàtica i, per a la descripció de la unitat estructural(la pregunta d’una Comissió d’Estudi Parlamentària), introduirem nocions decreació pròpia.El tercer capítol pertany ja a la segona part de la tesi i, per tant, s’orienta enversl’anàlisi de la representació de la immigració que emergeix de les preguntes queformulen els portaveus parlamentaris a la Comissió d’Estudi sobre la Situació aCatalunya de la Immigració de Treballadors Estrangers (CEITE). Concretament,s’organitza a l’entom de la selecció temàtica. El propòsit d’aquest capítol és mostrarcom els diferents grups parlamentaris intervenen en la construcció de la representacióde la immigració a partir de la selecció, presentació i tractament dels temes. Volemprestar especial atenció a la funció tematitzadora de les micropreguntes —és a dir,les preguntes concretes que es formulen al llarg d’una intervenció— i a lespressuposicions que aquestes micropreguntes introdueixen.El quart capítol s’organitza a l’entom de les denominacions i designacions. Ambaquest capítol ens proposem mostrar com intervé la selecció lèxica en la construcciód’un objecte social tan controvertit com pot ser la immigració. Concretament,presentarem les denominacions i designacions que utilitzen els diferents grupsparlamentaris per referir-se als migrants i posarem de manifest que, en aquest nivell,la variació lèxica introdueix variacions representacionals remarcables. Finalment, pertal de tenir un contrapunt a l’hora d’analitzar la construcció lèxica que es fa de TAltre(Yexogrup), hem descrit les denominacions i designacions que usen els portaveus perreferir-se a Nosaltres (Yendogrup).“11 Aquestes dues formes, exogrup i endogrup, són habituals en els estudis sobre immigració, racisme,xenofòbia,... Exogrup fa referència al col·lectiu immigrant, a VAltre i endogrup al col·lectiu autòcton aNosaltres. Vegeu: MARTÍN ROJO i VAN DIJK (1998) i BANON HERNANDEZ (1996).Capítol 0 30El cinquè capítol s’organitza a l’entorn de com els rols sintàctics intervenen en laredistribució dels rols socials. Concretament, analitzarem quins actors socialsapareixen en la posició argumental de subjecte gramatical de predicats eventius iquins en la posició de subjecte gramatical de predicats estatius, quins actors es fandesaparèixer del discurs mitjançant les formes passives i les nominalitzacions,quins actors s’associen a accions positives i quins a accions negatives, etc.; imostrarem com totes aquestes operacions discursives tenen una incidència cognitivaremarcable. És a dir, posarem de manifest com, a través de la sintaxi, es pot assignarun determinat rol social als migrants.El sisè capítol s’organitza a l’entom dels arguments retòrics. Específicament,analitzarem com moltes de les operacions argumentatives que solen utilitzar elsparlamentaris per reorganitzar el sentit de les paraules del compareixent, comportenun seguit d’operacions cognitives que tenen un paper fonamental en la construcció del’objecte social immigració i, per tant, en l’emergència de la seva representació. Elsarguments retòrics són, potser, els representants més prototípics de l’activitatlingüística tradicionalment considerada argumentació i, per tant, un estudi comaquest ha de tenir-los necessàriament en compte. No obstant això, per a nosaltres,només són un component argumentatiu més, amb el mateix valor que els componentsque hem esmentat anteriorment.El setè capítol correspon a les conclusions generals. En aquest capítol ens proposemelaborar una síntesi final que presenti les dades i les reflexions més rellevants del’anàlisi, i verifiqui si s’han assolit els objectius de partida.Finalment clourem la tesi amb les referències bibliogràfiques que hem consultat. Hiapareixen totes les referències que ens han aportat algun tipus d’informació, tant sihan estat explícitament esmentades en elprocés de redacció com si no.A l’ANNEX-I presentem la relació d’organitzacions i institucions que, a través delsseus representants, han comparegut a la comissió per presentar els seus informes i perrespondre a les preguntes que els han adreçat els diferents grups parlamentaris.Introducció 31A l’ANNEX-II presentem la relació de micropreguntes que els diferents grupsparlamentaris han formulat en aquesta comissió. Apareixen ordenades per temes. I,de cada micropregunta, s’especifica si és interrogativa (Int.), argumentativa (Arg.) ointerrogativa i argumentativa alhora (Int. / Arg.). També hi apareix un codi que remeta la macropregunta en la qual la micropregunta ha estat formulada (per exemple:PSC-102/4 indica que la micropregunta l’ha formulada el Grup Socialista, que estroba al Diari de Sessions núm.102, i que és la quarta pregunta que formula aquestgrup).A l’ANNEX-III, presentem totes les macropreguntes que han estat formulades a laCEITE. Les hem ordenat per grups. Hem començat pels grups que, en aquellalegislatura, tenien més representació i hem acabat pels que en tenien menys: CIU,PSC, ERC, IC, PP.Primera PartDISCURS PARLAMENTARI I REPRESENTACIONSSOCIALSLes representacions socials1. Representacions socials 391.1. Cognició individual i cognició social 401.1.1. Models de representació dels coneixements 411.1.1.1. La gramàtica de la narració 411.1.1.2. Els esquemes 431.1.1.3. Els marcs 441.1.1.4. Els guions (scripts) 451.1.1.5. Els prototips 461.1.1.6. Els models mentals 481.1.1.7. Connexions entre els diferents models cognitius presentats 501.1.2. Les representacions socials 511.1.2.1. La noció de representació social 521.1.2.2. Pensament sociocèntric i pensament descentrat 541.1.2.3. Els prejudicis 561.2. Ideologies i representacions socials 581.2.1. Conceptes i teories de la ideologia 591.2.1.1. Una concepció crítica de les ideologies (la propostade J. B. Thompson) 601.2.1.2. Una concepció cognitiva de les ideologies (la propostade T. van Dijk) 621.2.1.3. Les ideologies com a representacions socials 641.2.1.4. Les representacions xenòfobes 651.3. Discurs públic i representacions socials 681.3.1. Funcions prioritàries del discurs ideològic 681.3.1.1. La persuasió 691.3.1.2. La legitimació 691.3.2. La metodologia hermenèutica de Thompson 721.3.3. Representacions socials i argumentació 781.3.3.1. Esquema bàsic de l’argumentació 781.3.3.2. Vers un model cognitiu de l’argumentació 801.4.Conclusions 821Les representacions socialsLes réalités sociales sont des réalités pensées et parlées. Et ces réalités socialespensées et parlées ne sont pas de pures traductions de réalités plus tangibles tellesque les réalités matérielles. Elles participent autant que les réalités matérielles,aujourd’hui toujours davantage, à la dynamique sociale. Les idées, les systèmes devaleurs, les visions du monde, les représentations sociales, la pensée socialeordinaire, et leur mise en circulation par les interactions quotidiennes, par laconversation et la communication ordinaires, prennent une place prépondérante dansla construction, la déconstruction et la reconstruction incessantes du social.(Windisch, 1990: 25)Reprenent les paraules de la citació que encapçala aquest capítol, direm que lesrealitats socials són realitats pensades i parlades, i no meres traduccions de lesrealitats materials. Per tant, objectes socialment consensuats com “societat”, “país”,“estat”, “riquesa”, “immigració”, etc. no haurien de ser analitzats com a realitatsempíriques, sinó com a realitats mentals; és a dir, com a representacions construïdesen el marc de les distintes interaccions socials i a les quals s’hi accedeix, bàsicament,a través del discurs.Partint d’aquest supòsit previ, en aquest capítol, ens proposem:• Mostrar que l’activitat cognitiva és una activitat determinada socialment iculturalment.• Presentar algunes configuracions sociocognitives bàsiques quecaracteritzen el pensament social.• Analitzar la relació que s’estableix entre “representacions socials” i“ideologia”.• Observar quines són les formes i les funcions més habituals del discursideològic.• Postular un model cognitiu de l’argumentacióCapítol 1 401.1. Cognició individual i cognició socialLa cognició individual és, en molts aspectes, sociodependent. És a dir, lescategoritzacions que els éssers humans fem del món a través de la nostra experiènciapersonal tenen un substrat grupal i cultural ineludible. Aprenem a classificar i aavaluar els objectes del món a partir de les esquematitzacions que ens presenten elsgrups socials i culturals amb els quals ens identifiquem. No obstant això, a lacognició social, només hi podem accedir a través de les seves manifestacions en elpensament dels subjectes concrets. Raó per la qual entenem que no es tracta deprocessos cognitius independents i confrontats, sinó d’un sol procés interactiu. Comobserven D. Dubois i C. Grinevald (1999: 36), per explicar satisfactòriament laconstrucció dels objectes del món, caldria abandonar el dualisme, tan arrelat a lacultura occidental, que oposa el subjecte solitari a un món sense pensament:la compréhension de ces processus complexes, psycologiques et linguistiques, nepeut se satisfaire de la réduction du sujet à un “système de traitement derinformation”, système contemplatif d’un monde préfoimé et pré-étiqueté, maisdoit au contraire le prendre en compte comme acteur et producteur de catégories etde formes langagières adaptées a ses pratiques. L’étude de la médiation despratiques humaines entre le “monde” et “la langue” devrait nous permettre dedépasser le dualisme traditionnel dans notre culture, qui oppose le sujet solitaire à unmonde sens pensée. (Dubois & Grinevald, 1999: 36)Si acceptem, com a hipòtesi operativa, l’existència d’una ment social, hauremd’acceptar que les representacions cognitives no es limiten als individus, sinó queestan distribuïdes en moltes “ments”. Cosa que pressuposa un intercanvid’informació —a través del discurs o de qualsevol altra interacció— i, per tant, unadimensió social. Per consegüent, l’arquitectura i organització que sembla que hauriende configurar aquesta “ment social” estan sotmeses a restriccions culturals i socials:no es poden definir els coneixements, les actituds o les ideologies sense tenir encompte el marc sociocultural en el qual es produeixen (Van Dijk, 1998: 51).Les representacions socials 411.1.1. Models de representació dels coneixementsMalauradament, els processos neuronals que s’esdevenen en l’adquisició deconeixement encara són força desconeguts. No obstant això, per poder explicar demanera coherent la construcció de les representacions socials, creiem que ens calexplicar prèviament la construcció de les representacions individuals. Sobretot, siacceptem que el pensament social només existeix materialitzat en les mentsd’individus concrets. Dit d’una altra manera, les creences, opinions, actituds i valorsque caracteritzen un determinat grup social només existeixen en la mesura que espoden observar en les coincidències de pensament i de comportament dels seusintegrants. Per tant, per analitzar la cognició social, ens cal prèviament explicar comels éssers humans construïm les nostres representacions del món. Raó per la qual,presentarem tot seguit alguns dels models teòrics que han mirat de donar raód’aquests processos cognitius.I.1.1.1. La gramàtica de la narracióJ. Bruner (1991) no dubta a basar l’adquisició del llenguatge en un impuls perorganitzar l’experiència de manera narrativa. Aquesta predisposició, quediscretament postula com innata, seria un prelingüístic que ens permetria entendrel’evolució de l’estructura fràsica dels infants. L’aprenentatge lingüístic no es potentendre al marge de l’aprenentatge de la interacció social. De fet, els nens i lesnenes aprenen ràpidament que les seves accions es veuen profundament afectades perla manera com expliquen el que fan, el que van fer o el que faran. Narrar esconverteix, aleshores, no només en un acte expositiu; sinó també retòric. Per narrarde manera convincent la nostra versió dels fets no es necessita només el llenguatge,sinó que també necessitem dominar les formes canòniques dels nostres relatsculturals, atès que hem de procurar que les nostres accions apareguin com unaperllongació d’aquestes formes canòniques. Mitjançant l’aprenentatge d’aquest tipusd’estratègies podem dir que entrem en la “cultura humana”.Capítol 1 42La tesi central de Fisher (1987) coincideix amb el plantejament de Bruner: l’ésserhumà és primer de tot un narrador. Un narrador que relata les seves experiènciesnacionals, socials o personals amb una introducció, un nus, on s’organitza la trama, iun desenllaç final. Des d’aquesta perspectiva, totes les formes d’acció simbòliquespoden ser vistes com a històries narratives.Aquestes tesis dels gramàtics de la narració ens semblen especialment interessantsperquè mostren com la cognició individual és necessàriament sociodependent. Per aells, l’estructura narrativa és una estructura cognitiva i no una estructura textual. Ditd’una altra manera, la narració, com a estructura textual, només és la materialitzacióde la manera com els parlants ens autoexpliquem els esdeveniments del món. Ara bé,aquesta competència narrativa que tenim els parlants, tot i ser un tret universal, esmaterialitza de manera diferent en els distintes cultures. Cada cultura, podríem dir, téles seves peculiaritats retòriques, les seves formes canòniques de narració.Si observem, per exemple, com la gent parla dels migrants, ens adonarem que lahistòria que s’autoexpliquen sovint no tenen res a veure amb la realitat. Lesnarracions que, en general, es construeixen al voltat d’aquest tema solen ser elresultat de representacions i emocions col·lectives i no de l’experiència personal. Lainterpretació dels fets, independentment que sigui històrica, literària o judicial, ésgeneralment canònica. No es pot defensar una interpretació sense adoptar una posturamoral i una actitud retòrica. Posició moral i actitud retòrica que són, en bona part, unllegat cultural, una construcció narrativa de la psicologia popular. Per tant, elsignificat no es pot sostreure de la xarxa de convencions que constitueixen la cultura.Segons Bruner (1991: 97-98), el que constitueix una comunitat cultural no és nomésel fet de compartir creences sobre com són les persones i el món o sobre com s’hande valorar les coses. Certament ha d’existir algun tipus de consens que asseguri laconvivència civilitzada; però hi ha una cosa que és tant important o més peraconseguir la coherència en una cultura i és l’existència de procedimentsinterpretatius que permetin jutjar les diverses construccions de la realitat. Amb aquestplantejament, Bruner ha volgut deixar clar que la capacitat d’explicar les nostresLes representacions socials 43experiències en forma de narració és un instrument al servei de la construcció delsignificat que domina gran part de la vida en una cultura.1.1.1.2. Els esquemesUn postulat plausible, quan parlem de la representació del coneixement, és que lament organitza la informació en esquemes, una espècie de codis mentals queserveixen per representar l’experiència. Aquests esquemes operen a nivellinconscient i acompleixen la funció de dirigir la nostra atenció vers els aspectes queconsiderem més rellevants. Van Dijk (1998: 56-57) considera que, per explicar comels humans percebem els objectes o esdeveniments socials i com produïm ocomprenem les oracions i les narracions, hem de pressuposar que el nostreconeixement previ està organitzat en forma d’esquema categorial12.Ara bé, la noció d’esquema presenta una certa variació conceptual i denominativa.Tannen (1979)13, per exemple, utilitza l’expressió “estructures d’expectativa” percaracteritzar la influència dels esquemes en el nostre pensament i Anderson et al.(1977)14 van considerar que variables com la història personal, el interessos i elgènere eren determinants en la construcció d’aquests esquemes d’alt nivell. Elconcepte d’esquema de Tannen i Anderson es basa en els escrits de Barlett (1932).Bartlett (1987) [1932] ja parlava d’esquemes. Per a ell, la nostra memòria discursivano es basava en la reproducció directa, sinó que era constructiva. Aquest procés deconstrucció consisteix a utilitzar la informació del discurs concret i el saber acumulat12 Per exemple, per a la representació de la immigració com a grup social, Van Dijk (1998: 69)postula l’esquema categorial següent:• Origen-, Tercer Món;• Aspecte: majoritàriament gent de color (no són com Nosaltres);• Característiques socioeconòmiques: són pobres i volen esdevenir rics;• Característiques culturals: parlen altres llengües, són musulmans i tenen costumsestranys;• Característiques personals: són il·legals / delinqüents, no s’hi pot confiar, no volentreballar, etc.13 Citat per Brown & Yule, 1993: 304.Capítol 1 44d’experiències passades per construir una representació mental. Ara bé,l’experiència passada, per a Bartlett, no podia ser un cúmul d’esdeveniments iexperiències individuals successives, sinó que havia d’estar organitzada: el passatfunciona com un tot organitzat i no com un grup d’elements específics. El que dónauna estructura a aquest tot organitzat és l’esquema, que, en aquest cas, no es limita aser una forma d’organització, sinó que roman “actiu” i “en evolució”15.El que a nosaltres ens interessa més especialment de la noció d’esquema de Bartlettés que, per a ell, els “esquemes de memòria” es troben sota el control d’una “actitud”afectiva. Així, qualsevol “tendència conflictiva” capaç d’alterar l’equilibri individualo d’amenaçar la vida social és també capaç de desestabilitzar l’organització de lamemòria. Segons Bartlett, quan ens esforcem a recordar alguna cosa, el primer queens ve al cap és un afecte. L’afecte vindria a ser com una petjada dactilar general del’esquema que s’ha de reconstruir.Quan s’analitzen els diferents discursos que s’articulen a l’entorn de la immigració,s’observa clarament la presència del component afectiu. La representació delsmigrants es veu mediatitzada per sentiment irracionals —com el ressentiment i elrebuig— que sorgeixen, gairebé sempre, sense fonament real. Són, senzillament, lamanifestació d’una construcció emocional col·lectiva.1.1.1.3. Els marcsTot i que la noció de marc fou introduïda per Minsky (1975) per explicar com elsparlants ens representem el coneixement enciclopèdic que emprem en la comprensiódel món, la versió que ha tingut més difusió, tant en l’àmbit de la sociologia com enel de l’anàlisi del discurs, ha estat la que s’ha reinterpretat a través de la teoriaGoffman (1971).14 Citat per Brown & Yule, 1993: 305.15 Citat per Brown & Yule, 1993: 306.Les representacions socials 45Els marcs podríem dir que són, a nivell social, el mateix que els esquemes, a nivellindividual. Els marcs delimiten les situacions, organitzant i regulant les activitatssocials i el nostre grau de participació en aquestes activitats. Els marcs són els queens permeten diferenciar entre una “pregunta per sol·licitar informació” i una“pregunta d’un interrogatori”. Els diferents contextos en què es produeixen elsesdeveniments socials orienten la nostra atenció envers determinades regions de larealitat immediata i l’allunyen d’altres. Així es determina el que resulta apropiat, ono, en una situació. Per tant, només podem participar sense problemes delsesdeveniments socials dels quals n’hem interioritzat el marc. El món ens ofereix unaquantitat d’informació molt superior a la que podem prestar atenció en un determinatmoment, els marcs tenen la funció de seleccionar les dades rellevants per a cadaactivitat. Com diu Goffman (1971), tot allò que queda fora del marc no mereix lanostra atenció. En conseqüència, les representacions socials poden variar en funciódel marc en el qual es construeixen.1.1.1.4. Els guions (scripts)Els marcs estan compostos de guions. Per guions entenem el coneixement que lagent té sobre els esdeveniments estereotipats de la seva cultura (anar al supermercat,assistir a una classe, administrar una empresa, etc.). Aquest coneixement sobrel’espai, el temps, els actors, les seqüències,... és, òbviament, general i abstracte, atèsque ha de ser aplicable a les distintes variants que es puguin donar d’un mateixesdeveniment. Per tant, com esmenta Van Dijk (1998: 59) necessitem pressuposar:a) que aquest coneixement és una representació mental culturalmentcompartida,b) que és un coneixement organitzat de manera que pugui ser accessible imodificable.Capítol 1 46c) que és un coneixement que disposa de mitjans estratègics per ser utilitzat,de manera variable i efectiva, per usuaris individuals en situacions concretes.1.1.1.5. Els prototipsSol ser habitual oposar una concepció “lògica” de la categorització a una concepció“psicològica”. En la concepció lògica la pertinença d’un objecte a una categoria vedeterminada per trets de definició. Tots els exemples d’una categoria són, per tant,equivalents; les fronteres entre les categories són netes i quan les categoriess’organitzen jeràrquicament la inclusió és perfecte i els diversos nivells tenenpropietats idèntiques. Ara bé, fins a quin punt la concepció lògica explica elsprocessos cognitius que realitzen els subjectes parlants en la configuració de lescategories? Cap al 1945 Wittgenstein, després d’interrogar-se sobre com els humansrealitzem les operacions de categorització, va proposar de substituir la noció de tretde definició per la noció de semblança de família: una xarxa complexa d’analogiesque s ’entrecreuen i s ’emmascaren les unes a les altres (Huteau, 1993: 72)Les consideracions de Wittgenstein van ser desenvolupades durant els anys 1970,sobretot per E. Rosch, i van donar lloc a una concepció “psicològica” de lacategorització. Per Rosch (1978) la categorització acompleix dues grans funcions:reduir la quantitat d’informació que accedeix al sistema cognitiu i reflectirl’estructura del món tal i com nosaltres el percebem. En aquest context les categorieses defineixen mitjançant una correlació de grups d’atributs, o trets característics.Aquí els exemplars d’una mateixa categoria no són equivalents. Certs objectes, realso ficticis, els prototips, són els bons representants de la categoria; els altres no ensón tant. Els objectes d’una categoria s’ordenen en base al grau de tipicalitat i lesfronteres entre les categories es tomen difuses. I, si les classes s’organitzenjeràrquicament, la inclusió deixa de tenir el seu caràcter absolut i es privilegia unnivell jeràrquic. Aquest nivell, el nivell de base, és aquell en el qual les duesfuncions de la categorització (economia cognitiva i diferenciació perceptiva)s’assoleixen de la manera més òptima. La tipicalitat caracteritza l’estructuraLes representacions socials 47“horitzontal” de les categories; el nivell de base, l’estructura “vertical” (Mervis iRosch, 1981).Les nocions centrals de tipicalitat i de nivell de base han estat sobretot elaborades ivalidades amb categories d’objectes “naturals” (arbres, ocells, etc.). Els objectesd’aquestes categories tenen la propietat de ser concrets i de no referir-se a persones;per tant, com planteja Huteau (1993: 72) ens podem demanar fms a quin punt lesnocions de tipicalitat i de nivell de base són pertinents quan se les aplica a altresobjectes. Què passa, per exemple, amb objectes com el treball o la immigració? Sóncaracteritzables des d’aquesta perspectiva les representacions socials?Normalment s’admet el principi segons el qual les categories reflecteixen l’estructuraque percebem del món. Ara bé, la percepció del món físic i la percepció del mónsocial són força distintes. El món social és més complex, menys estructurat —opotser hauríem de dir multiestructurat— molt més canviant, més personal i subjectiu.Per tant, analitzar la categorització dels objectes socials mitjançant els conceptes deRosch resultarà difícil si no es tenen en compte factors situacionals i personals(Huteau, 1993: 88).En el cas dels objectes socials sembla adequat pensar que l’organització categorialva associada a l’estat afectiu. Isen i Daubman (1984), postulen que un estat afectiupositiu fa aparèixer a la consciència atributs més variats i un major nombre derelacions entre els objectes o els conceptes. En conseqüència, un estat afectiu positiués susceptible de donar lloc a una reorganització cognitiva de la categoria. Ara bé,també sembla legítim pensar, recuperant certs aspectes de la noció d’esquema deBartlett (1932), que els objectes socials són particularment aptes per posar enfuncionament estats afectius, sobretot quan el objectes que es volen categoritzar esrefereixen a persones. Es molt possible que aquests estats afectius diferenciats siguinels responsables de les variacions en l’organització categorial dels objectes socialsentre diferents individus o entre diferents moments de la vida d’un mateix individu(Huteau, 1993: 76).Capítol 1 481.1.1.6. Els models mentalsTotes aquestes propostes explicatives sobre l’organització del coneixement queacabem d’esmentar s’apliquen amb facilitat als coneixements fàctics, però quèsucceeix amb les opinions, actituds i judicis? Es poden postular esquemes o prototipsde persones i de grups, i guions per a sessions parlamentàries o convivènciaintercultural; però com organitzem les opinions i les actituds que tenim sobre aquestsobjectes o activitats socials? Com comenta Van Dijk (1998: 60), s’han desenvolupatpocs formats per a la representació detallada de les estructures avaluatives. En realitatni tan sols sabem si aquestes avaluacions haurien de ser representadesindependentment del nostre coneixement sobre els objectes que sotmetem a judici.Si, per exemple, la gent té un prototip dels magribins, això vol dir que el prototiphauria d’incloure les opinions i els prejudicis que la gent té sobre aquest col·lectiu?Òbviament, no. I, per tant, caldrà buscar una explicació més adequada.La noció de model mental fou introduïda per Johnson-Laird (1983) i ha obtingutdarrerament un ampli consens. La teoria sobre la interpretació que postula aquestautor defuig els sistemes estereotipats i l’emmagatzematge d’estructures fixes.Segons Johnson-Laird, el significat de les paraules no és el resultat de la suma detrets (animat, humà, adult, etc.), sinó la representació mental que les paraulesorganitzades oracionalment evoquen. Un model mental és una representació en formade model intem de l’estat de fets que descriu una oració. Dit d’una altra manera, quanconstruïm un model mental, usem part del nostre coneixement i experiènciapreexistents per crear un “quadre” de l’estat de fets descrit en el discurs (Brown &Yule, 1993: 312). En definitiva, el llenguatge natural es relaciona amb el món através de la capacitat innata de la ment per construir models de la realitat. Aquestsmodels de la realitat són, òbviament, representacions subjectives del món.Van Dijk (1983, 1993, 1997, 1998) reprèn la noció de model mental i hi introdueixnous matisos explicatius. Per a ell, és una noció fonamental que li serveix perexplicar la interdependència que es crea entre la cognició social i la cognicióindividual. Segons Van Dijk (1998: 78), una teoria seriosa de la ideologia ha deLes representacions socials 49descriure i explicar de quina manera els membres individuals d’un grup construeixeni utilitzen les representacions socials, atès que les pràctiques socials dels individus nosempre són coherents amb les ideologies del grup. En aquest sentit, observa que, mésenllà de les restriccions que imposa la variabilitat del context, hi ha diversos factors:idiosincràsies, històries i experiències personals que afecten l’expressió de lesideologies. Aquestes variacions, dissidències i contradiccions troben una explicacióadequada en la noció de model mental.Per van Dijk (1998: 79), els models mentals es poden considerar an interfacebetween socially shared representations andpersonal practices, that is, a theoreticaldevice that enables us to connect social (semàntic) memory with personal (episòdic)memory and their respective representations. És a dir, quan algú, per exemple, éstestimoni o escolta la descripció d’un accident de cotxe es construeix un model del’esdeveniment. Òbviament, aquest model és subjectiu, atès que es construeix a partirde l’experiència i interpretació personals i, en conseqüència, conté un importantcomponent emocional.En aquest sentit, cal tenir present que la informació a partir de la qual construïm elsmodels és de distinta naturalesa: una s’obté directament de l’experiència personal,una altra s’obté a partir de les dades que ens aporten els altres i, finalment, unadarrera s’obté del coneixement general enciclopèdic i cultural que tenim del món.Van Dijk (1998: 80), considera convenient distingir diferents tipus de models, enfunció de la font d’informació que orienti la seva construcció. No obstant això, optaper ser operatiu i introdueix la noció general de model d’esdeveniment per referir-se aqualsevol classe de model que interpreti esdeveniments o situacions, personals o no,a les quals es refereix el discurs.Per a cada esdeveniment es construeix un model diferent que es va actualitzant amesura que es van obtenint noves dades. Aquests models són arxivats posteriormenta la memòria episòdica i condicionen la nostra experiència del món. D’aquestamanera les representacions socials es “concreten” en models i la memòria social esrelaciona amb la memòria episòdica i les representacions subjectives. En definitiva,Capítol 1 50Van Dijk (1998: 81) ens fa observar que els models poden representar accionssimples (menjar una poma), accions complexes (una reunió), o seqüències d’accionso episodis (anar de vacances, les guerres dels Balcans). Dit d’una altra manera, lamemòria episòdica està formada per un sistema de models jeràrquicamentorganitzats.Un altre tipus de model que Van Dijk considera especialment rellevant és el model decontext. Segons ell, el model de context és la representació mental de la situació en laqual es produeix l’esdeveniment comunicatiu. Per tant, s’hi representen restriccionspragmàtiques com les condicions de “fortuna” dels actes de parla, les normes decortesia, els protocols institucionals, etc.; és a dir, les condicions pragmàtiques quedeterminen l’acompliment reeixit de la interacció comunicativa. De fet, la noció demodel de context no divergeix gaire de la noció de marc de Goffman ni de lad'activity type de Levinson, que nosaltres emprarem més endavant.1.1.1.7. Connexions entre els diferents models cognitius presentatsEls models que acabem de presentar no són, òbviament, realitats cognitives, sinóconstructes teòrics que miren d’explicar més o menys adequadament l’organitzaciómental del coneixement. N’hem presentat només alguns, aquells que hem consideratteòricament més rellevants i que ens permetien donar raó de la interdependència ques’estableix entre la cognició individual i la cognició social.A més, ens agradaria remarcar que, per a nosaltres, aquests models explicatius nos’exclouen entre si, sinó que es connecten i, en alguns casos, es complementen. Perexemple, el model narratiu postula la capacitat innata d’organitzar l’experiència enforma de narració, però no hem d’oblidar que narració vol dir una formad’esquematització. Per tant, la noció d’esquema està present en el model narratiu. Elmateix succeeix amb la noció de model mental que, en el moment d’explicar coms’organitza la informació en el model, es remet explícitament o implícita a la nocionsd’esquema i de guió. Pel que fa a les nocions de marc i de prototip, considerem queLes representacions socials 51són més específiques. Els marcs ens permeten explicar la determinació semànticaque exerceix la situació en la construcció del sentit, i els prototips solen ser operatiusper donar raó de la representació dels “objectes” més que no pas dels“esdeveniments”. Tot i així, no descartem que aquesta noció de prototip pugui seradequada per explicar esdeveniments o situacions, l’únic que volem remarcar és que,fins ara, s’ha emprat bàsicament per explicar la conceptualització d’objectes. De fet,si aquesta noció s’emprés per explicar processos esdevenimentals o objectes socialscomplexos, s’hauria d’assemblar molt a la noció d’esquema, ja que en lloc dels tretsprototípics potser hauríem de parlar de les categories prototípiques. A més, elprototip no deixa de ser, en el fons, una esquematització de l’objecte.1.1.2. Les representacions socialsLa noció de representació social, tal com s’entén actualment, prové de la psicologiasocial, concretament de l’obra de S. Moscovici (1986). No obstant això, nombrosesdisciplines l’han feta seva; sobretot, en l’àmbit de les ciències socials. Actualment,trobem variants d’aquesta noció en la major part dels estudis que s’interessen per laconstrucció col·lectiva dels significats, creences, opinions, ideologies, etc.Recuperant l’analogia que estableix Van Dijk (1998: 56) entre la dinàmica de lallengua i la de les representacions socials, direm que de la mateixa manera que elsusuaris d’una llengua no podrien parlar o comprendre la llengua sense una gramàticainterioritzada més o menys estable, els membres d’un grup serien incapaços de dur aterme les activitats i els judicis que els són propis sense representacions socials(coneixements culturals, actituds i ideologies) més o menys estables. No obstantaixò, aquestes representacions socials, més o menys estables, tenen una naturalesadinàmica, atès que han de ser adquirides, modificades o eliminades pels grups i elsseus membres. Dit d’una altra manera, les representacions socials són, igual que lesllengües, estables i dinàmiques a la vegada; i, per analitzar-les, caldrà observar-ne elsprocessos de construcció i reproducció.Capítol 1 52Els grups comparteixen formes perceptuals; és a dir, les persones que formen partd’un grup comparteixen una gran quantitat d’esquemes, guions i prototips que estransmeten sense necessitat de ser formulats explícitament. D’entre aquests esquemescompartits, els més importants són els que designen què mereix atenció i què s’had’ignorar o negar. Per exemple, una de les creences implícites que se sol trobar en elsesquemes dels diferents grups polítics és el convenciment que ells representen elsentit de la justícia i de la moral. Aquesta falsa suposició, igual que moltes altres, téconseqüències significatives; ja que afavoreix que els membres d’aquests grupstendeixin a ignorar les conseqüències de les seves decisions.Freud (1979) ja esmentava que persones distintes, quan es reuneixen per configurarun grup, posen de manifest un tipus de “ment col·lectiva” que els fa sentir, pensar iactuar de manera força distinta a com ho farien si es trobessin sols. El tret distintiu dela persona que se sent part d’un grup és la substitució del seu propi “jo” pel “jo” delgrup. La psicologia del grup, deia Freud, implica la desaparició de la personalitatindividual conscient i l’orientació dels pensaments i els sentiments en un sentitcompartit. Dit d’una altra manera, es produeix una preponderància dels esquemescompartits sobre els esquemes individuals.Aquests esquemes i prototips compartits que es mobilitzen en la construcciórepresentativa dels objectes socials constitueixen el que aquí anomenaremrepresentacions socials. De fet, tot i que alguns autors expressen certes resistències,cada cop s’estén més la concepció que les representacions socials realitzen lesfuncions de les ideologies (Jodelet, 1992: 29) i aquest serà, com veurem mésendavant, el nostre posicionament.1.1.2.1. La noció de representació socialNombroses disciplines utilitzen actualment el terme de representació. Grosso modo,es poden distingir dues grans orientacions: la de les ciències socials i la de lesciències cognitives (Mondada, 1998: 128).Les representacions socials 53La noció de “representació” que s’ha estès a les ciències socials prové, en concret, dela teoria de Durkheim (1898); però la seva difusió es deu, sobretot, a la represa queen féu la psicologia social de Serge Moscovici (1961). Per Moscovici, la noció derepresentació social fa referència a la manera com els ésser humans elaboren elsconeixements comuns sobre objectes culturals i socials (la malaltia, la bogeria, elscanvis tecnològics, etc.). Dit d’una altra manera, les representacions socials serien elsvalors, les idees, les imatges que permeten als individus: à) estructurar les sevesaccions en el món social, i b) comunicar-se, mitjançant un codi de coneixementscomú (Farr & Moscovici, 1984; Jodelet, 1989). Amb les seves pròpies paraules:the term of representation should be reserved for a special categoy of knowledgeand beliefs, namely, those that arise in ordinary communication. (Moscovici &Hewstone, 1983)16La noció de “representació” que ha aparegut en el si del cognitivisme clàssic remet ala relació que s’estableix entre el llenguatge i el món. Concretament, per al correntrepresentacionalista, la funció prioritària del llenguatge és la referencial, aquella queestableix una correspondència entre les “paraules” i les “coses”, entre les“representacions” i els “objectes representats”. Aquest posicionament teòric fa quesigui possible parlar del grau d’objectivitat, d’adequació o de veritat que elsenunciats mantenen amb el món.La noció de representació social que utilitzarem en aquest treball és, òbviament, laprimera, la que ha posat en circulació la psicologia social; i defugirem completamentla segona.Un dels objectius bàsics dels treballs de Moscovici és mostrar que la representaciód’un fenomen o objecte social (la malaltia mental, la immigració, les dones, la droga,la sida, etc.) no es correspon amb la realitat material d’aquest fenomen o objectesocial; que pot variar considerablement d’un individu, o d’un grup, a un altre (unracista no té la mateixa representació social de la immigració que un anti-racista); ique arriba a ser, en el comportament dels actors socials, més determinant quel’objecte representat. Pel que fa a les característiques generals que atribueix al16 La negreta és nostra.Capítol 1 54pensament representatiu —que ell que anomena “natural”— en contraposició alpensament “especialitzat”. Moscovici (1983) ha remarcat:a) El formalisme espontani o l’ús selectiu d’estereotips lingüístics iintel·lectuals, de clixés, de judicis i de formes generalment acceptades queimpregnen el llenguatge i el pensament quotidians i que permeten transformarel desconegut en conegut, l’heterogeni en homogeni.b) El dualisme causal: la causa i l’efecte són el resultat d’un veïnatge espacio-temporal o d’una simple co-ocurrència (ex. la presència de treballadorsestrangers en un moment de recessió econòmica és motiu suficient perconvertir-los en la causa de l’atur). Una anàlisi acurada mostra que elpensament social té més tendència a buscar “causes satisfactòries” que no pasraons objectives.c) La preeminència de la conclusió: el pensament natural sol ser orientat peruna conclusió establerta prèviament. Per tant, no es tracta d’un pensament dedescoberta, sinó d’afirmació i de judici. Altrament dit, el pensament social noavança de manera deductiva vers una conclusió desconeguda, sinó que laconclusió s’imposa des del començament. En conseqüència, les proposicionsque s’emeten depenen més de judicis de valor que d’un raonament lògic.1.1.2.2. Pensament sociocèntric i pensament descentratD’entre els treballs que s’han interessat en la caracterització del pensament que hemanomenat “natural”, volem destacar els realitzats per Windisch. Concretament,Windisch (1990: 28) distingeix dos tipus antitètics de configuracions sociocognitivesque li permeten donar raó de la major part de raonaments quotidians: el pensamentsociocèntric i el pensament descentrat17.Les representacions socials 55a) El pensament social sociocèntricAquest tipus de configuració sociocognitiva es pot caracteritzar, segons Windisch,pels components següents:• Un centrament social i cognitiü fortament marcats. El terme “centramentsocial” s’ha d’entendre en el sentit d’egocentrisme col·lectiu, sociocentrismeo etnocentrisme. Es caracteritza per una adhesió incondicional i exclusiva algrup de pertinença (social o nacional). El centrament sociocognitiu es trobaen les persones que perceben i expliquen la realitat social es funció del’oposició homes / dones, de l’oposició de classes socials o d’ideologiespolítiques. El nacionalisme és, per a Windisch, una mostra clara de pensamentsociocèntric de base nacional.• Una forma d’explicació social que considera desviades aquelles explicacionsque s’allunyen del punt de vista propi. Els altres (la seva identitat, valors,actituds, etc.) són refusats, més que no pas compresos.i• Una no dissociació entre l’argumentació i els judicis de valor i / o lesexperiències personals del locutor.• Una forma de raonament que tendeix a condemnar els fenòmens socialsdesaprovats, en lloc de mirar de comprendre’ls i explicar-los.b) Pensament social descentratAquesta configuració sociocognitiva es defineix per trets diametralment oposats alsanteriors:17 Aquests termes provenen de l’obra de J. Piaget. Vegeu: “Pensée égocentrique et penséesociocentrique”, Cahiers Vilfredo Pareto, 1976, XIV.Capítol 1 56• Una descentralització social i cognitiva generalitzada. Siguin quines siguin lesidees, les preferències i els valors d’un individu, no se’ls dóna més valor quea les dels altres. No es dimonitzen els sistemes de creences que nocoincideixen amb el propi.• Les formes d’explicació s’apropen a les explicacions analítiques de la ciència.S’observa una elaboració cognitiva i lingüística important.• Una dissociació entre l’argumentació i els judicis de valor i / o lesexperiències personals del locutor.• Els plantejaments estereotipats del pensament sociocèntric donen pas, aquí, aproposicions analítiques i a argumentacions elaborades.1.1.2.3. Els prejudicisL’interès, també, per mirar d’esbrinar els mecanismes que regeixen el funcionamentdel pensament natural porta Billig (1986: 595) a observar com es construeixen ioperen els prejudicis socials en la vida de cada dia. La seva anàlisi s’organitza al’entom d’una pregunta elemental: com pot la gent raonable tenir creences tan pocraonables com els prejudicis? Les seves explicacions argumentatives les presentemtot seguit.Segons ell, els psicòlegs han estudiat els processos cognitius de l’estereotipatge i delpensament mitjançant clixés i han demostrat que aquests processos de base es trobenmolt més estesos del que ens pensem i que no són privatius de la minoria quemanifesta la síndrome autoritària, tal com havia suposat la teoria de TheAuthoritarian Personality (Adorno et al., 1969). Aquesta teoria postulava que elsconflictes afectius ocorreguts en la primera infantesa de la persona autoritàriadonaven lloc a un estil cognitiu caracteritzat per un ús rígid de categories od’estereotips. No obstant això, les recerques posteriors en psicologia social hanLes representacions socials 57indicat que és possible trobar aquests processos cognitius en persones que moltprobablement refusarien el fanatisme dels autoritaris.En el centre d’aquestes noves recerques es troba la idea de la “percepció selectiva”que implica que els individus no perceben el món exterior de forma passiva. Ditd’una altra manera, els individus sempre intenten comprendre la informació quereben i, sovint, la interpreten segons suposicions anteriors18, cosa que indueixgeneralment a error. La conclusió que es desprèn de les diverses experimentacionsque s’han realitzat en aquesta línia és que la gent veu el món en funció d’allò queespera veure19. La selecció de la informació es fa, per tant, en funció de les creencesde cadascú. Així, algú que estigui convençut que els negres són ganduls, si veu unnegre pel carrer a mig matí, interpretarà que no té feina. Les investigacions sobre lapercepció selectiva, així com el treball de Pettigrew (1958)20 sobre la importància dela cultura en la determinació de l’existència de creences que constitueixen elsprejudicis, permetrien, segons Billig, donar resposta a la pregunta amb la qual s’hainiciat aquesta reflexió.Per tant, sembla plausible generalitzar que els individus utilitzen esquemessimplificadors i creences etnocèntriques estereotipades per interpretar el mónsocial, i que el simple fet d’utilitzar aquests esquemes i creences pot donar lloc aprejudicis i distorsions, que poden esdevenir un veritable perill social si es confonenamb el “sentit comú”. Fins i tot aquelles persones que s’horroritzarien davant defanatismes extrems estan disposades, si viuen en una societat que accepta estereotipsracials, a defensar, per exemple, que els immigrants no tenen el mateix dret al treballque la població autòctona.18 En la nostra terminologia seria: a partir de models mentals anteriors.19 Un exemple d’aquest procediment cognitiu són les entrevistes que va realitzar H. Cantril arran de lanotícia que la Terra havia estat envaïda per marcians donada, en broma, per un locutor de ràdio deNova York. Aquestes entrevistes van demostrar que la gent interpretava tot el que veia, encara que fosel mateix de cada dia, com a signe de la invasió marciana.20 Citat per Billig, 1986.Capítol 1 58El prejudicis, a més a més, solen donar lloc a actes discriminatoris l’efecte dels qualspot ser percebut com una confirmació dels prejudicis originals. Per exemple: a) Elspropietaris d’habitatges no lloguen habitatges a immigrants, b) Els immigrants, enconseqüència, es veuen obligats a malviure amuntegats en llocs insalubres, c) Elsimmigrants són bruts i viuen de manera poc saludable. Per tant, no és convenientllogar-los habitatges entre nosaltres.L’anàlisi dels comportaments socials mostra, com ho explicita Billig (1984, 1986:600), que els membres dels grups dominants solen traduir els seus prejudicis en actesde discriminació vers els membres de grups minoritaris. Per tant, les qüestions deprejudici i discriminació haurien de sortir del marc de les consideracions puramentpsicològiques per formar part de l’anàlisi del poder, sobretot del poder polític ieconòmic.1.2. Ideologies i representacions socialsVivim en una societat en la qual la transmissió i la recepció de les formessimbòliques és, cada cop més, mediatitzada per una xarxa trans-nacional d’interessosinstitucionals. En conseqüència, l’anàlisi d’aquestes formes simbòliques i la sevarelació amb els contextos socials en els quals són produïdes, transmeses i rebudesesdevé fonamental. Un dels propòsits d’aquest treball serà, doncs, mostrar laincidència cognitiva que tenen alguns d’aquests processos de mediatitzaciódiscursiva.Concretament, ens agradaria posar de manifest com el discurs institucional esconverteix en un mecanisme mitjançant el qual es difonen les representacions delsgrups dominants i es manipulen i controlen les dels grups dominats. És evident queels grups socials dominants no poden existir sense les formes simbòliques amb lesquals —o a través de les quals— representen els seus interessos i els seus objectius;per tant, les formes simbòliques estan contínuament i creativament implicades enl’establiment i manteniment de les relacions de poder.Les representacions socials 591.2.1. Conceptes i teories de la ideologiaLa noció d’ideologia va aparèixer per primera vegada el segle XVIII, a França. Elsentit que se li va donar aleshores fou el de “ciència de les idees”. No obstant això,quan, avui dia, emprem aquest terme no acabem d’estar segurs si l’emprem en unsentit “descriptiu” o “prescriptiu”, atès que unes vegades és emprat per descriure unestat de coses (ex. un sistema d’idees polítiques) i d’altres per avaluar-lo. Aquestaambigüitat és evident en l’ús quotidià del terme. Per exemple, mentre ningú dubted’autoqualificar-se com a conservador, socialista, liberal, demòcrata, feminista oecologista, resulta gairebé impossible trobar algú que digui de sí mateix que és unapersona molt “ideologitzada”. La ideologia sol ser el pensament de Valtre que nosom nosaltres. Caracteritzar alguna cosa com a “ideològica” vol dir, implícitament,criticar-la; perquè el concepte d’ideologia comporta, en general, un sentit negatiu;comporta negar la possibilitat de sospesar els fenòmens.En els estudis de teoria socio-política de les darreres dues dècades, trobem duesrespostes a l’ambigüitat del concepte “ideologia”:a) Una ha intentat deslliurar-lo del sentit negatiu i incorporar-lo al corpus delsconceptes descriptius emprats per les ciències socials. Es el que Thompson(1990) anomena una concepció neutral de la ideologia. D’acord amb aquestaconcepció les ideologies són considerades “sistemes de coneixement”,“sistemes de creences” o “sistemes simbòlics” que orienten tant l’acciósocial, en general, com la pràctica política, en particular. En conseqüència,una de les tasques de l’analista consisteix a delimitar i a descriure la majorpart de sistemes de pensament o de creences que es troben a la base de l’acciósocial. Aquesta línia es pot exemplificar amb la tendència a pensar lesideologies en termes de “ismes” (socialisme, liberalisme, comunisme,conservadorisme, Marxisme, Reaganisme, Thatcherisme, etc.)b) Una altra resposta a l’ambigüitat heretada del concepte “ideologia” ha estatreconsiderar la operativitat del concepte. El concepte es considera massaCapítol 1 60ambigu, massa controvertit, massa contestat, massa lligat a una històriadeterminada per ser utilitzat sense valors afegits en l’anàlisi social i política.Aquesta resposta ha anat, en els darrers anys, guanyant terreny entre algunspensadors; sobretot, després de l’ensulsiada intel·lectual del marxisme amb elqual el concepte d’ideologia anava estretament lligat.Jodelet (1992), per exemple, es mostra partidària de substituir l’anàlisi de lesideologies per l’anàlisi de les representacions socials atès que, com insisteix aassenyalar, acompleixen les mateixes funcions. Vovelle (1985) expressa laconveniència de diferenciar ideologia i mentalitat. Segons ell, ideologia és unconcepte que ha estat a bastament analitzat i, en canvi, mentalitat és un concepteque, com a vertebrador d’una teoria, encara es va construint. Concretament, comentaque la història de les mentalitats ha evolucionat en els darrers vint o trenta anys i hapassat de ser una disciplina que s’interessava per aspectes culturals a ser unadisciplina que s’interessa per les actituds, els comportaments i les representacionscol·lectives inconscients, com poden ser: la família, l’amor, la sexualitat, la vellesa,la mort, etc. El posicionament d’aquests dos autors només és l’exemple d’un criteri abastament estès entre els estudiosos de les ciències socials sobre la necessitat deredefinir—i, tal vegada, redenominar— l’àmbit d’estudi de les ideologies.1.2.1.1. Una concepció crítica de les ideologies (la proposta de J. B.Thompson)2'Thompson (1990) es proposa desenvolupar una nova formulació del concepte deideologia, més que cenyir-se a formulacions anteriors. L’estudi de les ideologies queproposa Thompson té com a objectiu fonamental analitzar la interrelació ques’estableix entre formes simbòliques i relacions de poder. Concretament, es proposaanalitzar la manera com es mobilitza el significat, en la vida social, per reforçar elsindividus i els grups que ocupen posicions de poder: to study ideology is to study the21 L’adjectiu “crítica” s’usa en el mateix sentit que l’usa l’Anàlisi Crítica del Discurs. És a dir, indicaque la perspectiva adoptada té com a objectiu desemmascarar les situacions de dominació i dedesigualtat social que generen les estructures de poder.Les representacions socials 61ways in which meaning serves to establish and sustain relations of domination (p.56).Segons ell, els grups dominants no poden existir sense les formes simbòliques ambles quals, o a través de les quals, representen els seus interessos i els seus objectius;per tant, les formes simbòliques estan contínuament i creativament implicades en laconstitució de les relacions socials. Ara bé, cal tenir present que no es pot llegir elcaràcter ideològic dels fenòmens simbòlics en els fenòmens simbòlics en sí mateixos,sinó que només són interpretables en el context socio-històric en el qual aquestsfenòmens estableixen i mantenen relacions de dominació22.En conseqüència, creiem que es podria postular que el concepte d’ideologia deThompson és una ampliació del concepte de Marx. A més de l’eix de desigualtat iexplotació social a partir del qual es construïa el concepte de Marx, Thompsonintrodueix les relacions de dominació entre sexes, entre grups ètnics, entre elsindividus i l’estat, entre nacions-estat i blocs d’aquestes nacions-estat, etc.; però,manté la concepció bàsica de Marx segons la qual la ideologia serveix a la classedominant per mantenir la seva posició. Per a Thompson, la ideologia és, en un sentitampli, meaning in the Service ofpower.Des d’aquesta perspectiva, l’estudi de les ideologies requereix:a) investigar les vies a través de les quals el significat és construït i vehiculatper formes simbòliques de diferents tipus, des d’interaccions discursivesquotidianes a imatges més o menys complexes.b) investigar el context social en el qual les formes simbòliques s’empren iorganitzen. Cal que ens demanem si, i com, el significat vehiculat per les22 Parlem de “dominació” quan les relacions de poder són “sistemàticament asimètriques”; és a dir,quan agents particulars o grups d’agents són dotats d’un poder que exclou definitivament altres agentso altres grups d’agents.Capítol 1 62formes simbòliques serveix, en contextos específics, per establir i sostenirrelacions de dominació.Segons Thompson, reformulant el concepte d’ideologia en termes d’interrelació entresignificat i poder, evitem tractar la ideologia com un “ciment social” que estabilitzales societats unint els seus membres i proveint-los de valors i normes compartits.1.2.1.2. Una concepció cognitiva de les ideologies (la proposta de T. vanDijk)La noció d’ideologia de Van Dijk (1998) és bàsicament cognitiva; tot i que no oblidael vessant social. Segons ell, no n’hi ha prou que els membres d’un grupcomparteixin “problemes” socials, polítics o econòmics per constituir un grupideològic, sinó que també cal que comparteixin estils cognitius i afectius. Això voldir que els membres d’un grup ideològic han de compartir coneixement fàctic,opinions, valors i sentiments 23 per sentir-se part d’aquesta identitat col·lectiva. Ditd’una altra manera, un conjunt de persones constitueix un grup ideològic si, i noméssi, com a col·lectiu, comparteixen representacions socials.En conseqüència, per a Van Dijk (1998: 127), les ideologies no són sistemes decreences qualssevol, perquè aleshores coincidirien amb la cognició, i tampocs’haurien de reduir al coneixement social, actituds o “visions del món” perquè espodrien confondre amb el llegat cultural. Les ideologies són la base “axiomàtica” deles representacions socials compartides pels membres d’un grup determinat24 i, per23 Que les ideologies són un conjunt de creences avaluatives i que, per tant, controlen les opinions iactituds del grups, és un plantejament generalment acceptat. Ara bé, que siguin creences fàctiques ésun aspecte més discutit. Malgrat que en versions anteriors de la teoria de Van Dijk no es tenia encompte aquest segon aspecte, en la darrea versió (Van Dijk, 1998) se li atorga un paper forçarellevant. De fet, pot semblar estrany considerar que el coneixement específic d’un grup és ideològic,però no ho resulta tant quan observem el valor social que adquireixen coneixements com el mèdic, eljurídic o racadèmic. Segons Van Dijk, el coneixement professional és un recurs simbòlic curosamentprotegit que serveix als interessos d’un grup. Amb la qual cosa sembla raonable considerar que lanaturalesa d’aquest coneixement, la manera com s’ha adquirit, canviat, validat i usat siguinprofundament ideològiques.24 Tot i que un individu pot pertànyer a més d’un grup ideològic.Les representacions socials 63consegüent, no són realitats metafísiques, sinó fenòmens mentals i socials alhora.Això vol dir que les ideologies orienten la representació que les persones d’un grupfan dels objectes i esdeveniments socials, i els permeten avaluar-los com a bons odolents, correctes o incorrectes, necessaris o innecessaris, etc.; perquè, les ideologies,no ho oblidem, són, bàsicament, sistemes creences i de valors.En resum, Van Dijk (1998. 127) entén que les ideologies funcionen com a axiomesd’un sistema formal, com a creences generals i abstractes que controlen o organitzenel coneixement i les opinions específiques d’un grup. Per exemple, els axiomesideològics que sol haver-hi darrere dels prejudicis racistes són: “nosaltres somdiferents d’ells”, “nosaltres som superiors a ells”, “ells són una amenaça per anosaltres”, “ells no respecten les nostres normes i principis” “nosaltres somtolerants”, etc. Aquestes creences ideològiques bàsiques, tot i que no entren endetalls de la vida quotidiana, hi incideixen indirectament; ja que intervenen en laregulació de pràctiques socials concretes.L’objectiu fonamental de la teoria de Van Dijk (1998) és, per tant, descriure com sónles estructures mentals que constitueixen les ideologies i com els membres d’ungrup social interpreten i interactuen en la societat tot basant-se en aquestesestructures.Ara bé, no podem pas considerar que tots els grups socials es poden caracteritzar perla seva ideologia. Hi ha grups que es constitueixen amb una finalitat que seria absurdconsiderar-la ideològica (societats gastronòmiques, esportives, etc.). Quins són,doncs, els grups marcats com a ideològics? Van Dijk (1998: 141) considera que, enprimer lloc, es pot atribuir ideologia a tots els grups o formacions socials queexerceixen algun tipus de poder o de dominació explícits o implícits25. La ideologias’emprarà, en aquests casos, per legitimar o emmascarar les distintes formes depoder. I, en segon lloc, considera que també es pot atribuir ideologia a aquells grupsque s’oposen a les situacions de dominació (grups feministes, ecologistes,25 En aquest cas el plantejament de Van Dijk coincideix amb el de Thompson.Capítol 1 64antiracistes, etc.). En aquest cas, la ideologia servirà per organitzar pràctiques socialsde resistència.1.2.1.3. Les ideologies com a representacions socialsEn aquest treball no ens proposem —no tenim autoritat per fer-ho, ni és el llocadequat— formular una proposta sobre com s’hauria d’entendre el concepte deideologia; però si que creiem convenient precisar en quin sentit serà emprat.Per a nosaltres, la noció de representació social és, en l’àmbit que tractem, mésadequada que la noció d’ideologia, perquè denota més clarament la naturalesacognitiva de l’objecte que analitzem. Com ja hem esmentat anteriorment, l’imaginarisocial tendeix, en temes com la immigració, la malaltia, la sexualitat, etc., a operarmés amb imatges i símbols —és a dir, amb representacions— que no pas ambnocions i conceptes. I els processos cognitius que intervenen en la construcció quefan els grups polítics d’aquests tipus d’objectes socials no són diferents dels queregeixen la cognició social en general.A més, si, com diu Van Dijk (1998) les ideologies són la base axiomàtica de lesrepresentacions socials, l’anàlisi de les representacions socials ens conduirà, demanera ineludible, als esquemes ideològics mitjançant els quals s’organitza lacognició de grup. Per tant, nosaltres entenem que les ideologies es posen de manifesten les representacions socials que els diferents grups construeixen i que les personesque formen part d’aquests grups interioritzen en incorporant-les als seus modelsmentals.Entenem també que no totes les representacions socials vehiculen la mateixa càrregaideològica. Si acceptem que les representacions que ens fem del món condicionen lesnostres accions i opinions, és obvi que no totes les representacions tenen el mateixgrau d’incidència social. El fet que s’imposi, per exemple, la representació social quela immigració és un problema econòmic, sanitari, cultural, lingüístic, etc. no ésLes representacions socials 65comparable al fet que s’imposi la representació social que anar al gimnàs millora lasalut. Les repercussions que tenen una i l’altra són radicalment distintes. Perconsegüent, en aquest sentit, ens posicionarem en la línia de Thompson i de Van Dijki considerarem que les representacions socials vehiculen esquemes ideològics si, inomés si, mantenen i reprodueixen situacions de dominació o han estat generades perpràctiques socials de resistència.1.2.1.4. Les representacions xenòfobesAnalitzar la representació social de la immigració és una manera d’abordar el temadel racisme i la xenofòbia. Ara bé, abordar aquest tema no vol dir analitzar només el“racisme” explícit que caracteritza els esquemes ideològics d’alguns partits de laultradreta, sinó que vol dir desemmascarar el racisme implícit que s’amaga darrereles representacions de grups aparentment no racistes o, fins i tot, antiracistes. Comesmenta S. Bonnafous (1989), generalment, “racisme” i “antiracisme” se solenoposar com si es tractés de dues pràctiques —i de dos discursos— simètriques. I, enrealitat, no succeeix així. Es cert que es pot teoritzar sobre el “racisme”; però el méshabitual és que el racisme sorgeixi al voltant d’actituds i de polítiques que s’originena l’entom de temes com: l’escola, la sanitat, l’allotjament, l’atur, etc. Contràriament,T antiracisme pressuposa sempre una acció i una argumentació explícitamentorientades envers la denúncia de fets racistes.En conseqüència, si prenem com a punt de referència el racisme, creiem que es podendiferenciar tres tipus de discurs:a) el discurs racista: l’objecte del qual és orientar representacions que posinde manifest la superioritat d’uns pobles sobre uns altres, justifiquin conductesdiscriminadores i legitimin polítiques d’exclusió.b) el discurs antiracista: l’objecte del qual és orientar representacions quecontrarestin les que orienta el discurs racista. És un discurs de resistència i,com a tal, focalitza la denúncia d’actituds, conductes i polítiques racistes.Capítol 1 66c) el discurs no racista: l’objecte del qual és inespecífíc. És un discurs ques’interessa per qüestions socials diverses des d’una perspectiva pretesamentneutra; és a dir, no marcada: ni com a racista ni com a antiracista. Es tracta,per tant, d’un discurs que deixa emergir representacions profundamentarrelades a l’imaginari col·lectiu i que no solen passar pel control de laconsciència.Nosaltres postulem que el discurs racista i el no racista coincideixen més del queseria esperable en molts dels seus plantejaments i valors bàsics. Raó per la qual larepresentació que tenen de la immigració és en diversos aspectes coincident.Per Wierviorka (1998: 38), el racisme no és només un fenomen ideològic, polític odoctrinari, sinó que s’ha d’entendre com un comportament entre grups humans quepren la forma del prejudici, de la discriminació, de la segregació i, fins i tot, de laviolència. Segons ell, el racisme és un problema relativament modem. Concretamentsorgeix en el moment en el qual grups humans ètnicament diferents es veuen obligatsa viure en una unitat econòmica, política o social; és a dir, en un mateix sistemajurídico-polític. Wierviorka (1998: 39) considera que les representacions i actitudsracistes es poden descriure a partir de quatre grans pols:1. El racisme universalistaUn primer pol correspon al racisme que acompanya el triomf de la modernitat. Elprogrés a què solen apel·lar aquells que s’identifiquen amb la modernitat és viscut opresentat com una sort històrica i no s’admet que ningú el pugui refusar. Per tant,aquest racisme pot arribar a comportar un etnocidi; atès que, amb l’objectiu de salvarels individus, acaba destruint la seva cultura i, en conseqüència, la possibilitat deconstruir-se com a subjectes.Les representacions socials 672.El racisme de l ’exclusió socialUn segon pol correspon al racisme que generen les situacions en les qualsdeterminats grups o individus viuen en una situació econòmica precària (treballadorspoc remunerats, aturats, etc.) o marcats pel temor a l’exclusió social. Aquest tipus deracisme, que és freqüent en moments de recessió, sol culpabilitzar Vimmigrant delsmals socials que l’afecten.3.La identitat contra la modernitatUn tercer pol correspon als casos de racisme en els quals s’apel·la a una identitatnacional, ètnica, religiosa, etc. per neutralitzar l’efecte pervers de la modernitat. A lessocietats modernes les identitats aparentment tradicionals són, generalment,construccions socials sovint inventades. I no és estrany que aquestes invencionssiguin una conseqüència de la situació que hem esmentat anteriorment: els problemesd’atur, d’allotjament, d’escolarització, etc. poden desembocar en un populismenacionalista que apel·li a l’etnicitat o a la religió; és a dir, que s’orienti vers unintegrisme o tancament cultural.4.El racisme de les identitats en conflicteFinalment, un quart pol correspon als casos de racisme que generen les actituds iconductes desplegades en nom de la identitat cultural. El racisme sorgeix així en unmarc de tensions interculturals o interètniques: tota afirmació identitària ocomunitària d’un grup corre el risc d’exacerbar identitats d’altres grups. Perconsegüent, determinats fantasmes es poden construir a partir de simplesrepresentacions de comunitats que es veuen com amenaçadores. A aquestaconstrucció, hi solen col·laborar els mitjans de comunicació i la difusió de certsprejudicis. L’altre és en aquests casos una invenció de l’imaginari social (o delCapítol 1 68subconscient col·lectiu). La representació de Yimmigrant que s’ha construït al’Europa Occidental no té res a veure amb Yimmigrant real.1.3. Discurs públic i representacions socials26Una de les funcions prioritàries del discurs públic és incidir en la construcció de lesrepresentacions que les persones i els grups fan dels objectes i esdeveniments socials.Per tant, el discurs públic esdevé el mitjà principal de manteniment i reproducció deles ideologies.En aquest sentit, ens sembla il·lustratiu el plantejament teòric de J. Habermas (1987),que desplaça el concepte de lluita de classes al discurs. Segons ell, la comunicació és,en la nostra societat, objecte de profundes i greus distorsions i disfuncions, ja sigui através dels mitjans de comunicació, el món laboral o l’ensenyament. Per tant, la lluitade classes es manifesta, en aquests moments, com una lluita per accedir al discurspúblic i, en conseqüència, al control de les representacions socials.1.3.1. Funcions prioritàries del discurs ideològicQue el discurs públic és un discurs profundament ideològic i que, com a tal, exerceixun control estret de les representacions que col·lectivament es construeixen, creiemque es pot considerar un postulat bastament acceptat. Per consegüent, nosaltresentenem que el discurs públic es proposa assolir dues funcions bàsiques: persuadirl’altre de l’adequació (o veracitat) de les seves representacions i legitimar la sevaautoritat.26 Considerem discurs públic tots aquells discursos que intervenen en la construcció d’estats d’opiniód’incidència social: Discurs dels mitjans de comunicació, discurs acadèmic, discurs publicitari,discurs polític, etc.Les representacions socials 691.3.1.1. La persuasióEl discurs que té com a objectiu fonamental incidir en els models mentals delsparlants és, necessàriament, un discurs persuasiu. Ara bé, que entenem nosaltres perdiscurs persuasiu? quines són les operacions discursives que el caracteritzen?Per nosaltres persuadir és fer que Yaltre s’adhereixi a les nostres representacions,creences, valors, etc. i , en conseqüència, modifiqui les seves. Per tant, per assoliraquesta fita caldrà tenir present que no es pot incidir en els models mentals de ningúsi se’l confronta amb la seva pròpia experiència del món. Això vol dir que, permodificar les representacions i opinions d’algú, caldrà utilitzar estratègiesargumentatives i no pas criteris de veritat.27 (Vegeu l’apartat: 1.3.3.)No ens estendrem més en aquest apartat perquè l’objecte d’aquesta tesi és, justament,aquest: mostrar com un tipus de discurs públic concret, el discurs d’una comissiód’estudi parlamentària, intervé en la construcció, manteniment i reproducció dedeterminades representacions socials de la immigració. Dit d’una altra manera,mirarem de mostrar com els diferents grups parlamentaris posen de manifest, a travésdel discurs, la seva representació social de la immigració i com, conscientment oinconscient, procuren incidir —i, per tant, persuadir— en la representació delsaltres. La persuasió serveix, segons Van Dijk (1998) per consolidar els “modelsmentals” preferents.1.3.1.2. La legitimacióEl discurs públic només pot assolir l’objectiu de la persuasió si, prèviament, ha estatlegitimat. Un discurs que no es consideri legitimat no té, generalment, incidènciacognitiva i, per tant, no té cap mena de poder en el control de les representacions i27 La persuasió es pot assolir, òbviamet, mitjançant sistemes semiòtics diversos: imatges publicitàrieso cinematogràfiques, seducció personal, etc.; però el nostre objecte d’estudi és el discurs públici, enconseqüència en cenyim a les estratègies doscursives.Capítol 1 70accions socials. Ara bé, en què consisteix la legitimació? Martín Rojo i Van Dijk(1998: 176) la descriuen així:El elemento fundamental en la mayoría de las formas de legitimación socialy política es que un grupo o institución poderosa (a menudo el Estado, elgobiemo, los dirigentes, las élites) necesita de la aprobación normativapara sus políticas i acciones. De manera que la legitimación se realizamediate estrategias que pretenden demostrar que dichas acciones se ajustanal orden moral de la sociedad, es decir, que estan dentro del sistema deleyes, normas, acuerdos o principios acordados por (la mayoría de) losciudadanosAquesta aprovació normativa que necessita un estat, un govem, un partit polític, undirigent, etc. per mantenir la seva credibilitat —i, per consegüent, el seu poder—, espot obtenir a través de diverses vies. Algunes són vies d’acció, com és el cas de lalegitimació que s’assoleix, en un sistema democràtic, mitjançant els vots delselectors, però les més habituals són les vies discursives. Com assenyalen J. Gifreu iF. Pallarès (1998: 9) —reprenent les paraules de Blumler (1997)—: la democràciaés l'única forma de règim la legitimació del qual implica necessàriament lacomunicació.Una de les característiques que Martín Rojo i Van Dijk (1998: 176) atribueixen aldiscurs de legitimació és que les accions i polítiques institucionals se solen descriurecom a beneficioses per al grup o societat en general; i, en el cas que aquestes accionssiguin moralment censurables o controvertides, s’ignoren, es distorsionen o esreinterpreten com si fossin acceptables. En definitiva, si la legitimació té èxit, nocomporta tan sols l’acceptació d’actuacions específiques, sinó que també s’estén algrup o institucions dominants i a la seva posició i lideratge. Segons aquests autors,això vol dir que la legitimació s’orienta en dues direccions: una d'ascendent i unaaltra de descendent; és a dir, el grup o institució (dominant) pretén legitimar-semitjançant l’aprovació del domini i el grup dominat que legitima el grup o instituciódominant mitjançant distintes formes d’acord, acceptació, conformitat o, si més no,consentiment tàcit.Les estratègies discursives de legitimació constitueixen un aspecte que s’ha de teniren compte a l’hora d’analitzar el discurs públic, però no són, precisament, l’objectiuLes representacions socials 71d’aquest treball.28 Aquí el que ens interessa remarcar és que, quan parlem de l’acte delegitimació que s’assoleix a través del discurs, hem d’entendre que es tracta d’unacte discursiu que només es pot considerar reeixit si s’obté l’aprovació normativa delcontingut, del continent i de la interacció. És a dir, un govern solament potaconseguir legitimar la seva política si legitima també la forma del seu discurs i elprotocol de la interacció (normes que imposa l’activitat de parla a través de la qual sesol·licita la legitimació).El corpus que constitueix l’objecte del nostre estudi és, per tant, un discursprèviament legitimat, atès que la interacció en la qual es produeix i la forma queadopta són les que preveu la normativa que regula les comissions d’estudiparlamentaris. No obstant això, s’hi observa la necessitat dels diferents grups delegitimar les seves representacions, accions i opinions; és a dir, de justificar la sevaexistència social. Per tant, com esmenta Van Dijk (1998) una de les principalsfuncions socials de la ideologia és la legitimació29:ideologies form the basic principies of group-intemal legitimation. They do so byspecifying the ideological categories of membership criteria, the activities, the goals,the social position, the resources (or power base) as well as the norms and vàlues foreach group. These norms and vàlues not only regulate and organize the actions ofgroup members, but also may be used to justify (or indeed to challenge) the socialposition of the group in relation to other groups. (Van Dijk ,1998: 257-258)En definitiva, per legitimar les pròpies accions, un grup social necessita mostrar queels seus principis bàsics són justos i rectes i que els dels altres grups moltprobablement no ho són. En conseqüència els grups que s’oposin ideològicament alpropi grup seran sistemàticament deslegitimats. D’entre les deslegitimacions més28 Diversos autors s’han interessat per les estratègies de legitimació :• J.B. Thompson (1990), per exemple, quan distingeix els general modes of operation of ideology,esmenta: legitimation, dissimulation, unification, fragmentation i reification.• Teo van Leeuwen (1995), fa referència a el que ell anomena la “gramàtica de la legitimació”, queconsta de categories com:-autorització: basada en l’autoritat de la tradició, el costum, la llei o de certes persones.-racionalització’, basada en la utilitat de l’acció institucional i en el valor cognitiu delconeixement acceptat.-avaluació moral: basada en les normes.-etc.29Per Van Dijk (1998: 255), la legitimació és la contrapartida institucional de la justificacióCapítol 1 72habituals que pateixen els grups minoritaris, en general, i el immigrants, enparticular, Van Dijk (1998: 259) esmenta:• Deslegitimació de la pertinença: ells no pertanyen a aquest país, no són elsnostres veïns, no els podem considerar dels nostres.• Deslegitimació de les accions: ells no tenen dret a fer el que fan ni a dir elque diuen com, per exemple, treballar aquí o acusar-nos de racistes. El seucomportament és sovint delictiu.• Deslegitimació dels objectius: ells només vénen aquí a aprofitar-se delnostre sistema de benestar.• Deslegitimació de les normes i els valors: els seus valors no són elsnostres. Ells haurien d’adaptar-se a la nostra cultura.• Delegitimació de l’accés als recursos socials: ells no tenen el mateix dretque nosaltres al treball, a l’habitatge, a l’assistència sanitària, etc.En resum, les principals categories identificadores d’un determinat grup social podenser deslegitimades si es considera que aquest grup atempta contra el “statu quo”; és adir, contra els principis i valors que sostenen els grups dominants. I, òbviament,aquestes estratègies de legitimació i deslegitimació comporten els moviments usualsd’autopresentació positiva del propi grup i de presentació negativa dels altres. Si esdeslegitima el discurs dissident o opositor (i es deterioren els processos normals decomunicació i persuasió) serà més difícil la construcció d’ideologies alternatives.1.3.2. La metodologia hermenèutica de ThompsonThompson, a la seva obra Ideology and modern culture (1990), presenta unametodologia d’anàlisi de les ideologies basada en la tradició hermenèutica.Les representacions socials 73Concretament, destaca els treballs de filòsofs hermenèutics com Dilthey, Heidegger,Gadamer i Ricoeur que recorden que the study of symbolic forms is fundamentallyand inescapably a matter ofundesíanding and interpretation.Un dels aspectes especialment interessants d’aquest plantejament és que elsfenòmens socials són tractats com a formes simbòliques i, en conseqüència, com aconstruccions mentals. No obstant això, la hermenèutica també recorda que thesubjects who make up the subject-object domain are, like social analysts themselves,subjects capable of understanding, of reflecting, and of acting on the basis of thisunderstanding and reflection (p. 275). És a dir, les nostres representacions(construccions mentals) determinen les nostres accions.Thompson, a més a més, s’adscriu a la línia historicista de Gardner i entén quel’experiència humana és sempre històrica, en el sentit que una nova experiència éssempre assimilada mitjançant els residus del passat. Ara bé: the residues of the pastare not only a basis upon which we assimilate new experiences in the present and thefuture: these residues may also serve, in specific circumstances, to conceal, obscureo disguise the present (p. 277). Per consegüent, els éssers humans tenen tendència,segons Thompson, a “convocar els esperits del passat” per disfressar el present.En definitiva, els fenòmens i objectes socials esdevenen, des d’aquesta perspectiva,formes simbòliques d’un domini pre-interpretat que cal re-interpretar segons lescircumstàncies de cada moment històric.Thompson (1990) considera que una bona manera d’analitzar les ideologies ésaproximar-s’hi mitjançant els mètodes que ens facilita l’hermenèutica. I, per tald’assolir una anàlisi operativa, estableix una distinció entre hermeneutics ofeverydaylife (L’hermenèutica de la vida quotidiana) i depth hermeneutics (l’hermenèuticaprofunda)30. L’hermenèutica de la vida quotidiana es basa en la interpretation ofdoxa; és a dir, en la interpretació de les formes simbòliques que fan els usuaris i no30 El terme depth hermeneutics prové dels treballs de Ricoeur.Capítol 1 74en les de l’analista extern. L’hermenèutica profunda requereix, en canvi,l’elaboració interpretativa d’un expert.Concretament, la idea de Thompson és que, en les recerques del domini social, elprocés d’interpretació pot ser mediatitzat per mètodes objectivables i que, enconseqüència, l’hermenèutica profunda pot oferir un marc metodològic adequat peranalitzar la conducta cultural, en general, i les ideologies, en particular.Des d’aquesta perspectiva, l’anàlisi de la cultura i de les ideologies pot construir-secom un estudi de les formes simbòliques en relació als processos històrics específicsi als contextos socialment estructurats, a través dels quals aquestes formessimbòliques han estat produïdes, transmeses i rebudes.31 Breument, l’anàlisi de lacultura i de les ideologies esdevé, així, l’estudi de les construccions mentals i de lacontextualització social d’aquestes formes simbòliques.Thompson, com ja ha estat esmentat, dirigeix la seva atenció a les relacions ques’estableixen entre “sentit” i poder. Concretament, focalitza l’anàlisi de com lesformes simbòliques poden ser usades per establir i sostenir relacions de dominació.Des d’aquesta perspectiva l’anàlisi de les ideologies assumeix un caràcter crític.32La proposta metodològica de Thompson, a l’entorn del que ell anomenal’hermenèutica profunda, consta de tres fases. Fases que no s’han d’interpretar coma estadis discrets d’un mètode seqüencial, sinó com a distintes dimensions analítiquesd’un complex procés interpretatiu (fig 6.1; p. 281):31 Cal buscar aquests plantejaments en el darrer Wittgenstein, a la fenomenologia de Husserl, al’enfocament etnometodològic de Garfmkel. Tots presenten orientacions analítiques que tenen encomtpte aquest principi.32 Crític s’usa aquí en el sentit que divulgat l’ACD.Les representacions socials 75Hermeneutics ofeveryday life ► Interpretation of doxaMethodologicalframework of depthhermeneuticsSocial-historicalor discursive analysisSpatio-temporal settingsFields of interactionSocial institutionsSocial structureTechnical media oftransmissionSemiòtic analysisConversation analysisSyntactic analysisNarrative analysisArgumentativeanalysisLa selecció de les fases d’anàlisi dependrà, en la pràctica, dels objectes específics quevolem analitzar i del tipus d’informació que cerquem. Per tant, com que Vanàlisisocio-històrica no és l’objectiu del nostre treball, deixarem de banda la sevadescripció i ens centrarem en la descripció de l’anàlisiformal o discursiva. 1Pel que fa a la descripció de l’anàlisi formal o discursiva, seguirem l’ordre ques’estableix a l’esquema. Segons Thompson, Semiòtics és un terme molt general i, amés, hi ha hagut diversos autors, des de Saussure i Peirce a Barthes, Eco oVoloshinov, el treball dels quals pot considerar com una aportació a la Semiòtica.Ell, però, no desitja fer una revisió d’aquests treballs i proposa la seva pròpia visió del’anàlisi semiòtica: I shall regard semiòtic analysis as thes study of the relationsbetween the elements which compose a symbolic form o sign, and of the relationsbetween these elements and those ofa broader system ofwhich this symbolicform orsign may be part. L’anàlisi semiòtica, entesa en aquest sentit, comporta unaCapítol 1 76abstracció de les condicions socio-històriques de la producció i recepció de lesformes simbòliques i focalitza les formes simbòliques en sí mateixes. Concretamentn’analitza els trets estructurals interns, els elements constitutius i interrelacions, i elsconnecta amb el sistema, o codi, del qual formen part. Es tracta, per tant, una anàlisiestructural convencional.Una altra de les perspectives que es pot adoptar en l’anàlisi del discurs, com a formasimbòlica, és Yanàlisi de la conversa. Aquest terme ens remet a un ampli correntd’investigacions que van iniciar Harvey Sacks, Emanuel Schegloff, entre altres, ique, des de mitjans dels 60, s’interessa per l’estudi sistemàtic de les interaccionslingüístiques. Segons Thompson, una de les principals limitacions de l’anàlisiconversacional és que no es té en compte les condicions socio-històriques de lainteracció.El discurs també pot ser analitzat focalitzant la perspectiva que ofereix Yanàlisisintàctica. Aquest tipus d’anàlisi s’interessa per la pràctica sintàctica o gramatical —no per la gramàtica dels gramàtics, sinó per la gramàtica o sintaxi del discursquotidià. Una versió interessant d’aquest tipus d’anàlisis es pot trobar en els treballsde R. Fowler, R. Hodge, G. Kress, T. Trew (1979), entre altres. Inspirats en elsescrits lingüístics de Halliday, aquests autors examinen com operen les formesgramaticals de la llengua en la construcció de les representacions socials. Lesnominalitzacions, les formes passives, les marques de modalitat, el sistema depronoms, les marques associades al gènere, etc. en són diferents exemples.Una altra perspectiva d’anàlisi de les formes discursives és la que Thompsonanomena anàlisi de Yestructura narrativa. El pioner d’aquests tipus de treballs va serPropp, amb l’anàlisi del relat popular rus. Posteriorment, aquest corrent ha estatseguit per nombrosos autors contemporanis com Barthes, Lévi-Strauss, Bremond,Greimas, Todorov i Genette. Des d’aquesta perspectiva, la narració es pot considerar,en l’ampli sentit de la paraula, un discurs que relata una seqüència de fets; i elselements de la narració, ja siguin reals o imaginaris, es defineixen per les relacionsque estableixen entre ells. Per tant, estudiant l’estructura narrativa podem identificarLes representacions socials 77les desviacions específiques que operen a l’interior de cada narració i dilucidar el seurol en el relat de la història. Segons Thompson, són interessants les anàlisis iniciadesper Propp i continuades per Greimas perquè miren de proposar un model bàsic comúal relat popular rus i a la novel·la moderna.Finalment, la darrera perspectiva d’anàlisi que esmenta Thompson és Vanàlisiargumentativa. Segons ell, les construccions lingüístiques supra-fràsiques podencontenir cadenes de raonaments que es poden reconstruir en diversos sentits.Aquestes cadenes de raonaments no es construeixen generalment, com una sumad’arguments vàlids, com en la forma sil·logística tradicional, sinó que més aviat esconstrueixen com a “models d’inferència” que ens porten d’un tema a una altre. Elpropòsit de l’anàlisi argumentativa és, i en això coincideix amb G. Vignaux,reconstruir i fer explícits els models d’inferència que caracteritzen el discurs.La tercera i última fase de l’hermenèutica profunda consisteix en el que Thompsonanomena interpretació / re-interpretació. Concretament, la interpretació s’esdevécom a resultat de l’anàlisi formal (o discursiva) i de l’anàlisi socio-històrica, però vamés enllà del límits que aquestes anàlisis imposen. La interpretació no és, per aThompson, una suma de dades, sinó un producte de síntesi, una construcció creativa,que transcendeix les dimensions estructural i social de les formes simbòliques.Ara bé, el procés d’interpretació, mediatitzat pels mètodes de l’hermenèuticaprofunda, és simultàniament un procés de re-interpretació. En la construcció de lainterpretació estem re-interpretant un domini pre-interpretat; estem projectant unpossible significat diferent del significat construït pels subjectes que constitueixen elmón socio-històric. Des d’aquesta perspectiva el procés d’interpretació és un procésarriscat i conflictiu: The possibility of a conflict of interpretation is intrinsic to thevery process of interpretation. (p. 290). Cosa que ens obliga a ser especialmentrigorosos en el tractament de les dades.En el treball de recerca que volem dur a terme amb aquesta tesi, assumimcompletament la proposta metodològica que acabem de descriure. No obstant això, hiCapítol 1 78introduïm variants com, per exemple, l’orientació cognitivo-argumentativa queproposem o la reformulació de la composició dels nivells d’anàlisi formal.1.3.3. Representacions socials i argumentacióAl llarg d’aquest capítol —i, més concretament, en els apartats en què hem parlat dela persuasió i de l’hermenèutica profunda de Thompson— hem anat mostrant queuna de les funcions del discurs ideològic és incidir en les representacions que elsindividus i els grups construeixen del món. I hem postulat que aquesta funció ha deser considerada necessàriament com a argumentativa. Per consegüent, proposementendre l’argumentació com una activitat que té com a objectiu intervenir en lesrepresentacions, les opinions, les actituds i els comportaments d’altri, a través deldiscurs. De fet, aquest plantejament, es troba ja en autors com J.B. Grize (1990: 40):Telle que je l’entends, l’argumentation considère l’interlocuteur, noncomme un objet à manipuler, mais comme un alter ego auquel il s’agira defaire partager sa vision. Agir sur lui, c’est chercher à modifier les diversesreprésentations qu’on lui prète, en mettant en évidence certains aspects deschoses, en en ocultant d’autres, en en proposant de nouvelles et tout cela àl’aide d’une schématisation appropriée.Contràriament a l’opinió de Grize, per a nosaltres, no queda tant clar que aquest tipusd’activitats discursives no siguin, en moltes ocasions, manipuladores.1.3.3.1. Esquema bàsic de l’argumentacióTal com l’acabem de presentar, l’argumentació és, per a nosaltres, una activitatdiscursiva que té com a objectiu intervenir en les representacions, opinions, actituds icomportaments d’altri. Ara bé, aquesta activitat discursiva quines característiquesestructurals té?Segons Plantin (1996), l’argumentació confronta necessàriament discursosantagònics: cada discurs argumentatiu engendra el seu contradiscurs, que pot serexplícit o implícit, real o hipotètic. El discurs argumentatiu necessita, per la sevaLes representacions socials 79pròpia naturalesa, presentar un punt de vista —-ja sigui en forma d’unitat lèxica,d’estructura sintàctica o d’arguments— en contra d’altres punts de vista; necessitarefutar altres maneres d’entendre el món per poder defensar la pròpia. Per tant, eldiscurs argumentatiu és de naturalesa polifònica: es constitueix en la confrontació,real o fictícia, de distintes veus.Ch. Plantin (1996: 20) proposa el següent esquema per descriure les operacionsbàsiques del discurs argumentatiu:a) Discurs del “Proposant"33b) El discurs de 1’"Oposant”reconstrueix el discurs del “Proposant”On el discurs del proposant és un discurs real o imaginari que serveix a Voposant decontrapunt per articular la seva pròpia proposta. La reconstrucció del discurs delproposant en el discurs de Voposant no ha de ser necessàriament explícita, n’hi haprou que l’interlocutor tingui interioritzada la representació del discurs contra el qualVoposant construeix el seu.A les preguntes de la comissió que analitzem en aquest treball, a la CEITE, s’hiobserva clarament aquest esquema bàsic: el discurs del proposant i el de l’oposant, eldiscurs i el contradiscurs. Cal tenir, però, en compte que els discursos contra els qualsels parlamentaris organitzen la seva argumentació no es corresponen necessàriamentamb discursos de grups polítics concrets, sinó que s’han d’entendre com a discursosvirtuals. És a dir, quan un representant parlamentari formula una preguntaesquematitza una representació del món, la que proposa ell en nom del seu partit, i laconfronta a totes les altres representacions possibles, sobretot a aquelles queconsidera més antagòniques, siguin o no siguin defensades pels representants delsgrups presents a la comissió. Dit d’una altra manera, el discurs del proposant és unaaltra perspectiva possible, un contrapunt sempre present en qualsevol discurs encaraque no es materialitzi en aquella situació concreta.33 Com que no hem trobat cap traducció millor, hem optat per mantenir els termes de Ch. Plantin(1996:20): proposant i opposant.Capítol 1 80Tot i així, és evident que els discursos que serveixen de contrapunt alscontradiscursos dels representants parlamentaris solen ser els discursos adversos, ivarien segons el tema que es planteja. Per exemple, si es planteja la qüestió delscontingents d’immigrants, el discurs dels defensors de la no-limitació s’oposaràargumentativament al contradiscurs dels detractors; si es planteja alguna cosarelacionada amb la situació de la dona immigrada, el discurs feminista s’oposaràargumentativament al discurs no-feminista; i així amb tots els temes possibles. Pertant, no es tracta en principi d’oposar el contradiscurs progressista al discursconservador, i viceversa; sinó que cal analitzar amb rigor com s’articulen elsdiscursos i contradiscursos dels diferents grups en relació a determinats temes.Després, si cal, es podran fer aquest tipus de generalitzacions.1.3.3.2. Vers un model cognitiu de l’argumentacióL’argumentació, hem dit, és una activitat discursiva que contraposa visionsantagòniques del món amb l’objectiu de legitimar la pròpia. És a dir, argumentem perpersuadir, per incidir en els models mentals dels interlocutors i aconseguir, primerde tot, una adhesió cognitiva. Si s’aconsegueix que l’interlocutor arribi a compartir,en bona part, la nostra representació d’un objecte, fet o esdeveniment social,s’aconsegueix també incidir en les seves opinions, valors i actituds, atès que elsmodels mentals no es construeixen al marge de les emocions i sentiments queaquests objectes, fets o esdeveniments ens provoquen (Vegeu: 1.1.1.6.). Perconsegüent, nosaltres ens alineem en el que es podria anomenar model cognitiu del’argumentació.Vignaux (1988) comenta que, després de la lectura de l’obra de Culioli, li va semblarhaver trobat una orientació interessant. Culioli (1983) no s’acontenta amb ladescripció del valor del elements lingüístics segons la seva disposició en elsenunciats, sinó que analitza les operacions que es posen de manifest a través de lesmúltiples formes que prenen les nostres activitats de llenguatge en situacionsd’enunciació; és a dir, de confrontació amb altri i amb el món.Les representacions socials 81Ara bé, parlar d’operacions implica, segons Vignaux (1988) concebre que hi hauràregularitats “subjacents” a totes les nostres maneres d’enunciar, fonamentades en unmateix sistema que és “la llengua”. Cosa que obliga a formular la hipòtesi del’existència d'universals que intervenen en la manera de “representar-nos el món” id’actuar-hi simbòlicament, més enllà de la diversitat de les llengües. L’objectiu deVignaux serà, per tant, establir els jocs cognitius comuns a les múltiples classesd’argumentació. En concret, tipifica tres tipus d’operacions cognitives (Vignaux,1988: 189):a)Les identificacions-diferenciacions: Tot acte d’enunciació selecciona elsobjectes del discurs mitjançant la “designació”; és a dir, marca l’existènciad’alguna cosa sota la forma de denominació d’un objecte, d’una situació,d’una noció. En conseqüència, tota identificació comporta una diferenciació:triem parlar d’una cosa i no d’una altra. I, a més a més, per identificar-diferenciar cal atribuir als objectes designats característiques, propietats i unacerta “naturalesa”.b)Les estabilitzacions-desestabilitzacions: La finalitat de tota enunciacióconsistirà o bé a “confirmar” allò que s’ha donat com a “existent” (“estable”,“natural”, “veritable”) o bé a “qüestionar-ho”, “discutir-ho”, “negociar-ho”.Dit d’una altra manera, en uns casos es tractarà de delimitar i fonamentar elssentits ja construïts i, per tant, de “tancar” els camps de significació atribuïtsals objectes o a les representacions del món, i, en uns altres, de “desplaçar”les fronteres dels camps semàntics, de modificar-ne l’extensió, amb l’objectiude desestabilitzar les concepcions, o les representacions del món proposades.c)Les apropiacions-desapropiacions: Tot acte de parla marcarà iparticularitzarà la relació entre el subjecte enunciatiu, individual o col·lectiu, iallò que enuncia; o, més específicament, entre el subjecte enunciatiu i elstipus d’univers que ha triat d’evocar. Aquí intervindran tots els jocs de“modalitat” que permeten establir la distància entre aquests dos elements; ésCapítol 1 82a dir, marcar el grau d’adhesió (convicció, certesa, creença, prudència, etc.)que manifesta l’enunciador envers allò que enuncia.En aquest treball observarem com algunes d’aquestes operacions es materialitzen enles pràctiques discursives que es duen a terme a la CEITE.1.4. CONCLUSIONSParlar de representacions socials és entendre que la manera d’expressar-se i de“teoritzar” d’un grup sobre la vida quotidiana porta els individus que constitueixenaquest grup a construir una determinada realitat i, en conseqüència, a tenir undeterminat comportament (Moscovicci). Per tant, parlar de representacions socialsés postular l’existència d’una “cognició social” que incideix directament en la“cognició individual”. Per aquesta raó, creiem que és fonamental analitzar lesoperacions mentals que realitzen els éssers humans en l’adquisició i organització dela informació (o del coneixement).Ara bé, les representacions socials no sorgeixen del no-res, sinó que es construeixensobre la base d’una història, una cultura i unes creences col·lectivament compartides.Quan aquestes creences són només compartides pels membres d’un grup, i no pertota la col·lectivitat, i serveixen per sostenir i reproduir relacions de poder, aleshoresconsiderarem que aquestes creences són ideològiques (Thompson). En conseqüència,entendrem que les ideologies són la base axiomàtica de moltes de lesrepresentacions socials (Van Dijk). Raó per la qual creiem que es possible defensarque l’estudi de les representacions socials podria substituir l’estudi de les ideologies(Jodelet).El pensament representatiu hem observat que té uns trets generals que elcaracteritzen, per oposició a altres tipus de pensament (com podria serl’especialitzat); però, tot i així, s’hi poden observar distintes tendències. Nosaltreshem optat per diferenciar dos tipus de pensament social: el sociocèntric i elLes representacions socials 83descentrat (Windisch), que il·lustren dues maneres força distintes d’entendre larealitat social, sobretot pel que fa a temes com el que analitzem en aquest treball.Quant a les representacions xenòfobes, creiem que cal distingir entre les que esposen especialment mitjançant distintes formes simbòliques que adopten grupsmanifestament racistes i aquelles que subtilment es construeixen en situacions iactivitats a les quals mai ningú no aplicaria aquest qualificatiu. Per consegüent, unade les preguntes que ens formulem en aquesta tesi és: en quina mesura el pensamentno-racista34 amaga representacions i actituds xenòfobes?Les representacions socials necessiten, però, un suport formal per ser construïdes ireproduïdes. Aquest suport formal es pot trobar en qualsevol sistema semiòtic, peròés el discurs el que realitza, prioritàriament, aquestes funcions. Dit d’una altramanera, les estratègies que solen utilitzar les ideologies per incidir en la construcció ireproducció de les representacions socials són sobretot estratègies discursives:diferenciacions, unificacions, estandarditzacions, etemalitzacions, naturalitzacions,nominalitzacions, passivitzacions, etc. (Thompson).Estratègies discursives que, atesa la seva incidència cognitiva, caldrà considerarargumentatives. Per a nosaltres, totes les operacions lingüístiques tenen unaincidència cognitiva més o menys rellevant. Ara bé, quan aquestes operacionslingüístiques formen part d’una activitat discursiva que té com a objectiu explícitincidir en la construcció de les representacions que els individus i els grupconstrueixen del món, aleshores aquesta activitat discursiva esdevé necessàriamentargumentativa (Vignaux).34 Cal recordar que no-racisme i anti-racisme no són pas la mateixa cosa.El discurs parlamentari2. El discurs parlamentari 892.1. El joc parlamentari de les comissions d’estudi 902.1.1. Què és una comissió d’estudi parlamentària (CEP)? 932.1.2. Descripció de la interacció d’una comissió d’estudi parlamentària 942.1.2.1. Les posicions interaccionals 972.1.2.2. La cortesia parlamentària 1002.1.2.3. La pregunta des del punt de vista de la interacció 1022.2. La pregunta d’una comissió d’estudi parlamentària (CEP) 1032.2.1. Les macropreguntes (superestructura de la intervenció) 1042.2.1.1. Preguntes que contenen la resposta 1082.2.1.2. Adhesió a determinats valors 1092.2.1.3. Legitimacions/autojustificacions 1102.2.1.4. Deslegitimacions 1122.2.2. Les micropreguntes 1132.2.2.1. Esquema general de la pregunta 1142.2.2.2. Pregunta i asserció. Oposició o gradació? 1162.2.2.2.1. Assercions versus pregunta 1172.2.2.2.2. Preguntes versus assercions 1192.2.2.3. Preguntes interrogatives i preguntes argumentatives 1212.2.2.3.1. La pregunta argumentatitva 1222.2.2.3.2. Tipus de pregunta argumentativa 1242.2.2.4. La pregunta com a tematització 1252.3. La Comissió d’Estudi Parlamentària sobre la Situació a Catalunyade la Immigració de Treballadors Estrangers (CEITE) 1262.3.1. Composició de la CEITE 1272.3.2. Nivell de participació 1272.3.3. Els compareixents 1282.4. Conclusions 1292El discurs parlamentariLa lingüística general del texto puede, sin duda, deslindar la classe de los textosdeterminados en su confïguración por el valor practico de lo efícaz. Pero losdiscursos políticos no són los únicos discursos determinados por este valor.Discursos orientados hacia el valor de lo efícazyen los que, por tanto, predomina lafunción apelativa los hay en toda la vida pràctica, en todo tipo de relacioneshumanas, desde el amor hasta el comercio, el deporte y la ensenanza, no sólo en lavida y^actividad política como tal. Y los procedimientos lingüísticos (o “retóricos”)son analogos en todos estos casos: los discursos políticos no constituyen una clasepor su forma o estructura lingüística, sino por su contenido extralingüístico. (E.COSERIU, 1987: 17)Aristòtil, a la Retòrica, distingia tres gèneres discursius: el deliberatiu, el judicial irepidíctic. A cadascun li corresponia un auditori i tenien una funció social moltprecisa. L’objectiu del gènere deliberatiu era aconsellar sobre el que es consideravamés útil a la societat i s’adreçava als membres de l’assemblea política. El gènereepidíctic, en canvi, tenia com a objectiu lloar o censurar. Era considerat el menysargumentatiu dels tres, i s’utilitzava preferentment per elogiar un difunt o homenatjarun heroi davant d’un auditori que compartia els mateixos valors que l’orador. SegonsPerelman (1989: 102), en l’actualitat, el discurs epidíctic ha passat a formar part delsaltres dos tipus de discursos, atès que la seva funció prioritària és augmentar laintensitat d’adhesió als valors comuns de l’auditori i de l’orador. Per tant, el discursparlamentari s’haurà d’entendre com un gènere oral, bàsicament deliberatiu, peròque conté alguns trets propis de l’epidíctic.Ara bé l’anàlisi que durem a terme en aquest capítol no s’orientarà envers laperspectiva del gènere, sinó envers la perspectiva de la activity type. De fet, ladescripció que presentarem aquí podria ser considerada, en molts aspectes, com unadescripció de gènere; però nosaltres entenem que és més operatiu no entrar en aquesttipus de consideracions i descriure les Comissions d’Estudi Parlamentàries (CEP)com un tipus d’activitat específica. Per tant, el propòsit d’aquest capítol serà:Capítol 2 90• Descobrir les regles del joc que regulen l’activitat d’una CEP.• Presentar els trets que la tipifiquen com un tipus concret d’interaccióinstitucional.• Descriure la forma i la funció de les unitats discursives que constitueixenaquesta interacció.• Analitzar com s’estructuren aquestes unitats discursives i com aquestaestructura pot tenir una incidència cognitiva.2.1. El joc parlamentari de les Comissions d’EstudiWittgenstein & Investigacions Filosòfiques (1983) [1958] insisteix reiteradament queper entendre el significat dels enunciats (utterances) s’ha de conèixer la naturalesa del’activitat en la qual aquests enunciats tenen un rol. Aquesta concepció de l’activitatlingüística forma part de la teoria dels "jocs de llenguatge" que entén l’activitatlingüística com una activitat condicionada pels jocs socials en què participem35:Però, ^quants tipus de proposicions hi ha? ^Potser asserció, pregunta i ordre?N’hi ha d'innombrables d’aquests tipus: innombrables tipus diferentsd’utilització de tot allò que anomenem “signes”, “paraules”, “proposicions”. Iaquesta multiplicitat no és quelcom fix, donat un cop per sempre, sinó quesorgeixen nous tipus de llenguatge —tal com podem dir—, i d’altres envelleixeni són oblidats, (les transformacions de la matemàtica ens poden donar una imatgeaproximada d’això.)L’expressió “joc de llenguatge” ha de subratllar aquí que parlar el llenguatge ésuna part d’una activitat o d’una forma de vida. (I, 23)36Levinson (1992: 66-100)37 insisteix a deixar clar que, per bé que la major partd’aquests plantejaments hagin estat incorporats a la teoria dels actes de parla, laproposta de Wittgenstein va més enllà; i que, per mostrar com s’usa i s’entén elllenguatge, no n’hi ha prou amb la distinció entre speech acts i speech activities, sinó35 La noció de joc és també present a l’obra de Goffman des del primer moment. Sembla ser queaquesta concepció de la interacció verbal la comença a desenvolupar a la seva tesi doctoral (1949-1951) i ja no l’abandonarà. El fet que Wittgenstein i Goffman utilitzin la mateixa imatge per il·lustrarla dinàmica social de les interaccions verbals ha de ser interpretat com una feliç coincidència, atès queés del tot improbable que algun dels dos en tingués constància.36 L. WITTGENSTEIN, Investigacions Filosòfiques. Traducció de J.M. Terricabras. Ed. Laia,Barcelona, 1983.37 Aquest capítol és una nova versió d’un article de LEVINSON aparegut a Pragmàtics Microfiche,vol. 3. Maig, 1978.El discurs parlamentari 91que cal una teoria pragmàtica més completa. Per il·lustrar les mancances de la teoriadels actes de parla a l’hora de caracteritzar determinats enunciats, Levinson utilitzal’exemple d’un partit de cricket, que òbviament no podem considerar un tipus despeech activity, i diu: en un partit de cricket predomina generalment el silenci, peròhi ha un cert nombre de crits distintius que van marcant l’evolució del partit. Coms’han d’interpretar aquests crits? És absolutament impossible descriure’n el significato la funció sense referir-se al rol que mantenen dintre del partit. I conclou postulantque les situacions en què generalment utilitzem el llenguatge són, en alguns aspectes,comparables al partit de cricket. El tret comú seria, concretament, que la comprensiód’allò que es diu depèn de la comprensió del “joc de llenguatge” en el qual ha estatdit.Per caracteritzar aquesta dinàmica dels parlants, Levinson introdueix la nocióà'activity type, que aplicarà a cadascuna de les interaccions regulades socialment iculturalment. Interaccions, jocs, amb regles38 pròpies i objectius definits queconstitueixen l’entrellat social i que, per tant, consten d’un conjunt de propietatsestructurals que restringeixen el tipus de contribucions que s’hi poden donar39:My notion is to be preferred for present purposes because it refers to anyculturally recognized activity, whether or not that activity is coextensivewith a period of a speech or indeed whether any talk takes place in it at all(...). In particular, I take the notion of an activity type to refer to a fuzzycategory whose focal members are goal-defmed, socially constituted,bounded, events with constraints on participants, setting, and so on, butabove all on the kinds of allowable contributions. Paradigm exempleswould be teaching, a job interview, a jural interrogation, a football game,atask in a workshop, a dinner party, and so on.40El cert és que el coneixement que necessitem per fer inferències adequades depènmolt més del coneixement específic que adquirim en activitats socials concretes queno pas del coneixement general del món. Si ens plantegem, per exemple, com hohaurem de fer tot seguit per analitzar l’activitat d’una CEP, en què consisteix l’acteil·locutiu de “preguntar, ens adonarem que varia considerablement d’una situació a38 Amb paraules de J. Searle, diríem que es tracta de regles constitutives, sense les quals el joc social,l’activitat, no seria possible.39 Nocions com les de speech event (Gumperz, 1972) o episode (Hymes, 1972) són, en algunsaspectes, parcialment equivalents a la d’activity type.40LEVINSON, S. C. (1992) “Activity types and language”, p. 69.Capítol 2 92una altra. Només cal que observem distintes activitats que s’organitzen a l’entorn dela pregunta, per constatar que pot consistir en activitats molt diferents.En aquest sentit, la noció à’activity typefI resulta especialment operativa, atès queintrodueix un nou factor que determina el valor de “la pregunta”: el de l’activitat enquè aquesta es formula. Activitat que posa de manifest la diversitat de sentits que pottenir el fet de preguntar (en un judici, en un consultori mèdic, en una aula o en unacomissió parlamentària) i les restriccions semàntiques que afecten el contingutrepresentacional. Dit d’una altra manera, Vactivity type imposa restriccionslingüístico-discursives, orienta la representació de la referència i ens dóna la pautadel significat que hem d’atorgar als diferents actes de parla que s’hi esdevenen.Certament, “el sentit” es construeix, però es construeix en el transcurs d’una activitatconcreta.Preguntar en una aula, en el palaus de justícia, en una comissaria de policia o en unacomissió parlamentària no és pas el mateix; però sí que hi observem algun tret comú.Concretament, es posa de manifest que, en determinats jocs socials, els participantsocupen posicions absolutament asimètriques; és a dir, certs tipus de preguntes nomésles poden fer aquells que han estat legitimats per fer-les i que ocupen, per tant, unaposició dominant. En general aquestes preguntes solen ser tan orientades que aquellsque les han de respondre no poden dir allò que realment haurien volgut dir. Enaquests casos preguntar no és preguntar, és escenificar el poder i les preguntes sónpart de l’estratègia (Harris, 1995: 117-135). Per tant, les màximes de Grice no ensserveixen per explicar situacions com les que acabem d’esmentar. Cosa ens faqüestionar la validesa i l’interès dels “universals pragmàtics”42.41 Per nosaltres, la noció de activity type és molt similar a la noció de marc (Goffman) i a la de modelde context (Van Dijk). Potser la noció de marc és més àmplia i més vaga que la de activity type, i lanoció de model de context focalitza més els aspectes cognitius. No obstant això, creiem que totes tressón igualment útils per explicar com el context intervé en la construcció del sentit.El discurs parlamentari 932.1.1. Què és una Comissió d’Estudi Parlamentària (CEP)?L’objectiu prioritari d’una CEP és dur a terme un estudi sobre un tema que elParlament, a petició d’un o diversos grups, considera que cal analitzar. Aquest estudies clou generalment amb l’elaboració d’un informe43 que, en principi, ha de servir debase per a l’orientació de les polítiques que s’aplicaran a qüestions relacionades ambel tema estudiat.Es tracta, per tant, d’intentar treballar en col·laboració des de la discrepànciaideològica. Aquesta és una de les regles del joc, un principi convencionalmentestablert, que caracteritza Yactivity type d’una CEP. No obstant això, la discrepànciaes fa palesa discursivament en la presentació i avaluació dels temes i en l’orientacióde les preguntes. Podríem dir que l’objectiu implícit que mou el discurs de cadascundels grups parlamentaris és la voluntat d’orientar l’estudi, i en conseqüèncial’informe, cap als plantejaments que té la pròpia formació política de la qüestió quese sotmet a estudi. Resumint, direm que en una CEP s’observen clarament dosobjectius: l’objectiu explícit de col·laborar conjuntament en la realització d’un estudiconcret, i l’objectiu implícit d’orientar l’estudi vers els propis plantejaments socials.La dinàmica d’una Comissió d’Estudi es podria resumir en els punts següents:• La Comissió es constitueix amb representants de tots els grups que tenenrepresentació parlamentària. El nombre de representants per GrupParlamentari a la Comissió és proporcional al nombre de diputats que cada G.P. té a la Cambra.• Un cop constituïda, la Comissió ha d’aprovar per votació la tria d’entitats,públiques i privades, que hauran de comparèixer per informar sobre temesque es considerin d’interès.42 Potser podrien ser plantejades més com aprecondicions necessàries per a un intercanvi comunicatiucooperatiu i racional que no pas com a condicions que s’apliquen indiscriminadament a qualsevolinteracció conversacional.Capítol 2 94• Les sessions de la Comissió consisteixen a escoltar l’informe del/srepresentant/s d’alguna de les entitats seleccionades i a formular un seguit depreguntes.• El nombre de preguntes sol ser el d’una pregunta (amb dret a repregunta i arèplica) per diputat present, després de cada intervenció. Per aquesta raó, elsGrups majoritaris, que són els que tenen més representació a la Comissió, sónels que més pregunten.• Les preguntes no han de ser necessàriament monotemàtiques. Per tant, unapossible solució per a no intervenir diverses vegades, o davant laimpossibilitat d’intervenir més d’una vegada, és fer una pregunta múltiple; ésa dir, sobre diversos temes.• Per poder preguntar s’ha de ser present a la sessió, la qual cosa vol dir queno es pot delegar la pregunta. Malgrat tot, si algun membre de la Comissió nopot assistir-hi, el pot substituir un diputat del seu mateix Grup.2.1.2. Descripció de la interacció d’una Comissió d’EstudiParlamentàriaTota interacció verbal es pot entendre com un seguit d’esdeveniments, el conjunt delsquals constitueix un “text” produït col·lectivament en un context determinat(Kerbrat, 1992:7)44. A partir del model jeràrquic i funcional que proposa l’escola deGinebra (Moeschler, 1985; Auchlin, 1988) direm que les unitats d’una interaccióverbal s’organitzen jeràrquicament en “intercanvis” (unitat dialogal mínima),43 Aquest informe en el cas de la Comissió que analitzem aquí no es va elaborar mai.44 El procés mitjançant el qual s’arriba a produir un text entre els interactants és un procés complex enel qual s’han de prendre en consideració diversos elements situacionals, relacionals, etc. Una bonamanera de descriure’ls és aplicar el model SPEAKING proposat pels seguidors de l’etnografia de lacomunicació, concretament per D.HYMES (1972). Nosaltres no l’aplicarem perquè analitzar els 16elements descriptius del model ens desviaria del nostre objectiu. Tot i així ens hi remetrem alguna quealtra vegada quan ho creguem pertinent.El discurs parlamentari 95“intervencions” (unitat monologal màxima), i “actes de parla”45. L’intercanvi (Ic) ésla unitat de rang superior i consta d’intervencions (Iv); i la intervenció consta d’actesde parla (ap), que són les unitats de rang inferior. Vegem-ho esquemàticament:organitzaciójeràrquica: Ic z> Iv z> apCom hem esmentat anteriorment, tota interacció imposa restriccions que regulenl’orientació de la interacció, l’encadenament i la interpretació. Es a dir, en unainteracció cal que prèviament s’estableixin les regles del joc (les posicions i els rolsdels interactants), ja sigui mitjançant una negociació o, com és el nostre cas,acceptant les que convencionalment han esta estipulades. Un cop establertes lesregles del joc, cal assegurar que l’activitat que realitzen els interlocutors sigui en cadamoment la que pertoca i que, a un tipus determinat d’intervenció, hi segueixi laintervenció que s’espera, i no qualsevol altra. Finalment, cal que el temes ques’introdueixin tinguin continuïtat temàtica. En resum, presentant-ho de maneraesquemàtica direm que en tota interacció s’observen:a) restriccions interaccionals: asseguren l’acord dels interactants en lamanera de conduir la interacció.b) restriccions il·locutives: asseguren que la intervenció que segueix a unaaltra intervenció sigui adequada en aquella interacció.c) restriccions temàtiques: asseguren la continuïtat i l’orientació dels temes.En el cas concret d’una comissió d’estudi parlamentària, l’estructura ritualitzada de lainteracció, un cop oberta la sessió, consisteix en:45 Emprarem aquestes unitats: intervenció, intercanvi i acte de parla tal i com han estat definides perJ. MOESCHLER (1985: 81-82).Capítol 2 96• Primera intervenció: Exposició, per part del representant de la instituciópública o privada que compareix, del treball que han feten relació al tema d’estudi.• Segona intervenció: Pregunta que adreça el representant del grupparlamentari que té el tom de paraula al compareixent.• Tercera intervenció: Resposta del compareixent a la pregunta que li ha adreçatel representant parlamentari.• (Quarta intervenció)46: repregunta que el representant parlamentari té el dret deformular a partir de la informació que li ha aportat laresposta del compareixent.•(Cinquena intervenció)-, resposta del compareixent a la repregunta.• (Sisena intervenció)-. rèplica en la qual el representant parlamentari expressa elseu desacord envers algun plantejament del compareixent.L'intercanvi se sol definir com la unitat dialogal més petita que forma part de lainteracció. Els intercanvis poden ser simples o complexos, segons estiguin formatsper dos o més toms de paraula (intervencions). Per descriure la interacció d’una CEP,proposem que es consideri intercanvi simple aquell que contingui l’exposició delcompareixent, la pregunta del representant parlamentari i la resposta delcompareixent. Si l’intercanvi conté, a més a més, repreguntes, respostes a lesrepreguntes i rèpliques es considerarà un intercanvi complex. Vegem-hoesquemàticament47:46 Els parèntesis indiquen que aquesta intervenció és opcional.47 P equival a representant parlamentari i C a compareixent (= representant d’una institució pública oprivada).El discurs parlamentari 97Intercanvi simple:(exposició del compareixent)— P (pregunta)— C (resposta)Intercanvi complex:(exposició del compareixent)P (pregunta)—C (resposta)— P (repregunta) opcional —— C (resposta)_ P (rèplica) opcional2.1.2.1. Les posicions interaccionalsParlar d’interacció, però, no és només descriure i tipificar toms de paraula; sinó quecal observar altres aspectes com la distribució de la paraula, els mecanismes decontrol d’aquesta distribució, l’objectiu de la intervenció, etc. (sense arribar als 16 deVspeaking). Per això creiem que és important insistir que la pregunta d’una CEPforma part d’una interacció ritualitzada i no d’un diàleg espontani i que, enconseqüència, només es pot accedir a la paraula respectant les regles que controlenaquest tipus d’intercanvi comunicatiu.Capítol 2 98La interacció que es produeix en l’activitat que estem analitzant, en una comissiód’estudi parlamentària, és un intercanvi comunicatiu asimètric en el qual es posa demanifest una estructura jeràrquica: els toms de paraula no s’han de negociar, sinó quevénen donats per endavant; és a dir, són marques de posició, taxemes48,institucionalitzades i fortament ritualitzades. Només cal observar que no n’hi ha proud’haver establert prèviament quins seran els toms d’intervenció; sinó que, a més amés, hi ha una autoritat, el president de la comissió, que gestiona els toms, quedirigeix l’intercanvi comunicatiu. Aquesta persona, podríem dir que ocupa la posicióalta, la posició dominant del director d’orquestra.Però, malgrat que el president de la comissió ocupa la posició dominant, no té dret aactuar com a preguntador directe, no pot adreçar una pregunta temàtica alcompareixent en nom del seu grup parlamentari, sinó que s’ha d’acontentar adistribuir la paraula o a fer petites intervencions sobre el protocol. Qui controla,doncs, el contingut de la interacció? El compareixent presentant les activitats(prestacions socials, ajuts, estudis, etc.) que duu a terme la institució que representa oel representant parlamentari formulant preguntes? La resposta és òbvia, només calobservar a què obliga la pregunta; i, més concretament, la pregunta d’una CEP.Perquè: pot un compareixent negar-se a respondre, sense que aquest fet afecti la sevaimatge o la de la institució que representa? En definitiva, preguntar és, en certamanera, atemptar contra els drets i les llibertats de l’altre, en la mesura que crea al’interlocutor l’obligació jurídica de respondre (Ducrot, 1972).Preguntar és, per tant, dur la iniciativa; és tenir el poder d’introduir o d’abandonar talo tal altre tema; és portar l’interlocutor al territori on un se sent més còmode, ja siguiperquè el domina, ja sigui perquè li interessa que se’n parli per algun motiu concret(per ex., per interès ideològic). Preguntar és introduir les denominacions, és imposarun lèxic, és orientar la representació. Preguntar és, en definitiva, ocupar la posicióalta, la posició dominant, en el joc concret d’aquesta interacció. Es cert, també caldir-ho, que una hàbil resposta pot contrarestar els efectes cognitius de l’orientació de48 Tal com proposa C. KERBRAT-ORECCHIONI (1992: 75), per taxema entendrem “indicador deposició”. És a dir, seran taxemes aquells elements que ens indiquin la posició “alta” (= dominant) o“baixa” (dominada) dels interactants.El discurs parlamentari 99la pregunta; però no sol succeir amb gaire freqüència. El més habitual és que elcompareixent respongui a la pregunta amb els termes en què li ha estat formulada. I,com deia Finkielkraut (1982: 139), dictar la llei és imposar el propi vocabulari, iimposar elpropi vocabulari a l'opinió pública és fer una opció per a la victòria.Ara bé, quan parlem de posicions alta o baixa, dominant o dominada, en unainteracció, convé distingir aquelles que vénen determinades pel context institucional(qui té el dret de preguntar? qui té el dret a l’última paraula, a cloure l’intercanvi?etc.) d’aquelles que s’estableixen i es fan paleses mitjançant un joc de taxemesdiscursius (diferents actes de parla: consell, suggeriment, provocació, ironia, retret,etc. que tenen el poder d’anar situant els interactants en posició alta o baixa, segonsla seva habilitat discursiva) (Kerbrat, 1992: 96). Aquest segon nivell d’accés a lesposicions altes implica un cert desafiament de Ystatu quo, atès que si el que ocupa laposició dominada, que sol ser sovint el compareixent, intenta capgirar larepresentació institucional pot aparèixer com un insolent o un insubordinat49. I nooblidem que quan el compareixent s’allunya del sentit que vol mantenir elpreguntador, aleshores aquest té dret a un tom de rèplica. I què és la rèplica sinó unaresposta a la qual ja no es pot respondre? Què és la rèplica sinó el dret a l’últimaparaula, a la preservació del sentit?49 És interessant observar que, com deia BATESON (1977: 113), una jerarquia del tipus dominació /submissió no pot existir com a sistema estable. Amb això volem dir que en una sessió de la CEITE lesposicions varien moltíssim en funció de qui és el preguntador i qui és el compareixent; en uns casoss’estableixen complicitats que posen de manifest un bon rol interpersonal o una sintonia ideològica; ien altres al contrari. Per tant quan diem que en alguns casos els compareixents s’atreveixen a capgirardeterminades representacions institucionals ens estem referint a intercanvis concrets com pot ser, perexemple, un intercanvi entre un representant del grup parlamentari de CIU i el representant de SOSRACISME, i no a tots els intercanvis que es donen entre els representants parlamentaris i elcompareixent al llarg de tota la sessió.Capítol 2 1002.1.2.2. La cortesia parlamentàriaEl joc parlamentari és un dels jocs socials en els quals es posen de manifest formesde cortesia molt protocolàries. Els parlamentaris adopten Vethos50 que exigeix la“representació” (activity type / marc) i en segueixen el guió. Ara bé, quines formesde cortesia caracteritzen aquesta interacció?Goffman (1979) parla de face per referir-se a la imatge que donen de sí mateixos elsdiferents participants d’una interacció i considera que és, justament, la preservació dela imatge (face) un dels principis que regulen la interacció. Quan analitzem lesinteraccions parlamentàries, observem que la imatge que es posa en joc és múltiple,atès que el portaveu representa distintes instàncies enunciatives. Raó per la qual laface que haurà de mirar de preservar abasta tant la del partit com la seva pròpia i ladel conjunt dels parlamentaris (Martín Rojo, 1999). Es, per tant, un joc a diversesbandes que posa en moviment diferents tipus d’estratègies de cortesia.Sovint, a l’escena parlamentària, s’hi observen pràctiques que en un altre tipusd’interacció equivaldrien a trencar el principi de cooperació. Estratègies com criticar,deslegitimar, desautoritzar, etc., que els diferents grups utilitzen per destruir laimatge dels adversaris i positivar la pròpia, no són, en l’activitat parlamentària,estratègies boicotejadores, sinó cooperatives. Per tant, com diu Martín Rojo (1999:16):La confrontación constante va a conjugarse en este contexto con el recurso frecuentea estrategias de "cortesia positiva” y de "cortesia negativa”, que emmarcan y hacenposible las divergencias y el conflicto por las diferentes interpretaciones de losacontecimientos y de las políticas51. Las estrategias discursivas y los recursoslingüísticos que conllevan ambos tipos de cortesia parecen actuar como índicescontextuales52: contribuyen a crear un contexto comunicativo en el que resultenadmisibles y tolerables las disensiones y los enfrentamientos dialécticos, sin que elloamenace la relación social, es decir, sin que ellò ponga en riesgo el juegoparlamentario (pese a las divergencias, todos los participantes hacen gala de aceptardicho juego).50 La noció de ethos procedeix de la retòrica antiga. Aristòtil a la Retòrica considera que espersuadeix mitjançant el caràcter {ethos) quan el narrador mostra que és digne de ser cregut.51 Aquí MARTIN ROJO segueix, com esmenta ella mateixa, els plantejaments de BROWN &LEVINSON, 1987; i de FRASER, 1990.52 Martín Rojo fa referència a GUMPERZ, 1982.El discurs parlamentari 101Pel que fa a les comissions d’estudi, no se solen observar enfrontaments directesentre els portaveus. L’objectiu de la comissió predisposa més a la cooperació que a laconfrontació. Per tant, les formes de cortesia que s’hi observen solen ser formes de“cortesia positiva ”, tant les que s’adrecen al compareixent (formules d’agraïment perla seva presència) com les que s’adrecen al president (agraïments pels toms deparaula i per les observacions) i als representants dels altres grups —i, també, delpropi— presents a la sessió (expressions d’acceptació, d’acord, de col·laboració,etc.). No obstant això, també s’hi fa palesa de manera subtil la “cortesia negativano en forma de confrontació directa, sinó mitjançant implícits i al·lusions indirectes.Alguns dels recursos que, segons Martín Rojo (1999: 17), tenen com a funciófonamental atenuar les discrepàncies i que hem detectat també en el nostre corpussón:• l’ús del condicional, que atenua l’assertivitat dels enunciats: ...ensinteressaria saber realment com s'arriba a aquestes mesures de xoc (CIU-48/3)verbs com: “creure ”, “entendre ”, “semblar”...• locucions com: “en la meva opinió”, “al meu entendre”...• les impersonalitzacions i les nominalitzacions, que eliminen els agents deles accions que es critiquen (vegeu cap. 5)• les antiorientacions adversatives: ... que em sembla que compartiríem, quesón objectius una mica marc a assolir, però que a ningú se li escapa que sónde terrible dificultat de poder assolir... (CIU-122/3)Capítol 2 1022.1.2.3. La pregunta des del punt de vista de la interaccióLa pregunta no té, en si mateixa, cap valor si no es té en compte el tipus d’interaccióen el qual ha estat formulada. Aquest és el nostre punt de partida. Potser percoherència amb la perspectiva analítica que hem adoptat, l’ACD, entenem les“manifestacions discursives”, siguin del tipus que siguin, com a formes d’interacciósocial. Fins i tot, les que un s’adreça a si mateix, com els monòlegs interiors o elsdietaris personals, reflecteixen l’ordre social establert per un determinat grup i enspermeten percebre el grau d’adequació als comportaments que aquest grup haestandarditzat.Per aquesta raó, la pregunta d’una CEP és, en primer lloc, una intervenció53 que esdóna en un determinat tipus d’interacció; i, en segon lloc, un tipus de text amb tretslingüístico-discursius propis. Aquesta subordinació no és ni arbitrària ni aleatòria;ans al contrari: sense un marc interaccional és impossible la construcció del sentit.Oblidar aquesta perspectiva és limitar-se a tractar el discurs com un mer “producte” ino com a la manifestació d’una “conducta”.No obstant això, se’ns podria argüir que, si el nostre objectiu és l’anàlisi de larepresentació, no ens cal adoptar la perspectiva de la interacció. Potser és cert, i moltprobablement en farem abstracció; però no ens volem estar d’insistir en aquestaspecte, perquè estem força convençuts que el marc interactiu afita les variants derepresentació possibles, tant pel que fa a la construcció com pel que fa a l’expressió.Altrament dit, no es pot separar la construcció de la representació de la situació en laqual aquesta representació ha estat induïda; així com tampoc s’indueix la mateixarepresentació en situacions i activitats distintes.El discurs parlamentari 1032.2. La pregunta d’una Comissió d’Estudi Parlamentària (CEP)En una comissió d’estudi parlamentària, el terme pregunta designa unitatsdiscursives de rang diferent. En un cas, es refereix a la intervenció que fa elrepresentant parlamentari després de la intervenció del compareixent; i, en l’altre, a/ 'acte de parla54 que constitueix la pregunta concreta (o les preguntes concretes) queformula el parlamentari en el transcurs de la intervenció. Per tal de poder-les distingirfàcilment anomenarem macropregunta a la pregunta-intervenció i micropregunta a lapregunta-acte de parla.La micropregunta d’una CEP és, de fet, la veritable pregunta, és l’acte de parladirectriu a l’entom del qual s’organitza la resta de constituents que componen lamacropregunta. El suport estructural pot ser tant el de pregunta com el d’asserció,però el valor il·locutiu és indiscutiblement el de pregunta. Tant és així que sol anarprecedida d’una expressió performativa que funciona com a marcador de pregunta{La pregunta que faig és... / M’agradaria saber si...) i que s’encarrega de focalitzarl’atenció de l’interlocutor. La micropregunta és, doncs, una tematització a la quals’ha de respondre obligatòriament. Si no fos així, si l’interlocutor es mostrés mésinteressat a respondre alguna altra qüestió que s’hagués esmentat al llarg de lamacropregunta i oblidés la micropregunta, la resposta seria incoherent i elparlamentari tindria tot el dret a insistir en el tema repreguntant.Tenir com a objecte d’anàlisi dues preguntes de rang tan diferent, com són lamacropregunta i la micropregunta, ens evidencia la necessitat d’introduir distintesdefinicions de pregunta. Pel que fa a la pregunta com acte de parla entenem que unadefinició operativa seria: un enunciat mitjançant el qual LI demana a L2 que liaporti una informació55 que LI no coneixia abans de l’emissió de l’enunciat. Pel que53En l’anàlisi de l’intercanvi, adoptem els termes proposats per l’Escola de Ginebra. Vegeu: J.MOESCHLER (1985).54 Hem pres consciència de la dificultat que comporta l’ús del terme “acte de parla”, atès que sovintresulta difícil determinar el nombre d’actes de parla que se succeeixen en una intervenció. No obstantaixò, creiem que, com afirma MOESCHLER (1985: 81), es tracta més d’un problema empíric queteòric.55 Entenem informació en un sentit general que inclou també argumentació.Capítol 2 104fa a la pregunta com a intervenció preferim el punt de vista que adopten elsetnometodòlegs i defmir-la com: allò a què respon un interlocutor (L2).Aquesta segona definició pot semblar excessivament laxa; però és que en realitat estracta d’això, de respondre a un tom de paraula, tan si conté com si no contépreguntes concretes56; perquè, més que valors interrogatius o assertius, el que tenimsón intervencions tipificades convencionalment com a preguntes. Per tant, perreconèixer una macropregunta en una sessió d’una comissió d’estudi parlamentàriano és necessari identificar el valor il·locutiu; sinó saber, senzillament, quines són lesregles del joc; saber que les intervencions dels representants parlamentaris,prèviament autoritzades pel president de la comissió {El senyor X té la paraula / Elsenyor Xpot preguntar), que es produeixen després de la intervenció expositiva delcompareixent, són preguntes.2.2.1. Les macropreguntes (superestructura de la intervenció)La macropregunta (o la pregunta-intervenció) de la CEP té unes característiquestextuals pròpies que la diferencien d’altres preguntes parlamentàries com poden serles del debat o les de comissions d’investigació. La pregunta d’una comissió d’estudies formula des de la col·laboració i no des de l’enfrontament, atès que l’objectiu quees vol assolir és l’elaboració conjunta d’un estudi sobre un tema determinat, en elnostre cas el de la situació dels immigrants i treballadors estrangers. Ara bé, aquestacol·laboració amb els altres grups parlamentaris i amb les institucions compareixentss’ha d’entendre com una de les regles del joc que fan possible aquesta activitatparlamentària, com un tret de Yactivity type, i no com una decisió espontània queneutralitza la discrepància ideològica.56 El més habitual és que les pregxmtes-intervenció, les macropreguntes, continguin una o méspreguntes concretes; però hi ha casos en què no succeeix així, i la intervenció es converteix un pretextper presentar l’estat de la qüestió sobre un fet o situació concrets, o per manifestar la coincidènciad’opinió amb el compareixent. En aquests casos no es formula cap pregunta i, malgrat tot, laintervenció és una pregunta , atès que l’encadenament discursiu que li correspon és una resposta.El discurs parlamentari 105De fet, si s’observa com s’organitza discursivament la macropregunta, és fàciladonar-se que, abans de formular la pregunta concreta, el representant parlamentari fauna reconstrucció d’allò que considera rellevant del discurs del compareixent amb laintenció de reorientar-ne el sentit, és a dir, d’argumentar en benefici de les pròpiesrepresentacions. Aquest estratègia discursiva nosaltres l’anomenarem estabilitzaciódel sentit (atès que posa de manifest una operació cognitiva d’estabilització. Vegeu:1.3.3.2) i la seva funció principal serà la de construir reinterpretacions i la de ferevident les febleses del contra-discurs per tal de fer-lo accessible a la refutació. Desd’aquesta perspectiva potser seria més adequat parlar de confrontació cooperativa ino de col·laboració.Els dos objectius bàsics de la macropregunta d’una CEP, obtenir o evidenciar unainformació i orientar la representació de l’objecte que se sotmet a estudi, endeterminen l’estructura global, que es converteix, en el cas de les interaccionsinstitucionals, en una forma textual protocolària. Les formes textuals que han estat,per una o altra raó, convencionalitzades es converteixen en esquemes abstractesprefixats. Aquests esquemes abstractes, Van Dijk (1983: 142) els anomenasuperestructures 57.La superestructura de la pregunta-intervenció (macropregunta) que analitzem escompon d’una sèrie de categories que podríem esquematitzar com: l’expressiód’agraïments al compareixent, ja sigui per la seva presència ja sigui per les activitatsque realitza la institució que representa; Vestabilització del sentit que té com afinalitat orientar la representació dels fets, situacions, opinions, actituds, etc. que elrepresentant parlamentari considera rellevants per emmarcar la pregunta, presentant-los, avaluant-los i implicant-s’hi en major o menor grau; i, finalment, la formulacióde la pregunta concreta (micropregunta) que és, de fet, l’autèntica pregunta, l’acte de57 Convé recordar que aquest autor fa una distinció entre macroestructura i superestructura. Laprimera fa referència a l’organització del contingut textual i la segona, tal i com acabem de definir, ala forma que adopta el text en una situació comunicativa predeterminada. En conseqüència, unamacroestructura pot ser vehiculada per distintes superestructures. La noció de macroestructura no téres a veure amb la noció de macropregunta que utilitzem en aquest treball.Capítol 2 106parla directiu a l’entorn del qual s’organitza la macropregunta. Vegem-hoesquemàticament:Totes aquestes categories poden aparèixer en una macropregunta, però aquest tret noés una condició necessària de la macropregunta. De fet, l’aparició d’aquestescategories és opcional. Fins i tot ho és la presència de la pregunta concreta, que enalguns casos ni tan sols es formula. En realitat, com hem vist anteriorment, lamacropregunta no és altra cosa que un tom de paraula; concretament, la primeraintervenció del representant parlamentari. Per tant, identificar una macropregunta noconsisteix a reconèixer unes categories necessàries, sinó a atorgar un valor pragmàticde pregunta a una intervenció. Ara bé, encara que el valor de la macropregunta nodepengui de la forma textual, aquesta és important i, com la major part de preguntesinstitucionalment ritualitzades, difícilment adopta altres formes que les variants quepermet la superestructura que acabem de presentar.Resumint, la macropregunta és una intervenció en la qual el representantparlamentari reorganitza el sentit de les paraules del compareixent, introdueix elsvalors i les opinions del grup —o les seves pròpies—, justifica determinadesopinions, accions o polítiques i en desqualifica altres, etc. És a dir, construeix unEl discurs parlamentari 107marc que li permetrà orientar, d’una banda, el sentit de la micropregunta i, de l’altra,el de la imatge del propi grup.Exemple de macropregunta. (Organització superestructural)AgraïmentsEstabilitzacióDel sentitmicropreguntaEstabilitzaciódel sentitmicropregunta _(reiteració)El Sr. ESCUDÉ: Gràcies, senyor president. Senyors representants de SOSRacisme, nosaltres hem escoltat amb atenció la seva intervenció, que agraïm,per altra banda, evidentment que hagin volgut venir a il·lustrar-nos amb lesseves experiències; ara, nosaltres, a través meu, presentem una primerapregunta que ens semblava..., potser a vostès els semblarà sobrera, però, ésclar, a nosaltres ens sembla més aviat elemental perquè desconeixem molt lesseves activitats i la seva pròpia personalitat. Nosaltres, com altres grups de lacambra, hem sol·licitat la seva presència perquè, doncs, a través de reculls depremsa, a través d’altres difusions dels mitjans informatius hem anat veientque vostès, doncs, intervenen en aquest tema, que és angoixant ipreocupant iper això el Parlament va constituirper unanimitat aquesta Comissió.Però la veritat és que no sabem massa exactament vostès què fan, i, per altrabanda, en la intervenció inicial que ha fet el senyor Camps, doncs, hem vistque han anat molt directament —diguem-ne— a les últimes conseqüències,des del nostre punt de vista, de la seva compareixença davant la Comissió,que ésferja propostes concretes i això em sembla que és una mica el que ensanem trobant amb tots els altres compareixents. Es clar, nosaltres no somuna comissió d’investigació, sinó una comissió d'estudi; nosaltres voldríem,com a diputats membres del Parlament, fer-nos una consciència clara idocumentada sobre la realitat de casa nostra en aquest problema, les sevesmanifestacions i també, òbviament, és molt important aquest apartat depropostes concretes. I, per tant, és clar, ens hem sentit una mica decebuts peraquesta poca..., aquesta excessiva limitació només a propostes concretes. Iper això, doncs, la primera pregunta que formulem nosaltres és aquesta dedir: bé, vostès, exactament, doncs, qui són i com actuen; són un grupinformal o tenen personalitat jurídica; quines activitats fan; vostès hanelaborat estudis, tenen enquestes, tenen material que ens puguin fer arribar?Per altra banda, potser més amb un esperit de tafaneria veiem que a altrespaïsos, especialment a França, hi ha una organització molt activa i moltimportant que té el mateix nom; vostès hi tenen alguna relació o és que l'hanutilitzatper aprofitar també aquest ressò ciutadà que té aquesta manifestaciófrancesa que a casa nostra, doncs, seguim molt de prop, etcètera? Vol dirque, en definitiva, tot el que vostè ens vulgui explicar a l'entorn d'aquesttema. Exactament, vostès qui són i quèfan.Moltes gràcies, senyor president. (CIU-51/1)A la macropregunta que acabem de presentar es pot observar clarament l’esquemasuperestructural que caracteritza aquest tipus de preguntes. Concretament, hemseleccionat una pregunta que el Grup Parlamentari de Convergència i Unió adreça alrepresentant de S.O.S.-Racisme. Com es pot observar, en primer lloc, apareixen elsagraïments protocolaris; en segon lloc, ocupant la major part del gruix de lapregunta, Vestabilització del sentit (distribuïda en segments discontinus) que, enCapítol 2 108aquest cas, sembla tenir com a objectiu la deslegitimació de l’organització SOS-RACISME (arguments “ad hominem”, comparacions ofensives). En tercer lloc,apareix la micropregunta. Aquesta, en concret, evidencia una important càrregad’agressivitat: és una interpel·lació directa en la qual es menysté l’organitzacióantiracista se l’obliga a definir-se.Tot seguit presentarem algunes de les estratègies que utilitzen els representantsparlamentaris per estabilitzar (re-construir) els objectes del discurs i orientar el sentitde les micropreguntes.2.2.1.1. Preguntes que contenen la respostaUna estratègia que els representants parlamentaris empren sovint per intervenir en laconstrucció de les representacions és introduir les respostes que creuen que hauriende tenir les seves pròpies preguntes. A l’exemple (1), es pot observar com el portaveuparlamentari, abans de formular la micropregunta, ja introdueix la resposta. Per tant,el compareixent, a no ser que vulgui entrar en confrontació directe, només podràaportar matisos a la resposta. A l’exemple (2), la pregunta apareix precedida d’unargument mitjançant el qual el PSC —com és lògic— mira de legitimar la Lleid’estrangeria que va impulsar el PSOE. Davant de la legitimació que sembla atorgar-li el fet que altres països d’Europa també tinguin aquests tipus de lleis —i no tantprogressistes— i que s’hagi aprovat amb un ampli consens, la resposta sembla jaconfigurada.(1) Aleshores, bé, jo li voldria fer a vostè dues o tres preguntes, que estan relacionades amb totaixò. Primer, la primera pregunta que li vull fer a vostè, senyora Posada, sabent que vostèsegueix molt deprop tots aquests temes i que hi està també molt sensibilitzada, però que tambéconeix les dificultats que tenen totes les societats per acollir els immigrants d’una manera nocontrolada... —això és impossible que qualsevol societat ho puguifer—, i la meva pregunta ésla següent: què en pensa vostè de l’establiment de quotes per part del Govern espanyol?Aquestes quotes que s’estableixen ara, anualment, en funció d’alguns criteris, de la possibilitatde donar treball i depoder acollir amb condicions dignes i normals les persones que ens vénenaquía treballar—benvingudes siguin. (PSC-157/1)(2) Iper acabar, i sobre aquest respecte, doncs, donaria també una petita opinió, com a mínim,doncs, un petit aclariment: que la Llei d’estrangeria va serfeta en un moment en què altres lleisd’estrangeria de països de la resta d’Europa occidental ja tenien la seva i, per tant, desEl discurs parlamentari 109d’aquest punt de vista, es considera que és una llei bastantprogressista i, naturalment, doncs,si és una lleiprogressista i, a més a més, en el debat en el Congrés dels Diputats i després en elSenat va obtenirfinalment un ampli consens de quasi totes les forces polítiques —a excepció, ami em sembla, en aquell moment, delPartit Comunista—, doncs, si vostè creu—i aquesta és lapregunta, ho repeteixo— que s ’ha de corregir, si s ’ha de modificar, si s'ha de fer una lleid’estrangeria nova. (PSC-157/1)2.2.1.2. Adhesió a determinats valorsPer Perelman (1989:131), al costat dels fets, les veritats i les presumpcions,caracteritzades per l’assentiment de l’auditori universal, s’ha de deixar un lloc aobjectes que només aspiren a l’adhesió de grups particulars; és a dir, als valors, lesjerarquies i els llocs del preferible.Pels antics, els enunciats que feien referència a allò que denominem valorss’englobaven, en la mesura que no es consideraven veritats indiscutibles, en el grupindeterminat de les opinions. En general, podríem dir que els valors intervenen,directament o indirecta, en totes les argumentacions com a opinions. Continuant ambPerelman (1989: 135), direm que s’han de diferenciar els valors abstractes, com lajustícia o la veritat, dels valors concrets. El valor concret és el que s’atribueix a unésser vivent, a un grup determinat o a un objecte particular quan se’ls examina en laseva unicitat.Els valors, ja siguin abstractes o concrets, són claus a les preguntes que analitzem enaquest treball, atès que els temes fonamentals solen girar entom de les actituds,comportaments i polítiques que s’han desenvolupat en relació a la immigració. Iaquestes qüestions s’han de tractar necessàriament des d’una perspectiva ètica. Através dels valors es presenta la teoria ètica58 de cada grup. (Vegeu: Schiffrin:1985:40)(3) Jo estic completament d’acord amb vostè que hi ha d’haver una igualtat de drets socialsdels treballadors estrangers —si estan en les mateixes condicions laborals, naturalment, queels treballadors autòctons—/ (....).Una altra qüestió en què també tinc molt d’interès, perquè lamodificació del Codi penal encara no ha arribat als seus últims debats ni està acabada i, pertant, vostè sap —i abans s’hi ha referit— que en aquest moment es proposa que les actituds58Parlem de teoria ètica per oposició a una pràctica ètica que es posa de manifest quan es plantegentemes concrets. Sovint no s’observa correspondència entre la teoria i la pràctica.Capítol 2 110racistes siguin un agreujant en un delicte determinat, però, en canvi, no es parla de tipificar lesreaccions d'actitud racista com un delicte, i aquest diputat estaria d’acord que es tipifiquésd’aquesta manera perquè crec o creu, em sembla, el meu Grup, que això seria necessari, i lipregunto quina és, des d’aquest punt de vista, la seva concepció d’aquest, i la seva opinió.(PSC-157/1)(4) segur que vostè ho té moltpensat quan ho diu aquí, al davant—, ha parlat d’integrar—emsembla que ha sigut el senyor Kouanou, perdó— els valors en el currículum escolar. No ésnomés integrar els valors; és a dir, jo crec que tothom diu..., la societat..., és a dir, ara és untema, fins i tot, no només cap a la gent immigrada d’altres cultures, jo crec que és un temacandent en la societat, que realment cal retrobar aquells valors que animen la societat i querealment la solidaritat és un d’ells molt important. El que passa, el que passa és que això ésmolt fàcil de dir, i el que passa també és que és una qüestió que no és només si fem una llei oposem en el currículum que s'arreglarà; és a dir, ja hi és: els preàmbuls de totes les lleis diuenque hem d’anar cap a una societat que sigui, doncs, igualitària, solidària, que garanteixi elsdrets fonamentals de tota la persona a autorealitzar-se; això ja hi és; és un tema de realmentcom es transmet això, eh? (CIU-216-2)L’adhesió pública a aquest tipus de valors contribueix a crear una bona imatge delgrup. És, per tant, una estratègia d’autorepresentació positiva.2.2.1.3. Legitimacions / autojustificacionsDèiem en el capítol anterior que una de les funcions principals del discurs ideològicés la legitimació (Thompson, 1990; Van Dijk, 1998; Van Leeuwen, 1995). Els grupssocials amb poder necessiten justificar les seves accions, decisions, valors, polítiques,etc. i el mitjà més eficaç per aconseguir-ho és el discurs. Les legitimacions en eldiscurs parlamentari són tan habituals que cal considerar-les un dels tretsidentifïcadors bàsics d’aquests tipus de discurs.A les preguntes d’una CEP, com en qualsevol altre discurs parlamentari, leslegitimacions solen ser bastant recurrents. A l’exemple (5) observem que CIU, com apartit de govem, mira de justificar la seva poca operativitat en la resolució deproblemes relacionats amb l’ensenyament, tot apel·lant a la manca de competències;és a dir, traslladant la responsabilitat al Govem de l’Estat. A (6), el PSC no nomésintenta desresponsabilitzar les administracions de pràctiques policials absolutamentracistes, argüint que les administracions no les autoritzen, sinó que, a més a més, lesminimitza (excés de zel) i generalitza {no solament a Espanya, sinó a altres països).Finalment a (7), observem un dels arguments puntals del discurs d’ERC: ...la qualEl discurs parlamentari 111cosa fa difícil, doncs, que a casa nostra puguem acollir la gent que vea casa nostra, inecessitem permís de fora perfer-ho, no? Aquí es pretén legitimar la no elaboració depolítiques adreçades a millorar les condicions de vida dels migrants. L’argument ques’usa per justificar aquest fet és que cal un permís de fora —és a dir, de l’Estatespanyol— per poder actuar. Ara bé, cal observar que ERC utilitza reiteradamentaquest tipus d’arguments demagògics i que ho fa apel·lant al component emocional.Una de les maneres més fàcils d’accedir a les emocions és utilitzar metàfores efectistesi, per tant, parlar de casa nostra per referir-se a Catalunya és convocar un conjunt desentiments de propietat, d’inclusió / exclusió, que exalten “visceralitats patriòtiques”.(Més endavant tomarem sobre aquest tema).(5) Doncs, molt breument, ens agradaria que el senyor Pere Camps ens expliqués una mica elstemes que ja s’han parlat en diverses intervencions sobre la col·laboració amb les institucions.Han sortit alguns temes lligats amb ensenyament, que per cert, entre parèntesis, la Generalitatno té totes les competències; té moltes competències, però no totes. Per exemple, en la qüestióque vostè plantejava, de legalitzar els estudis, doncs, probablement no sigui competència de laGeneralitat; s’hauria d’estudiar més afons, no? (CIU-51/2)(6) D'altra banda, jo voldria dir també que no solament la policia —no solament a Espanya,sinó a altres països—, en general, en abstracte, no..., normalment no, però sí que algunspolicies en alguns moments, doncs, exerceixen i demanen i fan controls i demanen ladocumentació a persones, no en funció de la seva raça, sinó, a vegades, fins i tot, en funció dela seva aparença, diguem-ne, de com van vestits, o de si porten els cabells més llargs o elsporten menys curts. Vull dir que això jo crec que la policia, malauradament, ho fa i que,naturalment, les societats —sobretot si és un estat de dret— han de corregir aquestesdisfuncions i aquests comportaments, que no s'ajusten a un estat de dret ni s ’ajusten, tampoc, ala llei. Es a dir, podem admetre que determinats policies en determinades ocasions tinguin unexcés de zel i que els sigui moltfàcil de poder identificar la persona a qui s "ha de demanar ladocumentació, però jo no crec que això sigui ni una pràctica general ni molt menys que se ’ndonin instruccions des de qualsevol administració, sigui municipal, sigui autonòmica o sigui del’Administració de l’Estat. (PSC-157/1)(7) Realment, aquesta és la situació que després trobem reflectida moltes vegades en tota lamarginalitat, incloses les presons a Catalunya, pelfet d’aquesta situació en què molta gent estàcondemnada a viure, a més a més de la seva situació ja precària, que és aquest estar sempresense papers.Aleshores, dir que aquí, en aquest Parlament, el nostre Grup Parlamentari ha pres diferentsiniciatives en aquest camp, però que, clar, nosaltres estem com un ou dintre d’un ou també enaixò, és a dir, tenim un Govern que hauria d’assumir unes responsabilitats que, per altrabanda, des delpunt de vista estatutari no pot assumir, la qual cosa fa difícil, doncs, que a casanostra puguem acollir la gent que ve a casa nostra, i necessitem permís de fora per fer-ho, no?(ERC-216/2)Les estratègies de legitimació són fonamentals per preservar la face del poder. Són,per tant, més habituals en els discursos dels grups que participen en algun tipus degovem que en els grups de l’oposició.Capítol 2 1122.2.1.4. DeslegitimacionsL’altra cara de la legitimació és la deslegitimació. Deslegitimar és mostrar que unindividu, o un grup, no té ni el coneixement ni l’habilitat social ni la qualitat moralper exercir l’activitat social a la qual aspirava. Una de les estratègies discursives méseficaces, per assolir aquest objectiu, és la de desemmascarar l’adversari; és a dir, lad’explicitar allò que l’oponent polític oculta. Contràriament al que succeïa amb lalegitimació, les accions deslegitimadores solen dur-les a terme els grups del’oposició. A (8), el PSC insisteix a posar explícitament de manifest que laGeneralitat té àmplies competències en matèries i temes que afecten els migrants.Amb la qual cosa desemmascara el joc de Convergència que, mitjançant elsarguments del sostre competencial, trasllada les pròpies responsabilitats al govern del’Estat i no actua com hauria d’actuar en matèria d'immigració. En canvi, a (9), ladeslegitimació es produeix mitjançant una crítica implícita. El portaveu d’IC, ambl’argument empíric de la pròpia experiència, posa de manifest la deplorable situacióen què es troben els migrants en matèria d’habitatge. Amb aquesta estratègia el Grupd’Iniciativa mostra les mancances de les polítiques vigents relacionades amb aquesttema i desemmascara, per tant, la mala gestió del govem de la Generalitat. L’efecteque generalment produeixen aquestes estratègies de deslegitimació és larepresentació negativa de Valtre, que, en aquesta cas, és l’adversari ideològic.(8) També voldria dir, perquè vostès no tinguin una sensació o com una sensació d’inutilitatper venir aquí a explicar-nos aquests temes, queprecisament aquesta Comissió del Parlaments'ha creat i s ’ha format per saber quina és la situació dels treballadors estrangers de lesdiferents ètnies que han vingut aquí, a Catalunya, a treballar perquè entre tots puguemaconseguir, doncs, una millor política d'integració. I en aquest sentit voldria dir, perquè crecque algunes intervencions poden confondre, que la Generalitat té àmplies competències entemes i matèries que realment afecten la vida quotidiana dels immigrants que venen aquí;matèries com habitatge, en què vostès han expressat molt bé quins són els seus problemes;matèries com el tema de la formació, al qual vostès també s ’han referit; matèries també comel tema de l’ensenyament; matèries també com el tema de la salut. (PSC-157/2)(9) Bé, doncs, deia, una mica, en la problemàtica de l’habitatge, que la situació laboral isovint legal de molts immigrants elsfa dificil l’accés a un habitatge evidentment de compra ode lloguer; o sigui, jo no m’imagino que un treballador estranger extracomunitari delspobres, com deia el senyor Urenda, vagi a una caixa d’estalvis i digui: «Amb el meu sou devenedor de tabac a l’entrada del daixò, doncs, vinc a demanar un préstec d’habitatge ambgaranties.» D’altra banda, diguem-ne, la situació..., els que acostumem a practicar la vidanocturna sabem que la situació de moltes pensions barcelonines, amb l’afluència detreballadors estrangers, abans del 92, i ara, en aquests moments, és..., no és, diguem-ne, nidel tot digna ni del tot exemplar i l’acumulació, molt aprop d'aquí, del Parlament, davant del’estació de França basta per veure o comprovar com es troben aquestes pensions. (IC-114/1)El discurs parlamentari 113Una altra estratègia de deslegitimació extraordinàriament productiva i eficaç en lesdiscussions parlamentàries són els arguments ad hominem. A la Comissió queanalitzem, aquest tipus d’arguments se solen utilitzar preferentment envers elscompareixents, més que no pas entre els representants parlamentaris. A (10), observemcom el representant de CIU, molest pel contingut de la intervenció que ha presentat elcompareixent de SOS Racisme, mira de deslegitimar aquesta organitzaciódesqualificant-la. Dit d’una altra manera, en lloc de formular preguntes sobre elcontingut de l’informe del compareixent, el portaveu convergent formula preguntesdesqualificadores sobre el compareixent: vostès qui són i quèfan? i insinua que aquestaorganització s’aprofita del nom —i del prestigi— de l’organització francesa. Ara bé,aquest tipus d’arguments actuen generalment en contra de qui els presenta, atès que fanpalesa la seva incapacitat de manifestar la discrepància des d’una perspectiva dialèctica.Són, per dir-ho esquemàticament, els arguments de la impotència.(10) ...nosaltres voldríem, com a diputats membres del Parlament, fer-nos una consciènciaclara i documentada sobre la realitat de casa nostra en aquest problema, les sevesmanifestacions i també, òbviament, és molt important aquest apartat de propostes concretes. I,per tant, és clar, ens hem sentit una mica decebuts per aquesta poca..., aquesta excessivalimitació només a propostes concretes. I per això, doncs, la primera pregunta que formulemnosaltres és aquesta de dir: bé, vostès, exactament, doncs, qui són i com actuen; són un grupinformal o tenen personalitat jurídica; quines activitats fan; vostès han elaborat estudis, tenenenquestes, tenen material que ens puguin fer arribar?Per altra banda, potser més amb un esperit de tafaneria veiem que a altres països, especialmenta França, hi ha una organització molt activa i molt important que té el mateix nom; vostès hitenen alguna relació o és que l’han utilitzat per aprofitar també aquest ressò ciutadà que téaquesta manifestaciófrancesa que a casa nostra, doncs, seguim molt deprop, etcètera? Vol dirque, en definitiva, tot el que vostè ens vulgui explicar a l’entorn d’aquest tema. Exactament,vostès qui són i quèfan. (CIU-51/1)2.2.2. Les micropreguntesLes micropreguntes són les preguntes específiques a l’entorn de les quals s’organitzala pregunta parlamentària com a unitat discursiva (la macropregunta). Sol serhabitual que, per evitar repetir toms de paraula, es formuli més d’una micropreguntaen cada intervenció. Les micropreguntes són fonamentals en la interacció d’una CEPperquè introdueixen els objectes del discurs que es volen focalitzar i lescaracterístiques, relacions, rols, etc. que se’ls atribueixen en un determinat marcsituacional. Per consegüent, l’anàlisi de les micropreguntes ens mostrarà com,Capítol 2 114mitjançant la presentació que fa cada portaveu dels objectes que ha seleccionat, elpunt de vista que prioritza de la referència.Grosso modo, hem considerat que es podien distingir dos tipus de micropreguntes:les interrogatives i les argumentatives. Quan el que s’espera com a resposta és unainformació que s’ignora, entendrem que les micropreguntes són interrogatives. I,quan el que s’espera és un comentari —perquè no hi ha resposta possible o perquè laque es podria donar ja es coneix—, entendrem que les micropreguntes sónargumentatives. No obstant això, postulem que, en una activitat com la que es duu aterme en una CEP, preguntar és sempre una acció argumentativa. En els apartatssegüents desenvoluparem aquesta proposta.2.2.2.1. Esquema general de la preguntaEn totes les llengües podem trobar proposicions assertives, proposicionsinterrogatives i proposicions imperatives que es corresponen amb les tres funcionspragmàtiques fonamentals del discurs i que conformen les tres grans categoriesd'actes de parla primitius: aquells que descriuen el món, aquells que interroguensobre el món, i aquells que pretenen canviar el món. A partir d’aquests tres actesbàsics es deriven els que han estat anomenats actes indirectes (o actes derivats).59— estructura (frase) interrogativa :> pregunta— estructura (frase) declarativa > asserció— estructura (frase) imperativa > ordreLa idea que a una determinada estructura li correspon un determinat valor il·locutiuforma part dels plantejaments gramaticals clàssics que la pragmàtica ha hagut dereformular. El cert és que des del punt de vista de l’activitat discursiva, és fàcilobservar que una pregunta es pot formular en forma d’asserció, una asserció en forma59 L’esquema que presentem a continuació és una variant d’un esquema que apareix a La Question,C.KERBRAT (1991: 12). Sobre el tema de la pregunta i els actes de parla indirectes es pot consultarl’article de G. FAUCONNIER (1981): “Qüestions et actes indirectes”.El discurs parlamentari 115de pregunta, una ordre en forma d’asserció, o de pregunta, etc.; per tant, és evidentque cal distingir el suport estructural del valor pragmàtic60.De fet, si ens aturem a pensar en les raons que poden motivar un locutor (LI) ademanar a un altre locutor (L2) una determinada informació podem arribar aformular-ne com a mínim cinc (Kerbrat, 1991: 16):(a) Pot ser que LI no tingui una determinada informació i que desitgi tenir-la.(b) Pot ser que LI vulgui comprovar si L2 també la té.(c) Pot ser que LI desitgi descobrir a través de L2 alguna cosa que sospita.(e) Pot ser que es vulgui informar un tercer d’alguna cosa.(/) Pot ser que es pregunti, senzillament, per plaer.Malgrat tot creiem que el tret demanar informació com a tret distintiu de l’acte depreguntar, si s’entén en un sentit ampli, pot resultar operatiu a l’hora de diferenciar lapregunta de l’asserció.Esquemàticament podríem dir que per pregunta se sol entendre: un enunciatmitjançant el qual LI demana a L2 que li aporti una informació que LI no coneixiaabans de l’emissió de l’enunciat. Concretament, C. Kerbrat (1991: 14-18) proposadefinir la pregunta partir d’una definició àmpliament consensuada (Ducrot, 1983;Borillo, 1979; Goffman, 1979; Schegloff, 1980). Concretament, la defineixcontraposant-la a la definició complementària d’asserció:Question = énoncé qui se présente comme ayant pour fmalité principale d’obtenir deL2 un apport d’information.Assertion = énoncé qui se présente comme ayant pour fonction principale d’apporterune information à autrui.60 Entre els diferents valors pragmàtics que es poden manifestar sota la forma de preguntes tenim:l’ordre indirecte: podries passar-me la sal?, l’oferiment: Beus vi blanc? —Gràcies. I, encara que esmantingui el valor de pregunta, sovint observem que una pregunta en pot amagar una altra. I, mésconcretament, una pregunta total pot, en context, funcionar com una pregunta parcial: —Ja te’n vas?= Per què te’n vas? / —Has anat al cinema aquesta setmana? = Quines pel·lícules has vist?(Algunes preguntes solen ser d’aquest tipus).Capítol 2 116Ara bé aquesta definició resulta massa restrictiva en el moment que l’apliquem a untipus concret de preguntes com poden ser les preguntes d’una CEP perquè enquedarien excloses les preguntes retòriques i les preguntes en les quals elpreguntador ja coneix la resposta (preguntes d’examen, entrevistes, interrogatoris,etc.); en definitiva, en quedarien excloses les preguntes argumentatives. No obstantaixò, una definició com: anomenarem pregunta qualsevol enunciat que sol·liciti unaresposta de L2 resulta en molts casos excessivament laxa, atès que tots els actes deparla són susceptibles de provocar una resposta.En resum, la pregunta no creiem que es pugui definir només en termes d’actes deparla—és a dir, com un acte “directiu”61—, sinó que creiem que es necessari tenir encompte el tipus d’interacció en el qual es formula la pregunta. Preguntar és sol·licitarun dir que serà conegut o desconegut per al preguntador i adoptarà una forma o unaaltra en funció de l’activitat que dóna sentit, en cada cas, a l’acció de preguntar.2.2.2.2. Pregunta i asserció. Oposició o gradació?En el conjunt dels tres “actes de parla primitius”, podríem dir que la pregunta ocupauna posició intermèdia entre l’ordre i Vasserció. En un apartat anterior hem observatque la pregunta manté certs punts de contacte amb l’ordre: en un cas tenim lademanda d’un “dir” i en l’altre la demanda d’un “fer”\ és a dir, des de perspectivadels actes de parla, ambdós formen part d’una mateixa categoria, la dels actesdirectius. Ara, però, volem observar que la pregunta també manté punts de contacteamb l’asserció. Com ja ha estat esmentat, el valor il·locutiupregunta pot presentar-seestructuralment com a pregunta o com a asserció, atès que no hem de confondre elsuport formal amb el valor pragmàtic. Però no és aquesta la qüestió que tractaremaquí, sinó que el que volem plantejar ara són aquells casos en els quals preguntar és61 El debat sobre la posició que ocupa la pregunta (com a acte) entre Vordre i Vasserció és encara araun debat obert. En la defmició que acabem d’esmentar, observem que l’adscripció de la pregunta a lacategoria dels actes directius coincideix amb la proposta de J. SEARLE (1990), per qui l’oposicióentre Vordre i la pregunta rau en la naturalesa —verbal o no verbal— de la resposta. ContràriamentJ.L.AUSTIN (1970), adscrivia l’acte de preguntar a la categoria d'actes expositius, al costatd'afirmar i de negar. BERRENDONER (1977) afirma que Vacte de preguntar comporta VassercióEl discurs parlamentari 117també asserir i asserir és també preguntar, els casos que Kerbrat (1990: 95)anomena enunciats intermedis :1.-Enunciats en els quals els trets prosòdies no es corresponen clarament niamb la pregunta ni amb l’asserció.2.-Enunciats que es presenten formalment, fins i tot en la melodia, com aassercions; però que el contingut és parcialment posat en qüestió.3.-Enunciats que es presenten formalment com a preguntes; però que elcontingut és parcialment asserit.Els enunciats del tipus (1) no els tractarem perquè s’allunyen del nostre objected’anàlisi; però dels enunciats del tipus (2) i (3) convé que en diguem alguna cosa,atesa la seva recurrència en les preguntes de la comissió que analitzem.2.2.2.2.1. Assercions versus preguntaDintre d’aquests enunciats de tipus (2), diferenciarem les assercions modalitzades iles no modalitzades.a) Assercions modalitzades:Com que són un tipus d’assercions força freqüents a les preguntes de la CEITE,n’extraurem dos exemples:(11) ...vostè ha parlat també de facilitar-los, en el cas dels magribins, un cementiri per al seuús i això em sorprèn una mica perquè penso si no serà d’alguna manera fomentar tambéuna separació, quan el que interessa és la integració. (CIU, 102)d’un dubte o d’una ignorància i que l’obligació de respondre només és un simple efecte perlocutiu dela declaració d’incertesa (opinió, des del nostre punt de vista molt matisable).Capítol 2118{\2) ...nosaltres, aquestes persones que vénen de fora, per molt que parlem de lainterculturalitat, ben segur que el que fem —i de vegades sense adonar-nos-en— ésintegrar-los, explicar-los al màxim la nostra cultura perquè ells es trobin bé aquí. Però hi haun altre fenomen, que a mi em sembla que potser també hauríem de valorar algun dia, i ésquè ens aporten aquestes persones que tenen unes cultures diferents a nosaltres i ben segurque tenen molts valors a aportar a unes societats evolucionades d’una altra maneraculturalment, industrialment, etcètera. (PSC, 132)Observem que són segments enunciatius molt modalitzats i que és, precisament, lamodalitat el que fa que aquests enunciats es puguin considerar preguntes. Per tant,creiem que la regla que proposa Kerbrat (1991: 96): toute assertion modaliséeportant sur un état de choses supposé connu de L2fonctionne en méme temps commeune question posée à L2 sur cet état de choses, és bàsica perquè determinatsenunciats siguin interpretats com a preguntes en una CEP.Des del punt de vista del seu valor pragmàtic, podríem dir que aquests enunciats sónsol·licituds de confirmació; és a dir, enunciats que realitzen un acte intermedi entre lapregunta i l’asserció. La importància d’aquests enunciats en la construcció de larepresentació és indiscutible i, per aquesta raó, proposem que les preguntesorientades, les retòriques i les no inductives (informals) siguin consideradespreguntes argumentatives.b) Assercions no modalitzades:Serien afirmacions com Has canviat de pentinat, en les quals la informació ésabsolutament evident i redundant respecte a la situació. Si analitzem aquestsenunciats des de la perspectiva de les màximes de Grice, ens adonem quetransgredeixen sistemàticament la màxima de quantitat i que, per tant, els hauremd’interpretar a partir de la construcció d’una implicació. És a dir, a partir de l’actederivat, que en aquests casos seria una sol·licitud de comentari o d’explicació. Nosón preguntes freqüents en les comissions parlamentàries i per aquesta raó no endonem cap exemple.El discurs parlamentari 1192.2.2.2.2. Preguntes versus assercions:Si abans parlàvem de preguntes disfressades d’assercions, ara parlarem d’assercionsdisfressades de preguntes. Es a dir, d’enunciats que, malgrat el contingut assertiu,formalment es presenten com a estructures interrogatives. En aquests casos se solparlar de preguntes “orientadesa) La veritable pregunta, que espera obtenir, com a mínim, un “si” o un “no” del’interlocutor (Es interessant aquest llibre, no? /No deus pas anar-te’n ara al cine?)-,per bé que el veritable interès de LI és l’argumentació que se’n sol derivar.b) La pregunta retòrica, que no és res més que una falsa pregunta, atès que nosol·licita cap resposta de L2Els casos de (a) són plantejats com casos en els quals LI es proposa, segons el seugrau de certesa o de convicció, que L2 admeti el seu punt de vista. L’estratègiaconsisteix, doncs, a orientar l’interlocutor vers l’univers de creences del locutor. Enaquest sentit, tota pregunta orientada és manipuladora perquè, encara quel’encadenament oposat a aquesta orientació sigui sempre possible, a la pràcticapoques vegades es dóna. I menys si es tracta de situacions en les quals el preguntadorocupa un lloc dominant (Ex. en els interrogatoris).62Kerbrat (1991: 99-103) parla Corientadors per referir-se als diferents factors queorienten la pregunta. D’entre aquests orientadors, destaca: la interrogació negativa(No ets pas la germana de la Núria?) que rep normalment una orientació positiva;diferents morfemes de valor variable (Fa bo, no?/ No has pas marxat?)-,modalitzadors utilitzats en estructures interrogatives (Segur que estudies? /No deusestar pas malalta?)-, pressuposicions associades al verb de la frase (Et penses que nosé cuinar?) i, finalment, la naturalesa del context argumentatiu (Estàs a favord’intentar mantenir l’estat del benestar? / Creus que es poden mantenir conversesamb una banda d’assassins?). Aquests darrers exemples mostren com, en absènciaCapítol 2 120d’un orientador verbal explícit, una pregunta pot ser insidiosament orientada a partirnomés del contingut que explicita, en un entorn situacional determinat63.Els casos de (b), les preguntes retòriques, són tractats sovint com a casos d’asserció(Kerbrat, 1991). I, certament, des de la perspectiva dels actes de parla, aquest és elplantejament que sembla més adequat. Ara bé, no tota pregunta es pot explicar nomésa partir de la teoria dels actes de parla, sinó que en molts casos la pregunta és unaintervencióM, més o menys extensa, que conté diversos actes de parla, com pot ser elcas de les preguntes d’una CEP. Aquestes macropreguntes tenen unescaracterístiques textuals pròpies que s’expliquen en relació al tipus d’activitat que lesgenera i els dóna sentit. Per tant, si una pregunta retòrica forma part d’unamacropregunta, més enllà de considerar-la una estratègia retòrica que vehicula unaasserció, caldrà veure la seva funció en el conjunt de la intervenció.Des de la perspectiva de la funció que els casos de (a) i els casos de (b) realitzen alnivell de la macropregunta, es fa difícil establir una diferència. Ambdós tipus decasos palesen que es tracta d’una estratègia de LI per orientar L2 envers les pròpiesopinions o creences; és a dir, es tracta d’una estratègia argumentativa tipificada entots els tractats de retòrica. Cal, aleshores, establir una diferència entre aquests dostipus extraordinàriament semblants de preguntes? Potser, en el nostre cas, seria moltmés sensat obviar la perspectiva dels actes de parla i cenyir-nos a analitzar de quinesestratègies (assercions, preguntes retòriques, preguntes no inductives, insinuacions,exemples, etc.) se serveixen els parlamentaris per orientar les representacions de lesseves preguntes; és a dir, potser es tractaria simplement d’adoptar la perspectiva del’argumentació.62 Informació sobre aquest tema la podeu trobar a SACKS, H. (1987), “On the preference foragreement and contiguity in sequences in conversation”63 Un exemple tòpic és el de Vols un caramel? en front de Vols una bufetada?, on les preguntes,malgrat tenir una mateixa estructura, realitzen un actes de parla diferents: la primera és un oferiment ila segona una amenaça.64 El terme intervenció és el que empra l’Escola de Ginebra (J. MOESCHLER, 1985) per referir-se ala unitat de parla que els anglòfons anomenen speech event.El discurs parlamentari 1212.2.2.3. Preguntes interrogatives i preguntes argumentativesTractar la pregunta com un acte de parla o, en el nostre cas, com una intervenció oun esdeveniment de parla (speech event) en el marc d’una activity type vol dirprioritzar el valor il·locutiu en detriment de la realització estructural que adopti. Peraquesta raó, el fet que una pregunta es formuli indirectament mitjançant formesassertives no serà, en aquest estudi, rellevant; és a dir, tindrà el mateix valor que lespreguntes directes. No obstant això, és evident que la forma sota la qual es presenti lapregunta provocarà uns efectes perlocutius o uns altres.Si acceptem, sense cap mena de dubte, que l’enunciat de la pregunta indueix un tipusde resposta, d’aquí les preguntes totals, parcials, alternatives, orientades, etc.,sembla raonable acceptar que es poden anar introduint en la classificació tants tipusde preguntes com respostes s’indueixin. I el cas és que hi ha preguntes que ensindueixen a respondre informativament i d’altres argumentativament. Vegem-ho ambexemples:(13) Hi ha alguna articulació concreta de col·laboració entre el seu col·lectiu i laConselleria de Benestar Social? (PP, 122)(14) Quina actitud creu que s'ha de tenir o recomana que s ’ha de tenir per part delspoders públics en assumptes delicats d'enfrontament cultural, .... (IC, 48)(15) ..quan parla de donar suport als països del nord d’Àfrica, quin tipus de suportseria convenient donar-hi? (CIU, 182)(16) ..vostè ha parlat també de facilitar-los, en el cas dels magribins, un cementiriper al seu ús i això em sorprèn una mica perquè penso si no serà d’alguna manerafomentar també una separació, quan el que interessa és la integració. (CIU, 102)A (13) observem que es tracta d’una pregunta parcial, directa, amb un predicat“constatatiu”, en la qual la informació que se sol·licita és una informació quel’interlocutor posseeix amb tota seguretat; per tant, direm que la pregunta ésinterrogativa (valgui la redundància) i que la resposta serà informativa. A (14) enstrobem també amb una pregunta parcial, directa, però amb predicats “avaluatius”. Elvalor pragmàtic d’aquesta pregunta és força distint del de l’anterior, atès que el queara se sol·licita és una opinió i no una informació concreta. La resposta serà, per tant,argumentativa. A (15) i a (16) les respostes que se sol·liciten també sónCapítol 2 122argumentatives. A (15) el valor il·locutiu s’expressa a través de la forma condicionaldel predicat; és a dir, a través de la modalitat verbal. És interessant observar que siaquesta pregunta es formulés en present i no en condicional perdria l’efecteargumentatiu. A la pregunta Quin tipus de suport és convenient donar-hi?s’interpretaria que l’interlocutor coneix molt bé la situació i que té molt clar el suportque cal. Finalment a (16) es tracta d’una pregunta indirecta que, fora de context,podria ser interpretada com a retòrica65. De tota manera, la presència demodalitzadors com això em sorprèn indueix a què s’interpreti com una sol·licitudd’argumentació.Amb aquests exemples hem volgut mostrar que és perfectament justificable introduiruna nova categoria de pregunta: la que sol·licita una resposta argumentativa. No estracta només de la pregunta orientada que dirigeix la resposta vers una determinadaconclusió, i que s’esmenta en tots els tractats d’argumentació; sinó que es tractad’una categoria més àmplia que enclou la pregunta orientada i la pregunta queindueix a respondre argumentativament.(A l’ANNEX-II, on apareixen totes les micropreguntes que s’ha formulat a la CEITE,hi trobareu especificat si són interrogatives, argumentatives o interrogatives iargumentatives a la vegada).2.2.2.3.1. La pregunta argumentativaEls estudis sobre l’argumentació, des de la Retòrica clàssica fms al Tractat dePerelman o els treballs d’Anscombre i Ducrot, han prestat una especial atenció a lapregunta. Que la pregunta és una estratègia argumentativa, no en tenim cap dubte;però potser convindria fer algunes matisacions.65 Que una pregunta s’interpreti com a retòrica depèn del context situacional en què ha estatformulada. Més concretament, depèn de l’activitat de parla (activity type) que l’ha produïda.Recordem la regla que formula Labov (1977) per explicar un tipus de preguntes habitual en lesconverses terapèutiques: Si A afirma alguna cosa sobre un fet-B , aleshores B interpretarà aquestaafirmació com una sol·licitud de confirmació. O el suggeriment de Léon et Bhatt (1987): En lasituació d’una entrevista, davant del dubte de si un enunciat és o no és una pregunta, és preferibleconsiderar-lo com a tal.El discurs parlamentari 123En primer lloc, què vol dir que la pregunta és una estratègia argumentativa?; que lapregunta pot engendrar respostes contradictòries i, per tant, un joc d’argumentacionsi contra-argumentacions?; que orienta la resposta envers una conclusió?; que és, persí mateixa, una conclusió?; que, per la seva naturalesa polifònica, es comportaestructuralment com una argumentació?; que indueix una resposta argumentativa?;etc. De fet, tots aquests sentits són possibles; tot depèn de la perspectiva que s’adopti.Si reculem en el temps, observem que la pregunta ocupa ja un lloc destacat, com aestratègia argumentativa, a l’antiga Grècia. Només cal recordar la maièuticasocràtica o el lloc destacat que han ocupat les argumentacions per la causa (perquè?) en tots els tractats de retòrica66, des de Quintilià a Perelman. En l’actualitat, elcomponent argumentatiu de la pregunta segueix essent objecte de diferents estudis(Plantin, 1991; Anscombre & Ducrot, 1981).Nosaltres hem preferit adoptar una perspectiva que es podria considerar cognitiva ipostular que tota pregunta, com qualsevol activitat discursiva, esquematitza unasituació i que aquesta esquematització orienta una representació. I és precisament enaquest sentit que creiem que la pregunta és susceptible de ser considerada unaestratègia argumentativa67. Es cert que no totes les preguntes tenen el mateix valorargumentatiu i, per aquesta raó, hem diferenciat les preguntes informatives de lesargumentatives; però, tot i així, podríem dir que tota pregunta, sigui del tipus quesigui, acompleix en part aquesta fita. Una pregunta informativa com Contempla elCITE, entre les seves tasques d ’informació, la identitat de Catalunya, la seva realitathistòrica i cultural? i en quin grau? (CIU, 62) obliga l’interlocutor a plantejar-seaquesta qüestió des d’aquest esquema. Una pregunta no només restringeix la llibertatde paraula d’aquell que respon (Ducrot, 1983), sinó també la llibertat derepresentació.Ara bé, tot i acceptar que una pregunta esquematitza sempre una situació i queorienta, per tant, la representació, convé distingir clarament la pregunta informativade lapregunta argumentativa (Plantin, 1991: 68). I la primera distinció que cal fer és66 Més informació sobre la pregunta a la retòrica clàssica la podeu trobar a LAUSBERG, H. (1960).67E1 nostre concepte d'argumentació el presentarem en el capítol següent. Tot i així, potser convéintroduir que nosaltres l’entendrem, en un sentit ampli, com l’orientació de la representació.Capítol 2 124que en el cas de les preguntes informatives la resposta preexisteix a la pregunta;mentre que, en el cas de les preguntes argumentatives, la resposta es veumediatitzada pel procés argumentatiu que engendra la pregunta. En aquest segon casno hi ha una resposta “veritable”; no es tracta de trobar o no trobar respostes, estracta de construir-les. I si un enunciat acaba per imposar-se com a resposta, no éspas la realitat qui li atorga la certesa, sinó el procés retòric institucional quehàbilment s’ha teixit (Plantin, 1991: 69). No es tracta, però, d’oposar les “veritablespreguntes” (les que sol·liciten una informació) a les “falses preguntes” (les quesol·liciten una argumentació); sinó que totes les preguntes són veritables preguntes,tant les que pregunten per l’hora com les que pregunten per la validesa de la políticad’immigració.2.2.2.3.2.Tipus de pregunta argumentativaAtès que la pregunta és un acte de parla que se sol definir, llevat alguns casosespecífics d’actes indirectes, en relació a l’acte complementari de la resposta, creiemque podem parlar de diferents tipus de preguntes argumentatives, segons sol·licitinuna argumentació o presentin una argumentació. Potser seria operatiu postular dosnivells argumentatius:a) El nivell de Vintercanvi: si l’argumentació és la resposta induïda per lapregunta, tant si adopta la forma de raonament argumentatiu com si adopta laforma de conclusió.b) El nivell de la pregunta: si l’argumentació és present en la mateixaformulació de la pregunta.A l’apartat (a) tindríem, com a preguntes que sol·liciten argumentació, lesanomenades no inductives (Què en pensa? / Com ho veu?), que solen ser preguntesgenerals sobre un tema que s’ha introduït prèviament; les que presenten algun tretmodalitzador, que fan que la resposta s’interpreti com una sol·licitud d’opinió (NoEl discurs parlamentari 125hauríem, ja, potser de començar a parlar de “viure la diferència ” més que no pasd’integrar-los a casa nostra (ERC', 182) i les que per la naturalesa de la pròpiapregunta no permeten un altre tipus de resposta (Si us plau, fins on són lliures depoder ser catalans dintre Creu Roja i, per tant, portar un pensament de treballpropii autòcton? (ERC, 122). A l’apartat (b) tindríem les preguntes orientades, amb totesles seves variants68, (Si no es fa difícil la col·laboració entre elles o si la coordinacióa vegades..., que no hi hagin entrebancs involuntaris, òbviament, no? (CIU, 81)), quemés que preguntes solen ser sol·licituds de confirmació. En aquest apartat, hiinclourem també les preguntes retòriques que, encara que el valor pragmàtic sigui eld’asserció, han estat considerades, per la tradició retòrica, un prototip de preguntaargumentativa.692.2.2.4. La pregunta com a tematitzacióAparentment l’objectiu d’una pregunta és la sol·licitar informació, ja sigui perquèaquesta informació s’ignora o perquè es vol evidenciar; però tant si és per una cosacom si és per l’altre el que és evident és que tota pregunta comporta la focalitzaciód’un tema (o temes), en detriment d’uns altres; és a dir, tota pregunta és, endefinitiva, una tematització. I sembla plausible postular que la funció de latematització-pregunta és bàsicament la d’exercir un control previ sobre la informacióque es vol obtenir, sobretot en el cas de les preguntes argumentatives; perquè no hemd’oblidar que qui controla el discurs controla la representació.El fet de subratllar uns temes concrets o el fet d’impedir que se n’airegin d’altresinflueix en el model mental (és a dir, en la representació) que comporta lacomprensió d’un discurs i té, evidentment, implicacions ideològiques (Van Dijk,1997: 23-24). Preguntar, per exemple, pel “problema” de la immigració i no per lasituació de la immigració posa en evidència dues coses: la representació que té68Vegeu l’apartat de Preguntes versus assercions (2.2.2.2.2.).69 Segons PLANTIN (1991: 64), les preguntes sense resposta són sempre preguntes argumentatives.Funcionen segons el model de ‘T’argument per la ignorància”.Capítol 2 126d’aquest fet aquell qui parla i la incidència que determinades denominacions podentenir en la construcció de les representacions col·lectives.El cas és que utilitzem tots els elements del discurs, i no només les tematitzacions-pregunta, per intervenir en els models mentals dels altres i, com a conseqüència, enles seves creences, opinions, actituds i ideologies; com, de fet, ho fem quan diem:amb els immigrants sempre passen aquestes coses o tots són iguals. Però ara noentrarem a analitzar aquest tipus de manifestacions discursives, atès que les tractaremmés endavant; ara, Púnic que ens interessa és deixar dit que una de les principalsfuncions de la pregunta és la d’induir, per la seva pròpia condició d’elementtematitzador, determinades representacions.2.3. La Comissió d’Estudi Parlamentària sobre la Situació aCatalunya de la Immigració de Treballadors Estrangers(CEITE)El corpus que analitzarem en aquest treball el constitueixen les 190 preguntes quevan formular els portaveus dels diferents grups que componien la Comissió d’Estudisobre la situació a Catalunya de la Immigració de Treballadors Estrangers. Lessessions d’aquesta comissió van tenir lloc entre el febrer de 1993 i el novembre de1994, durant la IV legislatura. La transcripció ha estat recollida al Diari de Sessionsdel Parlament de Catalunya, sèrie C, números.: 48, 51, 62, 67, 81, 82, 102, 114, 121,122, 132, 157, 163, 169, 182, 216.Les CEP solen cloure l’estudi pel qual han estat constituïdes amb la redacció d’uninforme final on es proposen línies d’actuació política. No obstant això, aquestprocés no ha estat el que ha seguit la CEITE. Les sessions d’aquesta comissió es vansuspendre perquè va finalitzar la legislatura i no es van tomar a reprendre. Laredacció de l’informe ha quedat, per tant, pendent. Per què?El discurs parlamentari 1272.3.1. Composició de la CEITE— President, Vicepresident/a, Secretari, lletrat.GRUPS PARLAMENTARIS REPRESENTANTSG. P. Convergència i Unió (CIU) 6-10G. P. Socialista (PSC) 3-5G. P. d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) 1-2G. P. d’Iniciativa per Catalunya (IC) 1G. P. Popular (PP) 12.3.2. Nivell de participacióCada grup té el dret de fer, en cada compareixença, un nombre de preguntesequivalent al nombre de representants presents.— Pregunta simple: Intervenció en la qual només es formula una micropregunta.— Pregunta múltiple: Intervenció en la qual es formula més d ’una micropregunta.— Repregunta: Intervenció en la qual es demanen aclariments o es reformulaparcialment la micropregunta— Rèplica: Intervenció en la qual es respon a una resposta.CIU PSC ERC IC PPPREGUNTES SIMPLES 19 25 16 9 7PREGUNTES MÚLTIPLES 37 42 15 18 4REPREGUNTES 11 12 15 6 3RÈPLIQUES 2 3 8 2 —TOTAL 69(INTERVENCIONS)82 54 35 14Capítol 2 128Convé observar que el Grup Popular, tot i tenir un tom assignat de pregunta, sovintha declinat exercir aquest dret. És, potser, perquè el tema no li interessava prou?2.3.3. Els compareixentsTot i que el nostre objectiu no és analitzar els informes dels compareixents, sí quecreiem que hem de considerar quines són les veus que la CEITE ha seleccionat iquines les que s’ha exclòs per obtenir la informació a partir de la qual elaboraràl’estudi.Si observem la selecció dels compareixents, ens adonem que predominen les veusautòctones (vegeu: ANNEX-1). És cert, que són les dels portaveus d’organitzacionsque realitzen alguna activitat relacionada, directament o indirecta, amb la situaciódels migrants, però no deixa de ser significativa aquesta selecció. En el nostreentendre, s’haurien hagut d’escoltar també altres veus: les dels que estan vivintdirectament la il·legalitat, les dels que han patit controls polícials injustificats, lesdels que han estat víctimes d’agressions xenòfobes, les de les dones musulmanes, lesdels mestres que participen en els programes que el Departament d’Ensenyament haanomenat d‘‘Educació Compensatòria, les de migrants que han hagut de costejar-sel’atenció sanitària, etc. I, també, les veus dels con-veïns dels migrants, les de lesparelles mixtes, les dels grups xenòfobs, etc. Per elaborar un estudi representatiu iseriós, cal escoltar totes les veus i no només aquelles que diran allò que la comissióestà disposada a sentir; i que, òbviament, solen ser les de Vendogrup. En resum, lesopinions que s’han tingut en compte per elaborar aquest estudi han estat, bàsicament,les nostres', les dels membres de Vendogrup que tenen algun tipus de relació “decooperació” o “professional” amb Vexogrup. En conseqüència, les representacionsque aquestes veus fan emergir són el resultat d’una interpretació mediatitzada per lanostra percepció del fenomen migratori.El discurs parlamentari 1292.4. CONCLUSIONSUna Comissió d’Estudi és un tipus concret d’activitat parlamentària amb unescaracterístiques interactives pròpies. L’objectiu a l’entorn del qual s’organitzaaquesta activitat és el d’analitzar alguna qüestió que es pugui considerar d’interèssocial i suggerir les polítiques que es podrien aplicar o les lleis que es podrienconfeccionar. Es tracta, per tant, d’una activitat que prioritza la col·laboració més quela confrontació. Aquest fet fa que la relació entre els parlamentaris sigui, en general,distesa i predomini la “cortesia positiva ” 70(Martín Rojo, 1999:17).No obstant això, la discrepància ideològica de fons que caracteritza les posicions deldiferents grups és un tret sempre present en qualsevol activitat parlamentària. Peraquesta raó, els portaveus intenten, en cada intervenció, reorientar el sentit de lesparaules dels altres —ja siguin les del compareixent o les dels altres portaveusparlamentaris— i imposar la seva pròpia visió i interpretació dels fets. Per assoliraquest propòsit, utilitzen distintes estratègies discursives mitjançant les quals mirend’imposar les seves representacions, enfront d’aquelles que consideren adverses.Aquestes estratègies discursives fan que sovint entri en joc la “cortesia negativa ” i,fins i tot, la descortesia; tot i que no és en absolut comparable amb la que es potobservar en els debats de la cambra.Tot i que, en una CEP, les intervencions del parlamentaris tinguin com a objectiuprioritari formular preguntes al compareixent, el tom de paraula se sol aprofitar perpresentar les pròpies opinions, discrepar de les dels altres, reflexionar sobre aspectesque el portaveu considera dignes d’interès, adherir-se a determinats valors,desqualificar les accions de l’oposició, justificar les pròpies, etc. Es a dir, laintervenció a què dóna lloc la pregunta es converteix en un espai discursiu on es duua terme una activitat argumentativa orientada, bàsicament, a intervenir en laconstrucció de la representació social de l’objecte que se sotmet a estudi, del propigrup (autorepresentació positiva) i dels adversaris ideològics (representació70 Les nocions de "cortesia positiva" i "cortesia negativa" les utilitzem, tal com hem esmentatanteriorment, en el sentit que proposa Martín Rojo (1999: 17).Capítol 2 130negativa). A aquest espai discursiu que constitueix la intervenció del portaveu, l’hemanomenat macropregunta.Si l’activitat d’una CEP s’hagués de caracteritzar a través d’algun acte oesdeveniment de parla, no dubtaríem a tipificar-la com una activitat “preguntadora”.Preguntar és l’acció bàsica a l’entorn de la qual s’organitza la macropregunta,malgrat que sovint sembli més un pretext que un objectiu. A les preguntes concretesque es formulen en les distintes intervencions les hem anomenat micropreguntes.Les micropreguntes són tematitzacions que regulen el tractament que es donarà a lainformació en el transcurs de l’intercanvi. Dit d’una altra manera, lesmicropreguntes imposen restriccions temàtiques i estructurals a les respostes. Segonsla forma que es doni a la micropregunta en ser formulada, la resposta podràconvertir-se en una ratificació, en un comentari o en una informació; podrà introduiruna nova visió de la qüestió o ser en un mer “eco” dels plantejaments del locutor.Les micropreguntes són, per tant, l’eix que canalitza el tractament de la informacióque es mobilitza en l’intercanvi.Per aquesta raó, les micropreguntes esdevenen fonamentals en l’orientació de larepresentació dels objectes del discurs i, en conseqüència, en l’anàlisi de lesestratègies argumentatives. Preguntar, en una Comissió d’Estudi Parlamentària, ésbàsicament argumentar.Segona PartLA REPRESENTACIÓ DE LA IMMIGRACIÓ QUEEMERGEIX DE LES PREGUNTES D’UNACOMISSIÓ D’ESTUDI PARLAMENTÀRIALa selecció temàtica3. La selecció temàtica 1373.1. Obtenció i presentació de les dades 1393.2. La selecció temàtica global 1403.3. El valor temàtic de les micropreguntes 1443.3.1. La representació del tema integració a les micropreguntes 1463.3.1.1. El tema integració a les micropreguntes de CIU 1463.3.1.2. El tema integració a les micropreguntes del PSC 1483.3.1.3. El tema integració a les micropreguntes d’ERC 1513.3.2. La representació del tema sanitat a les micropreguntes 1523.3.2.1. El tema sanitat a les micropreguntes de CIU 1533.3.2.2. El tema sanitat a les micropreguntes del PSC 1543.3.2.3. El tema sanitat a les micropreguntes d’ERC 1563.3.2.4. El tema sanitat a les micropreguntes d’IC 1573.3.3. La representació del tema estudis /informes /enquestesa les micropreguntes 1583.3.3.1. El tema estudis /informes /enquestesa les micropreguntes de CIU 1583.3.3.2. El tema estudis / informes /enquestesa les micropreguntes del PSC 1593.3.3.3. El tema estudis / informes /enquestesa les micropreguntes d’ERC 1613.3.3.4. El tema estudis / informes /enquestesa les micropreguntes d’IC 1623.3.4. La representació del tema ensenyament /escolesa les micropreguntes 1623.3.4.1. El tema ensenyament a les micropreguntes de CIU 1633.3.4.2. El tema ensenyament a les micropreguntes del PSC 1643.3.4.3. El tema ensenyament a les micropreguntes d’IC 1663.3.5. La representació del tema contingents a les micropreguntes 1673.3.5.1. El tema contingents a les micropreguntes de CIU 1673.3.5.2. El tema contingents a les micropreguntes del PSC 1683.3.5.3. El tema contingents a les micropreguntes d’ERC 1693.3.5.4. El tema contingents a les micropreguntes d’IC 1703.3.5.5. El tema contingents a les micropreguntes del PP 1703.3.6. La representació del tema col·laboració entre administracionsi organitzacions a les micropreguntes 1713.3.6.1. El tema col·laboració entre administracions i organitzacionsa les micropreguntes de CIU 1723.3.6.2. El tema col·laboració entre administracions i organitzacionsa les micropreguntes del PSC 1733.3.6.3. El tema col·laboració entre administracions i organitzacionsa les micropreguntes d’ERC 1743.3.6.4. El tema col·laboració entre administracions i organitzacionsa les micropreguntes d’IC 17433.6.5.El tema col·laboració entre administracions i organitzacionsa les micropreguntes del PP 1763.3.7. La representació del tema dona immigrada a les micropreguntes 17633.7.1. El tema dona immigrada a les micropreguntes de CIU 17733.7.2. El tema dona immigrada a les micropreguntes del PSC 1783.3.73. El tema dona immigrada a les micropreguntes d’IC 1803.3.8. La representació del temaproblemes /problemàticaa les micropreguntes 18133.8.1. El tema problemes /problemàtica a les micropreguntes de CIU 18133.8.2. El tema problemes /problemàtica a les micropreguntes del PSC 1823.3.83. El tema problemes /problemàtica a les micropreguntes d’ERC 1843.3.9. La representació del tema treball a les micropreguntes 18433.9.1. El tema treball a les micropreguntes del PSC 18533.9.2. El tema treball a les micropreguntes d’IC 1863.3.10. La representació del tema il·legals /irregulars /clandestinsa les micropreguntes 1873.3.10.1. El tema il·legals /irregulars /clandestinsa les micropreguntes de CIU 1883.3.10.2. El tema il·legals / irregulars /clandestinsa les micropreguntes del PSC 1883.3.10.3. El tema il·legals / irregulars /clandestinsa les micropreguntes d’ERC 1893.3.10.4. El tema il·legals /irregulars /clandestinsa les micropreguntes d’IC 1903.3.11. La representació del tema racisme /xenofòbia /rebuiga les micropreguntes 1913.3.11.1. El tema racisme /xenofòbia /rebuiga les micropreguntes de CIU 1913.3.11.2. El tema racisme/xenofòbia /rebuiga les micropreguntes del PSC 1933.3.11.3. El tema racisme /xenofòbia /rebuiga les micropreguntes d’IC 1953.4. Les preferències temàtiques dels diferents grups parlamentaris 1953.5. La representació de la immigració a través de les pressuposicionsque vehiculen les micropreguntes 1983.6.Conclusions 2033La selecció temàticaEl discurso, sin embargo, no se limita a la acción verbal, sino que tambiéninvolucra significado, interpretación y comprensión, lo cual significa que elacceso preferente al discurso público o el control sobre sus propiedades(por ej. temas específïcos o preferidos) también pueden afectar alpensamiento de los demàs. En otras palabras, los actores sociales conpoder, ademàs de controlar la acción comunicativa también hacen lo propiocon el pensamiento de sus receptores. (T. van Dijk, 1997: 21)La informació temàtica és la informació fonamental del text i té, òbviament, unafunció cognitiva destacable. Sense la informació temàtica els textos no tractarien deres, serien tan sols enfilalls d’anècdotes sense cap tipus de coherència i, per tant,sense interpretació possible. La informació temàtica és la informació a partir de laqual organitzem el text. En conseqüència, seleccionar uns temes en detriment d'unsaltres és orientar la cognició envers una visió determinada del món. J. Giffeu i F.Pallarès (1998: 12) en relació a l'establiment de l'agenda temàtica del mitjans decomunicació de masses comenten: si bé els MCM no determinen el que pensem, sícontribueixen poderosament a determinar allò sobre què pensem. Selecionar elstemes és, doncs, presentar els escenaris en els quals es construiran els objectessocials.Ara bé, quan es tracta d’interaccions en les quals el discurs s’organitza en forma depreguntes i respostes, la pregunta se sol considerar com la part que vehicula lainformació temàtica —és a dir, com una tematització—, i la resposta se solconsiderar com la part essencialment remàtica. A les preguntes d’una CEP entenemque la informació temàtica s’introdueix a través de les micropreguntes, però com queles micropreguntes solen anar acompanyades d’arguments, comentaris, explicacions,etc. podem entendre que la informació temàtica s’estén a la unitat global, que hemanomenat macropregunta. No obstant això, aquí ens cenyirem únicament a laCapítol 3 138informació temàtica que vehiculen les micropreguntes i deixarem la resta per alcapítol dels arguments.El tema de les micropreguntes és també un dels factors que contribueixen adeterminar les relacions de “ posició ” que ocupen els interactants al llarg del’intercanvi comunicatiu. Per aquesta raó C. Kerbrat-Orecchioni (1988: 190) parla delseu valor taxèmic71. Primer, perquè els temes confereixen una certa superioritatinteraccional a l’interlocutor que ha tingut la iniciativa d’introduir-los; segon, perquèun determinat tema pot ser més favorable a un interlocutor que a un altre. Enconseqüència, si un locutor introdueix un tema que domina especialment, té garantit,en principi, el control de la interacció.En una comissió d’estudi parlamentària (CEP), com en qualsevol altre tipusd’interacció dialogada, qui primer pren la paraula condiciona la resta de lesintervencions. Dit d’una altra manera, aquell que intervé en primer lloc construeix elmarc a partir del qual es formulen les preguntes. És, per tant, el relat delcompareixent, el que estableix, en aquest cas, el límits temàtics i introdueix els actorsi les situacions socials que seran objecte de pregunta. No obstant això, el representantparlamentari difícilment accepta aquesta “posició baixa” a què el relega el fet de notenir el primer tom de paraula i, en la seva intervenció, sol recórrer a estratègiesretòriques que li permetran resituar-se en una “posició alta” i provar de controlar elcontingut de la resposta. Per aquesta raó, en la pregunta d’una CEP, la reformulacióque fan els parlamentaris de les paraules del compareixent, reconstmint-ne ireorientant-ne el sentit des dels seus propis plantejaments ideològics, és tan importantcom la pregunta concreta (micropregunta). De manera general, podríem dir quel’objectiu dels parlamentaris és “ reinstaurar ” el sentit de les paraules de l’altre (és adir, estabilitzar els objectes del discurs) i ocupar, d’aquesta manera, la posiciódominant que es necessita per poder exercir algun tipus de control sobre lesrepresentacions que, interactivament, es construeixen. En aquest sentit direm que elrepresentant parlamentari ocupa una posició privilegiada que li permet introduir laperspectiva des de la qual desitja tractar alguns dels temes que el compareixent ha71 C. Kerbrat-Orecchioni (1988: 186) defineix els taxemes com indicadors de posició.La selecció temàtica 139presentat. Aquesta possibilitat de reorientar el tema té, per a nosaltres, un valortaxèmic.L’anàlisi de la selecció temàtica la durem a terme a dos nivells: a nivell global i anivell local. Els temes globals són les etiquetes que donem al conjunt de preguntesque tracten sobre un mateix assumpte, com la sanitat, l’habitatge, l’ensenyament, elracisme, etc. I els temes locals serien les manifestacions concretes d’aquests temesglobals; és a dir, la materialització d’aquests temes a les micropreguntes. A partird’aquesta diferenciació de nivells temàtics, en aquest capítol ens proposem:• Presentar els temes globals que es tracten en aquesta comissió i analitzar laseva distribució en relació als grups parlamentaris.• Mostrar la importància cognitiva de les micropreguntes; és a dir, eltractament dels temes a nivell local. Sobretot pel que fa a lespressuposicions i inferències que vehiculen.• Contrastar els posicionaments ideològics que posen de manifest elsdiferents grups parlamentaris en el tractament dels temes més recurrents.• Evidenciar que la selecció d’uns temes en detriment d’uns altres i laperspectiva des de la qual aquests temes es tracten són operacionsdiscursives que tenen necessàriament un valor argumentatiu.3.1. Obtenció i presentació de les dadesPer analitzar la selecció temàtica hem diferenciat les macropreguntes i lesmicropreguntes. Un cop identificades les micropreguntes, hem agrupat sota unamateixa etiqueta (ajuts, integració, sanitat, etc.) les micropreguntes temàticamentcoincidents. Posteriorment hem fet un recompte del nombre que els diferents grupsn’han formulat sobre cadascun dels temes i n’hem fet una anàlisi contrastiva.Aquesta informació ha estat organitzada gràficament, en forma de taules.A continuació, ens hem proposat analitzar com els diferents grups parlamentaris hantractat els temes més recurrents i, amb aquest objectiu, hem seleccionat aquells temesCapítol 3 140a l’entorn dels quals s’han formulat més de 10 micropreguntes. El fet que lesmicropreguntes es formulessin en una sola o en diverses macropreguntes no ha estatconsiderat un tret discriminador i se’ls ha donat el mateix tractament analític.Aquesta informació es pot trobar sintetitzada en forma de taules on, a més a més delstemes més recurrents i del nombre de preguntes que aquests temes han generat, esdóna l’equivalent percentual.Finalment, l’anàlisi de la presentació temàtica ens ha fet adonar de la importànciacognitiva que tenen els implícits en la formulació de les micropreguntes i, enconseqüència, hem anat extraient les pressuposicions que els diferents enunciatsgeneraven. Per tal de presentar la informació de manera clara i exhaustiva, hemelaborat unes taules on, a la columna de l’esquerra, es presenten les micropreguntestal i com van ser formulades pels representants parlamentaris i, a la columna de ladreta, les pressuposicions que se’n desprenen. L’anàlisi d’aquestes pressuposicionsresulta especialment significativa a l’hora de contrastar les perspectives ideològiquesa través de les quals es presenten els diferents temes. Per cloure l’apartat, presentemun quadre amb les preferències temàtiques de cada grup i un llistat amb lespressuposicions que creiem que il·lustren millor la representació que la CEITEconstrueix dels immigrants.3.2. La selecció temàtica globalL’anàlisi de la selecció temàtica ens permetrà observar quins han estat els temes quela CEITE ha considerat prioritaris a l’hora d’elaborar un estudi sobre la immigracióde treballadors estrangers i com el tractament que se sol donar a aquest temavehicula sovint representacions discriminadores i xenòfobes.Tot seguit presentarem, en forma de taula, el temes globals que s’han tractat al llargde les 354 micropreguntes de la Comissió. Indicarem també el nombre de preguntesque fa cada grup sobre un determinat tema i el total de preguntes formulades. CalLa selecció temàtica 141tenir present que no tots els grups poden fonnular el mateix nombre de preguntes ique, per tant, els grups majoritaris imposen les seves preferències temàtiques.Per etiquetar temàticament cadascuna de les micropreguntes, hem seguit el procmetodològics següents:1.-— En primer lloc, hem aïllat els segments de les macropreguntes mitjançat elsquals es feia explícita la formulació de la micropregunta.2.— En segon lloc, n’hem delimitat el tema. Per delimitar els temes de lesmicropreguntes, ens hem fixat en el contingut que es focalitza; és a dir, en allò sobrequè s’espera resposta. Així en preguntes com:a) conèixer en quins treballs són en els que es desenvolupen, freqüentment, elstreballadors estrangers, sobretot els magribins i tots els que vénen del Tercer Món.(PSC)b) només en una paraula o dues: la gravetat d’aquest immigrant invisible a laCatalunya del benestar que tenim. (ERC)A a) el tema sobre el qual s’espera resposta apareix explícit. Es, sense cap mena dedubte, el “treball”. En canvi a b) el tema sobre el qual s’espera resposta apareixencobert sota una metàfora: Vimmigrant invisible. Aquí, Vimmigrant invisible és,òbviament, el mal anomenat “il·legal”. La delimitació del tema és, per tant, unaoperació interpretativa en la qual intervenen elements que, sovint, només sónexplicables a través de les habilitats semàntiques que posen de manifest els parlantscompetents.3.— Finalment, hem elaborat un llistat d’ítems temàtics i hem agrupat sota unamateixa rúbrica els que hem considerat que eren sinònims (treball / feina) o quepertanyien a un mateix camp semàntic (racisme / xenofòbia / rebuig).Capítol 3 142TEMÀTICA CIU PSC ERC IC PP TOTAL(pregunta anecdòtica) 1 1(Pregunta lúdica) 1 1ACTITUD DE L'ADMINISTRACIÓ 1 1 1 3ACTITUD DELS CATALANS ENVERS LA* IMMIGRACIÓ 2 2ACTIVITATS DE LES ORGANITZACIONS 5 1 6ACTUACIÓ DE L'ADMINISTRACIÓ LOCAL 1 1 2AJUTS 1 2 1 5 9APÀTRIDES 1 1ASSIMILACIÓ 1 1ASSISTÈNCIA A LA IMMIGRACIÓ 1 1ASSOCIACIONISME 1 6 1 1 9COL·LBORACIÓ ENTRE ADMINISTRACIONS 3 SUÍS!Wjl § 3COL·LABORACIÓ ENTRE ADMINISTRACIONS 1 ORGAN. 2 2 1 4 3 12COL·LABORACIÓ ENTRE ORGANITZACIONS 3 3COMPETÈNCIES DEL GOVERN CATALA 1 3 4COMPETÈNCIES DEL PARLAMENT 1 1CONSELLS D’IMMIGRACIÓ 1 2 3CONTINGENTS 5 4 1 2 3 15COORDINACIÓ ENTRE ADMINISTRACIONS 1 5 2 8COORDINACIÓ ENTRE ORGANITZACIONS 2 2DIFERENCIACIÓ DELS IMMIGRANTS 1 1 2DIFERÈNCIES CULTURALS 1 1DIRECCIÓ GENERAL D'IMMIGRACIÓ 1 1 2DISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE LES ORGANITZACIONS 1 1DONA IMMIGRADA 2 7 2 11DRET ALA DIFERÈNCIA 1 1DRET D’ASIL 1 1ENSENYAMENT/ESCOLES 5 9 1 15ESTUDIS / INFORMES / ENQUESTES 4 6 4 2 16FORMACIÓ PROFESSIONAL 2 1 3GUETOS 2 1 3HABITATGE 3 2 3 7IDENTITAT 1 1 2 4IDEOLOGIA DE LES ORGANITZACIONS 2 2IL·LEGALS 2 1 5 2 10INTEGRACIÓ 15 11 6 32INTEGRISME / FONAMENTALISME 1 2 3INTERCULTURALITAT / MULTICULTURALITAT 3 1 2 6LLEI D’ESTRANGERIA / ORDENAMENT JURÍDIC 3 1 2 1 7LLENGUA CATALANA 1 IMMIGRACIÓ 3 1 4MEDIADORS INTERCULTURALS 1 1 2MESURES DE XOC 1 1 1 3MESURES EN L’ÀMBIT AGRÍCOLA 1 1MITJANS DE COMUNICACIÓ 2 2MOSSOS D’ESQUADRA 1 1OFICINES D'ATENCIÓ GLOBAL 1 1 2OFICINES D’INFORMACIÓ 1 3 1 5PERCEPCIÓ QUE ELS IMMIGRANTS TENEN DELS 3 3CATALANSPERCEPCIÓ DE LA IMMIGRACIÓ (d’aquells que hi treballen) 1 1 2PLA INTERDEPARTAMENTAL D’IMMIGRACIÓ 1 1 1 3POLIGÀMIA 2 2POLÍTICA COMUNITÀRIA 3 3La selecció temàtica 143TEMÀTICA CIU PSC ERC IC PP TOTALPOLÍTICA D'IMMIGRACIÓ 2 2PRESONS 1 1PRESSUPOSTOS PER A LA IMMIGRACIÓ 3 1 2 6PROBLEMES / PROBLEMÀTICA 2 6 3 11PROGRAMES PER A LA IMMIGRACIÓ 4 4 8RACISME / XENOFÒBIA / REBUIG 4 5 1 10REAGRUPAMENT FAMILIAR 2 2RECURSOS DE LES ORGANITZACIONS 1 1RECURSOS PER A LA IMMIGRACIÓ 1 1 2REFUGIATS 2 2 1 2 7RETORN AL PAÍS D'ORIGEN 1 1 1 3SANITAT 6 10 6 1 23SENSIBILITZACIÓ DE L'OPINIÓ PÚBLICA 3 3 1 7SOLIDARITAT 1 1TOLERÀNCIA 1 1TRACTAMENT INTEGRAL DE LA IMMIGRACIÓ 1 1TREBALL 8 3 11UBICACIÓ MINISTERIAL (d'immigració) 1 1VALORS 3 1 4VOLUNTARIAT 2 1 3L’anàlisi d’aquestes dades la durem a terme des de dues perspectives. D’una bandatindrem en compte els temes més tractats, en general, per la comissió i, de l’altra, lespreferències temàtiques de cada grup. Considerarem temes més tractats aquells temessobre els quals, a nivell global, s’han formulat més de 10 preguntes i noconsiderarem un tret pertinent que les micropreguntes s’hagin formulat en una sola oen distintes macropreguntes. La relació de temes més tractats, nombre de preguntes ipercentatge global72 seria aquesta:72 Amb el càlcul d’aquest percentatge, només hem volgut reflectir el que representa cada tema dintredel total de preguntes que es formulen a la comissió. No s’ha tingut, per tant, en compte el nombre depreguntes que formula cada grup sobre cadascun dels temes.Capítol 3 144NÚM.DEPREGUNTESTEMÀTICA %+ de 20 INTEGRACIÓ (32) 9,06 %SANITAT (23) 6,51 %ESTUDIS / INFORMES / ENQUESTES (16) 4,53 %Entre 15 i 20 ENSENYAMENT / ESCOLES (15) 4,24 %CONTINGENTS (15) 4,24 %COL·LABORACIÓ ENTRE ADMINISTRACIONS IORGANITZACIONS (12)3,39 %Entre 10 i 15 DONA IMMIGRADA (11) 3,11 %PROBLEMES / PROBLEMÀTICA (11) 3,11 %TREBALL (11) 3,11 %IL·LEGALS (10) 2,83 %RACISME / XENOFÒBIA / REBUIG (10) 2,83 %Aquest quadre dels temes globals més tractats, posa de manifest quins són elsinteressos temàtics prioritaris dels grups parlamentaris catalans. El tractament quedóna cada grup a aquests temes té una importància fonamental en l’orientació de larepresentació i, en conseqüència, en la transmissió d’ideologia.3.3. El valor temàtic de les micropreguntesEn aquest apartat ens fixarem en com s’introdueixen els temes a través de lespreguntes concretes o micropreguntes. Tot i que les preguntes concretes són sovintnomés protocolàries, és a dir, actes de parla exigits pel tipus d’activitat institucionalque es duu a terme, el fet que es formulin té una importància decisiva per a lacontinuïtat de la interacció, atès que a partir d’aquestes preguntes s’organitza laresposta. Les micropreguntes són, en aquest sentit, tematitzacions que serveixen debase per a l’organització de l’intercanvi comunicatiu.Però, a més de tenir una importància cabdal en l’organització de l’intercanvicomunicatiu, les micropreguntes són fonamentals des del punt de vista cognitiu,La selecció temàtica 145bàsicament, per dues raons. Una, perquè tota pregunta esquematitza una situació queobliga l’interlocutor a plantejar-se el tema des de la perspectiva que se li ha presentat.Es a dir, la pregunta no només restringeix la llibertat de paraula d’aquell que ha derespondre (Ducrot, 1983), sinó també la llibertat de representació. I l’altra, per lespressuposicions que les micropreguntes vehiculen i que són, en el cas del llenguatgepolític, hàbils instruments ideològicsLes pressuposicions són fonamentals en la construcció de les representacions perquèes presenten com a veritats inqüestionables i, com ha mostrat T. van Dijk (1993,1997, 1999) en diversos treballs, són essencials en la interpretació i l’establiment dela coherència discursiva, atès que es basen en el coneixement, creences i actitudsrepresentades en els esquemes cognitius que comparteixen els interactants.Mitjançant les pressuposicions, el subjecte enunciador pot introduir afirmacionssense necessitat de justificar-les. Aquest fet les converteix en una estratègia poderosai subtil en la construcció de significats i, per consegüent, en una estratègiaargumentativa.En resum, les micropreguntes de la CEITE són l’instrument bàsic de què se serveixenels parlamentaris per tematitzar allò que, per una raó o altra, volen focalitzar. Perquèno sempre es pregunta sobre coses que es desconeixen, sinó que sovint lamicropregunta és només retòrica i la seva funció és presentar un tema des d’unaperspectiva ideològica determinada.A continuació analitzarem l’orientació concreta que es dóna als temes globals mésrecurrents (més de 10 preguntes) a través de les micropreguntes. Ho farem mitjançanttaules. A l’esquerra, presentarem la micropregunta tal com va ser formulada, a laCEITE, pel representant parlamentari i, a la dreta, presentarem les pressuposicions iinferències que la micropregunta vehicula. El total de micropreguntes que es vanformular en aquesta comissió es pot trobar a l’annex ordenat per grups parlamentarisCapítol 3 1463.3.1. La representació del tena INTEGRACIÓ a les micropreguntesEl tema de la INTEGRACIÓ és, amb diferència, el tema més tractat en aquestacomissió: 32 preguntes. Però, curiosament, hi ha dos grups parlamentaris, IC73 i PP,que no en formulen cap. Són, sobretot, CIU (15) i el PSC (11) els grups queinsisteixen reiteradament en aquesta temàtica.3.3.1.1. El tema integració a les micropreguntes de CIUMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) Quines actuacions (...) afavoreixen més laintegració de les persones que han vingut atreballar i a viure a Catalunya? Quinscol·lectius de persones autòctones són méssensibles a aquesta integració? Quins sónmés refractaris?(2) ..si els immigrants també són sensibles ala cultura catalana, (..) si ells es vanintegrant progressivament, (..), als nostrescostums, a la llengua, a la manera de ferd’aquí.(3) Fins a quin punt això (les tecnologies dela informació) pot servir per integrar o, en totcas, conviure amb respecte en una societat enla qual constantment pot haver-hi influènciesde les migracions?(4) Fins a quin punt les noves tecnologies dela informació (...) poden ajudar ahomogeneïtzar (...) en aquest cas l’immigrant,en tots els àmbits socials?(5) ..aquesta qüestió (la influència delsimams) presenta problemes respecte a laintegració dels immigrants?(6) quin és el model de integració que té (...)el Col·legi de Treballadors Socials?(7) com fer compatible la integració en el(1) Unes actuacions afavoreixen més queunes altres la integració. / Hi ha col·lectius depersones autòctones més sensibles que altres ala integració. / Interessa saber quines sónaquestes actuacions i quins aquestscol·lectius.(2) Pot ser que els immigrants no siguinsensibles a la cultura catalana i que nos’integrin progressivament als nostrescostums, a la llengua, a la manera de ferd’aquí. / Interessa saber si això és aixi.(3) Pot ser que les tecnologies de lainformació no serveixin per integrar o perconviure amb respecte en una societat en laqual pot haver-hi influències de lesmigracions.(4) Pot ser que noves tecnologies de lainformació no ajudin a homogeneïtzarl’immigrant, en tots els àmbits socials.(5) La influència dels imams pot presentarproblemes per a la integració dels immigrants.(6) El Col·legi de Treballadors Socials té unmodel d’integració.(7) S’ha de fer compatible la integració en el73 El Grup Parlamentari d’Iniciativa no tracta la integració com un tema independent dels temes queafecten la quotidianitat dels migrants. Dit d’una altra manera, aquest grup no pregunta sobre laintegració, pregunta sobre l’habitatge, la dona immigrada, les presons, etc.La selecció temàtica 147MICROPREGUNTESpaís amb el respecte de la cultura pròpia delsimmigrants que vénen?(8) Quines solucions possibles hi ha respectea la integració d’aquests immigrants(fonamentalistes) ?(9) Ens hem plantejat el tema de la integraciódes del punt de vista del país?(10) ..fins a quin punt estan disposats, engeneral, els immigrants nord-africansd'integrar-se en la societat catalana?(11) Quins són, doncs, al seu parer elsignificat i les condicions precises idesitjables d’això que anomenem integració?(12) (facilitar un cementiri als magribins) noserà d’alguna manera fomentar també unaseparació, quan el que interessa és laintegració.(13) Es podria considerar que tota aquestagent que ja porta deu anys o més aquí espoden començar a considerar com aintegrats?(14) quines activitats (...) proporcionenocasió per a aquesta integració?(15) ..hi ha un tòpic que diu que el col·lectiunegre s'integra millor que els altrescol·lectius. Voldríem saber (..) si aquestaavaluació constata aquest fet o fins a quinpunt hi ha rebuig.PRESSUPOSICIONSpaís amb el respecte a la cultura pròpia delsimmigrants.(8) Hi ha solucions a la integració delsimmigrants fonamentalistes. / Unes solucionssón possibles i unes altres no.(9) El tema de la integració es pot plantejartambé des del punt de vista del país.(10)Pot ser que els immigrants nord-africansno estiguin disposats a integrar-se a la societatcatalana.(11) Hi ha un significat i unes condicionsprecises i desitjables per això que anomenemintegració.(12) Facilitar un cementiri als magribins potser facilitar la separació. / El que interessa ésla integració.13) Hi ha la possibilitat de considerarintegrada a tota aquella gent que porta més dedeu anys aquí.(14) Hi ha activitats que proporcionen ocasióper a la integració.(15) ..hi ha un tòpic que diu que el col·lectiunegre s’integra millor que els altrescol·lectius. / Una avaluació pot constataraquest fet o, contràriament, indicar que hi harebuig.En les preguntes que, sobre aquest tema formula el Grup Parlamentari deConvergència i Unió, s’observa un interès per arribar a trobar un model d’integracióque no amenaci la identitat catalana (2, 9, 10). Tot i que el Conseller de BenestarSocial va presentar el pla à’integració del Govern Català a les Jornadesd’Immigració de Girona (la data d’aquest document és: 05/ 10/ 93), en aquestespreguntes es fa palesa una certa por a perdre els trets diferencials catalans i, enconseqüència, es mostra preocupació per clarificar què vol dir interculturalitat omulticulturalitat. Aquest temor posa de manifest una visió essencialista de la cultura.Per aquesta raó CIU s’interessa per les activitats i els col·lectius que poden afavorir laCapítol 3 148integració i per les accions i actituds que poden obstaculitzar-la (1, 3, 4, 14). D’entreles actituds obstacularitzadores, assenyala la possibilitat que els immigrants no siguinsensibles a la cultura catalana i que, en conseqüència, no s’integrin als ‘nostres’costums. Fins i tot s’esmenta el grup dels nord-africans com a col·lectiu que podriano estar disposat a integrar-se (10). També es presenta el fonamentalisme i, enconcret, la presència dels imams com a elements generadors de problemes per aaquesta integració (5). I, finalment, s’observa que els diferents grups d’immigrantsno reben el mateix tracte. Els nord-africans, o magribins, són presentats com a mésresistents a la integració que el col·lectiu negre i, per tant, se’ls dóna una imatge forçamés negativa (15).3.3.1.2. El tema integració a les micropreguntes del PSCMICROPREGUNTES(1) ..un dels objectius que té aquestaComissió és el de conèixer al millor possiblela situació dels treballadors estrangers aquí ala nostra Catalunya...(2)..Com s'organitza aquest grup (uncol·lectiu important de magribins) i quinessón les relacions que tenen amb la societat deVic?(3) ..quina vocació tenen, també, d’integració(els magribins)? Si només pensen a tornar orealment ja pensen en una estabilitat per aells i per als seus fills....(4) quin és el grau d’integració i l’actitudd’aquest seguit de col·lectius de treballadorsestrangers que tenen respecte a la societatacollidora...?(5) ..quin paper (...) han de jugar les diferentsadministracions per facilitar el camí d’unaintegració adequada que garanteixi la millorconvivència possible..?(6)..referint-nos als magribins i als PRESSUPOSICIONS(1) Aquesta Comissió té objectius / Elstreballadors estrangers tenen aquí una situaciódiferent / Catalunya és nostra.(2) Els col·lectius s’organitzen / El col·lectiude magribins té relacions amb la societat deVic.(3) Els magribins poden no tenir vocaciód’integració. / Pot ser que només pensin atomar o pot ser que pensin en una estabilitatper a ells i els seus fills.(4) Eli ha graus d’integració. / Els col·lectiusde treballadors estrangers tenen un determinatgrau d’integració i una determinada actitudrespecte a la societat acollidora. / Hi ha unasocietat acollidora.(5) Les diferents administracions han de jugarun paper per facilitar el camí de la integració./ Hi ha una integració adequada. / Unaintegració adequada és la que garanteix lamillor convivència possible.(6) Entre els magribins i els subsaharians esLa selecció temàtica 149MICROPREGUNTESsubsaharians, quins són els problemes quevostès detecten que poden ser un obstacle pera la integració, però vist tant de la part d'ellscom de la part, diguem-ne, dels catalansautòctons?(7)..(sobre la intención de permanència de losfilipinos aquí en Catalufia) hay una voluntatde permanecer aquí entre nosostrosindefinidamente, creando su familia ysintiéndose y siendo, pues, catalanes comotodos?(8) ..quina és exactament la políticad’integració que es pensa dur a terme?(9) ..quina disposició tenen (...) els magribinsi les seves famílies per integrar-se en lasocietat i, sobretot, davant de la cultura i lallengua catalana, però sobretot davantd’aquells problemes que sorgeixen, fins i tot,en contra o enfrontant-se al dret de lasocietat acollidora?(10) El primer és el tema de la nacionalitat,sobretot pensant en aquesta integració ipensant en les segones generacions(proporcionar als fills dels immigrantsimmediatament la nacionalitat espanyola). Il’altre seria el tema del..., del dret de vot(com a manera d’integrar els treballadorsestrangers) (...) en això m’agradaria que emdonés l'opinió la Sra. Lídia Santos, ladificultat d’homogeneïtzar això a nivelld'Europa.(11) si en el camp de la integració culturalvostès hi han treballat i hi pensen treballar enel futur, o si pensen intensificar les activitatsen aquest sentit?PRESSUPOSICIONSdetecten problemes que poden ser un obstacleper a la integració. / Aquests problemespoden venir de part d’ells o dels catalansautòctons. / Hi ha catalans que són autòctons icatalans que no ho són.(7)Entre els filipins, pot ser que no hi hagiuna voluntat de romandre entre nosaltresindefinidament, creant una família i sentint-sei sent catalans com tots.(8) Hi ha una política d’integració. / Aquestapolítica es pensa dur a terme.(9) Els magribins i les seves famílies pot serque tinguin, o que no tinguin, una certadisposició a integrar-se en la societat, lacultura i la llengua catalana. / Sobretot davantd’aquells problemes que sorgeixenenfrontant-se als drets de la societatacollidora.(10) El dret a la nacionalitat de les segonesgeneracions i el dret de vot són fonamentalsper aconseguir la integració. / Homogeneïtzaraixò a nivell d’Europa pot ser una dificultat.(11)Pot ser que vostès hagin treballat en elcamp de la integració cultural i hi pensintreballar en el futur. / Potser pensenintensificar les seves activitats en aquestsentit.El PSC dóna, d’entrada, una nova orientació a la representació de l’immigrantintroduint la denominació treballadors estrangers. De fet, com s’explicita clarament,per al PSC l’objectiu de la comissió és conèixer el millor possible la situació delstreballadors estrangers aquí a la nostra Catalunya (1). La presentació d’aquestobjectiu mostra la tendència, força general, a parlar possessivament del país. Nostra,de qui?, qui és aquest ‘nosaltres’ que posseeix el país? Si Catalunya és nostra i no ésCapítol 3 150d'ells, com s’ha d’entendre la integració? Aquesta tendència al ‘nostrisme’ és un tretrecurrent en aquesta comissió. Contràriament, en relació al tema de la identitat, a lapregunta (7) es fa una afirmació en la qual la identitat catalana es fa extensiva a totsaquells que romanen indefinidament entre nosaltres i que se senten catalans.El PSC s’interessa per com els catalans veuen els immigrants, però també s’interessaper com els immigrants veuen els catalans. I no es pregunta tant pels ‘problemes’ quecausen, sinó pels ‘problemes’ que genera la convivència. En definitiva, intentapresentar les distintes visions de la situació i no limitar-se a visions convencionals iestereotipades.Un dels trets més característics de les macropreguntes del Grup Socialista és latendència a presentar avaluacions i a formular propostes; és a dir, a manifestar lapròpia opinió. Aquesta actitud davant la pregunta és interessant perquè permetobservar quina és la posició que defensen davant de determinats models, com podenser el francès o l’anglosaxó. I també permet saber que estan a favor de respectar lacultura d’origen dels immigrants, sempre i quan no s’atempti contra els valorsdemocràtics, i deduir que el ‘problema de la integració’ no rau tant en les diferènciesculturals com en les diferències socials.No obstant això, el tema de la integració dels diferents col·lectius segueix sent motiude micropregunta. Concretament es demana la predisposició que tenen a integrar-seels col·lectius magribí, subsaharià i filipí (4, 6, 7, 9). Fins i tot es demana opiniósobre si el que realment desitgen aquests col·lectius és tomar al seu país (3). Ara bé,tot i que es parla dels problemes d’integració que es detecten entre els magribins i elssubsaharians, es fa referència al fet que aquests problemes poden ser ocasionats pelscatalans autòctons, la qual cosa ens fa corresponsables de la no-integració. L’ús del’adjectiu autòctons per classificar els catalans fa que es pressuposi que la designacióde catalans es pot emprar per referir-se als no-autòctons, cosa que emmascara lareferència, perquè: qui són aquests catalans? També cal assenyalar que el PSCimplica a les administracions en el procés d’integració, tot proposant que la facilitin oque duguin a terme polítiques concretes (5). I, finalment, encara que no es faciexplícit un model d’integració, sí que es proposen accions que la farien més fàcil,La selecció temàtica 151com el dret a la nacionalitat de les segones generacions i el dret de vot (10). Tot i aixíes presenten com difícils d’assolir a Europa.3.3.1.3. El tema integració a les micropreguntes d’ERCPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(l) sobre si finalment hi ha una presa deposició a favor de la paraula “integració”,“assimilació ”, “drets lliures ”, etc. perquè emsembla que és una mica l’arrel del treballpolític que podem fer. Si nosaltres pretenemque el que és nostre és bo i que el que vinguis'ha d’integrar, o si realment aprenem aviure en una diferència on el món és una micade tothom.(1) L’arrel del treball polític que es pot fer ésprendre posició a favor de la paraula“integració”, “assimilació”, “drets lliures”,etc. / Pot ser que nosaltres pretenguem que elque és nostre és bo i que el que vingui s’haintegrar. / Pot ser que aprenguem a viure enuna diferència on el món és una mica detothom.(2) jo, l'únic que voldria és saber el seu parersobre aquesta qüestió (la integració).(2) Vostè té un parer sobre aquesta qüestió.(3) ihabría alguna petición concreta para laintegración de estos nuevos filipino-catalaneso catalano-filipinos que es esta segundageneración?(3) És possible que hi hagi alguna peticióconcreta per a la integració d’aquests nousfílipino-catalans o catalano-filipins de segonageneració.(4) Jo el que volia dir era quina era, unamica, la situació dels seus fills (...) com aimmigrants; és a dir, són catalans?, sónafricans?, són senegalesos?, són fills desenegalesos tota la vida? Es a dir, quina és,una mica, la situació?(4) Els fills dels immigrants no se sap ben béquè són: catalans?, africans?, senegalesos,fills de senegalesos tota la vida?...(5) en quina situació es troben en aquestmoment els immigrants, diguem-ne, nascutsja a Catalunya, per dir-ho d’alguna manera,els seus fills, si han nascut aquí.(5) Hi ha immigrants nascuts a Catalunya. /No se sap quina és la seva situació.(6) No hauríem, ja, potser, de començar aparlar de “viure la diferència" més que nopas d’integrar-los a casa nostra?(6) “Viure la diferència” és diferentd’“integrar-los a casa nostra”. / Potserhauríem de començar a parlar de “viure ladiferència”.Pel que fa al tema de la integració, el discurs d’ERC té, bàsicament, dos propòsits.Un propòsit és el de posar de manifest que el responsable principal de la situació delsimmigrants és el govern de l’Estat, ja sigui per l’elaboració i aplicació de lleis com laCapítol 3 152Llei d’Estrangeria, ja sigui perquè no dota de competències els governs autonòmics.Podríem dir que un dels objectius d’aquest grup parlamentari és desemmascarar laineficàcia del govern central en l’aplicació de les seves polítiques. En aquest casconcret, el considera el principal responsable dels ‘mals’ que pateixen elsimmigrants. Aquest plantejament arriba a fer afirmar al portaveu d’aquest grupparlamentari que la Llei d’Estrangeria no hauria sortit mai del Parlament deCatalunya (ERC-157/2), de la qual cosa s’infereix que els plantejaments ideològics iles actituds dels catalans són diferents. L’altre propòsit és el de plantejar la integraciócom una convivència enriquidora entre cultures diverses: cal aprendre a viure ladiferència perquè el món és una mica de tothom (1). Aquest plantejament respectuósi integrador es contradiu, però, amb certs plantejaments que apareixen a l’hora detractar qüestions puntuals, com es veurà més endavant quan parlem, per exemple, desanitat.Per a ERC, parlar d’integració vol dir resoldre, primer de tot, un problema semàntic.Concretament s’esmenten tres possibles significats d’integració: "assimilació”,"drets lliures”, "viure la diferència”? (1) I sembla prendre partit pel darrer: nohauríem potser de començar a parlar de "viure la diferència” més que no pasd’integrar-los a casa nostra?, on s’observa, en la metàfora casa nostra, aquestatendència al ‘nostrisme’ que observàvem més amunt. Perquè, si el ‘país’ és ‘casanostra’, els de fora són sempre uns estranys. Un altre aspecte de la integració, en elqual insisteix reiteradament ERC, és el de la situació dels fills dels immigrants,sobretot, si les segones generacions són o no són catalans (4). L’interès per aquesttema no es concreta, però, en cap proposta de reivindicació jurídica, com podria serel dret a la nacionalitat.3.3.2. La representació de tema SANITAT a les micropreguntesEl tema de la sanitat és el segon tema d’interès de la Comissió (23 preguntes). Llevatdel PP, tot els altres grups formulen preguntes: CIU (6 p.), PSC (10 p.), ERC (6 p.) iIC (1 p.). L’interès per aquest tema és fàcil de justificar. Es tracta d’un dels dretsLa selecció temàtica 153fonamentals de la persona (l’assistència sanitària) que comporta, en aquest cas, unaforta despesa pública.3.3.2.1. El tema sanitat a les micropreguntes de CIUMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) quina és la resposta (sanitària) ques'hauria de donar respecte als immigrants ensituació il·legal.(2) de quina manera s’hauria de donar unaresposta efectiva i positiva als problemes desalut dels immigrants en situació legal.(3) com es pot controlar o com es porten acap les vacunacions dels infants d’aquestsimmigrants?(4) quin coneixement teniu vós del que es faarreu del país, de Catalunya, sobretot ambmetges que treballen a l'atenció primària, i siexisteix coordinació entre el vostre servei i lesunitats existents,..(5) si en els cursos que heu organitzatvosaltres a l'Hospital de Sant Jaume hanparticipat metges dels països d’origend'aquests immigrants.(6) fins a quin punt en el grup de poblacióque vosaltres heu atès, (...) la incidència de latuberculosi i de les malalties de transmissiósexual en el camp dels immigrants ha fet que,percentualment, hagi suposat un problema desalutpública.(1) Hi ha immigrants en situació il·legal. /S’ignora la resposta sanitària que se’ls hauriade donar.(2) Hi ha immigrants en situació legal. / Hi hauna manera de donar una resposta efectiva ipositiva als seus problemes de salut(3) Hi ha d’haver una manera de controlar lesvacunacions dels infants dels immigrants.(4) Pot ser que vós tingueu o no tingueu,coneixement del que es fa arreu del país ambmetges que treballen a l’atenció primària. / Elpaís és Catalunya. / Pot ser que existeixi o queno existeixi coordinació entre el vostre serveii les unitats existents.(5) Vosaltres heu organitzat cursos al’Hospital de Sant Jaume. / Podien haverparticipat metges de països d’origen d’aquestsimmigrants.(6) Vosaltres heu atès població immigrant. /Entre la població immigrant hi ha incidènciade tuberculosi i de malalties de transmissiósexual. / El percentatge d’aquestes malaltiesentre els immigrants pot suposar un problemade salut pública.El que s’observa en aquestes micropreguntes de CIU és, en primer lloc, que caldiferenciar l’assistència sanitària que s’hauria de donar als immigrants legals de laque s’hauria de donar als immigrants il·legals (1,2). Això pressuposa que hi ha duescategories d’immigrants jurídicament establertes i que el fet de pertànyer a una o aaltra fa que es tinguin, o no es tinguin, determinats drets. Un altre aspecte de laCapítol 3 154sanitat que interessa a CIU és el de la coordinació entre les distintes unitatsd’assistència primària que atenen els immigrants i els serveis hospitalaris (4); i tambéla possibilitat de controlar les vacunacions dels infants (3), l’organització de cursosespecialitzats i la possibilitat que hi participin metges dels països d’origen (5).Finalment, volem destacar un plantejament que orienta de manera especialmentnegativa la representació dels immigrants. En concret, ens referim a la presentació del’augment de casos de tuberculosi i de malalties de transmissió sexual entre elsimmigrants com un problema de salut pública. El fet de categoritzar aquests casoscom “un problema de salut pública” implica que altres casos i altres malalties no hosón. La qual cosa és absolutament demagògica, perquè hi ha moltes altres malaltiesque no pateixen específicament els immigrants i que potser representen un problemamés greu de salut pública. Problematitzar qüestions com aquesta és estigmatitzar lapoblació immigrant.3.3.2.2. El tema sanitat a les micropreguntes del PSCMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(]) quins són els problemes addicionals permotiu de la universalització de l’atenciósanitària que suposa l’atenció alstreballadors immigrants.(2) En relació amb això (normalitzarl’atenció sanitària als estrangers immigrants)ens agradaria saber quina és la situacióactual i què s ’hauria defer?(3) si aquesta proposta d’actuació sobre elsno legalitzats ens la podria ampliar una mica,també. Es a dir, hi ha una proposta d’atencióa les persones que no tenen Seguretat Socialper facilitar l ’atenció.(4) si hi ha una cobertura benèficaassistencial per part de l’Ajuntament pel quefa als immigrants il·legals.(5) si vostès (...) han detectat algunes(1) L’atenció als treballadors immigrantssuposa la universalització de l’atenciósanitària. / Això comporta problemesaddicionals.(2) En relació a l’atenció sanitària alsestrangers immigrants, hi ha una situacióactual. / S’hauria de fer, encara, alguna cosa.(3) Hi ha una proposta d’atenció sanitàriasobre els no legalitzats. / Els no legalitzatssón persones que no tenen Seguretat Social. /Aquesta proposta facilitarà l’atenció.(4) Pot ser que hi hagi, o no hi hagi, unacobertura benèfica assistencial per part del’Ajuntament per assistir als immigrantsil·legals.(5) Pot ser que aquests col·lectius tinguinLa selecció temàtica 155MICROPREGUNTESmalalties específiques d’aquests col·lectius. /isobretot ens interessaria saber si està cobertad’alguna manera o tenen vostès algunprograma per assistir aquells treballadorsestrangers que no estan coberts per laSeguretat Social per raó que no tenen untreball estable o que estan en una situacióirregular.(6) com interpreten aquesta pujada d’unamalaltia infecciosa com la tuberculosi.(7) Quines són les malalties comunes quetenen registrades, diferenciant magribins iafricans?—si és que realment hi ha malaltiesque es diferencien per part d’uns i d’altresimmigrants.(8) ..si també s’han trobat amb problemes pera tot el tema dels permisos sanitaris per a lesbotigues de venda de vianda, les carnisseries.(9) en les compareixences anteriors s ’hadetectat que en aquests col·lectius hi habastant de tuberculosi, no? Aleshores,voldríem saber si vostès han detectat això,també, a Santa Coloma.(10) l’evolució d’aquestes malalties (que escontagien amb facilitat, com les detransmissió sexual), particularment latuberculosi, i com pensen que s'ha d’enfocarla situació.PRESSUPOSICIONSmalalties específiques. / Pot ser quel’assistència als treballadors estrangers que notenen Seguretat Social estigui cobertad’alguna manera. / Alguns treballadorsestrangers no tenen Seguretat Social perquèno tenen treball estable o perquè estan en unasituació irregular. / Interessa saber si hi haalgun programa per assistir aqueststreballadors.(6) La tuberculosi, una malaltia infecciosa, hapujat.(7) Els magribins i els africans tenenmalalties. / Pot ser que aquestes malaltiessiguin diferents, o no. / Algunes són malaltiescomunes.(8) En general hi ha problemes per resoldremoltes situacions. / Pot ser que les botiguesde vianda, les carnisseries, s’hagin trobat ambproblemes per obtenir els permisos sanitaris.(9) Les compareixences anteriors hanmanifestat que, entre els immigrants, hi habastant de tuberculosi. / Pot ser que aixòtambé s’hagi detectat a Santa Coloma.(10)La tuberculosi és una malaltia queevoluciona. / Aquesta situació de latuberculosi s’ha d’enfocar d’alguna manera.En aquestes preguntes del PSC no s’estableix una diferència entre l’assistènciasanitària que haurien de rebre els immigrants legals de la que haurien de rebre els nolegals; però sí que es parla dels problemes addicionals que podria comportar launiversalització de l’atenció sanitària (1). De fet, l’assistència als immigrants nolegalitzats és un subtema sobre el qual es formulen explícitament dues preguntes: enuna es demana més informació sobre una proposta d’atenció a persones que no tenenSeguretat Social (3) i en l’altra si hi ha una cobertura benèfica assistencial per part del’Ajuntament (4). La presentació dels immigrants com a persones que no tenenSeguretat Social és especialment rellevant, atès que la inferència que se’n desprèn ésCapítol 3 156que aquest col·lectiu de treballadors no pot gaudir, perquè no té la situació regulada,dels mínims drets que té la resta de treballadors. Un altre subtema que apareixreiteradament a les preguntes del Grup Socialista és el de la tuberculosi (que ja haviaaparegut a les preguntes de CIU i, anteriorment, en el relat del compareixent); i, enaquest cas, només es demana si aquesta malaltia s’ha detectat entre determinats grupsd’immigrants (a Santa Coloma) (9), com s’interpreta l’augment i com s’ha d’enfocarla situació (6, 10). També es fa un judici de valor quan es comenta que la tuberculosii les malalties de transmissió sexual es contagien fàcilment (10). Comentaris comaquest generen una prevenció que no està pas més justificada en el cas delsimmigrants que en el cas d’altres col·lectius. Finalment volem fer referència a unapregunta que presenta una diferenciació curiosa entre dos grups d’immigrants. Enconcret, es demana sobre les malalties comunes que pateixen magribis i africans, siés que en realitat hi ha malalties comunes (7). Ara bé, els magribins no són africans?Per què es confronten aquests dos grups?3.3.2.3. El tema sanitat a les micropreguntes d’ERCPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(l) vostès tenen constància que hi ha moltscasos que a urgències no s ’ha atès ciutadansque no són catalans?(1) A urgències no s’ha atès ciutadans que nosón catalans. / Hi ha molts casos d’aquests. /Pot ser que vostès no en tinguin constància.(2) Vostès han fet alguna cosa en aquestsentit (per garantir el dret a l’assistènciasanitària)?(2) Vostès poden fer alguna cosa per garantirel dret a l’assistència sanitària.(3) com a metge,trobaria a faltar algunprotocol o alguna normativa que els ajudés, avostès, a treballar,..(3) Hi ha protocols i normatives que podenajudar als metges a treballar. / Vostè, com ametge, pot ser que en trobi a faltar alguna.(4) han vist que hi havia una altre quemanava més que vostè, metge, sobre aquellsenyor per aquella malaltia?(4) Pot ser que hi hagi algú altre que manimés que el metge en alguna malaltia.(5) què porten de malaltia ells cap aquí? Iquina cosa és la primera que ells noconeixien com a malaltia i que agafen unavegada aquí..(5) Ells porten malalties cap aquí. / Ells noconeixen determinades malalties. / Ells agafenmalalties una vegada aquí.La selecció temàtica 157PREGUNTES PRESSUPOSICIONS(6) continuen practicant aquí la sevamedicina?(6) Al seu país practiquen la seva medicina ipot ser que aquí la continuïn practicant.Pel que fa a aquest tema de la sanitat, ERC és el grup que introdueix unarepresentació més negativa dels immigrants. Els presenta com a agents portadors ireceptors de malalties (5) i com a individus que poden tenir una certa resistència aadaptar-se a les pràctiques sanitàries que ofereix el nostre sistema (4,6); és a dir, elspresenta com un grup d’alt risc des delpunt de vista sanitari. Cal observar, però, quetampoc el nostre sistema sanitari en surt ben parat. ERC aprofita aquestes preguntesper qüestionar la política assistencial dels hospitals públics, denunciant el fet que, aurgències, no s’hagi atès ciutadans que no són catalans (1) i explicitant que es podenfer coses per millorar l’assistència, tant per part del personal sanitari com del’administració (2,3).3.3.2A. El tema sanitat a les micropreguntes d’ICPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(I) ja en aquests moments comença a haver-hi situacions de malalties psiquiàtriques?(1) Hi ha malalties psiquiàtriques quedepenen de determinades situacions. / pot serque en aquests moments es comencin a donaraquestes situacions.Contràriament al que hem vist fms ara, el grup parlamentari d’IC eludeix preguntarsobre aquest tema i centra el seu interès en les situacions que poden provocarmalalties psiquiàtriques als immigrants. Aquest plantejament inverteix, per tant, larepresentació que els altres grups havien orientat. Mentre que, per als altres grups, elsimmigrants són portadors —per tant, agents— de malalties, per al grup d’Iniciativaels agents són les situacions en què els immigrants es veuen obligats a viure. I, si elsCapítol 3 158agents són les situacions, tot som, en cert sentit, actors responsables. L’immigrantpassa, així, de ser un actor social que vehicula malalties contagioses a ser la víctimasocial d’una situació que tots hem creat.3.3.3. La representació del tema ESTUDIS /INFORMES /ENQUESTES ales micropreguntesQuant a les preguntes sobre estudis / informes / enquestes, és convenient observarquina és la informació que interessa als diferents grups parlamentaris.3.3.3.1. El tema estudis / informes / enquestes a les micropreguntes de CIUMICROPREGUNTES(1) si pogués donar-nos més detalls, sobreaquest procés d’investigació (un informedemogràfic sobre la immigració estrangera aCatalunya), concretament encarregat pelDepartament de Benestar Social del Governde Catalunya.(2) Existeix, a nivell de la ciutat deBarcelona, un estudi prou precís sobre laprocedència dels immigrants, i també sobrela llengua i la religió d’ells, de cadascun?(3) quines són les dificultats principals quehan sorgit quant a l’elaboració, a laconfecció d’aquest informe (l’informeGirona)(4) (quin ha estat)el procediment que s’haseguit en l’elaboració d’aquest estudi;PRESSUPOSICIONS(1)El Departament de Benestar Social delGovem de Catalunya ha encarregat uninforme demogràfic sobre la immigracióestrangera a Catalunya.(2) No se sap si, a nivell de la ciutat deBarcelona, existeix un estudi prou precíssobre la procedència, la llengua i la religiódels immigrants.(3) S’ha confeccionat l’informe Girona. / Laseva elaboració ha comportat unes dificultats.(4)S’ha confeccionat l’informe Girona. /S’ha seguit un procediment per elaborar-lo.Les pressuposicions i inferències que es deriven d’aquestes micropreguntes de CIUens mostren, com és habitual en el discurs polític, que l’objectiu que s’amaga darrered’aquestes intervencions és el d’orientar una representació positiva del propi grup iLa selecció temàtica 159una representació negativa del principal adversari, que en aquest cas és el grup queencapçala l’oposició, el PSC. Per tant, el que es tematitza és, d’una banda, el que estàfent el Govern de la Generalitat a través del Departament de Benestar Social —és adir, CIU— (1) i, de l’altra, el que no està fent l’Ajuntament de Barcelona —és a dir,el PSC— (2). Però, en aquest cas, com que el portaveu de CIU no està segur de siexisteix o no existeix un estudi sobre la procedència, llengua i religió de laimmigració a la ciutat de Barcelona, introdueix un adjectiu que, el en cas que aquestestudi existís, li permetria desqualificar-lo (existeix un estudi prou precís...?).Perquè, qui estableix què és un estudi precís? L’ús d’adjectius avaluatius és una bonamanera d’orientar subjectivament les representacions. També convé observar quequan el portaveu de CIU demana si existeix un estudi sobre la immigració a la ciutatde Barcelona, el contingut que li interessa és la procedència, la llengua i la religiódels immigrants. No seria millor demanar-se quines són les seves necessitats i si esdisposa de les infraestructures necessàries per atendre-les?3.3.3.2. El tema estudis / informes / enquestes a les micropreguntes del PSCMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) si a través de totes les oficines de Caritasque estan en tot el territori català vostèstenen algun informe sobre aquestescaracterístiques dels treballs delstreballadors estrangers, no solament els queocupen, sinó l'estabilitat, les circumstàncies,les característiques amb què es desenvolupenaquestes activitats.(2) han fet vostès algun estudi o enquestasobre les actituds bàsiques, tant dels membresdels col·lectius estrangers envers la societatcatalana, i dels catalans envers ells?(3)voldríem conèixer si s’ha fet ja algunaenquesta o es pensa fer aquesta enquesta, perconèixer una sèrie d’actituds dels ciutadansautòctons de Vic respecte als diferentscol·lectius d’immigrants.(...) Si hi ha unabona acceptació de la cultura i de la religió(1)Atesa la feina que fa Caritas en tot elterritori català, pot ser que tinguin alguninforme sobre les característiques del treballsdels treballadors estrangers.(2) Hi ha unes actituds bàsiques que elscol·lectius estrangers tenen envers la societatcatalana i la societat catalana envers ells. / Éspossible que hagin fet un estudi o enquestasobre aquestes actituds.(3) Els ciutadans autòctons de Vic tenen unesdeterminades actituds respecte als diferentscol·lectius d’immigrants. / Pot ser que hi hagiuna bona acceptació de la cultura i de lareligió d’aquests col·lectius. / És possible quehi hagi o es pensi fer alguna enquesta.Capítol 3 160MICROPREGUNTESd ’aquests col·lectius.(4) seria molt bo de saber si les conclusions aquè arriben (els dos informes a què el Grupno ha tingut accés) són les mateixes o sóndiferents, i com a mínim saber quinesconclusions principals es poden deduir o espoden extreure d’aquests tres informes quevostè ha esmentat.(5) si pensen fer (el CIDOB) algun treball enun futur pròxim, o l’estan realitzant en aquestmoment, per aproximar-nos a aquestaproblemàtica.(6) jo voldria saber si vostès tenen algunaenquesta (...) sobre els estereotips méscomuns de la societat catalana respecte alsimmigrants. Si tenen vostès algun estudisobre això, i quins són aquests estereotips.PRESSUPOSICIONS(4)S’han esmentat tres informes. / Lesconclusions a què arriben poden ser lesmateixes o diferents. / Seria molt bo conèixerles conclusions principals que es podendeduir.(5)Pot ser que el CIDOB pensi fer alguntreball, o l’estigui ja realitzant, sobre aquestaproblemàtica.(6)La societat catalana té estereotips sobreels immigrants. / Pot ser que tinguin un estudifet sobre això. / Interessa saber quins són.El PSC es mostra coherent amb la selecció temàtica global i les denominacions quecaracteritzen el seu grup i s’interessa per si existeixen informes sobre lescaracterístiques de les feines que realitzen i poden realitzar en el futur els treballadorsestrangers (1,5). També es mostra interessat a saber si es tenen dades sobre lesactituds que tenen els ciutadans autòctons envers els col·lectius immigrants —iviceversa— (2, 3). El fet que el PSC posi de manifest que s’han de tenir en compteles dues perspectives d’aquesta realitat social, i no únicament la ‘nostra’, creiem ques’ha d’inteipretar com una voluntat —si més no, en aquest cas— d’evitar lesrepresentacions esbiaixades i parcials a què ens aboquen els esquemes cognitiusdominants. També s’ha d’interpretar com un intent de detectar i posar de manifestactituds racistes, si n’hi ha.La selecció temàtica 1613.3.3.3. El tema estudis / informes /enquestes a les micropreguntes d’ERCPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) si s’ha fet algun estudi o si tenen dadessobre quina és la zona on majoritàriaments’instal·len (els immigrants) després deprovar diversos llocs.(1) Hi ha zones en les quals majoritàriaments’instal·len (els immigrants) després de provardiversos llocs. / Potser hi ha algun estudi fet ose’n tenen dades.(2) la paraula «emigrat estranger aCatalunya», quines connotacionssociològiques pot tenir, i com es pot fer unestudi, si des dels països emissors no vénenamb categoria de venir a Catalunya, sinó quevan a Espanya.(2) És difícil fer un estudi de les connotacionssociològiques que pot tenir l’expressió“emigrant estranger a Catalunya”. En elspaïsos emissors s’interpreta que van aEspanya.(3) quan estarà acabat aquest estudi de Vic,el timing que teniu previst.(3) S’està fent un estudi sobre la immigració aVic.(4) Una mica el problema que jo plantejo éscom es poden encarregar estudis si desprésdels resultats d’aquests estudis no es teneneines per poder fer una política coherent,diguem-ne, una política pròpia, una políticapròpia i depèn de polítiques..., és a dir, no hiha una mica la sensació que es perd el temps,científicament parlant?(4) S’encarreguen estudis. / Quan no es podendesenvolupar polítiques pròpies, encarregarestudis és una mica perdre el temps.El grup d’ERC parteix de la confrontació Espanya-Catalunya que el caracteritzaideològicament. Segons aquest grup, Catalunya és la zona de l’Estat on s'instal·lenmés immigrants i les dades que li interessen són, bàsicament, aquelles que posen demanifest quin és i quin hauria de ser el nombre de gent que pot rebre Catalunya (1).ERC mostra també el seu escepticisme sobre el valor que poden tenir els diferentsestudis, atès que, segons aquest grup, no es poden desenvolupar polítiques pròpies(4).Capítol 3 1623.3.3.4. El tema estudis / informes / enquestes a les micropreguntes d’ICMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) I una altra cosa, (...), que m’agradariaque m'expliqués una miqueta millor: el temadel replantejament de la manera de ferestudis sobre la immigració, pel tema de lacultura, etcètera.(1) Es pot replantejar la manera de fer estudissobre la immigració. / Es demana unaexplicació sobre aquest tema.(2) Tu deies «replantejar els mètodes,replantejar l’estil», (a l’hora d’elaborarestudis sobre població immigrada) perquèeren qüestions culturals diferents. Jo no heacabat d’entendre què volies dir, i era sim ’ho podies aclarir.(2) Els mètodes i l’estil dels estudis sobrepoblació immigrada depenen de qüestionsculturals. / Es demana un aclariment sobreaquesta observació.Pel que fa al grup d’IC, observem que bàsicament s’interessa per un comentari delcompareixent sobre la conveniència de replantejar la manera de fer estudis sobreimmigració (1,2). Tematitzant aquest comentari, IC fa que s’infereixi que enl’elaboració dels estudis hi intervenen sovint preconstruïts culturals que potsers’haurien de qüestionar; és a dir, posa de manifest que la manera com s’elaboren elsestudis no és neutra i que, per tant, seria bo de revisar. Les preguntes d’IC sóndirectes i no contenen comentaris complementaris.3.3.4. La representació del tema ENSENYAMENT/ ESCOLES a lesmicropreguntesEncara que siguin diferents, hem cregut oportú tractar conjuntament els temesensenyament i escoles perquè estan estretament relacionats.La selecció temàtica 1633.3.4.1. El tema ensenyament/escoles a les micropreguntes de CIUPREGUNTES(1) S’han queixat que no hi havia facilitatsper a cursos per aprendre, per exemple, elcatalà, per a adults immigrats. No ho sé, tincentès que n'hi ha, de cursos, cursos per aadults, per exemple, a Mataró o a altres llocsdel Maresme. O és que no en tenieninformació o és que hi ha alguna dificultatper integrar-s’hi o per anar a aquests cursos?(2) Tinc entès que també hi ha cursos deformació ocupacional, i no crec que hi hagidiscriminació pel fet de ser immigrant o pelfet de ser d’una altra raça, doncs, per assistira aquests cursos. Em podrien aclarir això, sius plau?(3) Cal (en el camp de l’alfabetització) untractament especial, un tractament diferenciatenvers aquest col·lectiu d’immigrants? Hand’alfabetitzar-se en la seva pròpia llengua,per exemple?(4) s’ha parlat de l’escola, evidentment, unaqüestió de l'escola; s'ha notat alguna vegadarebuig dins de l’escola dels infantsimmigrants a nivell de companys, perexemple?(5) Vostè diria que aquest cas (el de l’escolade Vic) és representatiu de molts altres aCatalunya o que és només un fet aïllat, un fetpuntual?PRESSUPOSICIONS(1) Els compareixents s’han queixat que no esdóna facilitats als immigrants per assistir alscursos de català. / Hi ha cursos de català per aadults a Mataró i a altres llocs del Maresme. /Pot ser que els immigrants no en tinguininformació o que tinguin dificultats perintegrar-s’hi o per anar a aquests cursos.(2) També hi ha cursos de formacióocupacional. /El representant parlamentari nocreu que hi hagi discriminació, pel fet de serimmigrant o d’una altra raça74, per assistir aaquests cursos.(3) Pel que fa a l’alfabetització, és possibleque el col·lectiu immigrant hagi de rebre untractament diferenciat. / Potser s’hauriend’alfabetitzar en la seva pròpia llengua.(4) Pot ser que alguna vegada a l’escola elsinfants immigrants hagin notat rebuig per partdels seus companys.(5)Hi ha el cas de l’escola de Vic. / Pot serque aquest cas sigui representatiu o pot serque sigui tan sols un fet aïllat.Com sol ser habitual, el portaveu de CIU posa de manifest a través de les sevesmicropreguntes que el Govem de la Generalitat té diversos programes que s’adrecendirectament o indirecta als immigrants. És a dir, hi ha una voluntat encobertad’autojustificació i d’autorepresentació positiva. A la primera pregunta, per exemple,la no assistència d’immigrants als cursos de català no és deguda, segons aquestportaveu, a les poques facilitats que se’ls ofereix, sinó a la poca informació o a la74Sorprèn que des d’un contingut que pretén ser no discriminador s’utilitzi un terme com el de raça,fortament connotat i que ja només se sol trobar en els discursos dels polítics d’extremadreta. En el seulloc, s’està estenent l’ús d’ètnia, que es considera menys xenòfob.Capítol 3 164poca voluntat d’integració dels immigrants. El missatge que es transmet seria:nosaltres oferim cursos, però ells no els aprofiten. A més, a la segona preguntas’insisteix que el Govern de la Generalitat ofereix també cursos de formacióocupacional i que en aquests cursos no sembla que hi hagi cap mena dediscriminació. La finalitat d’aquesta insistència és presentar el Govern de laGeneralitat com a especialment actiu en l’elaboració de programes integradorsd’immigrants. La tercera micropregunta, que introdueix el tema de si convéalfabetitzar els immigrants en la seva llengua, posa de manifest la importància que elgrup de Convergència i Unió dóna al dret de ser educat en la llengua pròpia. És, pertant, una estratègia de legitimació del seu programa políticoeducatiu. Finalment, lesdues darreres preguntes mostren la preocupació d’aquest grup per l’existènciad’actituds xenòfobes a l’escoles.3.3.4.2. El tema ensenyament/escoles a les micropreguntes del PSCMICROPREGUNTES(1) Ha parlat del programa aquest decompensatòria del Departamentd’Ensenyament. Per superar aquest problemaciutadania-ètnia, segurament el que caldriaés que des de l’ensenyament, des dels primersnivells de l’ensenyament, hi hagués noúnicament un programa de compensatòriaper als nens magribins, sinó que hi hagués unprograma d’informació, sensibilització,d’educació amb la tolerància, etcètera, no?(2) si vostès tenen també aquí, doncs, alguníndex, alguna informació sobre aquestrespecte, (sobre elfracàs escolar delsfills delstr. estrangers)(3) també dins del tema de l’escola, el paperde les nenes, sembla ser que hi han bastantsproblemes, sobretot familiars, perquè lesnenes continuïn estudiant a partir d’una certaedat, i voldríem saber si vostès també, en elsseus estudis, això, ho han pogut detectar.(4) Tenen problemes, els nens,PRESSUPOSICIONS(1)El Departament d’Ensenyament té unprograma d’educació compensatòria. / Calsuperar el problema ciutadania-ètnia. / Persuperar-lo, el Departament d’Ensenyament, amés a més de fer programes de compensatòriaper als nens magribins, hauria de ferprogrames d’informació, sensibilització ieducació per a la tolerància per a tots.(2)Entre els fills dels treballadors estrangers,hi ha fracàs escolar.(3)Sembla ser que les nenes tenen bastantsproblemes per continuar estudiant a partird’una certa edat. / Aquests problemes sónsobretot familiars. / Pot ser que això hagi estatdetectat en els seus estudis.(4)Es dóna per suposat que els nensLa selecció temàtica 165MICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONSd'escolarització? Suposo que sí. Però tambéquin és el grau d'acceptació que hi ha perpart dels pares dels nens —diríem—autòctons, respecte a aquests nens, i si hi haalgun col·legi en concret que tingui, doncs,una concentració de nens molt important,perquè valdria la pena que tots sabéssim siaixò proporciona o ocasiona algun problema,tant des del punt de vista pedagògic com desdelpunt de vista de la convivència normal.(5) si vostès han detectat aquestaconcentració (de nens i nenes de menys desetze anys) en algunes escoles determinades iquins problemes s’han pogut detectar enaquestes escoles que hipot haver aquesta altaconcentració.(6) Ja ens han dit aquí en altrescompareixences que a la Ciutat Vella, el barride Ciutat Vella de Barcelona, hi han dues otres escoles on hi ha fins i tot un 40, 45% denens estrangers. Aquí hi han dos perills, no?Primer, que se’n vagin els nens —com ja hoha assenyalat el senyor Urenda— de lespersones autòctones a altres col·legis i ques'enviïn en aquests col·legis pedagogs omestres com una espècie de càstig. Es a dir,no els més preparats o els de més vocació. Enaquest tema, en aquest aspecte s'ha detectatalgun procediment d’aquest tipus o algunfenomen d'aquest tipus?(7) si aquesta concentració ("d’escolars detreballadors estrangers") s’està donant i, sis'està donant, també, aquesta actitudd’alguns pares, de treure d’aquestes escolesels seus nens.(8) jo voldria saber és quins són elsproblemes concrets amb què els nens devostès es troben en les escoles catalanes o enles escoles, com a mínim, del Maresme.(9) (l’opinió) que vostès, que Justícia i Pautenen sobre els fets que s'han produït aquestsdarrers temps, que ha reflectit molt bé lapremsa (la distribució per escoles)?immigrants tenen problemes d’escolarització./ Hi ha un grau d’acceptació per part delspares dels nens autòctons dels nensimmigrants. / Pot ser que hi hagi alguncol·legi concret que tingui una concentracióde nens immigrants moltimportant. / Tots hauríem de saber si aixòocasiona algun problema, tant des del punt devista pedagògic com des del punt de vista dela convivència normal.(5)Pot ser que s’hagi detectat unaconcentració de nens i nenes immigrants demenys de setze anys en algunes escoles. /Aquestes escoles tenen uns problemesconcrets.(6)Al barri de Ciutat Vella de Barcelona, hiha dues o tres escoles on hi ha fins i tot un 40,45% de nens estrangers. / Això comporta dosperills. / El primer perill és que se’n vagin elsnens de les persones autòctones a altrescol·legis. / El segon perill és que a aquestscol·legis s’hi enviï mestres o pedagogs comuna espècie de càstig. / Aquests mestres nosón els més preparats ni els de més vocació. /pot ser que ja s’hagi detectat algun fenomend’aquest tipus.(7) Pot ser que aquesta concentració s’estiguidonant. / Pot ser que s’estigui donant l’actitudd’alguns pares autòctons de treure els seusfills d’aquestes escoles.(8) A les escoles catalanes o, com a mínim,del Maresme, els fills d’immigrants es trobenamb problemes.(9) Justícia i Pau té una opinió sobre uns fets(la distribució dels nens immigrants endiferents escoles). / Aquests fets els hareílectit molt bé la premsa.Tal com era d’esperar, el Grup Parlamentari Socialista fa el que correspon alprincipal grup de l’oposició i, per exemple, a la primera micropregunta qüestiona elsCapítol 3 166programes educatius que està duent a terme CIU amb els nens immigrats i formulapropostes alternatives. Convé, però, destacar que les propostes del PSC introdueixenuna perspectiva distinta. Mentre que el programa de compensatòria que proposaConvergència, a través del Departament d’Ensenyament, s’adreça únicament alsescolars immigrants, els programes que proposa establir el PSC tenen en compte totsels escolars. La proposta socialista és, per tant, una proposta més integradora, atèsque s’adreça a tots els nens i nenes i no només a un grup que ja de per sí està prouestigmatitzat. La segona micropregunta introdueix el tema que els problemesd’escolarització no són els mateixos per als nens que per a les nenes. La visió de laimmigració des de la problemàtica de les dones és una perspectiva que gairebé noméssolen adoptar els grups anomenats d’esquerres (vegeu el tema : dona immigrada). Laresta de micropreguntes del PSC, se centren en el tema de la concentració de nensimmigrants en algunes escoles i de les conseqüències que se’n deriven. Laformulació d’aquestes preguntes comporta una crítica implícita a la política educativadel Departament d’Ensenyament, que no ha volgut atendre les raons d’ajuntaments id’associacions de pares per distribuir els nens immigrants entre les distintes escolespúbliques.3.3.4.3. El tema ensenyament/escoles a les micropreguntes d’ICMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) Els aclariments —que jo no he acabatd’entendre— eren (...) en relació amb laqüestió de l'ensenyament de les persones quetenien problemes de convalidació i tal.(1) Interessa saber què s’ha dit exactamentsobre l’ensenyament de les personesimmigrades que tenen problemes deconvalidacions.La micropregunta que formula el Grup Parlamentari d’IC també conté una críticaimplícita a l’Administració. Introduint el tema del problema que les convalidacionscomporten als immigrants, aquest grup ens fa inferir que l’Administració, en llocd’intentar facilitar les coses a aquells que ja les tenen prou complicades, encara elsles complica més.La selecció temàtica 1673.3.5. La representació del tema CONTINGENTS a les micropreguntesUna dada que creiem que s’ha de tenir en compte sobre el tema de contingents és quetots els grups parlamentaris, fins i tot el del Partit Popular, formulen preguntes. Laqual cosa que no és gaire habitual. Per tant, el primer que s’ha de destacar és que estracta d’un tema que interessa a tots els grups parlamentaris representats a laComissió.Ara bé, malgrat que algunes qüestions generals, com la conveniència oinconveniència d’aplicar una política de contingents, es repeteixin en les distintesintervencions, altres són específiques de cada grup.3.3.5.1. El tema contingents a les micropreguntes de CIUMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) m’agradaria saber com veuen vostès queha d’intervenir el Govern, en aquest cas laGeneralitat, per poder definir el nombre detreballadors estrangers o d’immigrants quehan de poder, doncs, estar a Catalunya.(2) ens agradaria saber quina opinió limereix el sistema de quotes per tal de fixar elnombre d’estrangers que poden arribar a unestat com a mecanisme per tal d'establirpolítiques d’immigració correctes iencertades.(3) Tenen idea del volum de poblacióimmigrada que hi ha en aquesta comarca i,més o menys, la seva procedència?(4) el ritme de vinguda d’immigrants enaquests moments es pot considerar que va encreixement, en disminució o que estàestabilitzat? En tot cas, si fos un ritmeprogressiu, de creixement, si això pensen queobligarà a alguns canvis d’orientació en elsprogrames o en les actuacions que s’estanrealitzant.(1) El nombre de treballadors immigrants quehan de poder estar a Catalunya és limitat. / ElGovern de la Generalitat ha d’intervenir en ladefinició d’aquest nombre.(2) Les polítiques d’immigració correctes iencertades només es poden establir a partir delimitar el nombre d’estrangers que podenarribar a un estat. / El sistema de quotesmereix una opinió.(3) En aquesta comarca hi ha un volumdeterminat de població immigrada. / Pot serque sàpiguen quin és aquest volum i quina laprocedència d’aquests immigrants.(4) Pot ser que el ritme de vingudad’immigrants en aquests moments creixi,disminueixi o estigui estabilitzat. / Pot ser quesigui un ritme progressiu, de creixement. / Enaquest cas, és probable que vostès pensin queaixò obligarà a alguns canvis d’orientació enels programes o en les actuacions que s’estanrealitzant.Capítol 3 168MICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(5) des de la seva perspectiva, aquest Plaestatal, aquest Pla estatal que ha de formularel Govern, que ha formulat el Govern comcreu vostè que s’hauria de contemplar ladistribució territorial del nombred’immigrats, eh? (...). Es a dir, nosaltrespodem absorbir o podem —perdó— integrarqualsevol nombre d’immigrants que ensvingui? Es a dir, quina situació legal han detenir?(5) El Govern ha formulat un Pla estatal. /Des d’aquesta perspectiva, s’ha decontemplar una distribució territorial delnombre d’immigrants. / Pot ser que nosaltresno puguem absorbir, integrar, qualsevolnombre d’immigrants que ens vingui. / Elsimmigrants han de tenir una situació legal.CIU és el grup que, proporcionalment, formula més preguntes sobre aquest tema.Com a grup de govern, el que més li interessa és el nombre d’immigrants que hi ha,que hi haurà i que podrà absorbir Catalunya, així com les polítiques que aquestaimmigració obligarà a establir (1,2).3.3.5.2. El tema contingents a les micropreguntes del PSCMICROPREGUNTES(1) què en pensa vostè de l’establiment dequotes perpart del Govern espanyol?(2) tenint en compte els fluxos, que ja sabemtots que vénen del nord de l'Afiica, mésaquests fluxos (els que provindran de la UE),quines són les perspectives o les projeccions(de les immigracions a Catalunya) que vostèsfan per alfutur, si és que lesfan?(3) vostè i la institució que representa, estariad’acord amb la fixació de contingents o de«cupos»?(4) quin nombre de treballadors hi haactualment a Viladecans? (...) em refereixo,naturalment, als que vostès tinguin censats iels que vostès estimin que existeixen encaraque no estiguin censats, i quin tant per centrepresentaria això sobre la població total deViladecans.PRESSUPOSICIONS(1) El Govem espanyol ha establert quotes. /Vostè en té una opinió.(2) Tots sabem que els fluxos d’immigracióvénen del nord de l’Àfrica. / Ara en vindrande la UE. / Hi ha unes projeccions de futurque vostès fan. / És possible que no en facin.(3) Pot ser que no s’estigui d’acord amb lafixació de contingents o de “cupos”.(4) Actualment, a Viladecans, hi ha unnombre de treballadors estrangers. / D’entreaquests treballadors uns estan censats i elsaltres no. / L’Ajuntament sap el nombre detreballadors que aquest grup representa. /Aquest grup representa un tant per cent de lapoblació total de Viladecans.La selecció temàtica 169Tenint en compte el nombre i l’estil de preguntes que normalment fa el PSC, deduïmque el tema contingents no és gaire del seu interès. El que concretament destacaríemés que a la micropregunta (2) es presenta la situació que crearà la immigració aCatalunya des d’una perspectiva força tremendista i que, en canvi, a la micropregunta(3) es qüestiona indirectament la necessitat d’establir contingents. La qual cosa posade manifest una representació diletant i contradictòria.3.3.5.3. El tema contingents a les micropreguntes d’ERCMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONSii.·i·iSatK?U:~asilnifl * imWKrasMBflwSratmlgf1ififliiTirl i^ÍÉÍ niriKrrrtnrrT)] liaÉ HMfr if r. r 11 Si lk ■■ ' ~ í f i tíí SíLí(1) està previst en els seus estudiscontemplar, amb l’evolució del diner i de lavida econòmica que té Catalunya, quin ésl’optimum i el minimal de gent que pot rebre,a fi que puguin ser ben acollits els que véneni el país pugui anar generant riquesa peranar tenint aquesta capacitat de braçosoberts, no en règim de gent en quart terme ien cinquè terme, o com «tirats» de les feinesque ningú vol fer? Poden fer aquest estudi?L'han previst?(1) Pot ser que tinguin previst fer un estudisobre quin és Yoptimum i el minimal de gentque Catalunya pot rebre. / Aquesta prospecciós’ha de fer tenint en comte l’evolució deldiner i de la vida econòmica de Catalunya. /El país ha de poder anar generant riquesa perpoder acollir gent. / la gent que vingui had’estar ben acollida. / No es pot acollir genten règim de quart terme o de cinquè terme ocom a “tirats” de les feines que ningú vol fer.Com hem anat veient al llarg d’aquest capítol, ERC és incapaç de tractar la realitat dela immigració separadament de la realitat del país (Catalunya). En aquest cas concret,el portaveu aprofita la intervenció per assenyalar que, per poder acollir immigrants,és important que Catalunya creixi econòmicament, perquè si Catalunya no generariquesa no podrà oferir feines dignes. El portaveu específica, concretament, que elsimmigrants que vinguin han de ser ben acollits i que no han de venir pas com a“tirats” de les feines que ningú vol fer. Aquest raonament és, des del nostre punt devista, absolutament fal·laciós perquè amaga una actitud excloent i insolidària.Capítol 3 1703.3.5.4. El tema contingents a les micropreguntes d’ICMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) quines modificacions s’haurien de ferperquè vostès (els repres. de les org.sindicals) poguessin entrar en allò de lapolítica de «cupos» de la Llei d'estrangeria.(2) què en pensen, de la possibilitatd’existència de «cupos» aquí, a l’hora deparlar de si acollim més gent, si acollimmenys gent...; com veuen vostès (elsrepresentants de les org. sindicals) aquesttema que està sobre la taula avui?(1) Hi ha una política de “cupos” que esderiva de la Llei d’estrangeria. / Es poden fermodificacions perquè els representantssindicals puguin intervenir en aquestapolítica.(2) Hi ha la possibilitat que s’estableixi unapolítica de “cupos” aquí. / Aquest és un temaque està avui sobre la taula. / Es demanaopinió a les organitzacions sindicals sobreaquest tema.La intervenció d’IC posa de manifest que els sindicats haurien d’intervenir en ladiscussió sobre la política de “cupos”. És Túnica intervenció que formula unaproposta alternativa concreta.3.3.5.5. El tema contingents a les micropreguntes del PPMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) vostès entenen que algun tipus delimitació hi té d’haver en aquest sentit? (Enla política de quotes).(2) si n’hi hagués, o sigui, si n’hi hagués —iho subratllo—, si n’hi hagués, quin seria ellímit que creuen que podria assolir Catalunyaquant a la immigració de treballadorsestrangers en termes percentuals de poblacióactiva?(3) I quant a la possibilitat que a l’any 2010es necessiti un 1.200.000 treballadors aCatalunya, (...), el que passa és que poden serde dues classes, no? O sigui, que vinguin defora o que neixin aquí. Tampoc està tan clarque tinguin de venir de fora. Voldria quem'aclarís, acabés d ’aclarir aquests dos punts.(1) Hi ha d’haver una política de “quotes”.(2) Catalunya no té perquè tenir un nombrelímit propi d’estrangers dintre de TEstatespanyol. / En el cas que això fos possible,Catalunya té un límit assolible de treballadorsestrangers en termes percentuals de poblacióactiva.(3) Els treballadors que es necessitaran aCatalunya a partir del 2010 poden ser de duesclasses, que neixin aquí o que vinguin de fora./No està clar que hagin de venir de fora.La selecció temàtica 171Si observem el nombre de preguntes que el PP ha formulat sobre els diferents temesque s’han tractat en aquesta Comissió, ens adonarem que el tema contingents és undels que ha generat més preguntes. Concretament tres. I, quant a la posició queadopta en relació a aquest tema, creiem que els implícits que les micropreguntesvehiculen són especialment reveladors. La primera és una pregunta retòrica i, pertant, com que no pressuposa resposta, s’ha de considerar una asseveració. La segonaens fa inferir que hi ha, per part d’aquest partit, una certa resistència a acceptar queCatalunya miri d’establir els seus propis contingents independentment de la resta del’Estat. I, finalment, la tercera micropregunta introdueix un lloc comú propi delspartits més conservadors: la idea que els treballadors que en un futur es puguinnecessitar no necessàriament han de venir de fora. Aquests tipus de plantejamentsrevelen la resistència que tenen determinats grups a acceptar el dret a la lliurecirculació de les persones i, a més a més, posen de manifest el poc interès que tenen aconèixer altres punts de vista que no siguin els seus. El març de 1993, el Departamentde Política Territorial de la Generalitat de Catalunya considerava, en les prospeccionsque feia sobre el creixement de la població en el seu territori, que, atès el baixcreixement vegetatiu, caldria “importar” 350.000 immigrants en els pròxims trenta-cinc anys.753.3.6. La representació del tema COL·LABORACIÓ ENTREADMINISTRACIONS I ORGANITZACIONS a les micropreguntesDel tema col·laboració entre administracions i organitzacions ens crida l’atenció,primer, que és un tema sobre el qual formulen preguntes tots els grups parlamentarisi, segon, que són justament els grups minoritaris (IC i PP) els que formulen méspreguntes. L’explicació que ens sembla més plausible és que, com que els grupsmajoritaris (CIU i PSC) ocupen llocs de govern en les distintes administracions, el fetde formular preguntes sobre les col·laboracions que estableixen amb lesorganitzacions equivaldria a autoqüestionar-se i, en conseqüència, a presentaraspectes discutibles de la seva gestió. Seleccionar uns temes i no uns altres és, com75 Aquesta informació va aparèixer al suplement de Catalunya de El País del 14 de març de 1993.Capítol 3 172dèiem en iniciar aquest capítol, orientar la discussió vers els interessos del propigrup.3.3.6.1. El tema col·laboració entre administracions i organitzacions a lesmicropreguntes de CIUMICROPREGUNTES(1)vostè (representant del Servei Gironí dePedagogia Social) ha esmentat, així depassada, un programa en què han col·laboratvostès amb l'Ajuntament de Girona, que és elprograma Onyar est.Bé, m'agradaria que pogués concretar unamica més el seu treball conjunt que hi han fet,les institucions que hi participen, l’abast queté el programa, els objectius, els possiblesresultats, el seu futur, etcètera.(2) si ens pogués fer una valoració de lacol·laboració amb les diversesadministracions,..PRESSUPOSICIONS(1) El Servei Gironí de Pedagogia Social hacol·laborat amb l’Ajuntament de Girona en el,programa Onyar est. / Interessa tenir mésinformació sobre el treball conjunt que s’hafet.(2) SOS racisme ha col·laborat amb lesdiverses administracions. / Es demana unavaloració d’aquesta col·laboració.El Grup Parlamentari de Convergència i Unió es limita a formular dues preguntessobre dues col·laboracions molt puntuals: la de l’Ajuntament de Girona amb elServei Gironí de Pedagogia Social i la de SOS Racisme amb diversesadministracions. Suposem que no té cap mena d’interès a investigar com es duu aterme la col·laboració entre organitzacions i administracions perquè les sevesactuacions al capdavant del govern de l’administració catalana podrien serqüestionades.Nosaltres l’hem extret del llibre de F. CARBONELL, (1997), Immigrants estrangers a l’escola, p. 39.La selecció temàtica 1733.3.6.2. El tema col·laboració entre administracions i organitzacions a lesmicropreguntes del PSCMICROPREGUNTES(1) A mi m’agradaria conèixer una mica mésaquest nivell de col·laboració, decoordinació, de transferència de recursosentre uns i altres (organitzacions iadministracions) per veure quin és el paperque juguen i que poden jugar lesorganitzacions sindicals en aquest camp(2) quines són les mancances, la relació, onsón les dificultats (amb el Departament deBenestar Social) , i, alhora, voldria sabertambé aquest programa sobre alfabetització,que es potencia des del Departament deBenestar Social i amb què es preténinvolucrar tot un seguit de voluntaris enaquesta operació, en aquest programa,voldria saber si, en tot cas, a vostès se ’ls hafet algun atansament en aquesta direcció, jaque vostès tenen voluntaris i també esdediquen al tema de la formació, per a laformació dels analfabets i, en aquest cas, elsanalfabets que vénen de fora.PRESSUPOSICIONS(1) Les organitzacions sindicals juguen ipoden jugar un paper important en lacol·laboració amb les administracions. /Interessa tenir més informació sobre lacol·laboració entre organitzacions iadministracions.(2) Entre la Fundació Servei Gironí dePedagogia Social i el Departament deBenestar Social hi ha dificultats de relació,mancances. / Interessa saber quines sónaquestes mancances. / Des del Departamentde Benestar Social es potencia un programad’alfabetització amb què es pretén involucrartot un seguit de voluntaris. / El Servei Gironíté voluntaris / El Servei Gironí es dedica a laformació d’analfabets. / En aquest cas, elsanalfabets vénen de fora. / Interessa saber si,a aquest Servei, se li ha proposatcol·laboració.Com correspon a un grup que s’autodefineix d’esquerres —o progressista—, el PSCs’interessa per quina és la col·laboració que poden arribar a establir lesorganitzacions sindicals i les administracions (1). I, com a grup de l’oposició, liinteressa posar en evidència les mancances de col·laboració que s’observen entrel’administració catalana —el Departament de Benestar Social— i algunesorganitzacions, com la Fundació Servei Gironí de Pedagogia Social (2).Capítol 3 1743.3.6.3. El tema col·laboració entre administracions i organitzacions a lesmicropreguntes d’ERCMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) si en aquest moment el meu GrupParlamentari o jo mateix fes una proposta ala Corporació Catalana de Ràdio i Televisióper fer un programa de ràdio i de televisió, sivostès podrien donar el material necessariper fer-ho, perquè ens posaríem a treballar-hi.(1) En el cas que el Grup Parlamentarid’ERC, o el mateix portaveu, faci unaproposta a la Corporació Catalana de Ràdio iTelevisió per fer un programa per alsimmigrants, pot ser que Federació Catalanad’Associacions i Clubs d’UNESCO doni elmaterial necessari, o pot ser que no. / Si ésque sí, ERC tirarà endavant la proposta.La col·laboració és, en aquest cas, una col·laboració sol·licitada pel mateix portaveud’ERC. Amb aquesta estratègia aquest grup aconsegueix autorepresentar-sepositivament i desplaçar les responsabilitats de la factibilitat o no factibilitat d’unprograma de ràdio o de televisió per a immigrants a la Federació Catalanad’Associacions i Clubs d’UNESCO i, indirectament, a la Corporació Catalana deRàdio i Televisió.3.3.6.4. El tema col·laboració entre administracions i organitzacions a lesmicropreguntes d’ICMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) si vostès (Creu Roja — Catalunya) podenofertar a la Comissió el balanç del’experiència del SAIER —que vostès hancomentat—, del treball conjunt amb aquestesinstitucions, finançat per l’Ajuntament deBarcelona.(1) L’Ajuntament de Barcelona ha finançat elservei d’Atenció i Informació per aEstrangers i Refugiats (SAIER). / Pot ser queCreu Roja-Catalunya pugui ofertar a laComissió el balanç de la seva col·laboracióamb el SAIER.(2) Com veu Justícia i Pau —justamententitat veterana en tantes d’aquestes lluites—la possibilitat d’ordenar millor aquest tipusd’ajuts i de trobar un cert punt de(2) Justícia i Pau és una entitat veterana enaquest tipus de lluites. / Es demana la sevaopinió sobre com ordenar millor aquest tipusd’ajuts i com centralitzar aquestes gestions.La selecció temàtica 175MICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONScentralització d’aquestes gestions(3) Quin tipus de mesures ha endegatl’Ajuntament per començar a resoldre laproblemàtica que considerem que serà llargaa la ciutat de Barcelona i si aquesta políticacompta amb un suport específic, concret delGovern de la Generalitat.(4) si vostè coneix si aquí, a Catalunya, hi haexperiència de col·laboració i de treballconjunt entre entitats que es dediquen a laimmigració i entitats que es dediquen a lacooperació.(3) L’Ajuntament de Barcelona ha endegatmesures per començar a resoldre laproblemàtica de l’habitatge a la ciutat deBarcelona. / Aquesta política pot comptar, ono comptar, amb el suport específic delGovem de la Generalitat.(4) Interessa saber si a Catalunya hi haexperiència de col·laboració i de treballconjunt entre entitats que es dediquen a laimmigració i entitats que es dediquen a lacooperació.Una de les maneres d’avaluar si un tema interessa a un grup és comptabilitzar elnombre de preguntes que aquest grup formula sobre el tema. Partint doncs d’aquestargument de quantitat, direm que un dels temes que més interessa al GrupParlamentari d’Iniciativa per Catalunya és el de la col·laboració entreorganitzacions i administracions, atès que és el tema a l’entorn del qual formula méspreguntes. Les preguntes que formula són, bàsicament, sol·licituds d’opinió a ONGs,com Justícia i Pau o Creu Roja, sobre el resultat de les col·laboracions i sobre lapossibilitat de millorar-les. El fet que a la micropregunta (2) es demani explícitamentl’opinió sobre lapossibilitat d'onlenar millor aquest tipus d’ajuts i de trobar un certpunt de centralització d’aquestes gestions palesa una actitud crítica envers elsprogrames i polítiques vigents. Crítica constructiva, en la mesura que sol·licitapropostes de millora. També convé assenyalar que la micropregunta (3), que té com arerefons el pacte de govern que IC i el PSC mantenen a l’Ajuntament de Barcelona,posa de manifest que el portaveu d'Iniciativa té els seus dubtes sobre el suportespecífic que el Govern de la Generalitat pugui donar als programes que posa enmarxa l’Ajuntament de Barcelona.Capítol 3 1763.3.6.5. El tema col·laboració entre administracions i organitzacions a lesmicropreguntes del PPMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) A mi m ’agradaria saber quina receptivitattroben vostès a la Conselleria de BenestarSocial de totes aquestes reivindicacions i detotes aquestes condicions difícils de contornper al desenvolupament de la seva tasca.(2) Hi ha alguna articulació concreta decol·laboració entre el seu col·lectiu i laConselleria de Benestar Social?(3)com s ’articulen, com s'evita que essuperposin els serveis d’uns i d’altres (els dela Creu Roja i els d’altres poders públics), i,d’altra banda, saber quin és el nombre devoluntaris de què disposa la Creu Rojaencarregats especialment d'aquests serveis.(1) Les condicions de desenvolupamentd’aquesta tasca són difícils. / Es fanreivindicacions. / Interessa saber lareceptivitat que es troba a la Conselleria deBenestar Social.(2) Pot ser que s’hagi articulat algunacol·laboració concreta —i pot ser que no—entre el Col·legi d’Assistents Socials deCatalunya i Benestar Social.(3) Interessa saber com s’articulen i coms’evita que se superposin els serveis de laCreu Roja i els d’altres poders públics. / CreuRoja disposa d’un nombre de voluntaris ques’encarreguen de donar assistència alsimmigrants.Les micropreguntes del Grup Parlamentari Popular tenen com a principal objectiuposar de manifest el tipus de col·laboracions que estableixen les organitzacions ambBenestar Social (1,2). També s’interessa per qüestions particulars de Creu Roja (3).Les preguntes es formulen de manera directa, sense consideracions prèvies. La qualcosa sembla donar-nos a entendre que es pregunta perquè s’ha de preguntar, però queno es té interès a aprofitar la intervenció per presentar el propi punt de vista o altresqüestions relacionades amb el tema.3.3.7. La representació del tema DONA IMMIGRADA a lesmicropreguntesUn tret que ens sembla interessant de destacar en relació a aquest tema és el fet queels representants parlamentaris que l’han seleccionat han estat gairebé tots dones. Ésa dir, de les 11 preguntes que s’han formulat, 9 han estat formulades per dones i duesLa selecció temàtica 177per un home. I, si observem els grups, ens adonem que sol ser més recurrent en grupsconsiderats progressistes que en grups conservadors. La dona només interessa a ladona, i encara a la dona progressista.3.3.7.1. El tema dona immigrada a les micropreguntes de CIUMICROPREGUNTES(1) La segona pregunta és molt més concretaque això que he dit abans. Vostè ha dit moltde passada, però jo crec que és un tema moltimportant i segurament que per la mevacondició femenina hi vull insistir, és el temade la dona immigrada. És a dir, quinesactuacions concretes es poden fer perquè enun col·lectiu ja maltractat, doncs, la donapugui pujar graons, eh?(2) No m‘ha resolt el problema que jo li deiaque un diputat m’havia passat: què passaquan realment creix un col·lectiu i, llavors,retornen als seus orígens i a la seva culturaen coses que afecten els drets fonamentalsque aquí ja tenim conquerits? A mi no em valque vostè em digui: «Per sortir les senyoresde casa, doncs, hem d’ensenyar-les a cosir...»Jo ho he parlat amb el redactor..., bé, amb lapersona que coordinava VInforme de Girona,i em deia, per exemple, que en el tema dedones han de filtrar-ho tot a través dels seusmarits. Qui s’hi posa, de ferm, en això? (...)Perdona, parlo de drets fonamentals, eh?PRESSUPOSICIONS(1) El col·lectiu immigrant és un col·lectiumaltractat. / Hi ha unes actuacions concretesque es poden fer perquè la dona immigradapugui pujar graons.(2) Els drets fonamentals de la persona aquí jaels tenim conquerits. / Quan un col·lectiucreix, els seus membres retornen als seusorígens i a la seva cultura en coses queafecten els drets fonamentals. / El comentaridel compareixent no és vàlid. / El comentaride la persona que coordinava l’informe deGirona sí que és vàlid. / Aquesta persona hacomentat que les dones han de filtrar-ho tot através dels seus marits. / Algú s’ha de posarde ferm en això, perquè es tracta dretsfonamentals.Pel que fa al tema de la dona, el Grup Parlamentari de Convergència i Unió nomésformula dues micropreguntes i, a més, dintre d’una sola pregunta. La perspectiva ques’adopta és la de presentar la dona com a víctima d’un col·lectiu que es caracteritza,d’una banda, com a maltractat (1) i, de l’altra, com a perpetuador de pràctiquesculturals que atempten contra els drets fonamentals de la persona (2). Lesmicropreguntes són molt generals i, per tant, es fa difícil respondre-les. Cosa que fapensar que més que preguntar, el que pretenia la compareixent era posar en evidènciai denunciar alguns dels trets que caracteritzen un col·lectiu immigrant determinat, elCapítol 3 178musulmà. També convé observar com la representant parlamentària desautoritza uncomentari del compareixent a partir d’un altre comentari del coordinador delTnforme Girona. Això ens mostra que no tota la informació té el mateix estatus, sinóque la informació que se sol seleccionar és la que ens faciliten aquells queideològicament ens són més propers.3.3.7.2. El tema dona immigrada a les micropreguntes del PSCMICROPREGUNTES(1) Vostès han dit que les dones..., s'estàcomprovant que les dones s’adapten ambmolta més facilitat que els homes. El dia queva comparèixer aquí l’Ajuntament de Mataró,també deia això. A més a més, algú —no sé siells o en alguna altra compareixença— deiaque s'adapten tant que moltes es comencen aseparar, perquè prefereixen viure de diferentmanera i no supeditades a un pater familiasque nega bastant les llibertats i els drets deles dones. Això es comença a produir, també?Coneixen algun cas? Simplement per veurecap a on van les tendències.(2) Jo tindria interès a conèixer una mica mésamb profunditat aquestes dificultats que tenenles dones, diguem-ne, per no solament,incorporar-se al treball—que m ’imagino queho tenen molt més difícil que els seuscompanys—, sinó per les dificultats que tenenper realitzar aquestes activitats que fal’associació, no? Tal com ha comentat,d’alguna manera és un model, diguem-ne, desubmissió dins del model familiar. I, unamica, m'agradaria saber com viuen aquestesdones el fet d’estar en un país estranger, ique, a més, estan com aïllades del seu model,fortament de submissió.(3) quines actuacions o què és..., com laveuen, aquesta qüestió (la mutilació delsòrgans genitals de les nenes) i què és el quecaldria fer en aquests col·lectius perquèd’alguna manera s’adonessin que, bé,activitats com aquestes, doncs, evidentment,no solament xoquen amb el nostreordenament jurídic, sinó que xoquen amb elsPRESSUPOSICIONS(1)Les dones s’adapten amb molta mésfacilitat que els homes. / Interessa saber si escomença a produir que les dones s’adaptentant que es comencen a separar perquèprefereixen viure de diferent manera i nosupeditades a un pater familias que negabastant les llibertats i els drets de les dones.(2)La dona (magribina), a més a més de tenirdificultats per incorporar-se al treball, tédificultats per realitzar les activitats que fal’associació. / Interessa saber quines sónaquestes dificultats. / La dona (magribina) ésun model de submissió dins del modelfamiliar. / Interessa saber com viu el fet de seren un país estranger, aïllada del seu model desubmissió.(3)La mutilació dels òrgans genitals de lesnenes (les ablacions) xoquen amb el nostreordenament jurídic i xoquen amb els dretselementals de les persones, concretament dela dona. / Caldria fer alguna cosa perquè elscol·lectius que duen a terme aquestespràctiques s’adonessin d’això.La selecció temàtica 179MICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONSdrets més elements de les persones,concretament de la dona(4) si s ’ha fet algun programa específic ambdones i nens —se sobreentén que els homesvan a treballar i les dones es queden a casa—(5) quines propostes vostè creu més adientsper trencar aquesta barrera comunicativa ifer, facilitar aquesta integració de la donamusulmana en la societat occidental,(6) aquests altres temes que jo considero, perexemple, la marginació de la dona, potsers'hauria de combatre. Ho plantejo més com areflexió que com una resposta que em puguindonar vostès.(7) a mi em sembla que això és un problema(que les dones musulmanes només es puguincasar amb musulmans) que serà molt dijlcilde poder eradicar, (...), però que alguna cosajo crec que s ’ha defer, no?(4) Els homes van a treballar i les dones esqueden a casa. / Pot ser que s’hagi fet algunprograma específic amb dones i nens.(5) Cal trencar la barrera comunicativa ifacilitar la integració de la dona musulmana ala societat occidental. / Interessa saber quinessón les propostes més adients.(6) La dona (musulmana) està marginada. /Aquest fet potser s’hauria de combatre. (Esproposa com a reflexió)(7)Les dones musulmanes només es podencasar amb musulmans. / Aquest és unproblema que serà molt difícil d’eradicar. /S’hi haurà de fer alguna cosa.El PSC és el grup que més micropreguntes formula sobre el tema dona immigrada.Ara bé, tot i formular força preguntes sobre aquest tema, la presentació que en fa ésforça reiterativa. Les micropreguntes giren, bàsicament, a l’entorn de la difícilsituació que li toca viure a la dona musulmana, tant per les restriccions que la sevacultura li imposa com pel xoc de mentalitats que representa el fet de viure en unasocietat com la nostra. El Grup Parlamentari Socialista adopta, en relació a aquesttema, una actitud combativa i de denúncia. A través de les seves preguntes, denunciapràctiques culturals com l’ablació i planteja la necessitat de tirar endavant programesque ajudin la dona musulmana a alliberar-se de la submissió a què es veu sotmesa ique facilitin la seva integració social.Capítol 3 1803.3.7.3. El tema dona immigrada a les micropreguntes d’ICMICROPREGUNTES(1) m'agradaria conèixer la seva opinió, apartir de la seva experiència, sobre lasituació de les dones magribines, en concret;(...) de les dificultats que tenen per a la sevaintegració, i les principals propostes quevostès fan perquè aquesta integració siguipossible;(2) Voldria saber si això (les habilitats de lesdones magribines que fan més suportable lavivència a la casa i el funcionament del’autoajuda entre les persones magribines)pal·lia d’alguna forma —des de la sevaopinió, l’opinió seva— , les seves condicionsde vida i si aquestes mateixes habilitats iaquesta mateixa autoajuda funciona també enla població africana o no funciona.PRESSUPOSICIONS(1) Les dones magribines tenen dificultatsd’integració. / Caritas té experiència ambdones magribines. / Caritas ha fet algunespropostes perquè aquesta integració siguipossible. / Es demana opinió sobre aquestasituació.(2) Les dones magribines s’ajuden les unes ales altres i això els fa més suportable lavivència a casa. / Interessa saber si aquest fetpal·lia les seves condicions de vida. / Pot serque aquesta autoajuda funcioni també entre lapoblació africana, o que no funcioni.Les dues micropreguntes del Grup Parlamentari d’Iniciativa per Catalunya secentren en la dona magribina. Però així com els dos grups anteriors han focalitzat,únicament, els aspectes negatius de la cultura musulmana, aquest grup mira depresentar algun tret positiu. Per tant, en lloc de presentar les dones magribines com adones socialment aïllades i sotmeses al pater familias, les presenta com a donessolidàries que s’ajuden entre sí. I així, ajudant-se, es fan més suportable l’existència.A més, la representant d’IC aprofita el tom de pregunta per recordar que no només ladona magribina viu una situació social difícil, sinó que a la nostra societat moltesaltres dones viuen una situació similar (Vegeu:***). D’aquesta manera el GrupParlamentari d’Iniciativa per Catalunya aconsegueix no caracteritzar de maneranegativa la immigració magribina i ser potser, socialment, més just. Destacarúnicament els trets negatius d’un grup és donar arguments als xenòfobs i reduiraquest grup a l’exclusió.La selecció temàtica 1813.3.8. La representació del tema PROBLEMES /PROBLEMÀTICA a lesmicropreguntesTot i tenir clar que la immigració no s’ha de presentar com un problema (Vegeu:4.4.2.1.1), la major part de les intervencions dels portaveus dels diferents grupsparlamentaris presenten la immigració com un problema. Es tracta, per tant, d’unacategorització tan a bastament estesa que ni els grups que proposen evitar aquestadesignació aconsegueixen eludir-la. Fet que comporta conseqüències cognitivesgreus, atès que presentar alguna cosa com un problema és induir que s’interpreti i esvisqui com un conflicte, com una realitat categoritzada negativament; quan, de fet, unproblema només és allò que el parlant considera problema; és a dir, un atributsubjectiu.En el nostre cas, però, aquesta categorització ens interessa en la mesura que formapart dels esquemes de cognició social; és a dir, que forma part dels models derepresentació que imposen determinats grups, que en general solen ser socialmentdominants o hegemònics. Els ‘problemes socials’ són aquells que són caracteritzatscom a tals per determinats grups. Cal observar, però, que ‘problema’ en el cas de laimmigració (el problema / la problemàtica de la immigració) fa referència a duesrealitats molt distintes: en uns casos aquest atribut s’aplica a situacions en les qualsels immigrants són actors i, en altres, a situacions en les quals els immigrants sónreceptors. En aquest apartat observarem quines són les conseqüències cognitives quecomporten aquestes dues tematitzacions.3.3.8.1. El tema problemes/problemàtica a les micropreguntes de CIUMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) ha dit, finalment, que una de les (1) Que els imams intervinguin mésreivindicacions del col·lectiu d’immigrants és directament en l’educació dels nenstenir una intervenció més directa en musulmans pot comportar un problema. / Esl’educació dels nens —ha dit això— , a demana que s’expliqui aquesta afirmació queCapítol 3 182MICROPREGUNTEStravés de l’imam, a través de la mesquita, idiu: «i això ja comença a presentar algunsproblemes»; li agrairia una explicació mésexhaustiva de quins són aquests problemes icom els enfoquen i, realment, quan diuen quevolen intervenir més directament, de quinamanera, és a dir, què vol dir exactament?(2) el col·lectiu aquest sud-americà si téalgun tractament específic o han detectatvostès algun problema específic d’aquestgrup.PRESSUPOSICIONSha fet el compareixent.(2) Pot ser que el col·lectiu sud-americà tinguio s’hi hagi detectat algun problema específic.El Grup Parlamentari de Convergència i Unió, tot i que habitualment es refereix a laimmigració com un problema, només formula dues micropreguntes sobre aquesttema. A la primera, el que es tematitza és que el col·lectiu musulmà pot causarproblemes a la societat catalana i a la segona el que es tematitza és si s’ha detectatalgun problema específic en el col·lectiu sud-americà. Per tant, les representacions deproblema són radicalment distintes. En el cas de (1) són els membres del col·lectiumusulmà76 els causants dels problemes, mentre que a (2) el referent de problema ésequívoc i no se sap si és el col·lectiu sud-americà el causant d’algun problema o sin’és el receptor.3.3.8.2. El tema problemes / problemàtica a les micropreguntes del PSCMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1)1 nosaltres, el que voldríem, és si vostès(CITE) ens poden indicar aquests problemesque afecten la política d’integració, elsproblemes que vostès consideren com els mésimportants que s’han de resoldre, i quinesrecomanacions farien a les administracionspúbliques a Catalunya per intentar, doncs,resoldre tots, conjuntament, aquests(1) Hi ha problemes que afecten la políticad’integració. / Interessa saber quins sónaquests problemes i quins són els que s’hande resoldre prioritàriament. / Convindria queaquests problemes es resolguessinconjuntament. / Interessa saber quinesrecomanacions farien a les administracionspúbliques per aconseguir-ho,75 Encara que siguin designats de manera genèrica immigrants, sabem, pel contingut de la pregunta,que es tracta d’una sinècdoque i que, en realitat, s’està designant el col·lectiu musulmà.La selecció temàtica 183MICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONSproblemes.(2) quin tipus de problemes i dificultats mésimportants vostès creuen que hi ha,problemes reals, per a la integració iconvivència d’aquestes minories ètniques id'aquests treballadors estrangers amb lapoblació catalana?(3) fa referència als principals problemes quees troben els treballadors estrangers aquí, aCatalunya.(4) quins són els problemes més importantsque es detecten (en el procés d'integració)(5) el ressò que la vinguda de treballadorsestrangers a Rubí ha tingut; els problemesque vostès han hagut d’afrontar des del ’A dministració municipal....(6) quins són els més importants d’aquestsconflictes culturals que vostès han detectat,que estan plantejats en la societat catalana enaquest moment i en la gironina en particular,i quines solucions creuen vostès les mésadequades?(2) Entre els problemes que comporta laintegració i convivència de les minoriesètniques, dels treballadors estrangers, amb lapoblació catalana n’hi ha uns que sónimportants, que són problemes reals. /Interessa saber quins d’aquests problemescreuen que hi ha.(3) Els treballadors estrangers es troben ambproblemes aquí, a Catalunya.(4) (En el procés d’integració) hi haproblemes que es detecten i problemes que noes detecten.(5) La vinguda de treballadors estrangers aRubí ha tingut ressò. / L’Administraciómunicipal ha hagut d’afrontar algunsproblemes.(6) A la societat catalana en general i a lagironina en particular hi ha conflictesculturals. / Hi ha unes solucions que són lesmés adequades. / Es demana opinió sobrequines són aquestes solucions.El Grup Parlamentari Socialista tematitza a través de les seves micropreguntesdiversos tipus de problemes', en primer lloc, s’interessa pels problemes que han deresoldre les administracions, ja sigui mitjançant les seves polítiques d’integració, jasigui prenent decisions davant de determinades situacions puntuals (1,5). En segonlloc, s’interessa pels conflictes que generen les diferències culturals (6). I, en tercerlloc, pels problemes amb què es troben el treballadors estrangers a Catalunya,especialment els de convivència (2,3,4). Concretament insisteix sobre quins són elsproblemes reals, la qual cosa pressuposa que alguns d’aquests problemes no són realssinó projeccions de l’imaginari col·lectiu, problemes inventats per excloure aquellsgrups o col·lectius que generen temença. L’efecte cognitiu d’aquesta precisió ésimportant, atès que ens fa prendre consciència que sovint, en temes com laimmigració, la nostra visió de la situació té poc a veure amb la realitat.Capítol 3 1843.3.8.3. El tema problemes /problemàtica a les micropreguntes d’ERCMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) quins problemes lii poden haver en lesdistintes ètnies que conviuen(1) Entre les distintes ètnies que conviuen hipoden haver problemes./ Interessa saberquins.(2) si entre les distintes ètnies havien tingutalguns problemes.(2) Pot ser que entre les distintes ètnies hagintingut problemes.(3) si el problema de les distintes àfriques hatingut o té —vostè semblava que en unmoment determinat ho insinuava—.... quand’un determinat poble africà es troben totsjunts allò crea una unitat, una lliçó, diguem-ne, explicativa d’una determinada Àfrica,però Barcelona, per exemple, que és unaciutat on hi ha moltes àfriques, una micaquines són les dificultats més importants quevostès han trobat davant d’aquesta pluralitat.(3) El fet de trobar-se junts individus d’unmateix poble africà crea unitat. / A Barcelonahi ha moltes àfriques. / Aquesta pluralitatocasiona dificultats.Les micropreguntes del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana tematitzen elsproblemes que pot generar el fet diferencial entre les distintes ètnies entre sí (1,2) ientre les distintes ètnies i nosaltres (3). Aquesta focalització xoca amb l’esquema ques’espera trobar si es parteix del marc ideològic d’ERC. Per a aquest grup la pluralitatno hauria de ser mai un problema sinó tot el contrari. Cosa que ens fa pensar quel’interès per posar de manifest els grups ètnics que han tingut algun tipus deproblema rau, bàsicament, en el fet que es representen aquests grups —és a dir, elspobles— com a qualitativament diferents. I aquest lloc argumentatiu de la qualitatindueix a avaluacions que desemboquen en classificacions absolutamentnegativitzadores. Respondre aquestes micropreguntes comporta condemnar certsgrups a ser problemàtics i, per tant, difícilment integrables.3.3.9. La representació del tema TREBALL a les micropreguntesÉs interessant constatar que les micropreguntes específiques sobre el tema del treballnomés les formulen el Grup Parlamentari Socialista (8) i el Grup d’Iniciativa perLa selecció temàtica 185Catalunya (3). De fet, no és estrany, atès que el tret “treballador” (treballadorsestrangers) ha estat determinant en aquests dos grups a l’hora de denominar elsimmigrants i, per tant, a l’hora d’orientar la seva categorització. En aquest sentit,podríem dir que la selecció temàtica es mostra coherent amb la selecciódenominativa. Ambdós grups coincideixen també a qüestionar cognicions socialsfortament arrelades com pot ser la idea que els immigrants vénen a prendre la feinadels autòctons.3.3.9.1. El tema treball a les micropreguntes del PSCMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) per aclarir tots aquests dubtes i tal és bosaber exactament en quines ocupacions i enquins treballs s’ocupen aquests treballadorsestrangers.(2) quina postura tenen els sindicats, tant eld’UGT, com el de Comissions Obreres,davant d’aquesta problemàtica? (conciliarels conceptes de solidaritat amb els conceptes—o la realitat— d’una oferta insuficient detreball)(3) saber Testabilitat, o sigui, el graud'estabilitat d’aquests tipus de treballs.(4) ens interessaria saber els treballadorsimmigrants que estan aquí, a Barcelonaciutat, en quin tipus de treballsmajoritàriament desenvolupen la sevaactivitat.(5) conèixer en quins treballs són en els quees desenvolupen, freqüentment, elstreballadors estrangers, sobretot elsmagribins i tots els que vénen del TercerMón.(6) quins tipus de treballs són els més usuals,els que aquesta gent està ocupant. I quinaacceptació tenen també respecte als altrestreballadors de la zona que treballenconjuntament amb ells.(7) sobre els treballs i rams de la producció(1) Els treballadors estrangers s’ocupen enuns treballs concrets. / Conèixer quins sónaquests treballs pot aclarir dubtes.(2) Els sindicats, tant l’UGT com ComissionsObreres, tenen una postura davant laproblemàtica de conciliar valors com lasolidaritat i la oferta insuficient del mercat detreball.(3) Els treballs que ocupen els treballadorsestrangers pot ser que tinguin poca estabilitat.(4) Els treballadors immigrants, a Barcelonaciutat, desenvolupen majoritàriament la sevaactivitat en un determinat tipus de treballs.(5)Els treballadors estrangers, sobretot elsmagribins i els que vénen del Tercer Móns’ocupen en determinats treballs.(6) Aquesta gent s’ocupa en un tipus detreballs. / Pot ser que siguin o que no siguinacceptats pels altres treballadors de la zonaque treballen conjuntament amb ells.(7) Els treballadors estrangers s’ocupenCapítol 3 186MICROPREGUNTESen què s'ocupen majoritàriament elstreballadors estrangers i si existeixenestadístiques(8) quines són les gestions que vostès (les org.sindicals) fan per treure aquests treballadorsd’aquesta situació que els dóna una doblemarginalitat: a aquesta il·legalitat que abansvostès han apuntat que es dóna a la situacióespanyola, a la situació catalana, s’hi sumaaquesta il·legalitat molt concreta, que bensegur que es pot resoldre des d’aquí, del’economia submergida, del treball clandestí.PRESSUPOSICIONSmajoritàriament en uns determinats treballs irams de la producció. / Es possible queexisteixin estadístiques.(8) Molts treballadors estrangers viuen unasituació de doble marginalitat: una ocasionadaper la situació d’il·legalitat que genera elmarc jurídic espanyol i l’altra per la situacióque genera el treball clandestí. / Pot ser queles org. sindicals facin gestions per treure elstreballadors estrangers d’aquesta situació dedoble marginalitat.La preocupació bàsica del Grup Parlamentari Socialista, en relació al tema deltreball, és saber quines són les feines que solen realitzar els treballadors estrangers.Aquest subtema es repeteix reiteradament en gairebé totes les preguntes (1,4,5,6,7),tot i que també es mostra interessat per quina és l’actitud dels sindicats respecte deles distintes situacions en què es troben aquests treballadors (2,8). L’interès que posade manifest el PSC (8 preguntes) pel tema del treball palesa la relació directa queestableix entre immigració i treball: els immigrants són bàsicament treballadors.3.3.9.2. El tema treball a les micropreguntes d’ICMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) si el tipus de tasques que fan les personesimmigrades acostumen a ser tasques que lagent de Manlleu no volfer i si això, en aquestmoment de crisi econòmica, que ja s ’hainiciatfa ben bé un temps, si han vist que aixòha tingut alguna modificació.(1) Pot ser que el tipus de tasques que fan lespersones immigrades acostumin a ser tasquesque la gent de Manlleu no vol fer. / Estem enun moment de crisi econòmica. / En unmoment com aquest, es possible que aquestasituació s’hagi modificat.(2) Quan vostès parlaven de la competitivitatque hi pot haver entre persones que vénen defora, persones que són del país, jo li voldriapreguntar si el tipus de feina que fan és untipus de feina que la gent del país no vol fer,si això també és un exemple que es dóna a(2) Pot ser que el tipus de feina que fan elsimmigrants sigui un tipus de feina que la gentdel país no vol fer. / Això es dóna en moltsllocs de Catalunya./ Pot ser que també es donia Santa Coloma.La selecció temàtica 187MICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONSSanta Coloma, i que sí que es dóna en moltsaltres llocs de Catalunya que ja hem anatpreguntant en aquesta Comissió.(3) M’ha sorprès el fet que digués que hihavia persones estrangeres que, d’algunamanera, ja tenien capacitat per generarpròpies empreses i propis sistemes de treballsocial. Jo no coneixia aquesta experiència enaltres llocs, per tant, només una miqueta mésd'informació, si us plau, en relació amb això,i si són gent que porten molt temps aquí,etcètera.(3) Es demana més informació sobre uncomentari del compareixent. / Elcompareixent ha comentat que hi haviapersones estrangeres que ja tenien capacitatper generar empreses pròpies i sistemes detreball social propis.Pel que fa al tema del treball, el focus d’atenció del Grup Parlamentari d'Iniciativaper Catalunya es dirigeix principalment a sol·licitar informació sobre si elstreballadors immigrants fan les feines que els treballadors autòctons no volen fer(1,2) i sobre un comentari del compareixent que resulta un poc insòlit: el fet que ja hihagi persones estrangeres que tenen la capacitat de generar les seves pròpiesempreses. Presentar la situació laboral des d’aquesta perspectiva és una manera dedesnegativitzar la imatge de l’immigrant. Es a dir, com ja sol ser habitual en aquestgrup, la formulació de les micropreguntes s’aprofita per qüestionar o contrarestardeterminats llocs comuns que solen vehicular representacions negatives de laimmigració.3.3.10. La representació del tema IL·LEGALS / IRREGULARS /CLANDESTINS a les micropreguntesCom que en aquest capítol només ens interessem pel tractament que es dóna alsdiferents temes que han esdevingut objecte de les micropreguntes dels diferents grupsparlamentaris, no entrarem a analitzar les distintes representacions que vehiculen lesdenominacions que es dóna als immigrants que no tenen regularitzada la sevasituació. Aquesta anàlisi forma part del capítol següent.Capítol 3 1883.3.10.1. El tema il·legals /irregulars /clandestins a les micropreguntes deCIUMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) a quanta gent afecta aquest problemad’immigrants clandestins? I, després, comestan distribuïts, si es pot saber, una mica.(1) Hi ha un problema d’immigrantsclandestins. / Aquest problema afecta a unnombre determinat de gent. / Els immigrantsclandestins tenen una determinada distribucióterritorial.(2) valdria la pena, potser, que d’aqueststemes (la situació d’il·legalitat) també ensdignéssiu la vostra opinió, sisplau.(2) Es demana opinió sobre la situaciód’il·legalitat.Sobre aquest tema, CIU, tot i ser un grup majoritari i poder formular un nombre moltmés alt de preguntes, només en formula dues. De la qual cosa es dedueix que no elconsidera un tema fonamental per representar-se la situació dels immigrants aquí, aCatalunya. Les dues preguntes que formula són, a més a més, les esperables.Bàsicament s’interessa per saber quin és el nombre de clandestins i quina és la sevadistribució geogràfica.3.3.10.2. El tema il·legals / irregulars / clandestins a les micropreguntes delPSCMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) o crec que seria bastant interessantconèixer, en aquest moment, si hi hanestimacions fetes del nombre d’irregulars —naturalment és una estimació aproximada—,d’aquest nombre de treballadors irregularsque en aquest moment encara hipot haver.(1) Es possible que hi hagi estimacionsaproximades del nombre de treballadorsirregulars que hi pot haver en aquest moment.La selecció temàtica 189El Grup Parlamentari Socialista, de la mateixa manera que el Grup Parlamentari deConvergència i Unió, no mostra gaire interès a formular preguntes específiques sobreel tema dels immigrants no regularitzats. De fet, tot i ser també un partit majoritarique disposa de diversos toms de pregunta, només en formula una. En el plantejamentdel tema coincideix, a més, amb Convergència: el que li interessa és saber quin és elnombre de treballadors irregulars. El que ens sembla destacable d’aquesta preguntaés justament aquesta designació de treballadors irregulars que s’utilitza en llocd’immigrants il·legals o clandestins. La seva funció és bàsicamentdesnegativitzadora.3.3.10.3. El tema il·legals /irregulars /clandestins a les micropreguntesd’ERCMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) Voldria insistir preguntant sobre el temade la gent que no ha resolt la seva situació.Per altra banda, abans he demanat si teniendades estadístiques, que em sembla que noens les han donat. En tot cas, si no les tenen,m'agradaria saber ho.(2) Alhora que vostès estan treballant ambgent que és per aprendre culturalment, totaaquesta inseguretat, com això es tradueix,diguem-ne, en incapacitat d’aprenentatge?(3) per una banda, si teniu dades peranalitzar estadísticament els casos de la gentque se'ls diu legalment que no poden..., osigui no aconsegueixen tenir els seus papersen regla. I després, davant d’aquests casos,quines recomanacions els feu, com ainstitució?(4) només en una paraula o dues: la gravetatd’aquest immigrat invisible a la Catalunyadel benestar que tenim.(5) quan s’estabilitzen en algun lloc, sifinalment és perquè aconsegueixen legalitzarla situació o és que s'introdueixen en algun(1)Hi ha gent que no té resolta la sevasituació. / Es possible que es tinguin dadesestadístiques que no hagin estat facilitades alsmembres de la Comissió.(2) Molts dels immigrants són gent que volaprendre culturalment. / La inseguretat (quegenera la il·legalitat) es pot traduir enincapacitat d’aprenentatge (per ex., evital’assistència a cursos de formació d’adults).(3) Hi ha gent que no aconsegueix tenir elsseus papers en regla. / Pot ser que es tinguindades per analitzar estadísticament aquestscasos . / El CITE, com a institució, fa algunesrecomanació.(4) A la Catalunya del benestar que tenim, hiha l’immigrant invisible. / Aquesta situació ésgreu.(5) Els immigrants s’estabilitzen en algunlloc. / Això pot ser perquè finalment hanaconseguit legalitzar la seva situació o perquèCapítol 3 190MICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONStipus de situació absolutament clandestina. s’han introduït en una situació absolutamentclandestina.Contràriament als dos grups anteriors, ERC formula diverses preguntes sobre aquesttema. Concretament, cinc. I, a més, l’orientació temàtica de les preguntes divergeixforça dels grups anteriors. El Grup Parlamentari d'Esquerra mostra interès per comla situació d’il·legalitat afecta la vida d’aquestes persones. És a dir, posa de manifest,per exemple, que la gent que està en una situació de clandestinitat —i que, per tant,s’ha d’amagar— difícilment pot assistir a cursos de formació d’adults (2). Tambéposa de manifest la gravetat de la problemàtica dels clandestins i s’interessa pelsfactors que facilitarien l’estabilització d’aquests immigrants (1,3,4,5). En algunespreguntes, com en el cas de (5), s’hi observa un cert esperit de denúncia quan espresenten els factors de l’estabilització en forma de dilema irònic. Dilema que, pelconeixement que tots tenim de la situació actual de la immigració, només té unaresposta possible. Aquesta actitud irònica, que observem en distintes preguntes, seriauna estratègia argumentativa que s’orienta directament envers la interacció i pot tenir,per tant, efectes pragmàtics.3.3.10.4. El tema il·legals /irregulars /clandestins a les micropreguntes d’ICMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) de vez en cuando aparecen en la prensanoticias sobre posibles redes ilegales deinmigración filipina. £ Tienen ustedes noticiasde este tema? <;Saben si es cierto o no escierto?(2) De los ocho mil filipinos que usted hacomentado que había en estos momentos enBarcelona, £qué porcentaje creen que puedenser en estos momentos, des del punto de vistade la legislación, ilegales?(1) De tant en tant, surten a la premsa notíciessobre xarxes il·legals d’immigració filipina. /Pot ser que els representants de lesassociacions filipines en tinguin notícia. / Potser que sàpiguen si és cert o no.(2) A Barcelona hi ha en aquests momentsvuit mil filipins. / Des del punt de vista de lalegislació, un percentatge és il·legal.La selecció temàtica 191Les preguntes que formula el Grup Parlamentari d’IC sobre aquest tema es redueixena un col·lectiu determinat: els immigrants filipins. Concretament demana quin és elpercentatge d’il·legals que hi ha en aquest col·lectiu i si la informació que dóna lapremsa de les xarxes d’il·legals filipins són certes o no. Amb aquesta pregunta,Iniciativa està qüestionant la fiabilitat de les dades que ofereixen els mitjans decomunicació o, simplement, està posant a prova la veracitat de les dades delscompareixents? Les intervencions dels compareixents no són sempre un miralld’objectivitat.3.3.11. La representació del tema RACISME /XENOFÒBIA /REBUIG ales micropreguntesQuan es parla d’immigració, és previsible trobar el tema del racisme entre els mésrecurrents. En el nostre cas, però, apareix en el darrer lloc dels temes més preguntats.I, a més, només ha estat seleccionat per tres grups: CIU (4 p.), PSC (5 p.) i IC (1 p.).No obstant això, no vol dir que aquesta Comissió no s’hagi interessat per aquesttema, sinó que en lloc de tractar-lo directament, ho ha fet a través d’altres temes.Perquè, com diu S. Bonnafous (1989), el racisme sovint s’observa en actituds,polítiques i anàlisis que es desprenen de temes com l’escola, l’habitatge, el treball,etc. Contràriament al que succeeix amb l’antiracisme, que comporta necessàriamentuna acció o una argumentació explícitament orientada envers la denúncia de fets‘racistes’3.3.11.1. El tema racisme/xenofòbia /rebuig a les micropreguntes de CIUMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) Heu dit que som el nord del sud, en unmoment donat. Heu parlat d’un 2%, més omenys, d’immigrats a 1’Estat espanyol, iparlàveu de xifres entre el 6 i el 7% a França,(1) Pot ser que els sentiments racistes oxenòfobs que s’observen en els diferentspaïsos europeus estiguin en relació amb elpercentatge d’immigrants que tenen.Capítol 3 192MICROPREGUNTESAlemanya. Considereu que hi ha diferènciesacusades, específiques i singulars, en elsentiment de rebuig racista o xenòfob entre lagent d’aquests països europeus, d’un lloc al’altre?(2) si a Rubí hi ha casos d'aquestes actitudsde rebuig, actituds racistes, i si vostèspodrien diferenciar si és una actitud generalo si està especificada —diguem-ne— ambrubinencs de classe treballadora (...) que veul’immigrant (...) com un competidor en elmercat de treball.(3) el senyor alcalde ha dit que el rebuig,principalment, podia produir-se, si és que esprodueix, per causes econòmiques més aviat.Pregunto: han detectat alguna vegada altrescauses també, per exemple, de religió, dellengua....de conductes presumptamentdelictives?(4) s ’han trobat amb casos de rebuig o tambéde solidaritat dels catalans envers elstreballadors immigrats?PRESSUPOSICIONS(2) Pot ser que a Rubí hi hagi casos d’actitudsracistes. / Pot ser que aquesta sigui unaactitud general o que es doni específicamententre la classe treballadora. / La classetreballadora veu Pimmigrant com uncompetidor en el mercat de treball.(3) Pot ser que les actituds de rebuig, a més amés de produir-se per causes econòmiques, esprodueixin per causes religioses, lingüístiquesi per actituds presumptament delictives.(4)Pot ser que s’hagin trobat amb casos derebuig dels catalans envers els treballadorsimmigrants. / Pot ser que s’hagin trobat ambcasos de solidaritat dels catalans envers elstreballadors immigrants.Les micropreguntes del Grup Parlamentari de Convergència i Unió se centren,bàsicament, en dos subtemes: en si hi ha actituds racistes entre els catalans i enquines són les possibles causes d’aquestes actituds. Pel que fa al primer subtemaobservem que, per exemple, a (2) es pressuposa que sí que hi ha actituds racistes, sino, no es podria formular la segona part de la pregunta. Però, curiosament, aquestesactituds racistes no s’atribueixen a tota la societat en general, sinó que es donen coma més probables entre la classe treballadora. Aquesta atribució específica d’actitudsxenòfobes a la classe treballadora no es basa en una anàlisi empírica, sinó que ésl’expressió d’una opinió col·lectiva de la qual el representant parlamentari es fa ressò.I són, precisament, aquest tipus de representacions les que van configurantPimaginari col·lectiu i, en conseqüència, les actituds i accions dels grups socials.També és interessant observar que a (4) es demana per les actituds racistes delscatalans; però, com que es planteja com una actitud general dels catalans, la preguntaLa selecció temàtica 193no acaba aquí. Cal contrarestar-la amb una contrapregunta sobre les actituds desolidaritat. La imatge negativa dels catalans que es podia desprendre de la resposta ala primera part de la pregunta es veurà així neutralitzada per la resposta que generaràla segona part. A CIU és habitual aquesta tendència a protegir, a no malmetre, laimatge dels catalans com a col·lectiu genèric i indiscriminat; altrament dit, éshabitual la tendència a l’autorepresentació positiva.Pel que fa al segon subtema, a les causes de la xenofòbia, observem que la causaeconòmica es presenta com a indiscutible (3), però també se’n presenten algunes coma probables: el percentatge d’immigrants que té un país (1), la religió, la llengua i lesactituds presumptament delictives (3). Esmentar com a causa de racisme les actitudspresumptament delictives dels immigrants és donar per suposat que es tracta d’un tretdiferencial d’aquest col·lectiu, igual que ho és la llengua i la religió. És, per tant,caracteritzar-lo negativament i és contribuir a reproduir i a reforçar determinatsprejudicis xenòfobs.3.3.11.2. El tema racisme /xenofòbia /rebuig a les micropreguntes del PSCMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) quina és la problemàtica entre elsdiferents habitants que viuen a la ciutat deBarcelona, i a Ciutat Vella en particular, sis ’han detectat actituds de rebuig molt clares(2) vostè sap —i abans s'hi ha referit— queen aquest moment es proposa que les actitudsracistes siguin un agreujant en un delictedeterminat, però, en canvi, no es parla detipificar les reaccions d’actitud racista comun delicte, i aquest diputat estaria d’acordque es tipifiqués d’aquesta manera perquècrec o creu, em sembla, el meu Grup, queaixò seria necessari, i li pregunto quina és,des d'aquest punt de vista, la seva concepciód’aquest, i la seva opinió.(3) voldríem saber si a les comarques(1) Hi ha una problemàtica entre els diferentshabitants de la ciutat de Barcelona,particularment a Ciutat Vella. / Pot ser ques’hi hagin detectat actituds de rebuig moltclares.(2) El representant parlamentari proposa quees tipifiquin les reaccions d’actitud racistacom un delicte. / Es demana opinió sobreaquesta proposta.(3)Pot ser que a les comarques gironines hiCapítol 3 194MICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONSgironines hi ha hagut concentracions quesobrepassessin aquests marges, aquest 10 oaquest 15% i, aleshores, si en virtut d’aixòs’han produït o s’han detectat alguns casosde rebuig entre la població autòctona enversaquestes poblacions immigrades. I si s’hanproduït, doncs, aleshores, quines han estat,aparentment, les causes que han originataquesta actitud de rebuig.(4) sobre el grau d’acolliment que la societatde Santa Coloma té respecte a aquestscol·lectius esti-angers, (...), si a partird’aquesta crisi econòmica s’han detectatllavors alguns fenòmens o algunes actituds derebuig envers ells.(5) Y luego si ustedes han observado en lapoblación de Cataluna algún sentimiento derechazo hacia ustedes en virtud de ladiferencia cultural o de la diferencia ètnicaquepueda haber.hagi hagut concentracions que sobrepassessinel marge del 10 o del 15% d’immigrants. / Potser que en virtut d’això s’hagin detectat casosde rebuig envers la població immigrada./ Enel cas que s’hagin produït, hi ha unes causesque han originat aquesta actitud de rebuig.(4) La societat de Santa Coloma dóna un certgrau d’acollida als col·lectius estrangers. /S’està vivint un període de crisi econòmica. /Pot ser que a partir d’aquesta crisi s’hagindetectat actituds de rebuig envers aquestscol·lectius.(5) Pot ser que entre la població de Catalunyahagin observat (els representants del col·lectiufilipí) un sentiment de refús per raó de ladiferència cultural o ètnica.El Grup Parlamentari Socialista coincideix amb el de Convergència i Unió en elplantejament d’aquest tema. És a dir, el que fonamentalment li interessa és si hi haactituds xenòfobes i quines en poden ser les causes. A (1) es pressuposa que existeixuna problemàtica entre els diferents habitants de la ciutat de Barcelona, iparticularment a Ciutat Vella, raó per la qual es demana si en aquest districte s’handetectat actituds de rebuig. El tractament lingüístic que es dóna a aquest tema (quinaés la problemàtica entre els diferents habitants que viuen a la ciutat de Barcelona)reflecteix el propòsit d’adoptar una perspectiva general que no incrimini grupsconcrets; tot i que, a la segona part de la pregunta, sembla que les actituds de rebuigs’hagin de concentrar en el barri de Ciutat Vella. Quant a les causes que s’esmentencom a possibles inductores d’actituds racistes, hi ha la crisi econòmica (que potimplicar indirectament la classe treballadora) (4), les diferències culturals o ètniques(5) i el percentatge d’immigrants que es concentren en una zona (3). Causes quecoincideixen amb les que havia presentat el grup de Convergència. El tret, potser,més singular que presenta el grup Socialista en el plantejament d’aquest tema és elseu posicionament ideològic davant les actituds racistes. Concretament, expressa queLa selecció temàtica 195seria convenient que les actituds racistes es tipifiquessin com un delicte (2) i demanaal compareixent que es pronunciï sobre aquesta opinió.3.3.11.3. El tema racisme /xenofòbia / rebuig a les micropreguntes d’ICMICROPREGUNTES PRESSUPOSICIONS(1) A mi m'ha interessat molt una expressióque ha dit l’alcalde de Viladecans, quan deiaque el rebuig és més al pobre que no pas a lapersona que ve d’una altra cultura i, en totcas, m'agradaria molt que això ho comentésuna mica més,..(1) Es demana que es comenti una mica mésuna expressió del compareixent (l’alcalde deViladecans) sobre el fet que el rebuig sol sermés al pobre que no pas a la persona que ved’una altra cultura.La micropregunta que formula El Grup Parlamentari d''Iniciativa per Catalunyasobre aquest tema no té com a objectiu sol·licitar una informació, sinó unaargumentació. L’estratègia consisteix a focalitzar una expressió del compareixent queel parlamentari comparteix i a demanar-li que en faci un comentari. La funciód’aquesta estratègia és que el compareixent aporti arguments en la línia ideològicaque interessa al grup parlamentari. En aquest cas concret, l’argumentació (o elcomentari) que se sol·licita respon al propòsit de fer evident que, en general, lescauses del rebuig no solen ser per motius de cultura, sinó de condició social.Sol·licitant aquest comentari de l’alcalde de Viladecans, IC posa de manifest que elsseus plantejaments són plantejaments a bastament consensuats.3.4. Les preferències temàtiques dels diferents grupsparlamentarisFins aquí hem analitzat el tractament que els diferents grups parlamentaris han donatals temes sobre els qual s’ha formulat un índex més alt de micropreguntes. Hemparlat, per tant, de la recurrència temàtica general i no hem tingut en compte laCapítol 3 196recurrència particular de cada grup. No obstant això, abans de cloure el capítol,volem presentar, encara que sigui esquemàticament, quines han estat les preferènciestemàtiques de cadascun dels grups parlamentaris representats en aquesta Comissió.A la taula que presentem a continuació mostrem quins han estat els temes que hanseleccionat els diferents grups a l’hora de formular les micropreguntes, quantesmicropreguntes han formulat de cada tema i el percentatge que aquestesmicropreguntes representa en relació al nombre total de preguntes que, sobrecadascun d’aquests temes, s’han formulat al llarg de les sessions de la comissió. Nos’ha ponderat el fet que el nombre de preguntes que cada grup té dret a formular estàen relació amb la representativitat que tenen els diferents grups la cambra. Raó per laqual, aquestes xifres s’hauran d’interpretar en relació a les dades que es presenten al’apartat: 2.3.2.. També indiquem, amb un ombrejat, els temes que han estat objected’interès d’un sol grup i que no coincideixen amb els temes que més han interessat ala resta.Grup Temes més recurrents Nombre %parlam. micropreguntes• integració 15 12,93 %• sanitat 6 5,17%CIU • ensenyament /escoles 5 4,31 %• contingents 5 4,31 %• activitats de les organitzacions 5 4,31 %• integració 11 9,01 %• sanitat 10 8,19%PSC • ensenyament / escoles 9 7,37 %• treball 8 6,55 %• integració 6 10,52%ERC • sanitat 6 10,52 %• il·legals / irregulars / clandestins 5 8,77 %• col·laboració entre adm. i organit. 4 10%IC • habitatge 3 7,5 %• treball 3 7,5 %• ajuts 5 27,77 %PP • col·laboració entre adm. i organit. 3 16,66%• contingents 3 16,66 %En general, els interessos dels grups solen coincidir bastant, però també hi ha temessobre els quals un grup pregunta reiteradament i als quals, en canvi, els altres prestenLa selecció temàtica 197poca atenció. Aquests casos, els que interessen de manera particular a un grupdeterminat, són els que volem comentar aquí.El primer que ens crida l’atenció és el tema dels ajuts, que sembla interessarespecialment al PP, atès que les 5 micropreguntes que formula representen un 27,77% de les micropreguntes totals del grup. Pel que fa a la presentació del tema,observem que el Grup Parlamentari Popular el presenta des de perspectives forçadistintes. D’una banda, proposa ajudar els països d’origen per tal d’evitar que la gentes vegi en la necessitat d’immigrar (51/2) i, de l’altra, demana si el Centred’Acolliment d’Afficans de Sant Pau de Mataró ha rebut ajuda econòmica delconsolat de Gàmbia, (169/1), cosa que no deixa de ser paradoxal. ^Es tracta, per tant,d’ajudar els països d’origen o que els països d’origen ajudin a finançar els centresd’acollida? En una altra pregunta (216/1) es demana que s’explicitin quins han estatels ajuts que s’han donat: a quines persones, quines quantitats, en quines condicions,etc. Per què es necessita aquest control? <^Es desconfia de les organitzacions quegestionen els ajuts? ^Es vol posar de manifest que els col·lectius d’immigrants rebendiferents tipus d’ajuts i, en conseqüència, que no estan desatesos? El que semblaevident és que el PP entén els ajuts sempre des d’un punt de vista econòmic i que encap moment no es planteja que aquests ajuts puguin ser insuficients.Un segon tema, que no s’ha comentat anteriorment i que apareix entre els temespreferents de CIU, és el de les activitats de les organitzacions. Concretament, esdemana quina és la feina que fa Caritas fora de l’àrea metropolitana de Barcelona(51/4), com funcionen les organitzacions AMIC i CITE (de qui depenen, qui lesintegra, quins resultats obtenen, quins són els seus àmbits territorials d’actuació, etc.)(62/5), quin és el procediment de treball i quina la finalitat de la Fundació PaulinoTorras (163/1), i, finalment, quines són les actuacions de Justícia i Pau (182/1). Ambaquestes micropreguntes, el Grup Parlamentari de Convergència i Unió fa laimpressió de voler fiscalitzar les activitats de les organitzacions que actuen enl’àmbit de la immigració. L’objectiu és exercir un control sobre qui actua en aquestàmbit i com o és, senzillament, formular algun tipus de pregunta quan no es té res perpreguntar?Capítol 3 198Finalment, el tercer tema que encara no ha estat comentat i que sembla que interessaforça al Grup Parlamentari ú.’Iniciativa per Catalunya és el de Yhabitatge. Per a IC,el dret a l’habitatge és un dret que tenen totes les persones i, per tant, demana què espodria fer, tant des del govern central com des del govern de la Generalitat, perquèels immigrants puguin accedir-hi (51/1). També sol·licita informació alsrepresentants de l’Ajuntament de Santa Coloma sobre si s’han trobat amb el“problema” de l’habitatge i si l’han abordat en la mateixa direcció que altresajuntaments; és a dir, fent d’intermediaris entre les immobiliàries i les personesestrangeres (81/3). La formulació d’aquestes micropreguntes posa de manifest que elgrup d’Iniciativa pren posició, pel que fa al tema de l’habitatge, per una actitudintervencionista de les administracions.3.5. La representació de la immigració a través de lespressuposicions que vehiculen les micropreguntesTal i com esmentàvem en iniciar aquest capítol, les pressuposicions, que sónafirmacions que s’amaguen sota distintes formes enunciatives (assercions,interrogacions, dubtes, etc.), tenen una rellevància especial des del punt de vistacognitiu perquè es presenten com a veritats inqüestionables. A més, se solen basar enconeixements i creences socialment o grupalment compartides; és a dir, solen formarpart dels esquemes cognitius que comparteixen els interactants. En aquest apartatseleccionarem les pressuposicions que mostren més clarament la representació queels diferents grups parlamentaris presents a la Comissió tenen de la immigració.Algunes de les formes de les pressuposicions que presentem poden serdesconcertants, atès que es formulen mitjançant estructures hipotètiques (pot serque...) que semblen anul·lar el valor de la pressuposició. No obstant això, volemobservar que aquest matís pressuposicional és important i que cal marcar-lo.Comparem, per exemple, les pressuposicions que generen aquestes dues preguntes:(i) Quins problemes té el col·lectiu sud-americà?La selecció temàtica 199(ii) M’agradaria saber si el col·lectiu sud-americà té problemes?La pressuposició que es desprèn de (i) és: “el col·lectiu sudamericà té problemes”,però la pressuposició que es desprèn de (ii) no ho és pas. En aquest segon cas (ii), lapressuposició és: “pot ser que el col·lectiu sudamericà tingui problemes”. Ésinteressant observar que aquestes estructures pressuposicionals hipotètiques sónespecialment recurrents a les preguntes de CIU.Pressuposicions que posen de manifest la representació de la “immigració ” queemergeix de les preguntes dels diferents grups parlamentarisCIU El col·lectiu immigrant és un col·lectiu maltractat. / Hi ha unes actuacions concretes que espoden fer perquè la dona immigrada pugui pujar graons.CIU El nombre de treballadors immigrants que han de poder estar a Catalunya és limitat. / ElGovem de la Generalitat ha d’intervenir en la definició d’aquest nombre.CIU Els drets fonamentals de la persona aquí ja els tenim conquerits. / Quan un col·lectiu creix,els seus membres retornen als seus orígens i a la seva cultura en coses que afecten els dretsfonamentals. / Les dones (immigrades) han de filtrar-ho tot a través dels seus marits. / Algús’ha de posar de ferm en això, perquè es tracta de drets fonamentals.CIU Entre la població immigrant hi ha incidència de tuberculosi i de malalties de transmissiósexual. / El percentatge d’aquestes malalties entre els immigrants pot suposar un problema desalut pública.CIU Hi ha el tòpic que diu que el col·lectiu negre s’integra millor que els altres col·lectius.CIU Hi ha immigrants en situació il·legal. / S’ignora la resposta sanitària que se’ls hauria dedonar.CIU Hi ha immigrants en situació legal. / Hi ha una manera de donar una resposta efectiva ipositiva als seus problemes de salut.CIU Hi ha un problema d’immigrants clandestins.CIU La influència dels imams pot presentar problemes per a la integració dels immigrants.CIU Pot ser que a Rubí hi hagi casos d’actituds racistes. / pot ser que aquesta sigui una actitudgeneral o que es doni específicament entre la classe treballadora. / La classe treballadora veul’immigrant com un competidor en el mercat de treball.CIU Pot ser que el col·lectiu sud-americà tingui o s’hi hagi detectat algun problema específic.CIU Pot ser que els immigrants no siguin sensibles a la cultura catalana i que no s’integrinprogressivament als nostres costums, a la llengua, a la manera de fer d’aquí.Capítol 3 200CIU Pot ser que els immigrants no tinguin informació (sobre els cursos d’adults) o que tinguindificultats per integrar-s’hi.CIU Pot ser que els immigrants nord-africans no estiguin disposats a integrar-se a la societatcatalana.CIU Pot ser que els sentiments racistes o xenòfobs que s’observen en els diferents països europeusestiguin en relació amb el percentatge d’immigrants que tenen.CIU Pot ser que les actituds de rebuig, a més a més de produir-se per causes econòmiques, esprodueixin per causes religioses, lingüistiques i per actituds presumptament delictives.CIU Que els imams intervinguin més directament en l’educació dels nens musulmans potcomportar un problema.PSC Des del Departament de Benestar Social es potencia un programa d’alfabetització amb què espretén involucrar tot un seguit de voluntaris. / El Servei Gironí té voluntaris / El ServeiGironí es dedica a la formació d’analfabets. / En aquest cas, els analfabets vénen de fora. /Interessa saber si, a aquest Servei, se li ha proposat col·laboració.PSC Al barri de Ciutat Vella de Barcelona, hi ha dues o tres escoles on hi ha fins i tot un 40, 45%de nens estrangers. / Això comporta dos perills. / El primer perill és que se’n vagin els nensde les persones autòctones a altres col·legis. / El segon perill és que a aquests col·legis s’hienviï mestres o pedagogs com una espècie de càstig.PSC Aquesta gent s’ocupa en un tipus de treballs. / Pot ser que siguin o que no siguin acceptatspels altres treballadors de la zona que treballen conjuntament amb ells.PSC Els diferents col·lectius de treballadors estrangers tenen graus d’integració i actitudsdiferents.PSC Els homes van a treballar i les dones es queden a casa.PSC Els magribins i els africans tenen malalties. / Pot ser que aquestes malalties siguin diferents osiguin comunes.PSC Els magribins i les seves famílies pot ser que tinguin, o que no tinguin, una certa disposiciód’integrar-se a la societat, la cultura i la llengua catalana. / Sobretot davant d’aquellsproblemes que sorgeixen enfrontant-se als drets de la societat acollidora.PSC Els treballadors estrangers es troben amb problemes aquí, a Catalunya.PSC Els treballadors estrangers tenen aquí una situació diferent.PSC Els treballadors estrangers, sobretot els magribins i els que vénen del Tercer Món s’ocupenen determinats treballs.PSC Els treballs que ocupen els treballadors estrangers pot ser que tinguin poca estabilitat.PSC Entre els filipins, pot ser que no hi hagi una voluntat de romandre entre nosaltresindefinidament, creant una família i sentint-se i sent catalans com tots.PSC Entre els fills dels treballadors estrangers, hi ha fracàs escolar.La selecció temàtica 201PSC Entre els magribins i els subsaharians es detecten problemes que poden ser un obstacle per ala integració. / Aquests problemes poden venir de part d’ells o dels catalans autòctons.PSC Entre els problemes que comporta la integració i convivència de les minories ètniques, delstreballadors estrangers, amb la població catalana n’hi ha uns que són importants, que sónproblemes reals.PSC Es dóna per suposat que els nens immigrants tenen problemes d’escolarització. / Pot ser quehi hagi algun col·legi concret que tingui una concentració de nens immigrants moltimportant. / Tots hauríem de saber si això ocasiona algun problema, tant des del punt de vistapedagògic com des del punt de vista de la convivència normal.PSC Hi ha una proposta d’atenció sanitària sobre els no legalitzats. / Els no legalitzats sónpersones que no tenen Seguretat Social. / Aquesta proposta facilitarà l’atenció.PSC L’atenció als treballadors immigrants suposa la universalització de l’atenció sanitària. / Aixòcomporta problemes addicionals.PSC La dona (magribina), a més a més de tenir dificultats per incorporar-se al treball, té dificultatsper realitzar les activitats que fa l’associació. / La dona (magribina) és un model de submissiódins del model familiar.PSC La dona (musulmana) està marginada.PSC La mutilació dels òrgans genitals de les nenes (les ablacions) xoquen amb el nostreordenament jurídic i xoquen amb els drets elementals de les persones, concretament de ladona.PSC La societat de Santa Coloma dóna un cert grau d’acollida als col·lectius estrangers. / S’estàvivint un període de crisi econòmica. / Pot ser que a partir d’aquesta crisi s’hagin detectatactituds de rebuig envers aquests col·lectius.PSC La vinguda de treballadors estrangers a Rubí ha tingut ressò. / L’Administració municipal hahagut d’afrontar alguns problemes.PSC Les compareixences anteriors han manifestat que, entre els immigrants, hi ha bastant detuberculosi.PSC Les dones musulmanes només es poden casar amb musulmans. / Aquest és un problema queserà molt difícil d’eradicar.PSC Les dones s’adapten amb molta més facilitat que els homes. / Interessa saber si es comença aproduir que les dones s’adapten tant que es comencen a separar perquè prefereixen viure dediferent manera i no supeditades a un pater familias que nega bastant les llibertats i els dretsde les dones.PSC Molts treballadors estrangers viuen una situació de doble marginalitat: una ocasionada per lasituació d’il·legalitat que genera el marc jurídic espanyol i l’altra per la situació que genera eltreball clandestí.PSC Pot ser que (els magribins) només pensin a tomar (al seu país) o pot ser que pensin en unaestabilitat per a ells i els seus fills.PSC Pot ser que a les comarques gironines hi hagi hagut concentracions que sobrepassessin elmarge del 10 o del 15% d’immigrants. / Pot ser que en virtut d’això s’hagin detectat casos deCapítol 3 202rebuig envers la població immigrada./ En el cas que s’hagin produït, hi ha unes causes quehan originat aquesta actitud de rebuig.PSC Pot ser que aquests col·lectius tinguin malalties específiques. / Pot ser que l’assistència alstreballadors estrangers que no tenen Seguretat Social estigui coberta d’alguna manera. /Alguns treballadors estrangers no tenen Seguretat Social perquè no tenen treball estable operquè estan en una situació irregular.PSC Pot ser que no s’estigui d’acord amb la fixació de contingents o de “cupos”.PSC Sembla ser que les nenes tenen bastants problemes per continuar estudiant a partir d’unacerta edat. / Aquests problemes són sobretot familiars.PSC Tots sabem que els fluxos d’immigració vénen del nord de l’Africa. / Ara en vindran de laUE.ERC A la Catalunya del benestar que tenim, hi ha l’immigrant invisible. / Aquesta situació és greu.ERC Al seu país practiquen la seva medicina i pot ser que aquí la continuïn practicant.ERC El fet de trobar-se junts individus d’un mateix poble africà crea unitat. / A Barcelona hi hamoltes àfriques. / Aquesta pluralitat ocasiona dificultats.ERC El país (Catalunya) ha de poder anar generant riquesa per poder acollir gent. / la gent quevingui ha d’estar ben acollida. / No es pot acollir gent en règim de quart terme o de cinquèterme o com a “tirats” de les feines que ningú no vol fer.ERC Els fills dels immigrants no se sap ben bé què són: catalans?, africans?, senegalesos, fills desenegalesos tota la vida?...ERC Els immigrants s’estabilitzen en algun lloc. / Això pot ser perquè finalment han aconseguitlegalitzar la seva situació o perquè s’han introduït en una situació absolutament clandestina.ERC Ells porten malalties cap aquí. / Ells no coneixen determinades malalties. / Ells agafenmalalties una vegada aquí.ERC Entre les distintes ètnies que conviuen hi poden haver problemes.ERC Hi ha gent que no aconsegueix tenir els seus papers en regla.ERC Hi ha gent que no té resolta la seva situació.ERC Hi ha immigrants nascuts a Catalunya. / No se sap quina és la seva situació.ERC Molts dels immigrants són gent que vol aprendre culturalment. / La inseguretat (que generala il·legalitat) es pot traduir en incapacitat d’aprenentatge (per ex., evita l’assistència a cursosde formació d’adults).ERC Pot ser que hi hagi algú altre que mani més que el metge en alguna malaltia.IC A Barcelona hi ha en aquests moments vuit mil filipins. / Des del punt de vista de lalegislació, un percentatge és il·legal.IC El rebuig sol ser més al pobre que no pas a la persona que ve d’una altra cultura.La selecció temàtica 203IC Hi ha una política de “cupos” que es deriva de la Llei d’estrangeria. / Es poden fermodificacions perquè els representants sindicals puguin intervenir en aquesta política.IC Les dones magribines s’ajuden les unes a les altres i això els fa més suportable la vivència acasa. / Pot ser que aquesta autoajuda funcioni també entre la població africana, o que nofuncioni.IC Les dones magribines tenen dificultats d’integració.IC Pot ser que el tipus de tasques que fan les persones immigrades acostumin a ser tasques quela gent de Manlleu no vol fer. / Estem en un moment de crisi econòmica. / En un momentcom aquest, es possible que aquesta situació s’hagi modificat.PP Els treballadors que es necessitaran a Catalunya a partir del 2010 poden ser de dues classes,que neixin aquí o que vinguin de fora. / No està clar que hagin de venir de fora.PP Hi ha d’haver una política de “quotes”.3.6. CONCLUSIONSLes conclusions que extraiem d’aquest capítol són de dos tipus: a) conclusions sobrel’operació discursivo-cognitiva de la selecció temàtica, i b) conclusions sobre lesrepresentacions que orienten els diferents grups parlamentaris a través dels temes.a) Conclusions sobre l'operació discursivo-cognitiva de la selecció temàtica• La selecció temàtica és una operació discursiva que té implicacions cognitivesfonamentals. Seleccionar un tema vol dir focalitzar un aspecte de la realitat endetriment d’uns altres; vol dir orientar la mirada vers allò que es considerasignificatiu; vol dir, en definitiva, construir un escenari per a la representació.• La informació temàtica, a les preguntes d’una CEP, s’introdueix bàsicament através de les micropreguntes. Tot i que aquestes preguntes són sovint nomésprotocolàries, el fet que es formulin té una importància decisiva per a lacontinuïtat de la interacció: són les tematitzacions a partir de les quals s’organitzal’intercanvi comunicatiu.Capítol 3 204• Les micropreguntes tenen una importància cabdal des del punt de vista cognitiu,perquè obliguen l’interlocutor a plantejar-se el tema des de la perspectiva que se liha presentat. Es a dir, les micropreguntes no només restringeixen la llibertat deparaula d’aquells que les han de respondre (Ducrot, 1983), sinó també la llibertatde representació.• Les pressuposicions que vehiculen les micropreguntes són fonamentals en laconstrucció de les representacions perquè es presenten com a veritatsinqüestionables. Mitjançant les pressuposicions el subjecte enunciador potintroduir afirmacions sense necessitat de justificar-les. Aquest fet les converteix enuna estratègia poderosa i subtil en la construcció de significats i, per consegüent,en una estratègia argumentativa.• El tema de les micropreguntes té també un valor taxèmic (Kerbrat-Orecchioni,1988: 190), atès que contribueix a determinar les relacions de ‘posició’ queocupen els interactants al llarg de l’intercanvi comunicatiu. Si un interlocutorintrodueix un tema que domina, té garantit, en principi, el control de la interacció.• Les reformulacions que els parlamentaris solen fer de les paraules delscompareixents tenen com a objectiu ‘reinstaurar’ el sentit de les paraules de l’altrei ocupar, d’aquesta manera, la posició dominant que es necessita per poder exerciralgun tipus de control sobre les representacions que interactivament esconstrueixen.b) Conclusions sobre les representacions que orienten els diferents grupsparlamentaris a través dels temes• La selecció i tractament que cada grup fa dels diferents temes posen de manifest elmarc ideològic des del qual es construeix la realitat de la immigració.Algunes de les representacions de la immigració que es desprenen de lesmicropreguntes que formulen els diferents grups parlamentaris són compartidesLa selecció temàtica 205per la major part dels grups. Dues de les més consensuades són: la de presentar elcol·lectiu magribí com un col·lectiu que, en determinades circumstàncies, norespecte els drets fonamentals de les persones (CIU i PSC i que sol ser mésreticent que els altres a la integració; i la de percebre els migrants com un grupque comporta problemes de salut pública (CIU, PSC i ERC).• El Grup Parlamentari de Convergència i Unió mostra una clara tendència apercebre la cultura des d’un punt de vista essencialista; és a dir, fonamentada entrets immutables que romanen a la base de la identitat col·lectiva. Aquesta visióhomogènia de la cultura fa que aquest grup —així com ERC— percebi laimmigració, sobretot la que presenta trets culturals més diferenciats, com un factorque pot posar en perill la nostra manera “essencial” de ser. Per aquesta raó laintegració {assimilació) esdevé un procés unidireccional que han de dur a termeels migrants. Si no s’integren, només ells en són responsables. També es potobservar que CIU fa una clara distinció entre els immigrants legals i els il·legals.Els primers, els considera perfectament homologables, en drets, a nosaltres; elssegons, es converteixen en un problema, fins i tot de salut pública. Quans’interessa per si existeixen estudis sobre la immigració, s’interessa per dades comla procedència dels migrants, la llengua i la religió; és a dir, per la “diferènciaproblemàtica”. En temes com el de la dona immigrada, s’observa que, més quepreguntar, l’objectiu del parlamentari sembla ser el de presentar el col·lectiumusulmà com a perpetuador de pràctiques culturals que atempten contra “els dretsfonamentals de la persona”. Aquesta dimonització de la cultura musulmanaapareix reiterativament. En general, el Grup Parlamentari de Convergènciamostra una tendència a l’autorepresentació positiva, tan de Vendogrup general, elscatalans, com de Vendogrup específic, Convergència com a partit de govern. Pertant, quan s’interessen per les actituds racistes que hi pot haver entre els catalans:o bé les circumscriuen a la classe treballadora (prejudici classista) oimmediatament esmenten les actituds solidàries (amb la qual cosa neutralitzenl’efecte negatiu que se’n pugui desprendre). I, quan parlen d’ensenyament,procuren presentar el ventall de cursos que organitza el Departamentd’Ensenyament per als immigrants.Capítol 3 206• El Grup Parlamentari Socialista entén que la integració depèn bàsicament de lesinfraestructures socials. Per tant, si es vol integrar els migrants, caldrà resoldreprèviament situacions conflictives com les que es produeixen a les escoles o al’assistència sanitària. De la integració social, tots en som responsables; no nomésels migrants. El PSC és conscient que la universalització de l’atenció sanitàriacomportarà problemes addicionals. Sobretot, després de seleccionar i reproduir elcomentari que els migrants són un col·lectiu que pateix malalties que es contagienfàcilment (tuberculosi i malalties de transmissió sexual). Tot i així, creu que eldret a la Seguretat Social és un dret del qual haurien de poder gaudir tots elstreballadors. Quan el Grup Socialista s’interessa per les actituds de la població,s’interessa tant per les de Yendogrup com per les de Yexogrup. És a dir, la sevamirada és generalment bidireccional. Sobre les actituds racistes, en concret, aquestgrup es mostra partidari de tipifícar-les com a delicte. Com es desprèn de ladenominació que el PSC dóna als migrants (treballadors estrangers), un delstemes que li interessen especialment és el tema del treball. Concretament,sol·licita informació sobre les feines que realitzen o poden realitzar en un futur,sobre quina és l’actitud de les organitzacions sindicals respecte a les distintessituacions en què es troben aquests treballadors estrangers, sobre la col·laboracióde les organitzacions sindicals amb les administracions, etc. Pel que fa a temescom el de la dona immigrada, la presenta com una víctima de la seva pròpiacultura i es mostra partidari d’una actitud combativa i de denúncia. Finalment,com a grup majoritari de l’oposició, representa el paper que li pertoca i criticacertes polítiques que ha aplicat el Govern de la Generalitat', com, per exemple,l’efecte discriminador del programa d’educació compensatòria o la concentracióde nens d’origen immigrant en determinades escoles. I, com a partit implicat en elGovern de VEstat s’abstén de formular crítiques a polítiques impulsades des deMadrid, com és el cas de la política de contingents.• El Grup d’Esquerra Republicana és un grup absolutament contradictori. Quan,per exemple, es planteja el tema de la integració a nivell abstracte, es mostrapartidari de la convivència tolerant entre cultures, com ho palesa la seva propostad'aprendre a viure la diferència en lloc de dedicar-nos a integrar. Ara bé, quan laLa selecció temàtica 207integració deixa de ser un debat teòric i passa a ser una qüestió de fets concrets,aleshores ERC construeix representacions de la immigració que consideremclarament xenòfobes. El tractament que dóna als migrants en el tema de la sanitatn’és una bona mostra. De fet, Esquerra Republicana defuig tractar temes quecomportin un posicionament social, com poden ser: ensenyament / escoles; donaimmigrada; treball o racisme / xenofòbia / rebuig; i prefereix dedicar-seqüestionar les polítiques de les administracions i a responsabilitzar el sostrecompetencial de tots els “mals” que afecten Catalunya. L’autorepresentaciópositiva del país, en general, i del seu grup, en particular, és una característicarecurrent.• El Grup d’Iniciativa per Catalunya, atesa la seva condició de grup minoritari, noformula gaires preguntes. No obstant això, les que formula són especialmentsignificatives perquè és l’únic grup que presenta un discurs alternatiu —és a dir,un contradiscurs— sobre la immigració. Així, en temes com el de la sanitat, nonomés no presenta els migrants com a agents de malalties, cosa que succeïa en elsaltres grups, sinó que els presenta com a víctimes de la situació que els ha tocatviure. I d’aquestes situacions tots en som responsables. O, per exemple, quantracta el tema de la dona immigrada no ho fa focalitzant la inferiorització idiscriminació a què la cultura musulmana la condemna, sinó focalitzant elsaspectes positius que aquesta situació cultural li han fet desenvolupar (ex. lasolidaritat entre dones). Un altre tret contradiscursiu es posa de manifest en el fetque IC no només no problematitza la immigració, sinó que expressa laconveniència de no fer-ho. D’entre els temes que selecciona, destaquem:ensenyament / escoles en el qual adreça una crítica implícita a l’Administració;treball en el qual insisteix que els treballadors estrangers —perquè aquesta és ladenominació que adopta per referir-se als migrants— fan la feina que elstreballadors autòctons no volen fer; contingents en el qual expressa la necessitatque les organitzacions sindicals intervinguin en aquestes polítiques; i racisme /xenofòbia / rebuig en el qual insisteix a demanar al compareixent que expliciti queles causes del rebuig solen ser més econòmiques que culturals.Capítol 3 208• El Grup Popular, com que és el més minoritari i, a més, no sembla interessar-ligaire el tema, formula poquíssimes preguntes i breus. El que sembla preocuparmés al PP són els ajuts que reben els migrants, com col·laboren lesadministracions i les organitzacions, i els contingents. Per a aquest grup el quecaldria fer amb la immigració és, tal com ho explicita en una de les sevespreguntes, evitar que es produeixi.Denominacions i designacions4. Denominacions i designacions 2114.1. La funció esquematitzadora del lèxic 2124.2. Denominació o designació? 2144.3. Obtenció i presentació de les dades 2154.4. La construcció lèxica de Vexogrup 2164.4.1. Variants denominatives de Vexogrup 2164.4.1.1. Variants denominatives ^immigració 2174.4.1.2. Variants denominatives de treballadors estrangers 2224.4.1.3. Contrastació gràfica 2234.4.1.4. Representacions semàntiques de les variants denominatives 2254.4.2. Variants designatives de Vexogrup 2294.4.2.1. Designacions homogeneïtzadores de Vexogrup 2304.4.2.1.1. El problema de la immigració 2304.4.2.1.2. La designació ells 2364.4.2.1.3. La designació persona / -es 2374.4.2.1.4. La designació gent 2384.4.2.1.5. La designació col·lectiu 2394.4.2.1.6. La designació població 2404.4.2.1.7. La designació ciutadans 2414.4.2.1.8. Altres designacions homogeneïtzadores 2414.4.2.2. Designacions heterogeneïtzadores de l’exogrup 2424.4.2.2.1. Els gentilicis 2424.4.2.2.2. L’adscripció religiosa 2454.4.2.23. L’adscripció ètnica 2454.4.2.2.4.L’adscripció jurídica 2464.5. La construcció lèxica de Vendogrup 2504.5.1.La forma pronominal nosaltres 2504.5.2. Les formes nominals 2524.5.2.1. Designacions que focalitzen els trets de l’espècie 2524.5.2.2. Designacions que focalitzen els trets socials 2544.5.23. Designacions que focalitzen els trets nacionals 2564.6. Conclusions 2584Denominacions i designacionsLe mot a donc une double fonction, il désigne et il oriente; ou plutót: en désignantles choses d’une certaine façon, le mot révèle l’orientation du discours. Loin d’ètreun simple “élément” du discours, le mot est ainsi Phologramme du discours. (CH.PLANTIN, 1996: 61)La relació que s’estableix entre les ‘paraules’ i les ‘coses’ és una relació mediatitzadapel subjecte enunciador que és qui, en definitiva, construeix la referència. No obstantaixò, aquesta mediatització no sempre es fa palesa en el discurs, sinó que sovint lesparaules s’usen com si no hi hagués una altra realitat possible que la que institueixuna determinada designació; però aquesta presentació pretesament objectiva del mónés tan sols una aparença, un joc enganyós que amaga el punt de vista que els parlantstenen en realitat de les coses.Triar una designació és, per tant, prendre partit; és adoptar un punt de vista idescartar-ne altres; és mostrar i mostrar-se a través de les paraules. En definitiva, triaruna designació és comprometre’s amb una determinada visió del món, perquè lesparaules no es limiten a reflectir la referència sinó que la construeixen, oreconstrueixen, en cada enunciació. Raó per la qual creiem que les operacionsdenominatives i designatives han de ser considerades operacions argumentatives i,per tant, tal com proposa P. Y. Raccah (1992: 8), la descripció de l’argumentaciós’ha d’estendre, necessàriament, al lèxic.Per consegüent, en aquest capítol ens proposem:• Presentar quines són les denominacions i designacions77 que solen utilitzarels diferents grups parlamentaris per referir-se als immigrants.77 A l’apartat 4.2 establim aquesta diferenciació.Capítol 4 212• Analitzar com aquestes denominacions i designacions intervenen en laconstrucció de les representacions socials.• Contrastar la construcció lèxica de Vexogrup amb la construcció lèxica deYendogrup.• Defensar que si designar és adoptar un punt de vista respecte al món, si ésintervenir en la construcció i transformació de l’imaginari social, aleshores‘designar’ és ‘argumentar’.4.1. La funció esquematitzadora del lèxicSi el lèxic no estableix una correspondència biunívoca amb al món, si tenim mésd’una expressió per designar un referent: el lèxic no és un mirall del món sinó unaconstrucció del món. Aquests processos de selecció que cadascú de nosaltres aplica aallò que explica d’estats o de moments del món fan que cada discurs no sigui res mésque una esquematització78, tant de visions personals com de totes les visions quecadascú podria aplicar a allò que aquell discurs designa però que en realitat noméspot evocar (Vignaux, 1991, 1993: 309).La noció d’esquema aplicada al lèxic respon a la idea que cada designació és unasimplificació del món. I, més concretament, una simplificació que focalitza uns tretsen detriment d’uns altres. Denominar, i designar, és seleccionar l’expressió quel’enunciador considera més adequada per induir una determinada representació. Ellèxic no és neutre, sinó que ens remet a “preconstruïts” culturals que intervenen en lacategorització que els parlants fan de la referència.Comprendre la realitat vol dir categoritzar objectes i persones. En lloc de tractarcada persona o cada objecte com una cosa única, se’ls sol considerar com un exempled’una categoria coneguda, ja sigui d’objectes o de persones. Tajfel (1981, 1984)mostra que el procés de categorització pot provocar distorsions semblants a les78 En paraules de J.B. Grize (1990: 37), Schématiser un aspect de la réalité, fictive ou non, est un actesémiotique: c 'est donner à voir.Denominacions i designacions 213distorsions que provoca la visió del món a través de clixés. Comenta, per exemple,que si els individus creuen que dos elements pertanyen a la mateixa categoria elsconsideren més semblants que si no els haguessin categoritzat. Per tant, el sol fet queexisteixi una etiqueta que serveixi per categoritzar les persones i per classificar-les endiferents grups (blanc / negre; home / dona; homosexual / heterosexual, etc.) potafectar la percepció dels individus classificats en aquests grups, de manera quel’observador sol exagerar la semblança entre els negres, les dones, els homosexuals,etc.Parlar, per exemple, de treballadors estrangers i no d’immigrants posa de manifestque la referència ha estat categoritzada de manera molt distinta, que es parteix de dosnivells de base diferents79. La primera forma esquematitza la referència des d’un puntde vista positiu, atès que la representació que vehicula treballadors estrangers estàsocialment valorada; i, en canvi, la segona forma, immigrants, l’esquematitza desd’un punt de vista força negatiu. En aquest sentit podem dir que seleccionar unaunitat lèxica és seleccionar l’esquema de pressuposicions, estereotips i emocions aquè sol anar associada.No obstant això, cal tenir present que l’esquematització que el lèxic imposa a lareferència es deu només en part a les representacions que els parlants tenimprèviament enregistrades; sovint és el discurs qui genera el seu propi marc associatiupromovent esquemes inèdits que poden tenir només una validesa ocasional(Charolles, 1990: 132). Amb això volem dir que la selecció lèxica no és una operacióque es realitza al marge del discurs, sinó que n’és una part constituent. Per tant,convé assenyalar que en el discurs concorren dos tipus d’esquematització: el queimposa el preconstruït lèxic i el que crea el propi discurs en una mena de relecturaconstant dels objectes del món i de les seves propietats. Dit d’una altra manera, eldiscurs ens permet la recategorització permanent del món.79 Segons E. Rosch, la denominació lèxica s’ajusta generalment al nivell de base: “on peut attendre àce que le nom le plus utile et donc le plus utilisépour un item soit le nom du niveau de base Citatper DIBOIS (1993: 38).Capítol 4 2144.2.Denominació o designació?Quan triem una unitat lèxica o un sintagma nominal per referir-nos a un objecte, quèestem fent: el designem o el denominem? Són la designació i la denominaciófenòmens distints o són variants d’un mateix fenomen? Si apel·lem a l’etimologia, i al’ús que es fa, en general, d’aquests termes, observem que denominar vol dir “donarnom” i designar vol dir “assenyalar”. Per tant, l’operació de designació seria unaoperació bàsicament referencialitzadora i la de denominació bàsicamentmetalingüística. Sense ànim d’entrar en una discussió terminològica que ensallunyaria de l’objectiu d’aquest capítol, creiem que pot ser aclaridor establir l’abastd’aquests termes i presentar com s’empraran en aquest treball.G. Kleiber (1984: 77-94) estableix una diferència entre denominació i designació queens ha semblat operativa i que, d’ara en endavant, adoptarem. Concretament, defineixla denominació com l’institution entre un objet et un signe d’une associationréférentielle durable. Cette association référentielle n’a pour but une désignationuniquement momentanée, transitoire et contingente de la chose, mais au contraire del ’établissement d ’une règle defixation référentielle qui permet l ’utilisation ultérieuredu nom pour Vobjet dénommé. Una altra característica de les denominacions és lacodificació prèvia: Elles présuppossent un codage antérieur à la premièreintroduction de la séquence (par périphrase définitionelle ou ostension).Contràriament, la relació de designació autoritza expressions que no han estatprèviament codificades i que no impliquen una estabilitat referencial.La denominació vehicula, per tant, una representació que ha estat elaboradaprèviament. Quan un grup social consensua una denominació està presentant la visióque, com a grup, té de la referència; és a dir, s’està posicionant ideològicament. Noobstant això, no hem d’oblidar que, com observa M. T. Cabré (1994: 38): la societatés complexa i els individus pertanyen simultàniament a grups molt diversos, demanera que difícilment es dóna un isomorfisme perfecte entre expressió lingüística igrup. Raó per la qual resulta difícil establir clares diferències entre denominació idesignació.Denominacions i designacions 215Una diferenciació operativa seria, tal vegada, la d'entendre les denominacions comels noms de base a través dels quals es vehiculen les representacions prototípiques —o, en aquest cas, potser seria mes adequat parlar de representacions estereotipades—que els diferents grups parlamentaris tenen de la immigració, i les designacions comles estratègies lingüístiques que posen de manifest categoritzacions més perifèriques isovint més específiques.En resum, en aquest treball, tendirem a parlar de denominació quan observem que lamanera com els parlamentaris es refereixen als migrants ha estat consensuadaexplícitament o implícita; i tendirem a parlar de designació per referir-nos al’operació lèxica que consisteix a seleccionar un nom o expressió nominal a través dela qual es fa explícita la construcció (i, en conseqüència, la categorització) d'unreferent.4.3. Obtenció i presentació de les dadesPer dur a terme les nostres anàlisis, primer hem fet un recompte automàtic del lèxic,després hem codificat les formes més recurrents que s’han utilitzat per denominar idesignar Yexogrup i Yendogrup i, finalment, hem analitzat el context (o cotext)d’aparició de les distintes denominacions i designacions. Per presentar les dades hemelaborat uns quadres on hi ha les freqüències que s’han obtingut per l’aplicació delprograma lexicomètric TACT i les que s’han obtingut per recompte manual.Aquestes darreres apareixen amb l’especificació cotextual recurrent i, quan éspertinent, s’indica entre parèntesi la possibilitat d’alternança.La interpretació d’aquestes dades s’ha de fer tenint en compte que en aquests quadresapareixen les freqüències absolutes. Això vol dir que, perquè el còmput siguisignificatiu, aquestes freqüències s’hauran de dividir pel nombre total d’unitatslèxiques que componen les preguntes de cada grup, atès que no tots els grups tenendret a formular-ne la mateixa quantitat. No obstant això, de determinades freqüènciesque considerem especialment significatives en donarem també el valor relatiu.Capítol 4 2164.4. La construcció lèxica de l’exogrupJosep Ramoneda, a la introducció a Vordre del discurs (1982: 18), comentant la tesidoctoral de M. Foucault —Folie et déraison. Històrie de la folie a l’àge classiquel’any (1961)— diu: Foucault ha descobert que el silenci del boig és més pertinentque la paraula de qui el tracta, que la nostra identitat es construeix a partir d’unasèrie d’exclusions i de prohibicions, que la follia és l’Exterior—amb tota Vaurèolaque això comporta— de nosaltres mateixos. D’entre les exclusions que contribueixena configurar la nostra identitat, nosaltres creiem que hi ha també la de V immigrant.No és l’immigrant també un altre Exterior? La nostra identitat es construeix sempreper oposició a allò que no som. Qui és, doncs, VAltre que anomenem immigrant?En aquest apartat analitzarem amb quines denominacions i designacions elsportaveus dels grups parlamentaris es refereixen als migrants i a la seva situació, enel sentit ampli de la paraula. Ara bé, abans de començar, volem observar que Conein(1997: 154), tot reprenent els estudis de Sacks (1979), observa que l’atribució depertinença o no pertinença a un grup social es pot fer des de perspectivesabsolutament distintes: des de la tercera persona (.x és classificat com...) o des de laprimera persona (x s’autoclassifica com...). Per tant, aquestes dues classificacions (oestabilitzacions dels objectes socials) poden produir importants variacionscategorials: una classificació social des de la tercera persona pot induir a categoritzarcom a “musulmana” una persona que s’autoclassifica com a “marroquina”. Aquestfet no és especialment significatiu quan es produeix en interaccions quotidianes enles quals la classificació és contextual i dinàmica; però sí que ho és quan laclassificació esdevé estàtica i, sobretot, quan és promoguda des d’instànciesinstitucionals. Quina legitimitat tenen les institucions per construir identitats?4.4.1. Variants denominatives de l’exogrupDes dels anys cinquanta fins ara, a Catalunya, el fenomen sociològic de laimmigració ha canviat força. Raó per la qual els lexemes immigració i immigrant hanpassat a designar una realitat molt distinta a la que designaven als anys seixanta.Denominacions i designacions 217L’immigrant ha passat de ser algú que venia d’una zona deprimida de l’EstatEspanyol a ser algú que ve d’un país del Tercer Món, que arriba generalment demanera il·legal, que és pobre i que, en la major part dels casos, té trets ètnicsdiferenciadors. Per tant, podríem dir que l’immigrant no és el representant d’un grupconcret sinó que és sempre VAltre (ell), aquell que no pot ser considerat un delsnostres.En aquest apartat analitzarem les formes lèxiques més estables i recurrents que elsdiferents grups parlamentaris han seleccionat per referir-se a aquest exogrup que sónels migrants. Dit d’una altra manera, en aquest apartat analitzarem les formesdenominatives i deixarem les designatives per a l’apartat següent.L’anàlisi de les freqüències lèxiques ens ha fet observar que els noms que es donen ala immigració s’organitzen a l’entorn de dues conceptualitzacions bàsiques: la que esposa de manifest a través del camp denominatiu d'immigració i la que es posa demanifest a través del camp denominatiu de treballadors estrangers. De fet, són lesdues denominacions que apareixen a l’hora de perfilar la temàtica de la comissiód’estudi: Comissió d’Estudi sobre la Situació a Catalunya de la Immigració deTreballadors Estrangers. La seva distribució la presentem tot seguit en forma detaules; però, d’entrada, convé assenyalar que, mentre CIU i ERC opten per lesdenominacions immigració i immigrants / immigrats, el PSC i IC ho fan pertreballadors estrangers / treballadors estrangers extracomunitaris.4.4.1.1. Variants denominatives d’immigracióFORMADENOMINATIVACIU ERC IC PP PSC TOTimmigració 21 16 8 6 10 61immigracions 2 0 0 0 3 5immigrada 5 1 2 0 3 11immigrades 0 0 3 0 2 5immigrant 1 4 0 2 2 9immigrants 30 4 7 0 36 77Capítol 4 218FORMADENOMINATIVACIU ERC IC PP PSC TOTimmigrat 1 4 0 0 1 6immigratori 0 0 0 0 2 2immigratoris 0 0 0 0 2 2immigrats 8 14 0 0 4 26i’emigració 0 1 0 0 0 1i’emigrant 0 0 0 0 1 1inmigración 1 0 1 0 0 2l’immigrant 2 1 0 1 5 9l’immigrat 2 3 0 0 1 6migració 0 0 2 0 0 2migracions 1 0 0 0 1 2migratori 0 1 0 0 0 1migratoris 0 2 1 0 1 4d’emigració 0 0 1 ' 0 0 1d'emigracions 0 0 1 0 0 1d’emigrants 0 1 0 0 0 1d’immigració 12 5 1 3 10 31d’immigrant 0 0 0 1 2 3d’immigrants 8 1 1 1 3 14d’immigrar 0 3 0 0 0 3d'immigrats 3 0 0 0 2 5emigrants 1 0 0 0 1 2emigrat 0 1 0 0 0 1Si es para atenció a la taula, es pot comprovar que la denominació immigracióapareix en dues caselles, en una sense la preposició de i en l’altra amb la preposició{els problemes d’immigració / consell d’immigració / polítiques d’immigració /jornades d’immigració / Pla Interdepartamental d’Immigració / etc.); la qual cosaposa de manifest que el programa que hem emprat no reconeix l’apostrofació i tractaaquestes unitats com una sola paraula. En conseqüència, per tal d’obtenir un resultatmés fidel a la realitat del text, s’hauran de sumar totes dues caselles. La suma dónacom a resultat: 33 vegades CIU, 21 ERC, 20 el PSC, 9 IC i 9 el PP. També convéDenominacions i designacions 219observar que, tot i que immigrants presenta una freqüència relativament altad’aparició a les preguntes del PSC i d’IC, l’anàlisi cotextual ens ha mostrat que solaparèixer com a adjectiu de treballadors (treballadors immigrants), és a dir, com unespecificador. En aquests casos ens trobem, doncs, amb una forma mixta queneutralitza, en part, la representació negativa que fa emergir la denominacióimmigrants.Ara bé una anàlisi acurada de les distintes ocurrències de la forma immigració ensmostra que, llevat d’alguns usos d’ERC i del PP, no apareix gairebé mai com a unitatlèxica central d’un argument fort de la frase, sinó que sol aparèixer complementantuna unitat que fa de nucli gramatical del SN i a la qual determina semànticament. Ditd’una altra manera la immigració sol aparèixer modalitzada pel nom al qualcomplementa. Observem-ne alguns exemples:(1) I és que al llarg de toies les compareixences que s’han anat fent en aquesta Comissiósempre ens hem centrat molt en laproblemàtica urbana de la immigració. (CIU)(2) ...jo entenc que la solució del problema de la immigració no està que aquí fem algunacosa, encara que s ’ha de fer, sinó que en el país d’origen es faci alguna cosa de forma queaquella gent no hagin de venir aquí,... (PP)(3)... per tal d’incidir directament en la problemàtica, en les distintes problemàtiques que esgeneren en el món de la immigració, a l’entorn del món de la immigració, particularment,per tal d’evitar el naixement o la perpetuació —segons els casos— d’aquells guetos demarginació i depobresa a quèfèiem referència abans. (ERC)(4) ... a nosaltres ens interessaria saber dos aspectes d’aquesta qüestió que considerem tancrucial: primer, quin és el grau d’acceptació que la societat de Manlleu té respecte d’aquestfenomen de la immigració en aquesta població; i a l'inrevés, quin és el grau d’integració il’actitud d’aquest seguit de col·lectius de treballadors estrangers que tenen respecte a lasocietat acollidora, en aquest cas, naturalment, la societat catalana i, en particular, lasocietat de Manlleu. (PSC)(5) Jo també voldria agrair, en nom del Grup d’Iniciativa, la seva presència i el treball quedurant molts anys vénen fent i que ara últimament veig que també s ’han dedicat al tema de laimmigració. (IC)A (1) i a (2) observem com la problemàtica urbana de la immigració i el problemade la immigració, que podríem considerar variants d’una mateixa representació, espresenten com a designacions d’una realitat consensuada que no cal qüestionar, comun fet social empíricament constatable, quan en realitat es tracta d’una apreciaciósubjectiva de l’enunciador, que en el discurs públic es fa extensiva a tot un grup o,Capítol 4 220fins i tot, a tota la societat. Estructuralment consisteix a convertir en nucli nominal dela designació allò que en realitat és un atribut, i en complement d’aquest nom el quede fet és l’agent; es tracta, en definitiva, d’introduir determinades pressuposicionssense que l’interlocutor en tingui consciència. Concretament, aquí, amb aquestesdesignacions s’està introduint les pressuposicions “la immigració és unaproblemàtica urbana“ i “la immigració és un problema11. La primera fa referència alconjunt de problemes que ocasiona la immigració a les ciutats; i, la segona,condemna la immigració a ser un problema. Aquesta estratègia és extraordinàriamentrendible en el discurs polític i en el dels mitjans de comunicació i té com a objectiupresentar opinions i impressions, personals o de grup, com a evidències indiscutibles.En el cas de l’exemple (3), observem que el fet de presentar la immigració sota ladesignació de el món de la immigració emfasitza la diferència entre ells i nosaltres,entre dos móns confrontats. Aquí la pressuposició que s’introdueix és ‘la immigracióés un món, un grup, diferent del nostre’ i vehicula, per tant, una representaciósegregacionista.L’exemple (4) és força interessant perquè introdueix una designació que revela lavoluntat de reorientar positivament la representació de la immigració. La immigracióés, aquí, caracteritzada com a fenomen', però, quina diferència hi ha entre parlar de laimmigració i parlar del fenomen de la immigració? Potser l’explicació no s’assoleixcontrastant aquestes dues designacions, sinó contrastant el problema de laimmigració i el fenomen de la immigració, atès que el més plausible és consideraraquesta segona designació com una forma de variació conceptual de la primera.Altrament dit, el fenomen de la immigració s’ha d’entendre com una estratègiadenominativa que té com a objectiu induir la inferència “ la immigració no és unproblema social, sinó un fenomen social ”. De fet, aquest és l’ús que en fa el grupparlamentari d’IC:jo crec que això podria ser una de les primeres conclusions a què arribés aquesta Comissiód’estudi, i és que aquí al Parlament quan parléssim de la immigració sempre parléssim de«fenomen» i no de «problema», perquè alfinal tots plegats si anem parlant de «problema»ajudarem que s'acabi convertint en un problema. (IC)Denominacions i designacions 221Finalment, a (5), observem que es tracta d’un cas comparable a (4). Parlar del temade la immigració és fer desaparèixer els actors socials, els immigrants, de ladenominació. La immigració passa així de ser una acció que duen a terme unespersones concretes a ser un tema, és a dir, una realitat abstracta.Feta aquesta digressió sobre algunes de les formes que adopten les denominacionsd'immigració, passarem a analitzar les variants bàsiques: immigració / immigrants /immigrats.Malgrat hàgim agrupat aquestes tres denominacions, convé observar que larepresentacions que vehiculen són, en alguns aspectes, diferents. Immigració, pel fetde contenir el tret [+ abstracte], comporta un tractament despersonalitzat i distant.Immigrants fa referència a un grup de persones concretes; tot i que el fet que s’utilitzigeneralment en plural indica que els migrants es perceben com un grup homogeni ino com a persones concretes amb situacions personals específiques, i distintes encada cas (Martín Rojo & Van Dijk, 1997). Finalment, immigrats, que seria la formamés lògica, atès que fa desaparèixer el tret [+ moviment] que conté la formaimmigrants i introdueix el tret de [+ grup assentat], només és utilitzada pel GrupParlamentari d’ERC. Tanmateix, l’ús d’immigrant, malgrat pugui semblarsemànticament paradoxal, adquireix coherència quan s’interpreta des del punt devista dels estereotips socials que vehicula. Perquè, com comenta M. Delgado (1998:42):“..l’immigrant no tan sols és considerat ell mateix brut, sinó que esdevé larepresentació de tot allò contaminant i perillós. Es per tot això que no sorprèn l’úsparadoxal d’un participi actiu o de present —immigrant-— per designar algú que noestà desplaçant-se sinó que ha esdevingut o esdevindrà sedentari, i al qual s’hauriad’aplicar un participi passat o passiu, immigrat. També això explica que l’immigrantpugui ser-ho “de segona o tercera generació”, ja que la “tara” dels pares s’ha heretati, a la manera d’una mena de pecat original, ha impregnat generacions posteriors.”Reforça aquesta paradoxa el fet que altres denominacions del mateix camp semàntic,com exiliat o refugiat, siguin formes del participi de passat.Convé, també, assenyalar que dintre d’aquest camp lèxic no apareix la formamigrants que han anat introduint els anglòfons, que seria la forma no marcada (i laCapítol 4 222políticament correcta) en relació a les d’immigrants i emigrants, que introdueixen laperspectiva que adopta el parlant. Triar la denominació emigrant vol dir focalitzar elpunt de vista de la partida, vol dir presentar la situació des de la perspectiva de lapersona que ha de deixar el propi país per mirar de guanyar-se la vida en un altre.Contràriament, triar la denominació immigrant vol dir focalitzar el punt de vista del’arribada, la qual cosa comporta, en la major part dels casos, que el migrant siguirepresentat com un intrús. Dit d’una altra manera, emigració i immigracióintrodueixen categoritzacions completament distintes de la referència, atès que, comdiu J. Portolés (1997: 138), els topos80 que convoquen aquestes dues denominacionssón força distints81.4.4.1.2. Variants denominatives de treballadors estrangersFORMA DENOMINATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTtreballadora (dona) 0 0 0 0 5 5treballadora estrangera 0 0 0 0 1 1treballadora o empleada de la llar 0 0 0 0 1 1treballadors (genèric) 2 0 0 0 14 16treballadors en situació clandestina 0 0 0 0 1 1treballadors estrangers 3 8 4 78 95treballadors estrangers extracomunitaris 0 1 8 0 0 9treballadors exteriors a l’Estat 1 0 0 0 0 180 J. Portolés utilitza topos, terme que prové de la retòrica clàssica, en el sentit que li han donat J.C.Anscombre i O. Ducrot en la seva teoria de l’argumentation dans la langue. Per a aquests autors elsignificat d’un enunciat, o d’una paraula, depèn precisament de la selecció d’unes continuacionsdiscursives i de la invalidació d’unes altres. És a dir, les paraules i els enunciats convoquen una sèriede topos que funcionen com a principis argumentatius que autoritzen determinades conclusions. J.Portolés (1997: 139), per explicar els diferents topos que convoquen les denominacions emigrant iimmigrant, proposa els exemples següents:a) Tiene las virtudes del emigrante (# inmigrante). Es trabajador, ahorradory honrado.b) Es un auténtico emigrante (# inmigrante). Tiene una voluntat de hierro.Per a Portolés aquests enunciats només són semànticament acceptables si se selecciona ladenominació emigrant. En el cas de seleccionar immigrant resulten semànticament anòmals. Per anosaltres, en canvi, la selecció d'immigrant en aquests enunciats només introdueix una anomaliasemàntica quan es refereix als immigrants del Tercer Món, però no quan es refereix a immigrantsd’altres zones de l’Estat Espanyol. A més a més, creiem que aquesta anomalia semàntica que presentaPortolés es pot explicar tant a partir de la teoria dels topos com a través de la semàntica del prototipque, en la nostra opinió, seria igualment adequada.81 Més informació sobre aquest tema de les denominacions la podeu trobar a: MARTÍN ROJO &VAN DIJK, 1997; BANON HERNÀNDEZ, 1996; VAN DIJK, 1991, 1993a, 1997b, 1997c.Denominacions i designacions 223FORMA DENOMINATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTtreballadors immigrants 2 7 0 0 13 22treballadors irregulars 0 0 0 0 1 1treballadors que vénen (de fora / aquí) 0 1 0 1 1 3treballadors temporers 0 0 0 0 1 1Pel que fa al camp denominatiu de treballadors estrangers, cal observar que sónformes que s’usen preferentment en les preguntes del Grup Socialista i del Grupd’Iniciativa. L’objectiu prioritari d’aquest ús és el de reorientar positivament larepresentació de la immigració', és a dir, el d’intervenir en la construcció, oreconstrucció, de l’imaginari social. Tot i així, potser tampoc s’hauria de descartar,com diu S. Bonnafous (1991), que es tracti d’una denominació carregada dereminiscències marxistes.4.4.1.3. Contrastació gràficaSi es contrasta la distribució dels camps denominatius que acabem de presentar,s’observa, com ja ha estat apuntat anteriorment, que els grups que se solen considerarideològicament de centre o de dretes (CIU i PP) tenen una clara preferència pel campdenominatiu d'immigració, mentre que els grups que se solen considerarideològicament d’esquerres (PSC i IC) prefereixen el de treballadors estrangers.Quant a ERC, que pel seu discurs resulta un grup difícil de classificar, s’observa unacerta preferència pel camp denominatiu immigració, tot i que introdueix la sevapròpia variant: immigrat.Per elaborar els gràfics que presentem a continuació, hem dividit les freqüènciesabsolutes de les denominacions que apareixen a les taules pel nombre total deparaules que conformen el total de les preguntes de cada grup, d’aquesta manera hemobtingut les freqüències relatives que apareixen en els gràfics.Capítol 4 224Camp denominatiu d'IMMIGRACIÓ4,1□ CIU■ PSC□ ERC□ IC■PP2,5Si observem aquests gràfics ens adonarem bàsicament de dues coses: que elsdiferents grups parlamentaris tenen preferències denominatives clares i que, tot iaquestes preferències, també usen les altres formes. De la qual cosa es dedueix queles denominacions no tenen una distribució complementària, sinó que s’ha de parlard’intersecció. Els discursos són sempre interdiscursos i no deixa de ser ingenu imaniqueista pensar que el discurs d’esquerres s’oposa al discurs de dretes. No és així,i sovint uns s’apropien, conscientment o inconscient, del discurs dels altres, ja siguiper aconseguir una legitimació social, ja sigui com a estratègia argumentativa o jasigui per la pròpia inèrcia del discurs públic-mediàtic.Denominacions i designacions 2254.4.1.4. Representacions semàntiques de les variants denominativesPer analitzar les representacions semàntiques que orienten els camps denominatiusque acabem de presentar, ens servirem de dos models, el de l’anàlisi componencial iel de la semàntica del prototip, i mostrarem com, en el cas del camp denominatiud'immigració, la representació social dominant només es pot explicar a partir de tretsprototípics, mentre que en el cas de treballadors estrangers és justament el prototipel que impedeix que aquesta denominació s’apliqui als treballadors que vénen depaïsos pobres; és a dir, als immigrants.a) Representació semàntica del camp denominatiu immigracióDes del punt de vista de l’anàlisi componencial, és a dir, des del punt de vista delsignificat que la llengua ens ofereix i que els parlants solem compartir, els tretsnecessaris i suficients82 que caracteritzen aquestes denominacions són:IMMIGRACIÓ83 IMMIGRANTS IMMIGRATS[+ deixar el propi país][+establir-se en un altre país][+col·lectiu ][+ deixar el propi país][+establir-se en un altre país][+acció no acabada][+col·lectiu d’individus][+ deixar el propi país][+establir-se en un altre país][+acció acabada][+col·lectiu d’individus]Certament aquesta anàlisi descriu en bona part el significat de les unitats lèxiques,però no explica les representacions reals que se’n fan els parlants. Per aquesta raó,per tal de descriure d’una manera més plausible els models mentals que ensconstruïm de la immigració, haurem d’apel·lar a la semàntica del prototip84.82 La caracterització del significat mitjançant trets necessaris i suficients segueix el model que vainiciar la semàntica estructural (LEECH, 1974).83 Aquí immigració s’ha descrit com a nom col·lectiu equivalent a ‘el conjunt dels immigrants’ i nocom a nom abstracte que expressa el resultat de l’acció d’immigrar.84 Com que no tenim constància que existeixi un model estandarditzat de descripció del prototip, hemoptat per mantenir la forma de l’anàlisi componencial.Capítol 4 226IMMIGRACIÓ / IMMIGRANT /IMMIGRAT(Trets del prototip)[+ deixen el propi país][+s’estableixen en un altre país][+ són de classe social baixa][+ provoquen confrontació cultural][+ prenen els llocs de treball dels autòctons][+ generen delinqüència][+viuen amuntegats en condicions insalubres]etc.Els trets del prototip no constitueixen una llista tancada com succeeix amb els tretscomponencials, sinó que varien en funció de l’origen i la situació sociocultural dellocutor. Tot i així, podríem dir que, en el cas dels immigrants extracomunitaris, elstrets que acabem de presentar es podrien considerar trets del nivell de base.Certament, els tres primers són trets de definició o nuclears i els altres tretscomplementaris; però, tot i així, hem observat que tots formen part, en major omenor grau, de les representacions prototípiques que diferents tipus d’actors socialstenen de la immigració. Fins i tot aquells que han estat ells mateixos immigrants,com pot ser el cas dels ciutadans de Catalunya que provenen d’altres zones de l’Estatespanyol.b) Representació semàntica del camp denominatiu treballadors estrangersPel que fa a l’anàlisi componencial, podríem caracteritzar aquesta denominació de lamanera següent:TREBALLADORS ESTRANGERS[+persones que treballen com a assalariades][+provenen d’un altre país]Denominacions i designacions 227En aquest cas l’anàlisi componencial s’aproxima força més a la representació que esfa rimaginari col·lectiu dels treballadors estrangers. Tot i així, creiem que algunstrets —sobretot avaluatius— que semblen organitzar aquesta categoria, només espoden explicar a partir de la semàntica del prototip.TREBALLADORS ESTRANGERS(Trets del prototip)[+ persones que treballen com a assalariades][+ provenen d’un altre país][+ persones especialitzades][+ persones altament qualificades][+ persones més eficients que les autòctones][- estables a llarg termini][- confrontació cultural]etc.Per tant, si en alguns grups existeix certa resistència a denominar treballadorestranger Vimmigrant, no és perquè no sigui una forma lingüísticament adequada (enla major part dels casos), sinó perquè transgredeix la representació prototípica.Finalment, volem esmentar que les representacions induïdes per la denominacióimmigració solen ser bastant distintes de les que indueix la denominació treballadorsestrangers i que aquesta tria és ideològicament significativa. Només cal observar ladistribució de freqüències que apareix a les taules per adonar-nos que determinatsgrups tenen una clara preferència per immigració i que d’aquesta preferència se’n potdeduir una clara resistència a positivar aquest fenomen social:Sí, moltes gràcies, senyor president. En primer lloc, i en nom del meu Grup, per agrair lapresència i les explicacions del senyor conseller i per constatar, evidentment, per lesintervencions anteriors, que el problema, doncs, és complex, el problema de laimmigració, però que és un problema que tenim davant i que hem d’afrontar. Ja éscomplex, entre d’altres coses, perquè, com diu un dels meus companys: «El nom no fa deltot la cosa», i, per una banda, ni tots els treballadors estrangers són immigrants ni,evidentment, tots els immigrants són treballadors. (CIU)Capítol 4 228Certament hi pot haver treballadors estrangers que no siguin immigrants si entenemque aquesta denominació només es pot aplicar a aquells treballadors que no tenencom a objectiu establir-se al nostre país. Però observem que aquest tret no es desprènd’una anàlisi componencial, sinó que forma part de la representació col·lectiva queens hem fet d’aquesta realitat; és a dir, de l’estereotip. Perquè treballador estrangernomés vol dir això: “persona que treballa i que és d’un altre país”. Per tant, aquestadenominació s’hauria de poder aplicar tant a aquells que volen establir-se al nostrepaís com a aquells que no.Dit d’una altra manera, si treballador estranger no és una denominació que es puguiaplicar a immigrant és perquè es tracta d’una metonímia85 que desplaça el tretsemàntic bàsic de la representació prototípica, el de Yintrús. En conseqüència, quèvol dir que el nom no fa del tot la cosa ? El nom fa la cosa en la mesura que liatribueix una referència, i denominar un grup com a immigrants o com a treballadorsestrangers és atorgar-los un estatus social radicalment diferent. Dir que el nom no fadel tot la cosa vol dir interpretar que les denominacions no intervenen en larepresentació del món i que, més enllà del nom que es doni a les coses, aquestessegueixen essent el que són. Plantejament que resulta absolutament fal·laciós quanens referim a objectes socials, ja que la realitat social és una construcció col·lectivaque canvia constantment. Canvi en el qual el discurs públic hi té un paperespecialment rellevant, ja que les realitats socials són bàsicament productes cognitiusque varien segons les distintes posicions ideològiques. Així, Vimmigrant esdevé, coma representació socialment compartida, aquell que no volem considerar part delsnostres. En paraules de M. Delgado (1998: 34):Lluny de l’objectivitat que les xifres estadístiques presumeixen, l’immigrant és unaproducció social, una denominació d’origen que s’aplica no als immigrants reals, sinó tansols a alguns d’ells. A l’hora d’establir amb claredat què és allò que cal entendre com aimmigrant, el primer que s’aprecia és que, com dèiem, tal atribut no s’aplica a tot aquell queen un moment donat va arribar provinent de fora. En l’imaginari social en vigor, immigrantés un qualificatiu que s’aplica a individus investits amb determinades característiquesnegatives. L’immigrant ha de ser considerat, d’antuvi, estranger, “ d’un altre lloc “. A més,d’alguna manera és un intrús , ja que s’entén que no ha estat convidat. Amb això es voloblidar que si l’anomenat immigrant ha vingut no ha estat, com es pretén, per causa d’algunacatàstrofe demogràfica o per la misèria regnant al seu país, sinó per les necessitats del nostre85 Es designa Vimmigrant mitjançant l’activitat que li és pròpia: treballarDenominacions i designacions 229propi sistema econòmic i de mercat de disposar d’un exercit de treballadors no qualificats idisposats a treballar en qualsevol cosa i a qualsevol preu. L’immigrant ha de ser, d’altrabanda, pobre. El terme immigrant no s’aplica gairebé mai a empleats qualificats provinentsde països rics, fins i tot de fora de la CEE, com ara els Estats Units o Japó, i molt menys alsmilers de jubilats europeus que han vingut a instal·lar-se ja de per vida a zones costaneres del’Estat espanyol. Immigrant ho és únicament aquell que està destinat a ocupar els pitjorsindrets del sistema social que l’acull.4.4.2. Variants designatives de /’exogrupPer observar quina és la representació que tenen dels migrants els diferents grupsparlamentaris no n’hi ha prou d’analitzar les formes lèxiques denominatives, sinó quecal estendre l’anàlisi a les formes designatives; és a dir, a aquelles que serveixen perassenyalar conjunturalment la referència. Aquestes formes són importants perquèposen de manifest alguns aspectes de les representacions que no s’han fet palesosamb les denominacions. Es podria dir que és a través d’aquestes formes que es podencopsar moltes de les categoritzacions que fan dels migrants les distintes formacionspolítiques amb representació parlamentària; és a dir, aquells que, per la legitimitatque els atorga el sistema democràtic, tenen una influència decisiva en la construccióde les representacions socials.Les formes que se solen utilitzar per designar Yalteritat poden serhomogeneïtzadores o heterogeneïtzadores; és a dir, poden voler presentar Valtre comuna sola realitat o com una realitat diversificada. Els efectes cognitius d’aquestesdues opcions designatives són considerables ja que l’opció homogeneïtzadoraindueix a categoritzar la immigració des d’una sola perspectiva i laheterogeneïtzadora des de perspectives distintes.A la CEITE s’adopten indistintament totes dues perspectives, segons es preguntisobre la immigració en general o sobre algun grup en particular. Ara bé, en quinscasos es prefereix adoptar una perspectiva i no una altra i quin és el valor il·locutiu deles formes designatives seleccionades ?Capítol 4 2304.4.2.1. Designacions homogeneïtzadores de l’exogrupD’entre les formes homogeneïtzadores més recurrents a la CEITE destacarem: laforma pronominal ells i les formes nominals persona, gent, col·lectiu, població iciutadans, amb les variants flexives corresponents.Pel que fa a les formes nominals persona, gent, col·lectiu, població i ciutadansentenem que actuen com a modalitzadors, atès que són formes designatives queindiquen, en part, la posició que adopta el parlant en relació a la referència. És certque tota designació comporta l’adopció d’un punt de vista; però, si contrastem lesdesignacions immigrants i persones immigrades, és evident que la segona és unaforma ideològicament més marcada que la primera, que és la que es podria considerarestàndard.4.4.2.1.1. El problema de la immigracióUn dels trets que comparteixen, en general, els diferents discursos sobre laimmigració és el fet de caracteritzar-la com un problema. Podríem dir que es parlamés del problema de la immigració que de la immigració. Van Dijk (1998: 66),reprenent les paraules de Van Schuur (1984), comenta que les ideologiess’estructuren sovint d’acord amb les categories bàsiques de Problema i Solució. Perexemple, en una actitud (o ideologia) racista, la immigració és concep com ‘elconjunt de problemes que comporta la immigració’. Òbviament, aquestainterpretació, i la consegüent designació, té efectes cognitius importants. Tant ésaixí, que el grup parlamentari d’Iniciativa per Catalunya, en iniciar les sessions de laCEITE, fa aquest raonament:Jo també voldria agrair la presència del senyor Giol en nom de tota la Comissió que haelaborat aquestes propostes. Jo crec que, com a mínim, a mi m'ha agradat especialment —aquesta és la reflexió que ha fet inicialment— de parlar de «fenomen» i no de «problema»;jo crec que això podria ser una de les primeres conclusions a què arribés aquesta Comissiód'estudi, i és que aquí al Parlament quan parléssim de la immigració sempre parléssim de«fenomen» i no de «problema», perquè alfinal tots plegats si anem parlant de «problema»ajudarem que s’acabi convertint en un problema. Per tant, crec que jo ho he trobatDenominacions i designacions 231especialment important. Crec que en molts altres aspectes també hauríem de fer-ho, però enaquest concretament crec que és una recomanació pràctica molt escaient. (IC-48/1)Com explicita aquesta observació, qualificar alguna cosa de problema —en aquest cas,la immigració— és acabar convertint-la en un problema; perquè, en realitat, unproblema només és allò que nosaltres qualifiquem com a tal. Per tant, evitar aquestadesignació és evitar d’orientar negativament la representació de la referència.En aquest apartat presentarem quins aspectes de la immigració ha qualificat deproblema cadascun dels grups parlamentaris i amb quina freqüència. Per tal d’evitardistorsions de significat, hem mantingut les formes lèxiques originals de problema,problemes i problemàtica, i no hem fet agrupacions temàtiques. És a dir, hemmantingut separadament formes com el problema de l’habitatge i la problemàtica del'habitatge, perquè creiem que el fet de triar una forma o una altra aporta matisos a larepresentació que potser convé conservar. És cert que totes dues formes vehiculen lanoció de conflicte, però mentre problema ens remet a un conflicte simple, problemàticaens remet a un conflicte complex, a un conjunt de problemes més o menys estable.Resumint, en aquest apartat analitzarem les ocurrències en les quals problema /problemàtica esdevenen el nucli d’un SN; és a dir, deixen de ser un atribut per passar aser una realitat nominal, un fet consensuat i acceptat de manera indiscutible.Tot seguit presentarem una taula amb el nombre i distribució de les distintesocurrències de problema/-es i problemàtica. En aquesta taula apareix entre parèntesi lareferència a què s’apliquen aquestes designacions; altrament dit, les situacions orealitats socials que han estat, primer, qualificades i, posteriorment, ‘reificades’ com aproblemes. Cal observar, però, que aquestes realitats o situacions poden ser moltdistintes i que orienten representacions de la immigració força contrastades. Parlar, perexemple, del problema de la immigració no és el mateix que parlar del problema del’habitatge. En el primer cas, s’entén que són els immigrants mateixos la causa delproblema i, en el segon, s’entén que en són les víctimes. Per tant, en analitzar quèproblematitza cada grup parlamentari de la immigració, ens adonem que en uns casosels immigrants són presentats com a agents d’aquestes situacions i en altres com apacients. Problematitzar una cosa o l’altra és presentar realitats força distintes.Capítol 4 232No obstant això, abans d’entrar en l’anàlisi de les designacions que tenen com a nuclidel SN el lema ‘problema’, volem observar que la major part dels portaveusparlamentaris són conscients que es tracta de designacions que, en la major part delscasos, s’haurien d’evitar. La qual cosa posa de manifest que, quan s’utilitzen, és perquèno es té prou cura de seleccionar altres formes designatives o perquè la realitat quedesignen no té, per al portaveu en qüestió, una altra representació possible:Hi ha un gran problema, que crec que tenim pendent, de situació de molta il·legalitat en elcol·lectiu d’immigrants; encara que tinc la certesa que no s’ha de parlar de «problema»,aquest si que és un problema: hi ha gent que no està regularitzada i que, per tant, estan enunes situacions encara més precàries, no? Per tant, valdria la pena, potser, que d’aqueststemes també ens diguéssiu la vostra opinió, sisplau. (CIU-48/3)FORMA DESIGNATIVA CIU ERrIC PP PSC TOTproblema (ciutadania-ètnia) 2 2problema (de la concentració en determinats barris) 2 2problema (de la immigració) 11 4 4 9 28problema (= qüestió plantejada) 1 3 4problema (amb quin objectiu els educadors preparen la poblacióimmigrant?)1 1problema (Catalunya no té competències) 11 11problema (control de fluxos) 1 1problema (d’eficàcia que plantegen Europa i Maastricht) 1 1problema (de l’acollida) 3 3problema (de l'ajut als països tercers) 2 2problema (de l’atur) 1 1problema (de l’endogàmia) 2 2problema (de l’explotació de les dones filipines) 8 1 2 11problema (de l’habitatge) 1 4 5 10problema (de l’ocupació) 1 1problema (de la diferència) 1 1problema (de la dona) 2 2problema (de la financiació de les ONGs) 1 1problema (de la multiculturalitat) 1 1problema (de la reclusió de les dones magribines) 1 1problema (de la regularització / de la Llei d’Estrangeria) 1 7 8problema (de la transhumància de la fam, a Europa) 1 1problema (de permisos sanitaris per a les botigues de venda devianda)3 3problema (del fonamentalisme) 1 1 2problema (del reagrupament familiar) 4 1 1 6problema (del seguiment de programes) 1 1problema (dels drets humans) 1 1problema (dels gitanos) 1 1problema (designació general) 23 1 5 29problema (designació que s’ha d’evitar) 1 8 2 11problema (el perill de perdre la nostra identitat) 4 4Denominacions i designacions 233FORMA DESIGNATIVA CIU ERCIC PP PSC TOTproblema (el problema de Vic) 2 2problema (els clandestins) 4 4problema (els treballadors estrangers com a persones que vénena robar la feina dels autòctons)1 1problema (en nombre d'immigrants d’un determinat país) 1 1problema (l’enfrontament dels pobres amb els pobres) 1 1problema (la il·legalitat) 3 3problema (la informació als immigrants) 1 1 2problema (la poligàmia) 1 1problema (la tolerància = la intolerància) 1 1problema (les distintes àfriques) 1 1problemes (la immigració magribina en l’àmbit religiós / elsimams)3 3problemes (que tenen els treballadors estrangers / els immigrantsa Catalunya)4 1 5problemes (d’ablacions de clítoris) 3 3problemes (d’ensenyament, inserció i distribució escolar,d’alfabetització, etc.)1 1 10 12problemes (d’atenció sanitària) 3 1 8 12problemes (d’inadaptació) 1 1problemes (de Catalunya) 1 1problemes (de convivència, d’integració,...) 3 1 40 44problemes (de la immigració a la ciutat de Barcelona) 1 1problemes (de la nostra societat) 1 1problemes (de la recollida de la fruita) 1 1problemes (de les segones generacions) 1 4 5problemes (de marginació) 2 2problemes (de salut dels immigrants) 4 4problemes (de xenofòbia, racisme, brots violents, etc.) 2 1 2 5problemes (del col·lectiu sud-americà) 1 1problemes (dels immigrants) 5 3 8problemes (dels refugiats) 1 1problemes (entre les distintes ètnies que conviuen aquí) 2 2problemes (hi ha col·lectius més problemàtics que altres? 1 1problemes (que Barcelona comparteix amb altres ciutatseuropees)1 1problemes (que comporta el marc legal) 1 2 1 4problemes (que han hagut d’afrontar les administracions) 1 9 10problemes (que planteja el col·lectiu nord-africà / magribí) 1 1 2problemes (que tenim) 3 3problemes de la nostra societat (atur, etc.) 2 2problemes que té l’ajuntament 6 6problemàtica (amb què es troben les institucions) 4 4problemàtica (de l’Àfrica) 1 1problemàtica (de l’alfabetització) 1 1problemàtica (de l’habitatge) 1 7 1 9problemàtica (de la convivència) 1 1problemàtica (de la immigració) 5 2 1 8problemàtica (de la inscripció a l’atur) 1 1problemàtica (de la integració) 1 1problemàtica (dels treballadors estrangers, en general) 6 6Capítol 4 234FORMA DESIGNATIVA CIU ERCIC PP PSC TOTproblemàtica (designació general) 1 1 2 4problemàtica (en relació a l’ensenyament) 1 1problemàtica (jurídica) 1 1problemàtica (laboral) 1 1 2problemàtica (social) Mn ii 1 1 2problemàtica (urbana de la immigració) 1 1problemàtica de l’Àfrica 1 1problemàtica nova 2 2problemàtiques socials 4 4L’anàlisi de les ocurrències, tant pel que fa a les freqüències com a la sevadistribució, ens ofereix dades especialment significatives:• Tots els grups, llevat d’/C, parlen del problema de la immigració.• A CIU, la designació de problema s’aplica bàsicament a la immigració (elproblema de la immigració (11) / la problemàtica de la immigració (5)). Lasegueixen les ocurrències que fan referència a l’explotació de les dones filipines (8) iles que fan referència als problemes que tenen, en general, els immigrants (5).L’anàlisi d’aquestes ocurrències i dels contextos en els quals apareixen ens porta ainterpretar que el Grup de Convergència tendeix, sobretot, a problematitzar lapresència de l ’altre, a presentar la immigració com un conflicte social.• Al PSC, s’observa, primerament, un índex molt alt d’ocurrències que fan referènciaals problemes de convivència, d’integració, etc. (40). Després, molt per sotad’aquesta freqüència, trobem les ocurrències que fan referència als probletnesd’ensenyament / escoles (10), als de l’atenció sanitària i als que han d’afrontar lesadministracions (9). Convé assenyalar que la immigració també és presentada comun problema en 9 ocurrències. Podríem dir que el Grup Socialista es representa laimmigració com un problema que ens afecta a tots. No són ells els que creenproblemes, sinó la mateixa convivència. Per tant, tots en som en certa mesuraresponsables.Denominacions i designacions 235• A ERC, es fa palesa una certa tendència a la problematització. En 23 casos s’utilitzaproblema com a designació general sense referència específica; és a dir, perfectamentcommutable per fet, qüestió, situació, etc. Cosa que converteix problema en un motcomodí. Las segona freqüència que s’ha de remarcar —i que era perfectamentesperable en aquest grup— és la problematització del fet que Catalunya no técompetències en el tema d’immigració (11). I, finalment, el que destaca són lesocurrències que presenten la immigració com un problema (4) i les que fan referènciaal perill de perdre la nostra identitat (4), que només apareixen a ERC. Problematitzaraquest fet posa de manifest una actitud demagògica que pot desembocar enplantejaments ideològics clarament racistes. Altrament dit, es pot considerar unamanifestació d’una nova forma de racisme que M. Delgado (1998: 154) anomenaracisme cultural.• AIC, és destacable el fet que, a més a més de no parlar en cap cas del problema dela immigració, esmerça part del seu discurs (8 ocurrències) a plantejar la necessitatd’evitar aquesta designació. Per aquesta raó, a les preguntes d'Iniciativa noméstrobem la designació de problema aplicada a situacions que són problemàtiques perals immigrants —és a dir, a problemes que els creem nosaltres— o per a lesadministracions. Així, observem un nombre important d’ocurrències que fanreferència al problema / problemàtica de l’habitatge (11) i als problemes delsajuntaments (6); cosa que posa de manifest l’interès d’aquest grup pels problemessocials i les polítiques locals.• Al PP, observem que problema s’usa com a designació general (5), com adesignació que fa referència a la immigració com a problema (4) i com a designacióque fa referència als problemes dels immigrants (4). El Grup Popular tendeix aproblematitzar qüestions generals perquè gairebé no s’interessa per cap aspecteparticular de la immigració (Recordeu que només formula preguntes. I encara breus).Capítol 4 2364.4.2.1.2. La designació “ells”Potser la forma lingüística que designa més pro totípicament l’alteritat és el pronomells. Aquesta forma pronominal evoca una referència que s’oposa al nosaltres icontribueix, per tant, a construir una representació d'exclusió. Ells són aquells que noformen part de la realitat compartida pel nosaltres / vosaltres, són aquells que hanestat assenyalats com a altres. Tot i així, s’ha de dir que no és una designació quesigui especialment recurrent a la CEITE. Si observem la freqüència amb quèapareixen les ocurrències ells i nosaltres al llarg de totes les preguntes, ens adonemQue, en termes absoluts, la recurrència del nosaltres és molt superior a la d'ells. Peròel fet que no aparegui explícitament gaire sovint no vol dir que no hi sigui de maneraimplícita. De fet, cada vegada que parlem de nosaltres estem posant de manifest quehi ha un ells amb el qual el nosaltres es contrasta.FORMADESIGNATIVACIU ERC IC PP PSC TOTnosaltres 25 26 12 20 99 182ells 6 8 3 1 18 36No obstant la poca recurrència de la forma ells, creiem que cal esmentar els diferentsvalors il·locutius que adquireix aquesta forma. Vegem-ho mitjançant exemples:(1)han fet vostès algun estudi o enquesta sobre les actituds bàsiques, tant dels membresdels col·lectius estrangers envers la societat catalana, i dels catalans envers ells?Naturalment, suposo que, si l’han feta, l’han feta a nivell de Girona o de les comarquesgironines. (PSC)(2)l’afirmació que els immigrants en situació legal podien tenir el que poden ser lesinfraestructures sanitàries, poden donar resposta als problemes que ells tenen plantejats, ipodríem dir que els immigrants en situació il·legal, sobretot en el que pot ser l’assistènciaprimària, l’atenció primària, .... (CIU)(3)I, una altra, si, evidentment, que aniria lligat, una mica, què..., quina és, diguem-ne,què porten de malaltia ells cap aquí? I quina cosa és la primera que ells no coneixien coma malaltia i que agafen una vegada aquí? Sobretot parlo del col·lectiu que ens ocupa enaquesta Comissió, ... (ERC)(4)nota que vostè ha dit en un moment determinat que no s’han d’evitar els conflictesinterculturals, sinó que s'han d’afrontar, amb ells. Aleshores, des d’aquest punt de vista, laDenominacions i designacions 237meva pregunta és: quins són els més importants d’aquests conflictes culturals que vostèshan detectat, que estan... (PSC)L’observació d’aquests exemples ens mostra que ells adquireix en el discurs diferentsvalors semàntics. En casos com (1), ells es pot considerar sintàcticament necessari,tot i que s’haguessin pogut triar altres formes menys excloents i, en canvi, a (2) ésestructuralment prescindible; per tant, el seu valor és únicament emfàtic. A (2), l’úsde la forma ells no fa altra cosa que emfasitzar la representació d’exclusió. A (3)observem que l’ús d'ells no és únicament excloent sinó que, a més a més, el sentit deldiscurs en el qual s’insereix li ha construït una representació absolutament negativa.Ells no són només uns immigrants qualssevol, sinó que són uns immigrants malalts,uns immigrants que amenacen la salut pública; són, per tant, més ells que mai.Finalment, a (4), ells és una forma menys excloent, atès que el sentit que li atorga elmarc de l’enunciat la positivitza. Aquí el significat discursiu fa que ells sigui un xicmenys excloent i que sigui també una mica nosaltres. Amb això volem mostrar queel sentit últim de les paraules depèn del discurs en el qual s’insereixen.Quant a la distribució que presenta aquesta designació per grups, observem que no lautilitzen ni el Grup d'Iniciativa per Catalunya ni el Grup Popular i que la freqüènciamés alta d’ús d’aquesta forma correspon al Grup Socialista. Malgrat tot, no és pasaquest grup el que la utilitza de manera més menyspreativa. Els valors mésdespectius i negativitzadors es troben precisament en alguns usos d’ERC.4.4.2.1.3. La designació “persona /-es”FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTpersona / -es 13 2 17 10 34 75Pel que fa a les distintes formes d’aquesta variant designativa, convé observar que elsusos més recurrents són:(1) persona / -es, com a hiperònim de la forma immigrant / -s:Capítol 4 238Jo entenc, per exemple, que la funció del ban, més enllà del resultat que ha pogut donar enrelació amb el fet concret d’agafar o no agafar persones en habitatges, segur que ha fet unafunció sensibilitzadora. (IC))(2) aquestes / aquelles persones, que es podria considerar un tipus d’anàfora (opotser de dixi discursiva) que remet als subjectes, objectes del discurs, que romanenimplícits al llarg de totes les preguntes, els immigrants.Ens sembla molt bé que Caritas es preocupi dels problemes que sorgeixen a casa nostra peldesfasament que hi ha entre la demanda i l ’oferta de treball, i que es preocupi de les injustícies idels abusos laborals que comporta la situació d’aquestes persones que estan a casa nostra,indiscutiblement en condicions no adients, per no buscar un adjectiu mésfort. (PP)Els usos hiperònims (1), es pot dir que funcionen com a variants designativesmarcades positivament, sobretot si solen aparèixer com a formes inclusives; és a dir,formes que s’usen tant per designar “l’altre“ com per designar els membres del propigrup (ús especialment recurrent a les preguntes d’IC). En aquests casos es podria dirque es tracta d’una designació antiracista el valor argumentatiu de la qual és,precisament, el de presentar els migrants mitjançant un genèric positiu aplicable atots els éssers humans.Quant als usos anafòrics de (2), el determinant introdueix matisos semàntics que caltenir en compte. Aquestes / aquelles persones no són senzillament “persones14 senserestriccions, sinó que en són unes d’específiques, de determinades, que s’han anatconstruint al llarg de la interacció enunciativa. Es podria dir, per tant, que eldeterminant és una marca segregadora86 que remet a un grup afitat discursivamentconstruït. En molts casos, en una mateixa pregunta, aquesta forma s’alterna amb ladesignació aquesta gent.4.4.2.1.4. La designació “gent“FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTgent 7 41 9 10 11 7886 Un shifter, en terminologia de R. Jakobson.Denominacions i designacions 239Quant als usos de les variants designatives de gent, és evident que es pot establir unacorrespondència amb els de persona. En aquest cas també trobem l’ús hiperonímic il’ús anafòric; però la representació que aquestes formes orienten són un xic distintes.La voluntat de representació positiva que observàvem a la designació de persona / -es desapareix a la designació de gent, que s’usa generalment en un sentit neutre i, enalguns casos, amb valor despectiu:(1) Us neutre avaluativament no marcat:...un govern que no té competències com per ordenar, limitar, diguem-ne anar assumint, és adir, crear el ritme d’assumpció de gentpossible..., Parlament i Govern què podem fer? (ERC)(2) Ús despectiu avaluativament marcat com a negatiu:És a dir, elproblema de l’integrisme musulmà o d’aquesta gent del Magreb no ve de les classesmés baixes i menys intel·lectualitzades, com alguna vegada s'ha pretès aquí, sinó que són gentque han estat a París, a la universitat, amb títols, els que són líders d’aquests movimentsallà. (ERC)El valor despectiu de gent / aquesta gent depèn, òbviament, d’operacions discursivesque van des del to de veu fins a les determinacions semàntiques que crea el propidiscurs. A l’exemple (2) el valor despectiu d'aquesta gent s’infereix a partir del marcinterpretatiu que creen els implícits que genera la categorització de l’integrismemusulmà com a problema. No obstant això, convé precisar que les ocurrènciesd’aquestes designacions que hem observat a la CEITE pertanyen gairebé totes a l’úsneutre.4.4.2.1.5. La designació “col·lectiu”FORMA DES1GNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTcol·lectiu / -s 5 4 4 2 26 41El terme “col·lectiu” s’utilitza bàsicament en dos sentits:(1) per a referir-se a grups socialment organitzats i que solen exercir certa pressiópolítica (col·lectius feministes, ecologistes, gais, etc.).Capítol 4 240(2) per referir-se a un conjunt de persones que es consideren agrupables per algun tretque les caracteritza i que poden ser objecte d’accions polítiques (col·lectius deminusvàlids, dels sense-sostre, d’immigrants, etc.)Es en aquest segon sentit que s’usa en aquesta comissió. O, més ben dit, que l’usa elPSC; perquè en la resta de grups aquest camp designatiu té escassíssima recurrència.4.4.2.1.6. La designació “població”FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTpoblació 5 1 3 0 7 16Les variants de població les trobem més com a formes designatives de Yendogrupque de Vexogrup. Però, tot i així, creiem que és pertinent donar-ne les freqüènciesencara que només sigui com a informació contrastiva. També creiem que convéassenyalar que quan aquest camp designatiu s’utilitza per designar els migrants téuna accepció distinta de quan s’utilitza per designar els no migrants. Si busquem enun diccionari població —o si, senzillament, apel·lem a la nostra competèncialèxica— trobem que, entre les accepcions possibles, una ens remet al ‘nombred’habitants d’un país’ (Ex.: El 20% de la població....) i l’altra a ‘un conjuntd’individus que comparteixen uns trets diferencials’ (Ex.: La població gitana...). Pertant, és fàcil deduir que la primera accepció és la més habitual quan aquestadesignació s’aplica a Yendogrup i que la segona ho és quan aquesta designaciós’aplica a Yexogrup. En definitiva, població i col·lectiu, quan s’usen per designar elsmigrants, tenen accepcions força semblants; potser l’únic que varia són els efectesque provoquen en la representació les distintes connotacions ideològiques.Denominacions i designacions 2414.4.2.1.7. La designació “ciutadans”FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTciutadans 1 1 1 0 4 7Les variants designatives de ciutadans no s’apliquen gairebé mai als migrants. Iprecisament per això, per aquesta escassa recurrència, les hem presentades.Ciutadans és una de les designacions que, actualment, utilitza més Yendogrup perautorepresentar-se. Nosaltres som ciutadans catalans, ciutadans espanyols,ciutadans europeus i, fins i tot, ciutadans del món. Un dels nostres trets mésdiferenciadors és que som ciutadans, amb totes les connotacions de civilitat queaquesta designació comporta. Però ells, de ciutadans, no en són gairebé mai. Ellsnomés són persones, gent, col·lectius, població, etc.4.4.2.1.8 Altres designacions homogeneïtzadoresFinalment ens agradaria esmentar que el Grup Parlamentari d’Iniciativa perCatalunya sol introduir designacions que no es troben en el discurs dels altres grups.D’entre les designacions que ens han cridat l’atenció, destaquem: els nouvingids i elsprimers contingents migratoris, formes que potser podríem considerar eufemístiquesi que semblen voler desnegativitzar les representacions que les designacionsconvencionals vehiculen.Una forma designativa especialment interessant que voldríem comentar és la defluxos de la immigració, que només hem detectat en el Grup Parlamentarid’Esquerra Republicana i en el Grup Socialista:Pel que fa a l’interior del país i en relació, doncs, amb Catalunya, és un plantejament quetambé és complicat perquè vostè ha dit i ha fet, i ha subratllat, en determinats moments hasubratllat la importància del control defluxos de la immigració; ....(ERC)Martín Rojo (1999: 26), en el seu anàlisi dels debats parlamentaris sobre la políticad’immigració a Espanya , entén aquesta designació com una metàfora conceptual (enCapítol 4 242el sentit de Lakoff, 1992) que mostra que la immigració es representa sovint com“aigua que flueix”87. Metàfora que evoca, al seu tom, altres metàfores que se liassocien: “nivells d’immigració”, “impermeabilització de fronteres”, “(Espanya)mur de contenció” etc. Amb aquestes imatges, insisteix Martín Rojo, la políticamigratòria sembla haver-se convertit en accions que equivalen, en uns casos, alcontrol, desviament i bloqueig de l’aigua —és a dir, en una canalització— i, enaltres, a la impermeabilització —és a dir, a l’obstaculització de la filtració depersones.A.4.2.2. Designacions heterogeneïtzadores de l’exogrupPer designació heterogeneïtzadora entenem aquella que es refereix als migrants ambl’objectiu de diferenciar-los. No individualment, sinó a partir de trets identifïcadorsque fan possible percebre que, dintre d’aquest grup, hi ha diversos subgrups, classes,categories, etc. En aquest apartat analitzarem quines són les formes més habitualsd’heterogeneïtzació dels immigrants i quin és el seu valor cognitiu.4.4.2.2.1. Els gentilicisEls gentilicis són una de les estratègies d’heterogeneïtzació més productives, potserperquè és la manera més fàcil de diferenciar els migrants entre sí. No obstant això,els gentilicis també poden considerar-se estratègies d’homogeneïtzació atès quecondemnen els migrants a ser categoritzats com a representants prototípics d’unsestereotips culturals, i no com a subjectes individuals amb característiques personalspròpies. Tanmateix, convé observar que, en segons quins contextos, el gentiliciorienta una representació més negativa que la denominació immigrant, ja que sovintdeterminats grups generen més rebuig social que el col·lectiu en conjunt, comsucceeix, per exemple, amb els magribins.87 En un altra paràgraf, Martín Rojo compara aquesta metàfora a altres metàfores que fa un temps erenhabituals com: "oleada”, "marea”, "riada humana”...que evoquen una imatge de amenaça de la qualDenominacions i designacions 243Pel que fa als gentilicis que hem trobat a la CEITE per designar als migrants,observem que bàsicament s’utilitzen els que fan referència a continents {africans), aregions (magribins) o a països {del Marroc, marroquins). Tot seguit presentem enforma de taula les distintes variants que hem localitzat. Només tindrem en compte lesdesignacions dels migrants no europeus perquè, encara que la comissió hauria poguttractar la situació dels migrants polonesos, txecs o d’altres països de l’Europa del’est, en el moment que es duen a terme aquestes sessions (1993-94) aquests migrantssón pocs i pràcticament no se’ls esmenta. En conseqüència, es podria dir quel’objecte d’estudi d’aquesta comissió es redueix als migrants dels altres continents,sobretot del continent africà.FORMA DESIGNATIVA ciu ERC IC PP PSC TOTÀfrica / africà (i variants) 5 10 12 1 9 38FORMA DESIGNATIVA CIU E RC IC PP PSC TOTamericà / sud-americà 2 2 0 0 4 8(i variants)FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTfilipins (i variants) 3 2 3 0 4 12FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTgambià (i variants) 0 1 0 0 1 1FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTmagribí (i variants) 13 6 12 3 22 56FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTmarroquí (i variants) 4 1 1 1 3 10cal defensar-se. A les preguntes de la CEITE, no hem trobat cap d’aquestes formes.Capítol 4 244FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTalgerià (i variants)0 2 0 0 2 4FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTRuanda/ruandesos 021003FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTsenegalesos 0 3 0 0 1 4FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTsubsaharians 1 0 0 0 1 2FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTxinesos 0 1 0 0 0 1Les dades que ens ofereixen aquestes taules posen de manifest que els migrants queapareixen de manera més recurrent a les sessions de la CEITE són els magribins onord-africans (56). La qual cosa evidencia que aquest és el grup que més preocupa ales distintes formacions polítiques. És important remarcar que el gentilicihiperonímic que li correspon (africà i variants) té una freqüència força més baixa. Pertant, Yïmmigrant que aquesta comissió posa en posició focal no és rafficà, engeneral, sinó l’africà d’una zona determinada: el nord-africà o magribï.Ara bé, sota la designació de magribí s’unifica un conjunt de pobles molt diferentsentre sí —tant, que n’hi ha que són àrabs i n’hi ha que no— i se’ls atribueix unamateixa cultura; és a dir una manera de comportar-se i d’entendre el món. Per tant,tot i ser una designació heterogeneïtzadora respecte del col·lectiu immigrant, no ésuna designació que refereixi de manera gaire fidel la realitat. Més aviat es tracta d’ungentilici que unifica falsament diferents ètnies i dóna una visió mistificada i equívocadel grup.Denominacions i designacions 2454.4.2.2.2. L’adscripció religiosaUna altra estratègia que s’utilitza a la CEITE per diferenciar els migrants és designar-los mitjançant la seva adscripció religiosa. En aquesta Comissió, però, Túnicaadscripció religiosa que sembla rellevant és la musulmana, atès que és Túnica ques’esmenta. Es té, per tant, la impressió que els migrants es divideixen en musulmans ino-musulmans.FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC pp PSC TOTmusulmà (i variants) 1 1 0 0 9 11Tot i que les variants designatives de musulmà no presenten freqüències gaire altes,altres mots del seu camp semàntic són força recurrents (imams, religió, educacióreligiosa, etc.). La qual cosa posa de manifest que el fet de ser musulmà s’interpretades, de les instàncies públiques, com un element de conflicte.4.4.2.2.3. L’adscripció ètnicaA més a més de l’adscripció ètnicoracial que vehiculen els gentilicis, alguns grupsencara no han aconseguit evitar formes que tenen un fort contingut racial. Potser lamés clara d’aquestes formes és l’adjectiu negre.FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC pp PSC TOTnegre (i variants) 1 4 0 0 2 7És cert que el contingut racista no el vehicula la forma, sinó el sentit que es crea en eldiscurs; però, tot i així, creiem que les formes lèxiques tenen una història i que, quanes tracta —com en aquest cas— d’una història que vehicula prejudicis racials, mésval evitar-les i mirar d’orientar noves representacions en les quals aquest tipusd’adjectius deixin de ser trets diferenciadors pertinents. No hem d’oblidar que unaclassificació per races és sempre racista.Capítol 4 2464.4.2.2.4. L’adscripció jurídicaUna de les distincions habituals que se sol fer quan es parla dels immigrants és la ques’estableix entre els legals dels il·legals. Amb aquesta classificació es pretén establiruna diferència jurídica entre dos tipus d’immigrants: els que són dintre de la llei i elsque són fora de la llei. I no ser dintre de la llei és, en aquesta societat, ser un‘delinqüent’. Es tracta, per tant, d’una designació que vehicula una representacióabsolutament negativa, atès que criminalitza un bon nombre de persones. A més amés, l’establiment d’aquesta diferenciació jurídica comporta, a nivell cognitiu, laconstrucció de dues representacions contraposades: ‘el marc de la legalitat’ i ‘el marcde la il·legalitat’, que generen esquemes conceptuals difícilment conciliables.Vegem-ho en aquesta pregunta de CIU:Després també una altra afirmació que heufet és que, molt probablement, tret dels problemesde les somatitzacions derivades de la situació d’allunyament del seu país, podríem dir, també,que no lti ha diferències significatives entre la població, diguéssim, immigrada, legalitzada,que, per tant, hapossibilitat, ha tingut opció que hi hagi un reagrupamentfamiliar i una certanormalitat i la població autòctona del nostre país, al revés del quepassaria amb lapoblacióaquesta il·legal, que més aviat són homes joves, amb una incidència de malalties detransmissió sexual i de tuberculosi, no?, que específicament n 'heufet menció. (CIU-169/2)Aquest exemple ens permet observar com legal i il·legal vehiculen dos modelscognitius de situació diferents que donen lloc a estereotips contraposats de migrants:aquells que la seva legalitat els fa perfectament equiparables a nosaltres i aquells quela seva il·legalitat els condemna a ser un perill social en tots els sentits, fins i tot en elde la salut.No obstant això, cal observar que no totes les designacions en les quals apareixen elsadjectius legal / il·legal tenen el mateix valor semàntic. Parlar dels immigrants ensituació il·legal no és el mateix que parlar d’immigrants il·legals, atès que entenemque un fet, una situació, una activitat, etc., poden ser qualificats com a il·legals; peròuna persona, mai.88 Tot seguit presentarem una taula amb les ocurrències que hem88 Durant la primera setmana del més de febrer d’aquest any, 1999, els mitjans de comunicació s’hanfet ressò del canvi de normativa sanitària que ha comportat la notícia que un nen, fill d’immigrantssense papers, no va ser atès d’una malaltia greu en un hospital públic. Ens ha sorprès i indignat queels mitjans de comunicació es referissin als fills d’immigrants que estan en aquesta situació com aDenominacions i designacions 247comptabilitzat de les formes designalives legal / il·legal aplicades a les persones.Convé remarcar que aquestes formes tenen escassa incidència en la comissió queanalitzem (en tenen molta més en el discurs dels mitjans de comunicació). Ara bé, toti que il·legal no és una forma designativa especialment recurrent, sí que és recurrentel seu camp semàntic (ex. la gravetat d’aquest immigrant invisible a la Catalunyadel benestar que tenim. (ERCJ)FORMA DESIGNATIVA CIU PSC ERC IC PP• il·legals / ilegales 1 0 2 1 0• immigrants il·legals 0 1 ° 0 0• persones que estan en el marc de la il·legalitat 1 0 0 0 0• població aquesta il·legal 1 0 0 0 0• personas ilegales 1 0 0 0 0• ciutadans de legalitat dubtosa 0 0 1 1 0• immigrants en situació legal 4 0 0 0 0•i i-ypoblació immigrada legalitzada / que està en situació legal 2 0 0 0 0TOTAL: 10 1 3 2 0Per atenuar la conceptualització negativa que vehiculen els adjectius legal / il·legal,algun grup —el Grup Socialista, bàsicament— ha preferit utilitzar els adjectiusregular / irregular. Contràriament al significat que vehicula il·legal, que incrimina lapersona o la situació de la persona a qui s’aplica, el significat d’irregular no ésincriminador. Si es diu d’algú que està en una situació irregular o no regular, no se’lsol categoritzar negativament perquè el que s’interpreta és que la no regularització nodepèn d’ell o ella, sinó de circumstàncies administratives. Des del punt de vista de lasemàntica del prototip, podríem dir que un il·legal és un delinqüent i, en canvi, unirregular és una víctima d’una normativa social. Ara bé, tot i que aquests dosadjectius orienten representacions distintes, sovint, com es pot observar en aquestexemple del Grup Socialista, són presentats en el discurs com semànticamentequivalents:nens il·legals. Com pot ser que redactors i correctors no percebin com és d’aberrant i negativitzadoraaquesta designació? I, a més, és semànticament anòmala.Capítol 4 248quan jo vaig tenir l’honor de visitar-los aquest tema del finançament va sorgir; és a dir,vostès, de sempre, han prestat atenció tant als que estaven en la situació regular, diguem-nelegal, com als que estaven en una situació irregular, és a dir que no estaven en situaciólegal i que, per tant, doncs, elfinançament del seu tractament corria, diguem-ne, a càrrec devostès i d’aquells ajuts que, bonament, doncs, les institucions a vostès els podien prestar, peròque, naturalment, vostès tenien una càrrega financera molt important. (PSC-169/2)Aquests usos discursius fan que ens preguntem si irregular s’usa, veritablement, ambl’objectiu de reorientar la representació o si senzillament es tracta d’una designacióde maquillatge. Les designacions vehiculen, òbviament, preconstruïts lèxics, peròaquestes esquematitzacions adquireixen sentit en l’ordre social dels discursos;altrament dit, si un grup social usa una designació com a sinònima d’una altra —comés el cas que exemplifiquem— les dues representacions que aquestes designacionsvehiculen no acaben essent isomòrfiques? Com ja hem esmentat en altres apartats,sovint tenim la impressió que l’objectiu d’aquestes designacions sembla raure més enel desig del locutor de legitimar socialment la seva imatge —tot presentant-se com adiscursivament solidari— que en el desig de transformar determinadesrepresentacions de rimaginari col·lectiu. Es posa de manifest, doncs, que sovint lesrepresentacions socials que alguns grups miren d’orientar a través del seu discurspúblic només són idealitzacions que ni tan sols han fet seves molts dels componentsd’aquests grups.DESIGNACIÓ CIU PSC ERC IC pp• treballadors irregulars / que estan en una situació irregular 0 6 1 0 0• gent que no està regularitzada 0 0 0 0• els regularitzats / els que estan regularitzats 0 3 0 0 0• persones que tenen regularitzada la seva situació jurídica /que estan en una situació regularitzada0 2 0 0 0• treballadors en situació regular 0 1 0 0 0• els que estan en una situació regular, diguem-ne legal 0 1 0 0 0• els que estan en una situació irregular; és a dir que no estanen situació legal0 1 0 0 0• gent que no aconsegueix tenir els seus papers en regla 0 0 1 0 0TOTAL: 1 14 2 0 0Denominacions i designacions 249Finalment, la tercera i menys recurrent de les designacions heterogeneïtzadores debase jurídica és la de clandestins89. Clandestins vehicula dues representacions bastantdistintes, segons quina sigui l’oríentació ideològica d’aquell qui l’usa i d’aquell quil’interpreta. Els clandestins són aquells que viuen amagats, aquells que no podenportar una vida social dintre dels paràmetres de la normalitat perquè duen a termeactivitats que s’oposen a les legalment establertes. Però, aquesta activitat pot sercategoritzada com a positiva o com a negativa, segons la posició ideològica des de laqual s’interpreti. No obstant això, en el discurs públic, quan es parla d’immigrants, ladesignació de clandestins cada cop s’usa més en el sentit d’il·legals:Creiem que aquesta situació de clandestinitat es dóna més, avui dia, en el camp delstreballadors immigrants, dels treballadors estrangers i molt especialment —abans s‘ha ditper part dels sindicats— es dóna en la dona treballadora, una dona treballadora estrangera,com és el cas de les senyores o les dones que es dediquen al treball domèstic, les que sóntreballadores o empleades de la llar. Creiem que aquí hi ha una situació d’il·legalitat moltestesa i que abans s‘ha apuntat des de la Mesa que era difícil la incidència per part delssindicats respecte a la patronal perquè aquesta situació fos treta de la il·legalitat i queemergís com una situació de normalitat.(PSC-62/2)DESIGNACIÓ CIU PSC ERC IC PPclandestins (i variants) 2 3 1 1 0Per cloure aquest apartat, introduirem una reflexió: l’ús sinonímic que el discurspúblic fa sovint dels adjectius il·legal, irregular i clandestí no acabarà perneutralitzar les distintes representacions que a nivell lèxic vehiculen? Perquè sovints’observa que el canvi de nom no fa canviar el concepte, atès que parlar, perexemple, df irregulars en lloc de il·legals no porta a res si se segueixen aplicantpolítiques de contingents molt restrictives i mantenint lleis com l’actual Lleid’Estrangeria.89 Clandestí té més recurrència de la que s’expressa a les taules que presentem aquí, però no com aadjectiu caracteritzador d‘immigrant, sinó com a caracteritzador de treball. Ex.: treball clandestí.249Capítol 4 2504.5. La construcció lèxica de /’endogrupEn aquest apartat analitzarem les designacions que seleccionen els representantsparlamentaris per orientar la representació de Vendogrup; és a dir, analitzarem comsón presentats els catalans, els ciutadans autòctons, la població d’aquí: nosaltres, endefinitiva. Ara, però, no ens caldrà fer una distinció entre designacionshomogeneïtzadores i heterogeneïtzadores, ja que Vendogrup es presenta, pel que fa ala designació, com un grup homogeni. Dit d’una altra manera, quan els representantsparlamentaris es refereixen a Vendogrup, solen tractar-lo com un grup compacte,sense diferències internes. Per tant, és impensable trobar designacions com elscatalans musulmans o la població autòctona castellanoparlant.90Per dur a terme l’anàlisi de la construcció designativa de Vendogrup diferenciarem,de la mateixa manera que hem fet amb Vexogrup, la forma pronominal nosaltres dela resta de formes nominals.4.5.1. La forma pronominal nosaltres9*El nosaltres és, com hem esmentat anteriorment, una de les formes lingüístiques mésexcloents, atès que sempre comporta l’existència d’un ells que resta permanentmentfora del grup. A més, la 1PP92 és una forma molt productiva i força recurrent endiferents tipus de discursos, però és potser en el discurs polític on adquireix méssignificats. Aquí, concretament, s’usa per designar referències força diverses:(2) ....corregir ni que sigui el 0,01% del que sigui injust en la nostra societat, en aquestcamp; tot i recordar —i ens toca dir-ho a nosaltres cada vegada— que Catalunya té lesmans lligades en un problema gravíssim com aquest. (ERC)90 Es podria objectar a aquesta afirmació que sí que hi ha dues designacions heterogeneïtzadores, quesón: catalans de ple dret i rubinencs de classe treballadora; i que aquestes designacions pressuposen,per tant, l’existència d’uns catalans que no són de ple dret i d’uns rubinencs que no són de classetreballadora. Tot i així, creiem que són designacions anecdòtiques i que el seu valor semàntic éspuntual.91 Les freqüències apareixen en forma de taules a l’apartat: La designació “ells”, pàg. 23692 Per referir-nos a la primera persona del plural adoptarem la convenció: 1PPDenominacions i designacions 251(3)...jo crec que per a tots nosaltres, a part que és una gran satisfacció, expressa lavoluntat d’un municipi de donar resposta a una realitat que ens preocupa a tots. (IC)(4)És a dir, nosaltres podem absorbir o podem —perdó— integrar qualsevol nombred’immigrants que ens vingui? És a dir, quina situació legal han de tenir? (CIU)(5)..les habilitats de les dones i la seva capacitat de gestió de la llar que fa que moltesvegades les situacions de vivència social insostenibles per a nosaltres, totalmentinsostenibles —d’habitatge, de funcionament familiar, de condicions de vida— les seveshabilitats fan que la vivència.... (IC)(6)I d’això ve la pregunta que nosaltres li formulem a vostè, aquesta tercera, i és si creuvostè en la necessitat d’oficines d’informació dels serveis existents als immigrants en lescomarques de Girona, que és el que vostès coneixen, o si vostè creu que amb l'actual xarxade serveis socials, tant municipals com de la Generalitat, els immigrants ja en tenen prou iestan suficientment informats.(PSC)A (2), nosaltres és clarament el grup parlamentari; mentre que a (3) és la Comissió.A (4), en canvi, ens trobem amb un nosaltres que no es refereix ni als parlamentarisni al grup polític. Aquí, aquesta 1PP ens remet a ‘els catalans’. Es tracta, per tant,d’un ús abusiu del nosaltres mitjançant el qual s’intenta amagar els veritables actorsde determinades accions socials, ja que no és pas la ciutadania catalana la quedecideix si s’ha d’establir, o no, una política de contingents, sinó que són els políticsels que tenen aquest poder de decisió. Aquesta estratègia d’incloure’ns a tots en la1PP té com a objectiu atribuir-nos una responsabilitat que en cap moment hemcontret. És, per tant, un ús absolutament demagògic. A (5), nosaltres es refereix a lasocietat occidental i, finalment, a (6), ens preguntem qui és aquest ‘nosaltres’. És elgrup parlamentari? És la Comissió? Amb aquest plural, el representant parlamentarineutralitza l’enunciador i crea una ambigüitat que impedeix identificar en nom de quiparla. Potser, en realitat, l’únic que pretén el locutor és desresponsabilitzar-se de lapregunta mitjançant l’adopció d’una veu col·lectiva, ja sigui la del partit polític, jasigui la de la institució. Ambdues li atorguen un poder que individualment no té.Capítol 4 2524.5.2. Les formes nominalsDe fet, les formes nominals més emprades per designar els membres de Yendogrupno divergeixen gaire de les que hem vist que s’utilitzaven per designar Yexogrup. Enrealitat es tracta del mateix tipus de construccions, però amb trets contraposats. Enaquest cas, les presentarem de manera sintètica.Una anàlisi detallada de les distintes formes designatives nominals que usen elsparlamentaris per referir-se a Yendogrup —i també, en general, a l’exogrup— ens faconcloure que bàsicament el perceben des de tres perspectives distintes: a) Unaperspectiva que es basa, per dir-ho d’alguna manera, en els trets de l’espècie. Aaquesta perspectiva pertanyerien designacions com les persones o la gent. b) Unaperspectiva que es basa en el trets socials. En aquesta, hi figurarien designacionscom la població, els ciutadans o la societat. I c) Una perspectiva que es basa en tretsnacionals. D’aquesta perspectiva, en formarien part designacions com Catalunya, elscatalans o aquest país. Aquestes tres perspectives diferents orienten, òbviament,categoritzacions diferents de la referència. No és el mateix autopresentar-se —iautorepresentar-se— com un ciutadà que com aquestpaís. Vegem-ho perspectiva perperspectiva.4.5.2.1. Designacions que focalitzen trets de l’espècieCom hem vist anteriorment, quan analitzàvem les designacions homogeneïtzadoresde Yexogrup, una de les formes més habituals de designar un grup humà és recórrer adesignacions que el defineixen com a espècie. D’entre les formes que focalitzen elstrets de l’espècie, hem destacat les variants de persona (‘individu de l’espèciehumana’) i les de gent (‘conjunt de persones’). Vegem-ne alguns usos:(7) En converses amb persones de Vic o de la comarca, ens havia arribat la informació quel’imam actuava a les escoles, també. O que en sortir de les escoles l’imam influïa sobrel’educació d’aquests nens, des del punt de vista religiós. Realment, aquesta qüestió presentaproblemes respecte a la integració dels immigrants o no? (CIU-81/2)Denominacions i designacions 253(8) Jo crec que s’hauria d’intentar fer un plantejament, una proposta, d’unificar lainformació als estrangers en aquells llocs on els ciutadans normals i corrents van a buscarinformació sobre temes de la vida quotidiana, temes socials, temes d’habitatges, temes desanitat, per no caure en allò que deia el senyor Hamid abans, que, per exemple, els centrescívics estan pensats només per a la gent autòctona i no per a la gent estrangera (PSC-51/2)A (7) observem un ús força habitual de persones. De fet, es tracta d’una forma d’allòmés corrent, tan gramaticalment com semànticament. Podríem dir que és, en definitiva,un dels usos propis d’aquesta unitat lèxica. Si contrastem aquesta variant de personaamb les variants que s’han utilitzat per designar els migrants (ex.: persones immigradeso persones que vénen defora) ens adonem que, com ja hem esmentat, persona o bé téun valor modalitzador (l’enunciador vol intensificar la qualitat humana dels migrants) obé forma part d’una construcció eufemística que pretén contrarestar les connotacionsnegatives de la designació immigrants.El paràgraf que reproduïm a (8) el trobem especialment interessant perquè, a més a mésde la designació de gent, hi concorren altres designacions que creiem que han de sercomentades. Primer de tot observem que es fa referència tant a membres de Vexogrupcom a membres de Vendogrup. Els membres de Vexogrup són designats com aestrangers i gent estrangera, i els membres de Vendogrup com a ciutadans normals icorrents i gent autòctona. Per tant, gent s’aplica indistintament a un grup i a un altre, elque varia és la caracterització. Aquí ells són vistos com a estrangers —és a dir, com aforasters', sense altres connotacions negativitzadores— i nosaltres com a autòctons —és a dir, com als pobladors autèntics i genuïns d’aquest territori. L’altra designació queens ha cridat l’atenció i que volem comentar és la de presentar els membres deVendogrup com a ciutadans normals i corrents. Com ja hem esmentat anteriorment,ciutadans vehicula una representació especialment positiva i els adjectius normals icorrents introdueixen el tret caracteritzador ‘sense particularitats’; de la qual cosa esdedueix que hi ha persones que tenen el rang de ‘ciutadans sense particularitats’ ipersones que no. En definitiva, tot i que aquesta designació forma part d’una preguntaon es demana que no s’estableixin diferències entre estrangers i autòctons, no creiemque sigui afortunada, atès que indueix a pensar que aquell qui l’empra pressuposa quehi ha uns ciutadans que són normals i corrents i uns altres que no.Capítol 4 254Per tal de contrastar les preferències designatives dels diferents grups, presentarem unataula de freqüències. Convé assenyalar, però, que les freqüències que es presenten enaquesta taula són absolutes; és a dir, recullen totes les ocurrències: les que fanreferència a Yendogrup i les que fan referència a Yexogrup.FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTpersona 7 10 8 2 8 35personas 1 0 1 0 0 2persones 18 6 23 17 60 124FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTgent 16 65 24 10 12 127gente 1 1 0 0 0 24.5.2.2. Designacions que focalitzen trets socialsEn aquest apartat presentarem tres formes habituals de designar Yendogrup quefocalitzen el component social de l’individu: població, ciutadans i societat. Tot i quedues d’aquestes designacions han estat comentades anteriorment, quan hem introduïtles designacions homogeneïtzadores de Yexogrup, en direm també aquí alguna cosa:(9)Dic això perquè, naturalment, vostès ja saben —i ho sabran tan bé com nosaltres omillor— que existeix una consciència generalitzada entre la població que aqueststreballadors vénen aquí a robar el treball dels nacionals, i per tant crec que tot el que espugid fer per treure aquesta idea, doncs, a mi em sembla que sempre serà positiu, sobretot sihi han dades objectives que indubtablement siguin les que ens diguin que això no ésveritat. (PSC-82/1)(10) Per altra banda, s’ha parlat —el senyor Oliart també s’hi ha referit— d’aquestacampanya de difusió i conscienciació delfet de la multiculturalitat, que és un fet evidentíssim,quan parlem d’immigració. No li sembla que aquesta campanya hauria de ser, en tot cas,doble? Es a dir, d’una banda, dirigida als ciutadans autòctons, però, de l’altra, dirigidatambé als immigrants que acollim? (CIU-182/2)(11) La segona és que la societat catalana ha demostrat, a través de la història, diguem, quedurant el transcurs d’aquesta centúria, la seva capacitat d'assimilació i d’integració depersones que han vingut a treballar aquí, més de tres milions de persones tenen, en aquestmoment, aquí..., són catalans de ple dret, però tenen algun pare o tenen algun avi que haDenominacions i designacions 255nascut fora de Catalunya; per tant, aquesta és una societat amb una gran capacitatd’acolliment i d’integració. (PSC-51/3)91A (9) observem que la població vol dir ‘el conjunt de membres de Yendogrup’ i queexclou la resta de ciutadans com poden ser aquests treballadors que vénen aquí... Itambé que la població són els nacionals; és a dir, ‘els naturals del país o nació’. Aquí elsignificat de població és força diferent del que constatàvem que s’aplicava als migrants.Ara lapoblació és la població sense necessitat de determinacions especifícatives, ara ésla població per antonomàsia: la dels nacionals. A més, quan aquesta designaciós’aplicava a l’alteritat, la població era una població especifica, un grup, un col·lectiuque unes vegades es definia negativament (la població no autòctona) i altres escaracteritzava mitjançant formes adjectives (la població immigrada / la poblacióestrangera).A (10) Yendogrup és presentat sota la designació de ciutadans autòctons. Cal observardetingudament aquesta designació perquè introdueix la pressuposició que existeixenciutadans que no són autòctons, la qual cosa implicaria que als immigrants se’lsreconeix l’estatus de ciutadans. Ara bé, aquesta inferència és pura especulació. Noméshem de recordar quina és la situació social i jurídica actual dels migrants i quina ésl’actitud que adopta l’Administració per modificar-la. De fet, en la mateixa pregunta, ladesignació ciutadans autòctons s’oposa a la designació immigrants.A (11) trobem una designació les variants de la qual només s’apliquen a Yendogrup.Dit d’una altra manera, en cap de les preguntes que es formulen a la CEITE no trobemexpressions com la societat immigrada. De fet, el més habitual és que aparegui ambdeterminacions adjectives del tipus: la societat catalana / la societat acollidora / lasocietat occidental / la societat de Manlleu / la societat civil / la nostra societat /aquesta societat / etc., que posen de manifest que l’àmbit de referència som nosaltres.En alguns casos, però, s’usa la forma inespecífica la societat i, de la mateixa maneraque succeïa amb la població, és, en aquestes ocurrències, la societat per antonomàsia:93 En aquest exemple es pot observar, a més a més de les designacions, com el representantparlamentari valora positivament la capacitat d’assimilació de la societat catalana. La qual cosa ens fapressuposar que el seu model de societat conté aquest tret.Capítol 4 256la societat catalana. Una altra designació que apareix a (11) i que no volem deixar decomentar, tot i que temàticament pertany a l’apartat següent, és la de catalans de pledret. Es pot establir realment una diferència entre catalans de ple dret i catalans que noho són? Qui són els uns i qui són els altres? Aquestes classificacions comporten efectescognitius realment perillosos, atès que indueixen categoritzacions tan aberrants comaquesta.FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTpoblació 10 2 8 2 26 48FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTciutadà (i variants) 5 11 3 1 20 40FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTsocietat 19 20 2 8 117 1664.5.2.3. Designacions que focalitzen trets nacionalsFinalment, clourem l’anàlisi de les formes designatives de Vendogrup, analitzant lesdesignacions que focalitzen la identificació nacional. Ens estem referint a designacionsl’objectiu últim de les quals és la construcció d’una identitat col·lectiva. Com ja eraprevisible, alguns grups, com ERC i CIU, tenen una especial predilecció per aquestesformes designatives. Per a aquests grups, s’estableix una equivalència absoluta entrenosaltres i Catalunya / el país, per tant res impedeix que Vendogrup sigui designatmitjançant una prosopopeia:(12) Aleshores, la meva pregunta és una mica per aquí. La famosa Llei d’estrangeria ensobliga; Catalunya no l’hauria votada, ben segur, possiblement, i ens obliga, ens condiciona, ino al 10% o al 15% o al 6%: al 90% d’una capacitat o d’una acció de govern. Llavors, ensdediquem a fer una espècie de caritat des de 1’Administració, i això..., demano i torno ademanar, senyor conseller: tenim competències, cert; tenim les competències? Aquesta seriala meva pregunta (ERC-121/2)Denominacions i designacions 257(13) Cada vegada que la vida normal es desenvolupa normalment, i un troba com aconductor de l’autobús un senyor negre, sense necessitat que li hagin de dir que els negrestambé poden treballar com a conductors d’autobusos, aleshores això fa que el paíss ’acostumi, per via de la pedagogia de la normalitat, a un fet evident.(ERC-62/2)A (12) observem com Catalunya, que és un territori, es transforma en un ésser animatcapaç d’emetre vots; és a dir, Catalunya es transforma en els ciutadans de Catalunya.Aquest isomorfisme que creen aquest tipus de designacions intervé de maneradeterminant en la construcció de les representacions socials. Així, el fet de designar elshabitants d’un país amb el nom del país fa que els individus transcendeixin la sevarealitat individual i n’adquireixin una de simbòlica, que originarà molts dels tòpics iprejudicis nacionalistes.A (13) ens trobem amb el mateix procediment retòric que a (12), es tracta també d’unaprosopopeia. Igual que la designació Catalunya, el país presenta també una visió“unicista” de Yendogrup: nosaltres som el país, sense diferències internes. El tretdiferent que observem respecte de (12) és que, en lloc de designar Yendogrup amb elnom propi del país, ara ERC opta pel nom comú. Aquestes personificacions vehiculenun component afectiu el valor cognitivo-argumentatiu del qual no es pot obviar.94(14) En la seva ja llarga experiència, sobretot en el camp de la immigració, que els haportat a la confecció d'aquest informe, s’han trobat algun cas, o sigui, s’han trobat ambcasos de rebuig o també de solidaritat dels catalans envers els treballadors immigrats?(CIU-48/6)Finalment, a (14) observem que Yendogrup és designat mitjançant el gentilici. Ara bé,tot i que aquesta designació era esperable, no és excessivament recurrent. El que convé,potser, assenyalar aquí és el significat de confrontació que introdueix la preposicióenvers que posa de manifest que els catalans i els treballadors estrangers es percebencom a dues realitats contraposades.FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTCatalunya 30 54 22 11 42 159Catalufia 0 0 0 0 4 494 Sobre aquest tema podeu consultar l’article de M. FERNÀNDEZ LAGUNILLA: “Mecanismos deinclusión y exclusión en el discurso periodístico: sobre la ley de extranjería” a Hablary dejar hablar,1994, Ediciones de la Universidad Autònoma de Madrid.Capítol 4 258FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTpaís 20 40 6 4 17 87FORMA DESIGNATIVA CIU ERC IC PP PSC TOTcatalà (i variants)14 17 2 4 51 884.6. CONCLUSIONSLes conclusions que extraiem d’aquest capítol són de diferents tipus: a) conclusionssobre les operacions lingüístico-cognitives, b) conclusions sobre les denominacions iles designacions, c) conclusions sobre els grups parlamentaris.a) Conclusions sobre les operacions lingüístico-cognitives• Les denominacions i designacions són dues manifestacions d’una operaciólingüística que consisteix a seleccionar l’expressió que l’enunciador considera mésadequada per induir una determinada representació de la referència. Dit d’una altramanera, és una operació que esquematitza les percepció del món i, per consegüent,orienta determinades categoritzacions dels objectes.• Les esquematitzacions que trobem en el discurs són bàsicament de dos tipus: lesque imposa el preconstruït lèxic i les que crea el propi discurs en una mena derelectura constant dels objectes del món i de les seves propietats. És a dir, eldiscurs ens permet la recategorització permanent del món.• Les paraules no es limiten a reflectir la referència, sinó que la construeixen, oreconstrueixen, en cada enunciació. En conseqüència, les denominacions idesignacions revelen el nostre compromís amb una determinada visió del món; endefinitiva: amb una ideologia.Denominacions i designacions 259• La funció esquematitzadora de la denominació i la designació i la capacitatd’incidir en la construcció de les representacions socials, i en el control ireproducció de les ideologies, són aspectes que necessàriament han de formar partdels estudis de l’argumentació.b) Conclusions sobre les denominacions i les designacions• Una de les modalitzacions més habituals que rep la immigració és la de problema.Es parla més del problema de la immigració que de la immigració. I qualificaralguna cosa de problema és acabar convertint-la en un problema, atès que unproblema només és allò que nosaltres qualifiquem com a tal.• El discurs públic és un àmbit en el qual resulta significatiu establir una distincióentre denominacions i designacions. Les denominacions institueixen unaassociació referencial estable entre el signe i la referència; les designacions, encanvi, depenen d’associacions més personals i conjunturals.• Les variants denominatives que solen utilitzar els representants parlamentaris perreferir-se de manera estable als migrants giren a l’entorn de dos campsdenominatius: el camp denominatiu d'immigració i el camp denominatiu detreballadors estrangers. Ambdós posen de manifest posicionaments ideològicsdistints. La representació semàntica (el prototip) que vehicula el campdenominatiu d'immigració indueix a categoritzar els migrants de manera forçanegativa, mentre que la representació semàntica que vehicula el camp denominatiude treballadors estrangers indueix a categoritzar-los de manera més positiva.• Les variants designatives que la CEITE sol utilitzar per referir-se a Vexogrup sónles homogeneïtzadores; és a dir, les que presenten els migrants com una realitatglobal. Quan s’utilitzen variants designatives heterogeneïtzadores, solen ferreferència a aquells grups que es consideren “més problemàtics”: els magribins,els musulmans i els il·legals.Capítol 4 260• Uendogrup és presentat, en general, a través de designacions homogeneïtzadores,sense cap tipus de diferència ètnica, religiosa o legal. Moltes de les designacionsque s’usen per designar Yendogrup s’usen també per designar Yexogrup {gent,persones, etc.)\ però el valor discursiu que adquireixen en un cas i en l’altre sol serforça distint.c) Conclusions sobre els grups parlamentaris• Tots els grups parlamentaris, llevat d’IC, tenen tendència a parlar del problema dela immigració. El Grup Parlamentari d’Iniciativa no només evita aquestadesignació, sinó que, a més a més, proposa la conveniència d’evitar-la. IC mostrauna clara preferència per formes denominatives i designativesdesnegativitzadores; és a dir, per formes alternatives que orientin unacontrarepresentació dels migrants.• La designació el problema de la immigració, cada grup l’aplica a realitatsdiferents. Es podria dir, per tant, que presenta una certa variació conceptual. Per aCIU, el problema de la immigració és bàsicament un problema d’integració(assimilació). Per a ERC, un conflicte cultural que posa en perill la nostraidentitat. Per al PSC, són els problemes de convivència i organització social(ensenyament, sanitat, etc.) que genera la presència dels migrants. Per al PP, elfenomen social de la immigració és per sí mateix un problema. I, finalment, per aIC, la immigració no és cap problema; sinó que sovint és la nostra actitud vers laimmigració la que provoca problemes als migrants.• Els grups parlamentaris de Convergència i Unió, Esquerra Republicana i el PartitPopular solen preferir les variants denominatives d’immigració', Els grupsSocialista i d’Iniciativa, solen preferir, en canvi, les variacions denominatives detreballadors estrangers. La selecció d’una denominació o una altra posaclarament de manifest l’adscripció ideològica de cadascun dels grups: els grupsd’orientació nacionalista (tant si són catalanistes com espanyolistes) tenenDenominacions i designacions 261tendència a veure Valtre com un l’intrús que ve de fora\ en canvi, els grupsd’orientació progressista el solen presentar com algú que ve a treballar, com algúque té el dret de guanyar-se la vida. Aquesta denominació de treballadorsestrangers conté, òbviament, reminiscències marxistes.• Pel que fa a les designacions homogeneïtzadores de Vexogrup, observem que lesmés recurrents són les variants de persona /—es i les de gent. Les primeres, quesolen aparèixer a les micropreguntes d’IC i del PSC, es podria dir que tenen unaorientació antiracista, atès que focalitzen un tret que ens caracteritza positivamenta tots els ésser humans. Les segones, que són molt freqüents a les micropreguntesd’ERC i a les del PP, s’usen sovint amb connotacions despectives i són, per tant,força negativitzadores. La designació de col·lectiu pertany quasi exclusivament alGrup Socialista.• La distribució de les variants designatives de il·legals i de irregulars ésideològicament significativa. Les variants de il·legals apareixen, preferentment, ales micropreguntes de CIU, mentre que les de irregular / no regular a les del PSC.• Els diferents grups parlamentaris mostren, òbviament, preferències designatives al’hora de referir-se a Yendogrup. Mentre, en general, s’opta per expressions com:la societat catalana, els ciutadans autòctons, les persones d’aquí, etc., ERC —itambé en algun cas CIU i el PP— mostra certa predilecció per designarYendogrup mitjançant la personificació de el país i de Catalunya. Aquestespersonificacions vehiculen un component emocional que té una forta incidènciacognitiva. A més, és una de les estratègies lingüístiques característiques deldiscurs nacionalista xenòfob.Dels rols sintàctics als rols socials5. Dels rols sintàctics als rols socials 2675.1. El valor dels predicats en el procés de categorització 2685.2. Obtenció i presentació de les dades 2695.3. L’atribució de rols en el tema integració 2725.3.1. Els predicats del tema integració a les micropreguntes de CIU 2725.3.2. Els predicats del tema integració a les micropreguntes del PSC 2765.3.3. Els predicats del tema integració a les micropreguntes d’ERC 2795.4. L’atribució de rols en el tema sanitat 2815.4.1. Els predicats del tema sanitat a les micropreguntes de CIU 2825.4.2. Els predicats del tema sanitat a les micropreguntes del PSC 2845.4.3. Els predicats del tema sanitat a les micropreguntes d’ERC 2875.4.4. Els predicats del tema sanitat a les micropreguntes d’IC 2895.5. L’atribució de rols en el tema estudis / informes /enquestes 2905.5.1. Els predicats del tema estudis /informes /enquestesa les micropreguntes de CIU 2905.5.2. Els predicats del tema estudis /informes /enquestesa les micropreguntes del PSC 2915.5.3. Els predicats del tema estudis / informes /enquestesa les micropreguntes d’ERC 2945.5.4. Els predicats del tema estudis /informes /enquestesa les micropreguntes d’IC 2955.6. L’atribució de rols en el tema ensenyament /escoles 2965.6.1. Els predicats del tema ensenyament /escolesa les micropreguntes de CIU 2965.6.2. Els predicats del tema ensenyament /escolesa les micropreguntes del PSC 2995.6.3. Els predicats del tema ensenyament /escolesa les micropreguntes d’IC 3025.7. L’atribució de rols en el tema contingents 3035.7.1. Els predicats del tema contingents a les micropreguntes de CIU 3035.7.2. Els predicats del tema contingents a les micropreguntes del PSC 3055.7.3. Els predicats del tema contingents a les micropreguntes d’ERC 3075.7.4. Els predicats del tema contingents a les micropreguntes d’IC 3085.7.5. Els predicats del tema contingents a les micropreguntes del PP 3095.8. L’atribució del rols en el tema col·laboració entre administracionsi organitzacions 3115.8.1. Els predicats del tema col·laboració entre administracions i organitzacionsa les micropreguntes de CIU 3115.8.2. Els predicats del tema col·laboració entre administracions i organitzacionsa les micropreguntes del PSC 3125.8.3. Els predicats del tema col·laboració entre administracions i organitzacionsa les micropreguntes d’ERC 3135.8.4. Els predicats del tema col·laboració entre administracions i organitzacionsa les micropreguntes d’IC 3145.8.5. Els predicats del tema col·laboració entre administracions i organitzacionsa les micropreguntes del PP 3165.9. L’atribució de rols en el tema dona immigrada 3175.9.1. Els predicats del tema dona immigrada a les micropreguntes de CIU 3175.9.2. Els predicats del tema dona immigrada a les micropreguntes del PSC 3195.9.3. Els predicats del tema dona immigrada a les micropreguntes d’IC 3215.10. L’atribució de rols en el tema problemes /problemàtica 3235.10.1. Els predicats del temaproblemes /problemàticaa les micropreguntes de CIU 3235.10.2. Els predicats del tema problemes /problemàticaa les micropreguntes del PSC 3245.10.3. Els predicats del temaproblemes /problemàticaa les micropreguntes d’ERC 3265.11. L’atribució de rols en el tema treball 3275.11.1. Els predicats del tema treball a les micropreguntes del PSC 3275.11.2. Els predicats del tema treball a les micropreguntes d’IC 3295.12. L’atribució de rols en el tema il·legals /irregulars /clandestins 3315.12.1. Els predicats del tema il·legals /irregulars /clandestinsa les micropreguntes de CIU 3315.12.2. Els predicats del tema il·legals / irregulars / clandestinsa les micropreguntes del PSC 3325.12.3. Els predicats del tema il·legals / irregulars / clandestinsa les micropreguntes d’ERC 3335.12.4. Els predicats del tema il·legals / irregulars /clandestinsa les micropreguntes d’IC 3355.13. L’atribució de rols racisme /xenofòbia /rebuig 3365.13.1.Els predicats del tema racisme /xenofòbia / rebuiga les micropreguntes de CIU 3365.13.2. Els predicats del tema racisme /xenofòbia / rebuiga les micropreguntes del PSC 3385.13.3. Els predicats del tema racisme /xenofòbia / rebuiga les micropreguntes d’IC 3405.14. Distribució quantitativa dels predicats 3405.15. Distribució dels rols eventius 3415.16.Conclusions 3445Dels rols sintàctics als rols socials»who is represented as ‘agent' (‘Actor'), who as ‘patient' (‘Goal') with respect to agiven action? This question remains important, for there need not be congruencebetween the roles that social actors actually play in social practices and thegramatical roles they are given in text. Representations can reallocate roles,rearrange the social relations between the participants. (T. van Leeuwen, 1996: 43)Quan ens proposem analitzar les representacions socials de les minories, ésfonamental fer-nos preguntes com: Quins actors socials esdevenen protagonistes dedeterminats discursos? D’entre els protagonistes, quins tenen un rol eventiu i quinsun rol estatiu? En quin tipus d’accions participen els agents? etc. És a dir, quan es volanalitzar com es construeix una determinada representació social de la immigració, ésprioritari fixar-se en com determinades operacions lingüístiques intervenen demanera decisiva en la construcció d’aquesta representació.En formular-nos aquestes preguntes respecte de la Comissió que analitzem, hemobservat que el migrants són lògicament actors protagonistes; però aquestprotagonisme no els és exclusiu, sinó que el comparteixen amb institucionspúbliques, organitzacions privades, professionals especialitzats, etc.; és a dir, amb elsactors socials que constitueixen Vendogrup, la representació estereotipada delnosaltres. Però, com es distribueixen els papers en les distintes escenes temàtiques?Tots els actors surten a escena o n’hi ha que prefereixen romandre ocults darrereformes impersonals? Els decorats són concrets o abstractes? etc. Totes aquestespreguntes i altres que no explicitem ara fan que, en aquest capítol, ens proposem:• Presentar i codificar els predicats de les micropreguntes dels 11 temes preferents (els que hanestat analitzats a la selecció temàtica).95 Per rols argumentals o sintàctics entenem la funció sintàctica que se sol assignar als actors socialsdintre de la frase (subjecte o objecte de determinats tipus de predicats). I, per rols socials, el model decomportament que s’atribueix a aquests actors en la societat.Capítol 5 268• Observar com redistribueix cada grup els rols dels actors socials en cadascun dels temes.• Analitzar la incidència de les estructures predicatives en la construcció de la representació socialdels migrants.• Mostrar que atribuir rols és una activitat discursiva que té una incidència cognitiva important, raóper la qual ha de ser considerada una estratègia argumentativa.5.1. El valor dels predicats en el procés de categoritzacióPer analitzar com els diferents grups parlamentaris construeixen l’objecte socialimmigració, no n’hi ha prou d’observar quines són les variants denominatives(denominacions de base) i designatives que els portaveus utilitzen més reiteradamentper referir-se als migrants en unes escenes temàtiques determinades; sinó que calobservar altres elements del discurs que intervenen també decisivament en el procésde categorització. Limitar-se a les formes substantives seria, com expressa D. Dubois(1993), advocar per una percepció excessivament “contemplativa” del món:On peut remarquer, qu’en liaison avec la prise en compte de nouveaux principesd’organisation cognitive, l’analyse des relations entre catégorisation et langage, vaégalement devoir evoluer: on a en effet observé dans les descriptions de situations,(...) des formes lexicales autres que les substantifs, telles que des formes verbales(verbes, nominalisations), des conditions d’emploi témoignent non seulement desprincipes organisateurs autres que la perception “contemplative” du monde maiségalement de la diffïculté de décrire la stmcture des connaissances par de “simples”listes de mots. On est ainsi amené à développer l’hypothèse que non seulement lesconnaissances ne sont pas organisées selon des listes de propriétés oucaractéristiques “perceptives” mais corrélativement, d’un point de vu a la foisthéorique et méthodologique, que ces listes de mots isolés de leur fonctionnementdiscusif ne sont pas des indicateurs qui “objectivissent” le plus adéquatement cesstructures.96 (Dubois, 1993: 40)En aquest capítol, ens proposem analitzar com el tipus de predicats (eventius oestatius) i la forma que adopten en el discurs (activa, passiva, impersonal,nominalitzacions) intervé en la construcció de l’objecte social immigració.Concretament, observarem com la selecció d’un tipus de predicat o un altre, i d’unaforma o una altra, imposa restriccions semàntiques a la representació.96 Les negretes són de l’autora.Dels rols sintàctics als rols socials 269Reprenent un dels postulats de partida d’aquest treball, direm que les representacionssocials són construccions, bàsicament, discursives i, per consegüent, els paperstemàtics que, en l’organització de la frase, s’assigna als actors socials té unaincidència cognitiva especialment rellevant. Dit d’una altra manera, els rolsargumentals reorienten la percepció dels rols socials.Ara bé, com s’esdevé aquest procés? Si acceptem que les pràctiques discursivesintervenen directament en la construcció de l’imaginari social, haurem d’acceptar queels rols sintàctics tenen el poder de construir, accentuar, atenuar, dissimular, ocultar,etc. els rols socials. Per tant, podríem concloure que la ideologia dominant exerceix,a través de les seves pròpies pràctiques discursives, un control sobre l’organitzaciódel “relat” social (Trew, 1983: 127-158).5.2. Obtenció i presentació de les dadesPer analitzar com els rols argumentals del discurs intervenen en la redistribució delsrols socials, hem observat les estructures predicatives més recurrents de lesmicropreguntes97 i ens hem fixat en si són personals o impersonals; actives opassives; afirmatives o negatives; i, sobretot, en si són formes agentives o estatives, ien quin grup social (endogrup o exogrup) apareix focalitzat en la posició de subjectegramatical d’aquestes formes predicatives. També hem prestat atenció a la presènciao absència de noms postverbals, atès que és una de les estratègies discursives quepermet, des de l’abstracció que crea, ocultar els agents i impersonalitzar el discurs.Concretament, hem codificat tots els predicats de les micropreguntes no exigits per lapròpia activitat de la Comissió. Es a dir, no hem codificat predicats com: jo li voliademanar, ens agradaria saber, etc., perquè els considerem performatius explícits i,en conseqüència, l’únic que expressen és que allò que ve a continuació és unapregunta. La resta de predicats els hem codificat a partir dels paràmetres següents98:97 Ens limitem a analitzar l’atribució de rols a les micropreguntes, perquè un corpus tan ampli com elde les macropreguntes és difícilment abastable.98 Només presentem les variables que hem detectat a les micropreguntes que hem analitzat.Capítol 5 270CODI SIGNIFICAT Nom verbal Forma verbal impersonal Forma verbal impersonal negativa Subjecte: exogrup / Predicat eventiu Subjecte: exogrup / Predicat eventiu negatiu Subjecte: exogrup / Predicat eventiu passiu Subjecte: exogrup / Predicat eventiu passiu neg Subjecte: exogrup / Predicat estatiu Subjecte: exogrup /Predicat estatiu negatiu Subjecte: exogrup / Predicat estatiu passiu Subjecte: exogrup / Predicat estatiu passiu neg. Subjecte: endogrup / Predicat eventiu Subjecte: endogrup /Predicat eventiu negatiu Subjecte: endogrup / Predicat eventiu passiu Subjecte: endogrup / Predicat eventiu pas. Neg. Subjecte: endogrup / Predicat estatiu Subjecte: endogrup /Predicat estatiu neg Subjecte: endogrup / Predicat estatiu passiu Subjecte: endogrup / Predicat estatiu pas. neg.Els paràmetres que hem utilitzat per classificar els predicats estableixen una primeradiferència entre predicats eventius i predicats estatius (Lorente, 1994). Per predicatseventius, s’entén els predicats que fan referència a “accions” i “processos”. I, perpredicats estatius, els que fan referència a “estats”. Els predicats eventius d’acció, sesolen caracteritzar pel fet que els “agents” són externs (ex.: La Júlia ha tancat laporta) i els predicats eventius de procés, pel fet que els “agents” són interns (ex.: elriu passa). Dintre del predicats eventius d’acció, es diferencien els que sónDels rols sintàctics als rols socials 271pròpiament agents dels de causa i instrument. I, dintre dels predicats eventius deprocés, els experimentants i els temes. No obstant això, atès que l’objectiu d’aquesttreball no és fer un estudi exhaustiu dels diferents tipus de predicats que apareixen ales preguntes de la CEITE, sinó únicament observar com determinades formespredicatives contribueixen a fer emergir determinades representacions, tan solsanalitzarem les implicacions cognitives que comporta l’atribució de predicats\eventius i de predicats estatius a certs grups o actors socials. Òbviament, en fixaremtambé en les formes que adopten aquests predicats. (Deixarem per a treballsposteriors una anàlisi més aprofondida).Per discriminar els predicats eventius dels estatius, els hem aplicat provesd’estativitat que hem extret de diversos autors: Dik, 1978; Fillmore, 1968; Lakoff,1966; Lee, 1973." A l’hora de codificar-los, no hem considerat un tret pertinent quel’acció o l’atribut es presentessin com a meres hipòtesis. Es cert que no és el mateixpresentar una acció com a real que com a hipotètica, però el sol fet d’associar undeterminat actor a una determinada acció, sigui real o hipotètica, ens sembla forçasignificatiu. Per dir-ho ras i curt, ens interessa més observar qui s’associa a què, queel grau de realitat que se’ls confereix.Un cop codificats els predicats de cadascun dels 11 temes que hem analitzat, els hemagrupat per tipologies i n’hem fet el comentari. Tot i que ens adonem que elscomentaris poden resultar, en molts moments, repetitius, hem optat per comentar99 Concretament, ens hem basat en les proves següents:la -IMPERATIU. Els verbs estatius no admeten l’imperatiu: *Sàpigues la resposta / Llegeix el llibre.2a -ASPECTE PROGRESSIU. Els verbs estatius no admeten l’aspecte progressiu: *Estic sabent laresposta / Estic llegint el llibre.3a -PSEUDOCLIFT: *El que va fer en Pere va ser saber la resposta / El que va fer en Pere va ser llegirel llibre.4a -ADVERBI DE voluntat. Els verbs estatius no admeten un adverbi de voluntat: *Sap la respostavoluntàriament / Llegeix el llibre voluntàriament.5a -Fer-HO: *Jo vaig saber la resposta i en Pere també ho va fer / Jo vaig llegir el llibre i en Peretambé ho va fer6a -COMPLEMENTDE PERSUADIR / OBLIGAR: *El va persuadir de saber la resposta / *El va obligar asaber la resposta /El va persuadir de llegir el llibre / El va obligar a llegir el llibre.Cal tenir en compte que no sempre funcionen totes aquestes proves, sinó que n’hi ha que són mésefectives que altres. Sembla que, per al català, la 5a és la més efectiva.Capítol 5 272tema per tema i grup per grup. Hem adoptat aquest criteri perquè creiem que facilital’accés a les dades globals i a les específiques.Finalment, hem elaborat dos quadres que sintetitzen la informació que ha anatgenerant cadascun dels apartats. En el primer, presentem la distribució quantitativade les tipologies predicatives i, en el segon, la distribució dels rols agents.5.3. L’atribució de rols en el tema INTEGRACIÓ5.3.1. Els predicats del tema integració a les micropreguntes de CIUMICROPREGUNTES(1) Quines actuacions (...) afavoreixen més la integració de lespersones que han vingut a treballar i a viure a Catalunya? Quins col·lectius de persones autòctones són méssensibles a aquesta integració? Quins són més refractaris?(2) ...si els immigrants també són sensibles a la cultura catalana, (...) si ells esvan integrant progressivament, (...), als nostres costums, a la llengua, a lamanera de fer d’aqui.(3) Fins a quin punt això (les tecnologies de la informació) pot servir per integrar o, en tot cas,conviure amb respecte en una societat en la qual constantment pot haver-hi influències deles migracions?(4) Fins a quin punt les noves tecnologies de la informació (...) poden ajudar a homogeneïtzar(...) en aquest cas l’immigrant, en tots els àmbits socials?(5) ..aquesta qüestió (la influència dels imams) presenta problemes respecte ala integració dels immigrants?(6) quin és el model de integració que té (...) el Col·legi deTreballadors Socials?(7) com fer compatible la integració en el país amb el respecte de lacultura pròpia dels immigrants que vénen?(8) Quines solucions possibles hi ha respecte a la integració d’aquestsimmigrants (fonamentalistes)?(9) Ens hem plantejat el tema de la integració des del punt de vistadel país?(10) ..fins a quin punt estan disposats, en general, els immigrants nord-africans d’integrar-se en la societat catalana?Dels rols sintàctics als rols socials 273MICROPREGUNTES(11) Quins són, doncs, al seu parer el significat i les condicions precises i desitjables d’això queanomenem integració?(12) (facilitar un cementiri als magribins) no serà d’alguna manera fomentartambé una separació, quan el que interessa és la integració.(13) Es podria considerar que tota aquesta gent que ja porta deu anys omés aquí es poden començar a considerar com a integrats?(14) quines activitats (...) proporcionen ocasió per a aquestaintegració?(15) ..hi ha un tòpic que diu que el col·lectiu negre s’integra millor que els altrescol·lectius. Voldríem saber (...) si aquesta avaluació constata aquest fet o fins a quin punt hiha rebuig.1. (5)• Quines actuacions (...) afavoreixen més la integració• com fer compatible la integració• Ens hem plantejat el tema de la integració• fomentar també una separació• quines activitats (...) proporcionen ocasió per a aquesta integració2. (3)• Quins col·lectius de persones autòctones són més sensibles a aquesta integració• Quins són més refractaris?• quin és el model de integració que té (...) el Col·legi de Treballadors Socials?3. (3)• les persones que han vingut a treballar• ells es van integrant progressivament, (...), als nostres costums, a la llengua, a lamanera de fer d’aquí4. (6)• les persones que han vingut (..) a viure a Catalunya• els immigrants també són sensibles a la cultura catalana• aquesta qüestió (la influència dels imams) presenta problemes respecte a laintegracióCapítol 5 274• fins a quin punt estan disposats, en general, els immigrants nord-africansd’integrar-se en la societat catalana• tota aquesta gent que ja porta deu anys o més aquí• es poden començar a considerar com a integrats?5. (6)• en una societat en la qual constantment pot haver-hi influències de les migracions?• Quines solucions possibles hi ha respecte a la integració d’aquests immigrants?• el que interessa és la integració.• Es podria considerar que tota aquesta gent que ja porta deu anys o més aquí• ...hi ha un tòpic que diu que el col·lectiu negre s’integra millor que els altres• fins a quin punt hi ha rebuig.6. (13)• la integració de les persones que han vingut• són més sensibles a aquesta integració• pot haver-hi influències de les migracions?• problemes respecte a la integració dels immigrants?• quin és el model de integració que té (...) el Col·legi de• com fer compatible la integració en el país amb el• Quines solucions possibles hi ha respecte a la integració d’aquests immigrants• Ens hem plantejat el tema de la integració des del punt de vista del país?• Quins són, doncs, al seu parer el significat i les condicions precises i desitjables d’això quenomenem integració?• no serà d’alguna manera fomentar també una separació, quan el que interessa és laintegració.• quines activitats (...) proporcionen ocasió per a aquesta integració?• fins a quin punt hi ha rebuig.A les micropreguntes que formula CIU sobre el tema integració, observem que elsmigrants són presentats, bàsicament, com a no-actius. La major part dels predicatsen què ells fan de subjecte gramatical són predicats atributius la funció prioritàriadels quals és la caracterització. Aquesta caracterització, quan el contingut ésintroduït per una asserció o una pressuposició (han vingut a viure a Catalunya / lainfluència dels imams comporta problemes d’integració / tota aquesta gent ja portadeu anys aquí) és presentada com a veritat indiscutible i, quan el contingut ésDels rols sintàctics als rols socials 275presentat a través de la forma interrogativa de la micropregunta, és introduït com unahipòtesi que haurà de ser confirmada o refutada (els immigrants són sensibles a lacultura catalana? / fins a quin punt estan disposats a integrar-se a la societatcatalana? / si ja porten deu anys aquí poden considerar-se integrats?). Només endos enunciats els migrants són presentats en un rol eventiu. En un, sota una formaenunciativa assertiva (han vingut a treballar) i, en l’altre, sota una formainterrogativa i, per tant, hipotètica (es van integrant progressivament als nostrescostums, a la llengua, a la manera de fer d’aquí). Resumint, direm que, quan alsmigrants se’ls atribueix un rol eventiu en la integració o se’ls caracteritza a travésd’aquest fet, la integració és sempre una hipòtesi.Pel que fa a l’endogrup, observem que, en les preguntes de CIU, és presentatpreferentment com a subjecte gramatical de predicats eventius. El rol actiu que se liatribueix, quan és positiu (afavorir la integració), es presenta en forma assertiva i,quan és negatiu (malmetre-la), es presenta en forma hipotètica. Però també éspresentat com a subjecte gramatical de predicats estatius. En aquests casos elspredicats són bàsicament atributius (quins col·lectius de persones autòctones són méssensibles a la integració i quins són més refractaris) i la representació quecontribueixen a construir de Yendogrup és ambivalent: una part de nosaltres éspresentada de manera positiva (sensibles a la integració) i l’altra de manera negativa(refractaris).Ara bé, hi ha casos en els quals Yendogrup no apareix com a agents explícit, però sícom a agent ocult. Una de les estructures sintàctiques que permet aquestemmascarament és l’estructura impersonal. Aquesta estructura, que aquí és forçarecurrent, permet al locutor (representant parlamentari) ocultar els veritables actorssocials. Per exemple, quan es demana quines solucions possibles hi ha respecte de laintegració dels immigrants o fins a quin punt hi ha rebuig, s’està emmascarant quesón els polítics, les institucions, les empreses; en definitiva: els grups socialsdominants els que tenen —o no tenen— aquestes solucions i que som nosaltres elsagents del rebuig. Per tant, aquestes estructures impersonals esborren Yendogrup deCapítol 5 276l’escena discursiva, quan hauria d’aparèixer com a subjecte gramatical depredicacions no-positives.Una altra estratègia discursiva que s’usa sovint per ocultar els actors socials és la dela nominalització. El fet de convertir una acció concreta (integrar) en una realitatabstracta (la integració) fa que automàticament desapareguin els actors del discurs i,en conseqüència, de la realitat social. La integració es converteix aquí en un procéssense actors.5.3.2. Els predicats del tema integració a les micropreguntes del PSCMICROPREGUNTES(1) ..un dels objectius que té aquesta Comissió és el de conèixer al millorpossible la situació dels treballadors estrangers aquí a la nostra Catalunya...(2)..Com s’organitza aquest grup (un col·lectiu important de magribins) iquines són les relacions que tenen amb la societat de Vic?(3) ..quina vocació tenen, també, d’integració (els magribins)? Sinomés pensen a tomar o realment ja pensen en unaestabilitat per a ells i per als seus fills...(4) quin és el grau d’integració i l’actitud d’aquest seguit de col·lectius de treballadorsestrangers que tenen respecte a la societat acollidora...?(5) ..quin paper (...) han de jugar les diferents administracions perfacilitar adequada que garanteixi la millorconvivència possible..?(6)..referint-nos als magribins i als subsaharians, quins són els problemes que vostèsdetecten que poden ser un obstacle per a la integració, però vist tantde la part d’ells com de la part, diguem-ne, dels catalans autòctons?(7)..(sobre la intención de permanència de los filipinos aquí en Cataluna) hay unavoluntat de permanecer aquí entre nosostros indefinidamente, creando sufamilia y siendo, pues,catalanes como todos?(8) ..quina és exactament la política d’integració que es pensa dur a terme?(9) ..quina disposició tenen (...) els magribins i les seves famílies per integrar-se ipensant en les segones generacions (proporcionar als fills dels immigrants immediatament lanacionalitat espanyola). I l’altre seria el tema del..., del dret de vot (com a manera d’integrar elstreballadors estrangers) (...) en això m’agradaria que em donés l’opinió la Sra. Lídia Santos, ladificultat d’homogeneïtzar això a nivell d’Europa.(11) si en el camp de la integració cultural vostès hi han treballat i hipensen treballar en el futur, o si pensen intensificar lesactivitats en aquest sentit?1. (8)• ...quin paper (...) han de jugar les diferents administracions per facilitar el camí d’una integració adequada...• quins són els problemes que vostès detecten que poden ser un obstacle per a laintegració• ..quina és exactament la política d’integració que es pensa dur a terme?• la dificultat d’homogeneïtzar això a nivell d’Europa.• si en el camp de la integració cultural vostès hi han treballat i hi pensentreballar en el futur, o si pensen intensificar les activitats enaquest sentit?2. (1)• conèixer al millor possible la situació dels treballadors estrangers3. (4)• ..Com s’organitza aquest grup (un col·lectiu important de magribins)• creando su familia• (quina disposició tenen els magribins i les seves famílies) per integrar-se enla societat4. (8)• quines són les relacions que tenen amb la societat de Vic?• ...quina vocació tenen, també, d’integració (els magribins)? Si noméspensen a tomar o realment ja pensen en una estabilitat per aells i per als seus fills...• hay una voluntat de permanecer aquí entre nosostros indefinidamente,Capítol 5 278• l’actitud d’aquest seguit de col·lectius de treballadors estrangers que tenenrespecte a la societat acollidora...?• y sintiéndose y siendo, pues, catalanes como todos?• ..quina disposició tenen (...) els magribins i les seves famílies5. (1)• hay una voluntat de permanecer aquí6. (7)• quina vocació tenen, també, d’integració• és el grau d’integració• per facilitar el cami d’una integració adequada• quins són els problemes que vostès detecten que poden ser un obstacle per a laintegració• quina és exactament la política d’integració que es pensa dur a terme?• sobretot pensant en aquesta integració• si en el camp de la integració cultural vostès hi han treballatA les micropreguntes del Grup Socialista predominen els predicats que es refereixena accions, estats o característiques hipotètiques dels migrants. Pel que fa a ladistribució dels rols actius, s’observa que els predicats eventius que s’atribueixen aVendogrup doblen els que s’atribueixen a Vexogrup. Quan nosaltres és agentd’accions, fa activitats com: facilitar la integració; treballar i intensificar lesactivitats; detectar problemes que poden ser un obstacle per a la integració; dur aterme polítiques d’integració; i homogeneïtzar-nos amb Europa. I, quan és ellsl’agent de les accions, fa activitats com: organitzar-se; crear una família, i integrar-se. Ara bé, aquestes accions que s’atribueixen a ells són pràcticament toteshipotètiques. De la qual cosa es dedueix que es té un profund desconeixement de lesactivitats reals que fan els migrants per integrar-se.Quant als rols estatius, observem que Vendogrup només apareix com a subjectegramatical del predicat de percepció intel·lectual que específica l’objectiu prioritaride la Comissió {conèixer la situació dels treballadors estrangers a Catalunya).Vexogrup apareix, en canvi, com a subjecte gramatical de predicats estatius en 8ocasions. La major part d’aquestes estructures tenen com a nucli del predicat el verbDels rols sintàctics als rols socials 279tenir. Aquest verb se sol considerar un predicat estatiu de ‘possessió’ i aquí s’usa enun sentit ‘caracteritzador’, atès que s’empra per demanar informació sobre lesactituds que ‘posseeixen’ els migrants —o alguns col·lectius específics demigrants— en el complex procés d’integració.Les estructures impersonals pràcticament no apareixen en aquestes micropreguntes.Només en una ocasió la forma verbal haver-hi emmascara un característica hipotèticade Vexogrup (hay una voluntad de permanecer aquí). No obstant això, a lamicropegunta (9), trobem una estructura que, tot i no ser impersonal, contribueix aamagar els agents de la situació conflictiva. Els problemes, òbviament, no sorgeixensols. Qui són, en realitat, els actors socials agents d’aquests problemes? Qui són elsactors socials que s'enfronten al dret de la societat acollidora? El fet que siguin elsproblemes el subjecte gramatical de sorgeixen només emmascara, però no fadesaparèixer, els actor reals de la situació conflictiva.5.3.3. Els predicats del tema integració a les micropreguntes d’ERCMICROPREGUNTES(1) sobre si finalment hi ha una presa de posició a favor de la paraula“integració”, “assimilació”, “drets lliures”, etc. perquè em sembla que és una mica l’arrel deltreball polític que podem fer. Si nosaltres pretenenKNOS / ESTATIU> que el queés nostre és bo i que el que vingui s’ha d’integrar, o sirealment aprenem a viure en una diferència on el món és una mica de tothom.(2) jo, l’únic que voldria és saber el seu parer sobre aquesta qüestió (la integració).(3) (',habría alguna petición concreta para la integración de estos nuevos filipino-catalanes o catalano-filipinos que es esta segunda generación?(4) Jo el que volia dir era quina era, una mica, la situació dels seus fills (...) com a immigrants;és a dir, són catalans?, són africans?, sónsenegalesos?, són fills de senegalesos tota la vida? És a dir, quina és, unamica, la situació?(5) en quina situació es troben en aquest moment els immigrants, diguem-ne,nascuts ja a Catalunya, per dir-ho d’alguna manera, els seus fills, si han nascut aquí.(6) No hauríem, ja, potser, de començar a parlar de “viure la diferència” mésque no pas d’integrar-los a casa nostra?Capítol 5 2801. (3)• l’arrel del treball polític que podem fer.• o si realment aprenem a viure en una diferència on el món és una mica detothom.• començar a parlar de “viure la diferència”2. (1)• més que no pas d’integrar-los a casa nostra?3. (2)• Si nosaltres pretenem que el que és nostre és bo4. (5)• és a dir, són catalans?, són africans?, sónsenegalesos?, són fdls de senegalesos tota la vida?• en quina situació es troben en aquest moment els immigrants,5. (1)• i que el que vingui s’ha d’integrar (2)• si finalment hi ha una presa de posició a favor de la paraula “integració”• ^habría alguna petición concreta para la integración7. (2)• hi ha una presa de posició a favor de la paraula “integració”• ^habría alguna petición concreta para la integración de estos nuevos filipino-catalanesA les micropreguntes d’ERC sobre el tema integració, predominen els predicatsinserits en formes interrogatives; de la qual cosa deduïm que s’està plantejant un‘estat’ d’integració hipotètic i no l’estat’ d’integració “real”.Pel que fa als migrants, observem que tan sols apareixen en un rol eventiu en unasola ocasió i, a més, en una forma enunciativa interrogativa: Si nosaltres pretenemque el que és nostre és bo i que el que vingui s’ha d’integrar, o si realment aprenema viure en una diferència on el món és una mica de tothom. D’aquesta construcció noDels rols sintàctics als rols socials 281es poí deduir una voluntat d’integració, sinó una obligació d’integració per part delsmigrants. I, quan algú és agent per obligació, l’agentivitat perd el seu valor.Quan Yexogrup apareix com a subjecte gramatical de predicats estatius, sol ser-hode predicats atributius que apareixen en formes enunciatives interrogatives.L’objectiu del parlamentari és fer prendre consciència de quina és la identitat quedonem als fills dels immigrants i quina és la que els hauríem de donar.Pel que fa a nosaltres, constatem que apareix com a eventiu en 4 ocasions, tot i queles accions que ERC atribueix a Vendogrup són pura especulació: aprendre a viure ladiferència i començar a parlar de la diferència. Per tant, aquestes accions nodescriuen un comportament, sinó que el proposen.100 Pel que fa al nosaltres estatiu,només apareix en una ocasió (1); però, a nivell cognitiu, és força rellevant, atès queés un predicat modalitzador que vehicula un component axiològic important: sinosaltres pretenem que el que és nostre és bo.... L’ús d’aquesta forma predicativa(pretenem) posa en qüestió el lloc comú (topos) que introdueix la proposiciósubordinada (que el que és nostre és bo).Pel que fa a les dues estructures impersonals que hem detectat, només volemobservar que una emmascara la veu dels polítics (1) i l’altra la del compareixent (3).5.4. L’atribució de rols en el tema SANITAT5.4.1. Els predicats del tema sanitat a les micropreguntes de CIUMICROPREGUNTES(1) quina és la resposta (sanitària) que s’hauria de donar respecte als immigrants ensituació il·legal.(2) de quina manera s’hauria de donar una resposta efectiva i positiva als problemes de100 Volem observar altra vegada les contradiccions que caracteritzen el discurs d’ERC. Vegeu elsarguments:Capítol 5 282MICROPREGUNTESsalut dels immigrants en situació legal.(3) com es pot controlar o com es porten a cap les vacunacions delsinfants d’aquests immigrants?(4) quin coneixement teniu vós del que es fa arreu del país, de Catalunya, sobretot amb metgesque treballen a l’atenció primària, i si existeix coordinació entre elvostre servei i les unitats existents,..(5) si en els cursos que heu organitzat vosaltres a l’Hospital de Sant Jaume hanparticipat metges dels països d’origen d’aquests immigrants.(6) fins a quin punt en el grup de població que vosaltres heu atès, (...) laincidència de la tuberculosi i de les malalties de transmissió sexual en el camp dels immigrantsha fet que, percentualment, hagi suposat un problema de salut pública.1. (3)• sobretot amb metges que treballen a l’atenció primària• si en els cursos que heu organitzat vosaltres• el grup de població que vosaltres heu atès, (...)2. (1)• hagi suposat un problema de salut pública.3. (1)• han participat metges dels països d’origen d’aquests immigrants.4. (5)• quina és la resposta (sanitària) que s’hauria de donar respecte als immigrants en situacióil·legal.• de quina manera s’hauria de donar una resposta efectiva i positiva als problemes de salutdels immigrants en situació legal.• com es pot controlar o com es porten a cap les vacunacions• si existeix coordinació entre el vostre servei i les unitats existents5. (1)• les vacunacions dels infants d’aquests immigrants?Dels rols sintàctics als rols socials 283Les formes predicatives que predominen a les micropreguntes sobre el tema sanitatdel Grup Parlamentari de Convergència són les impersonals. I totes amaguen actorsde Yendogrup. Amb aquesta estratègia, el representant parlamentari oculta —i, pertant, desresponsabilitza— els agents que haurien de donar resposta sanitària alsimmigrants en situació il·legal i als problemes de salut dels immigrants en situaciólegal, els agents que haurien de controlar les vacunacions, i, finalment, els agentsque haurien de coordinar el servei d’atenció als immigrants amb altres unitats.Convé observar que el rol eventiu, el rol de protagonista actiu, l’exerceixenbàsicament els professionals de la sanitat (els metges, els. experts) i que totes lesaccions que duen a terme són accions positives: treballar a l’atenció primària,organitzar cursos, atendre la població immigrant,... Només en una sola ocasió s’haatribuït un rol agent als metges dels països d’origen dels migrants: participar encursos i, encara, de forma hipotètica (5). És significatiu observar que els migrants, enaquestes micropreguntes, no apareixen com a protagonistes agents, però sí com aprotagonistes pacients; és a dir, com a beneficiaris de les ‘accions positives’ deYendogrup.Els rols estatius són pràcticament inexistents. Tan sols hem detectat una ocurrènciaque, tot i no tenir com a subjecte explícit Yexogrup, hem caracteritzat com a (6). Hem seleccionat aquesta opció perquè hem considerat que laincidència de la tuberculosi i de les malalties de transmissió sexual en el camp delsimmigrants (subjecte gramatical explícit) és una paràfrasi atenuadora del sintagma latuberculosi i les malalties de transmissió sexual dels immigrants, en el quals’observa clarament qui són els actors reals. Predicar dels immigrants que hansuposat un problema de salut pública, encara que sigui a través d’una formaenunciativa hipotètica, és orientar negativament la seva representació.Capítol 5 2845.4.2. Els predicats del tema sanitat a les micropreguntes del PSCMICROPREGUNTES(1) quins són els problemes addicionals per motiu de la universalització del’atenció sanitària que suposa l’atenció als treballadorsimmigrants.(2) En relació amb això (normalitzar l’atenció sanitària als estrangers immigrants) ens agradariasaber quina és la situació actual i què s’hauria de fer?(3) si aquesta proposta d’actuació sobre els no legalitzats ens la podriaampliar una mica, també. És a dir, hi ha una proposta d’atenció a les personesque no tenen Seguretat Social per facilitar1 ’atenció.(4) si hi ha una cobertura benèfica assistencial per part de l’Ajuntament pel quefa als immigrants il·legals.(5) si vostès (...) han detectat algunes malalties específiques d’aquestscol·lectius. / i sobretot ens interessaria saber si està coberta d’alguna manera o tenen vostès algun programa per assistir aquells treballadors estrangersque no estan coberts per la Seguretat Social per raó que no tenen untreball estable o que estan en una situació irregular.(6) com interpreten aquesta pujada d’una malaltia infecciosa com la tuberculosi.(7) Quines són les malalties comunes que tenen registrades, diferenciant magribins i africans? —si és que realment hi ha malalties que es diferencienper part d’uns i d’altres immigrants.(8) ..si també s’han trobat de vianda, les carnisseries.(9) en les compareixences anteriors s’ha detectat que en aquests col·lectius hi habastant de tuberculosi, no? Aleshores, voldríem saber si vostès han detectat la situació.1. (5)• hi ha una proposta d’atenció a les persones que no tenen Seguretat Social per facilitar l’atenció.• si vostès (...) han detectat algunes malalties específiques d’aquests col·lectius. / isobretot ens interessaria saber si està coberta d’alguna manera• o tenen vostès algun programa per assistir aquells treballadors estrangers que noestan coberts per la Seguretat Social per raó que no tenen un treball estable o que estan en unasituació irregularDels rols sintàctics als rols socials 285• Quines són les malalties comunes que tenen registrades, diferenciant magribins iafricans?• voldríem saber si vostès han detectat això, també, a Santa Coloma.2. (3)• o tenen vostès algun programa per assistir• quines són les malalties comunes que tenen registrades,• si també s’han trobat amb problemes per a tot el tema dels permisos sanitaris3. (2)• quins són els problemes addicionals per motiu de la universalització de l’atenció sanitària quesuposa l’atenció als treballadors immigrants.• o que estan en una situació irregular.4. (2)• hi ha una proposta d’atenció a les persones que no tenen Seguretat Socialper facilitar l’atenció.• no tenen un treball estable5. (1)• aquells treballadors estrangers que no estan coberts per la SeguretatSocial6. (7)• quina és la situació actual i què s’hauria de fer?• hi ha una proposta d’atenció a les persones que no tenen Seguretat Social• si hi ha una cobertura benèfica assistencial per part de l’Ajuntament• si és que realment hi ha malalties que es diferencien per part d’uns i d’altres immigrants• en les compareixences anteriors s’ha detectat que en aquests col·lectius hi ha bastantde tuberculosi, no?• com pensen que s’ha d’enfocar la situació.7. (10)• si aquesta proposta d’actuació sobre els no legalitzats ens la podria ampliaruna mica, també. És a dir, hi ha una proposta d’atenció a les persones que no tenenSeguretat Social per facilitar l’atenció.• si hi ha una cobertura benèfica assistencial per part de l’Ajuntament• com interpreten aquesta pujada d’una malaltia infecciosa com la tuberculosi.Capítol 5 286• ..si també s’han trobat amb problemes per a tot el tema dels permisos sanitaris per a les botiguesde venda de vianda• quins són els problemes addicionals per motiu de la universalització del’atenció sanitària que suposa l’atenció als treballadors immigrants.A les micropreguntes del Grup Parlamentari Socialista sobre el tema sanitat, elprimer que convé observar és que, tal com succeïa amb els predicats del grupconvergent, la forma predicativa que predomina és la impersonal. Aquí, però, laimpersonalització no només es materialitza a través de les formes verbals, sinó tambéa través de les nominalitzacions. Amb aquest índex tan alt de formes impersonals, elPSC aconsegueix fer desaparèixer un bon nombre d’actors de l’escena sanitària. Lamajor part dels actors que desapareixen darrere d’aquestes estructures impersonalsformen part de Vendogrup. Moltes d’aquestes estructures solen aparèixer, a més amés, en formes enunciatives interrogatives, cosa que ens indueix a pensar que elrepresentant parlamentari ha preferit evitar la interpel·lació directa. Així, en lloc depreguntar: “Vostès (representants de l’Administració) ja han proposat que s’atengui ales persones que no tenen Seguretat Social?” s’ha optat per: Hi ha una propostad'atenció a les persones que no tenen Seguretat Social? Ara bé, no sempre els actorsque oculten les estructures impersonals pertanyen a l’endogrup. Concretament hemobservat una estructura en la qual els agents implícits són els migrants: si és querealment hi ha malalties que es diferencien per part d’uns i d’altres immigrants. Enaquest cas el fet d’evitar una estructura com: “Els immigrants tenen malaltiesdiferents?” serveix per atenuar la caracterització negativa dels migrants.Quant als rols eventius, volem destacar que l’estructura predicativa no apareix en cap ocasió; és a dir, els migrants no exerceixen ni una solavegada el rol de protagonistes actius. Aquest rol, en canvi, sí que s’atribueix alsmembres de Vendogrup', en concret, als professionals de la sanitat. Les activitats quesolen dur a terme aquests professionals són bàsicament positives: facilitar l’atenció,detectar malalties específiques, assistir els treballadors estrangers, etc., tot i quenomés són hipotètiques, atès que apareixen en formes enunciatives interrogatives.Dels rols sintàctics als rols socials 287Pel que fa als rols estatius, observem que la major part dels predicats s’usen ambvalor caracteritzador, ja sigui dels migrants o de la situació. En uns casos, l’estructurapredicativa és afirmativa i, en altres, negativa. A la primera ocurrència afirmativa queesmentem, els migrants no apareixen com a subjectes gramaticals explícits, sinó coma subjectes implícits, atès que apareixen emmascarats en forma de complementpreposicional subordinat al nom verbal que fa pròpiament de subjecte {atenció). Lescaracteritzacions que vehiculen les dues ocurrències afirmatives són, quan al’orientació de la representació, força negatives: suposar un problema d’atenciósanitària; estar en una situació irregular. En canvi, les caracteritzacions quevehiculen les ocurrències d’estructura negativa, siguin actives o passives, són mésnegativitzadores per a Yendogrup que per a Yexogrup, ja que presenten aspectessocials que els migrants haurien de tenir resolts i no els hi tenen: no tenen SeguretatSocial i no tenen treball estable. Aquesta estratègia de caracteritzar els migrants perallò que no tenen fa que es responsabilitzi aquells que els ho podrien haver donat.5.4.3. Els predicats del tema sanitat a les micropreguntes d’ERCMICROPREGUNTES(1) vostès tenen constància que hi ha molts casos que a urgències no s’haatès ciutadans que no són catalans?(2) Vostès han fet alguna cosa en aquest sentit (per garantir el dret al’assistència sanitària)?(3) com a metge,(...), trobaria a faltar algun protocol o alguna normativa queels ajudés, a vostès, a treballar,..(4) han vist que hi havia un altre que manava més que vostè,metge, sobre aquell senyor per aquella malaltia?(5) què porten de malaltia ells cap aquí? I quina cosa és la primera que ells noconeixien com a malaltia i que agafen una vegadaaquí..(6) continuen practicant aquí la seva medicina?1. (3)• vostès tenen constància que hi ha molts casos que a urgències no s’ha atès...Capítol 5 288• trobaria a faltar algun protocol o alguna normativa que els ajudés, a vostès, atreballar,..• han vist que hi havia un altre que manava més que vostè,2. (3)• hi havia un altre que manava més que vostè, metge,• què porten de malaltia ells cap aquí?• continuen practicant aquí la seva medicina?3. (1)• I quina cosa és la primera que ells no coneixien com a malaltia i que agafen unavegada aquí..4. (2)• a urgències no s’ha atès ciutadans que no són catalans• I quina cosa és la primera que ells no coneixien com a malaltia5. (1)• hi ha molts casos que a urgències no s’ha atès ciutadans que no són catalans?6. (1)• hi ha molts casos que a urgències no s’ha atès ciutadans que no són catalans?A les micropreguntes sobre sanitat del Grup Parlamentari d ’Esquerra Republicana,observem que Yendogrup no apareix en cap cas en un rol eventiu. Contràriament,els migrants sí que apareixen com a agents. En concret, són agents d’accionshipotètiques com: manar més que el metge i continuar practicant la seva medicina; id’accions reals com: portar malalties cap aquí. El fet d’atribuir-los aquestes accions,sobretot la darrera, mostra clarament que els migrants són presentats, per aquest grup,com un veritable perill social.Pel que fa als rols estatius, és interessant observar que predominen els predicats depercepció intel·lectual. Quan el subjecte gramatical d’aquests predicats ésYendogrup, la percepció que ERC li atribueix és: ‘prendre consciència de tot el queté a veure amb la immigració’. I, quan el subjecte gramatical és Yexogrup, lapercepció és: ‘desconèixer malalties’. Els migrants, però, també apareixen com aDels rols sintàctics als rols socials 289subjectes gramaticals d’altres predicats estatius com: ser un ciutadà no català iagafar malalties. El fet de caracteritzar els migrants com a no catalans posa demanifest una de les categoritzacions més habituals d’ERC (els individus es podenclassificar en catalans i no catalans) i el fet de caracteritzar-los com a col·lectiu que‘agafa malalties’ indueix, insistim, a representar els migrants de manera especialmentnegativa.Les dues estructures impersonals presenten un fet reprobable: la no assistència, aurgències, de molts casos de ciutadans que no són catalans. Els agents ocultsd’aquest fet són el personal sanitari; és a dir, l’endogrup. Amb aquesta estratègia,ERC posa de manifest una acció negativa imputable a l’endogrup, però n’emmascaraels agents.Un tret que volem destacar d’aquestes micropreguntes és la presència d’estructuresnegatives. Aquest fet és cognitivament rellevant, atès que introdueix altres veus,altres punts de vista en el discurs.1015.4.4. El predicats del tema sanitat a les micropreguntes d’ICMICROPREGUNTES(1) ja en aquests moments comença a haver-hi situacions de malalties psiquiàtriques?1. (1)• ja en aquests moments comença a haver-hi situacions de malalties psiquiàtriques?El Grup Parlamentari d'Iniciativa és el grup que, com hem vist anteriorment,presenta un contradiscurs desnegativitzador. En aquest cas l’estratègia consisteix apresentar una ‘escena’ on no apareixen actors, sinó ‘situacions’ que provoquen101 Els enunciats negatius són, com esmenta DUCROT ( ), sempre polifònics: neguen allò que un altreenunciador, real o hipotètic, ha afirmat prèviament.Capítol 5 290malalties psiquiàtriques. Dit d’una altra manera, a la pregunta d’IC, els migrants noemmalalteixen espontàniament, sinó que són les situacions que els toca viure les queels fan emmalaltir. Per tant, la responsabilitat de les malalties es desplaça vers aquellsque contribueixen a crear aquestes situacions; és a dir, vers Veudogrup.5.5. L’atribució de rols en el tema ESTUDIS/INFORMES /ENQUESTES5.5.1. Els predicats del tema estudis / informes / enquestes a lesmicropreguntes de CIUMICROPREGUNTES(1) si pogués donar-nos més detalls, sobre aquest procés d’investigació (un informedemogràfic sobre la immigració estrangera a Catalunya), concretament encarregat pel Departament de Benestar Social del Govern de Catalunya.(2) Existeix, a nivell de la ciutat de Barcelona, un estudi prou precís sobre laprocedència dels immigrants, i també sobre la llengua i la religió d’ells, de cadascun?(3) quines són les dificultats principals que han sorgit quant a l’elaboració, a laconfecció d’aquest informe (l’informe Girona)(4) (quin ha estat) el procediment que s’ha seguit en l’elaboració d’aquestestudi;...1 (1)• si pogués donar-nos més detalls, sobre aquest procés d’investigació, concretamentencarregat pel Departament de Benestar Social del Govern de Catalunya.2. (2)• Existeix, a nivell de la ciutat de Barcelona, un estudi prou precís sobre la procedència delsimmigrants• el procediment que s’ha seguit en l’elaboració d’aquest estudi3. (5)si pogués donar-nos més detalls, sobre aquest procés d’investigacióDels rols sintàctics als rols socials 291• quines són les dificultats principals que han sorgit quant a l’elaboració, a laconfecció d’aquest informe• el procediment que s’ha seguit en l’elaboració d’aquest estudi• un estudi prou precís sobre la procedència dels immigrantsA les poques micropreguntes que formula CIU sobre aquest tema, han desaparegutpràcticament tots els actors. Només trobem una sola ocurrència d’estructurapredicativa eventiva i cap d’estativa. Aquest únic rol agent, que apareix emmascaraten una forma pseudopassiva, l’exerceix Venclogrup.102Les formes predicatives que predominen són les impersonals. En primer lloc, elsnoms verbals: investigació, elaboració, confecció, que converteixen l’acció en unprocés abstracte i, òbviament, oculten els actors (Qui investiga? Qui elaboral’informe?). I, en segon lloc, les formes verbals pròpiament impersonals que, enaquest cas, emmascaren qui ha sol·licitat un estudi sobre la procedència delsimmigrants i com l’ha elaborat.El fet que hagin desaparegut pràcticament tots els actors del seu paper de subjectesgramaticals indica que, a aquest grup, li interessa molt més saber si existeixen —o noexisteixen— informes / estudis / enquestes i el procés d’elaboració que s’ha seguitque no pas conèixer-ne els autors i els continguts.5.5.2. Els predicats del tema estudis / informes / enquestes a lesmicropreguntes del PSCMICROPREGUNTES(1) si a través de totes les oficines de Caritas que estan en tot el territori català vostès tenen algun informe sobre aquestes característiques dels treballs dels treballadorsestrangers, no solament els que ocupen, sinó l’estabilitat, les circumstàncies,les característiques amb què es desenvolupen aquestes activitats.(2) han fet vostès algun estudi o enquesta sobre les actituds bàsiques, tant dels102 Amb aquestes formes, passives o pseudopassives, es produeix un desplaçament de l’agent a unaposició menys focal i, en conseqüència, es neutralitza l’agentivitat dels actors.Capítol 5 292MICROPREGUNTESmembres dels col·lectius estrangers envers la societat catalana, i dels catalans envers ells?(3) voldríem conèixer si s’ha fet ja alguna enquesta o es pensa fer aquesta enquesta,per conèixer una sèrie d’actituds dels ciutadans autòctons de Vic respecte alsdiferents col·lectius d’immigrants.(...) Si hi ha una bona acceptació de la culturai de la religió d’aquests col·lectius.(4) seria molt bo de saber si les conclusions a què arriben (els dos informes a què el Grup no hatingut accés) són les mateixes o són diferents, i com a mínim saber quines conclusionsprincipals es poden deduir o es poden extreure d’aquests tres informes que vostè haesmentat.(5) si pensen fer (el CIDOB) algun treball en un futur pròxim, o l’estanrealitzant en aquest moment, per aproximar-nos a aquestaproblemàtica.(6) jo voldria saber si vostès tenen alguna enquesta (...) sobre els estereotipsmés comuns de la societat catalana respecte als immigrants. Si tenen vostèsalgun estudi sobre això, i quins són aquests estereotips.1. (4)• han fet vostès algun estudi o enquesta sobre les actituds bàsiques,• saber si les conclusions a què arriben (els dos informes a què el Grup no hatingut accés) són les mateixes o són diferents• si pensen fer algun treball en un futur pròxim, o l’estan realitzant en aquest moment, per aproximar-nos a aquesta problemàtica.2. (4)• vostès tenen algun informe sobre aquestes característiques dels treballs delstreballadors estrangers• per conèixer una sèrie d’actituds dels ciutadans autòctons de Vic respecte alsdiferents col·lectius d’immigrants• jo voldria saber si vostès tenen alguna enquesta (...) sobre els estereotips méscomuns de la societat catalana respecte als immigrants.• Si tenen vostès algun estudi sobre això, i quins són aquests estereotips.3. (1)• no solament els que ocupen, sinó l’estabilitat, les circumstàncies, lescaracterístiques amb què es desenvolupen aquestes activitats.Dels rols sintàctics als rols socials 2934. (6)• Si hi ha una bona acceptació de la cultura i de la religió d’aquests col·lectius.• si s’ha fet ja alguna enquesta o es pensa fer aquesta enquesta, per conèixer una sèried’actituds dels ciutadans autòctons de Vic respecte als diferents col·lectius d’immigrants.(...)• Si hi ha una bona acceptació de la cultura i de la religió d’aquests col·lectius.• quines conclusions principals es poden deduir o es poden extreure d’aquests tresinformes que vostè ha esmentat.5. (1)• Si hi ha una bona acceptació de la cultura i de la religió d’aquests col·lectius.El primer que volem destacar de les micropreguntes del PSC és que ells, elsmigrants, només apareix com a subjecte gramatical en una sola ocasió, i encara com asubjecte gramatical d’un predicat estatiu. Dit d’una altra manera, la immigraciódesapareix com a agent i tan sols la trobem com a objecte d’estudis. És, per tant,Yendogrup qui apareix com a subjecte gramatical de predicats eventius i estatius.Quan nosaltres apareix com a agent es dedica, sobretot, a fer (treballs, estudis, etc.)i, quan no apareix com a agent, és, sobretot, posseïdor (tenim enquestes, estudis,etc.).Les formes predicatives que predominen són les impersonals oimpersonalitzades.103 I, en aquest cas, els actors que s’emmascaren darrered’aquestes formes pertanyen tots a Yendogrup. Amb aquesta estratègia creiem que,com hem esmentat anteriorment, el PSC vol evitar la interpel·lació directa, atès quesón preguntes en les quals es qüestiona l’actitud de Yendogrup. Lesimpersonalitzacions a través dels noms verbals són, en aquestes micropreguntes, pocrecurrents; cosa que ens indica que el Grup Socialista prefereix tractar el tema desd’una perspectiva concreta.103 Considerem formes impersonalitzades estructures com: seria molt bo de saber si les conclusions aquè arriben (els dos informes a què el Grup no ha tingut accés) són les mateixes o són diferents, enles quals l’agent de l’acció es dilueix en el producte de la seva acció. Podríem considerar-lesestratègies (d’ocultació dels agents) de base metonímica.Capítol 5 2945.5.3. Els predicats del tema estudis / informes / enquestes a lesmicropreguntes d’ERCMICROPREGUNTES(1) si s’ha fet algun estudi o si tenen dades sobre quina és la zona onmajoritàriament s’instal·len (els immigrants) després de provar diversos llocs.(2) la paraula «emigrat estranger a Catalunya», quines connotacions sociològiques pot tenir, icom es pot fer un estudi, si des dels països emissors no vénenamb categoria de venir a Catalunya, sinó que van a Espanya.(3) quan estarà acabat aquest estudi de Vic, el timing que teniu previst.(4) Una mica el problema que jo plantejo és com es poden encarregar estudis si desprésdels resultats d’aquests estudis no es tenen eines per poder fer unapolítica coherent, diguem-ne, una política pròpia, una política pròpia i depèn de polítiques..., ésa dir, no hi ha una mica la sensació que es perd el temps, científicamentparlant?1. (1)• per poder fer una política coherent2. (1)• si tenen dades sobre quina és la zona on majoritàriament s’instal·len3. (3)• quina és la zona on majoritàriament s’instal·len (els immigrants) després deprovar diversos llocs.• sinó que van a Espanya.4. (1)• si des dels països emissors no vénen amb categoria de venir a Catalunya,5. (4)• si s’ha fet

Miscel·lània

Abstract

Extracted data

Miscel·lània

Abstract

Extracted data

Related items

Related items