Analyse thématique de la flexion en catalan central standard

L’objectiu d’aquesta tesi és l’estudi de la flexió dels verbs, dels noms i dels adjectius en català central estàndard. Segueix una concepció inferencial i realitzacional de la morfologia (cf. Stump 2001) i aplica una anàlisi temàtica als paradigmes estudiats (cf. Bonami & Boyé 2003). En aquest model, l’expressió de les propietats morfosintàctiques, considerades com l’aplicació d’operacions fonològiques a un lexema, són parcialment independents de les unitats que les realitzen. Aquest treball es focalitza principalment en tres problemàtiques fonamentals de la flexió verbal i nominal del català : (1) la tendència a reduir la informació memoritzada a partir de regles fonològiques, (2) el repartiment dels verbs en classes flexionals i (3) l’expressió del gènere dins la flexió nominal i adjectival. La primera problemàtica concerneix la tendència a reduir, mitjançant regles fonològiques, l’inventari del material fonològic i morfològic que cal memoritzar en català. Aquest tipus d’enfocament implica, en alguns treballs precedents, basar les anàlisis sobre representacions subjacents que mai no aparareixen al nivell superficial i postular processos fonològics que no tenen la regularitat esperada. La segona problemàtica abordada és la relativa al repartiment dels verbs en classes de flexió i a la distinció entre verbs regulars i irregulars. Tradicionalment, els verbs del català estan organitzats en tres classes flexionals, dues de les quals estan subdividides. En les anàlisis que no parteixen d’un criteri ortogràfic, aquesta tripartició es basa en la presència d’elements segmentals dins de les formes flexionals. El punt de desacord es troba principalment en el repartiment en subclasses i la identificació dels verbs irregulars de la classe II, que són diferents segons els autors (cf. Mascaró 1983 ; Viaplana 1986). D’acord amb la perspectiva que adopto, l’organització en classes flexionals sorgeix de les diferents configuracions que emergeixen de les formes flexionals. Un lexema regular correspon a un lexema el paradigma del qual es pot deduir completament a partir d’una forma i un conjunt de relacions implicatives per defecte. Com a conseqüència, el repartiment que proposo s’oposa als que ofereixen les gramàtiques tradicionals i els treballs més recents.La tercera problemàtica discutida en aquesta tesi es refereix a l’expressió del gènere dels noms i dels adjectius, incloses les formes del participi dels verbs. Tradicionalment, algunes seqüències finals dels nominals s’han analitzat com a marques de gènere o bé com a marcadores de classes flexionals. Tanmateix, els criteris definits per identificar-les són problemàtics. A més, les seqüències finals no permeten inferir de manera determinista el gènere o la classe d’un nominal. Segons l’anàlisi proposada en aquesta tesi, aquestes seqüències estan dissociades de l’expressió del gènere. Són elements que formen part del tema i que, juntament amb les variacions temàtiques que no són predictibles, permeten establir un conjunt de classes flexionals que s’allunya dels tractaments oferts en els treballs precedents.The purpose of this Ph.D. is to study verbal, nominal and adjectival inflection in standard central Catalan. It entails an inferential and realizational approach to morphology (cf. Stump 2001) and applies a thematic analysis to the discussed paradigms (cf. Bonami & Boyé 2003). Three issues of Catalan inflexion are addressed. The first concerns the tendency to reduce, from phonological rules, the material inventory stored in the lexicon. Taking into account a large amount of data demonstrates that some analyses are based on underlying representations that do not always appear at the surface level and that some of the postulated phonological processes are not systematic. The second issue refers to verbs division into inflectional classes and to regular and irregular distinction. The analysis we propose is opposed to previous works in that classes division merges from the different configurations induced by inflectional forms themselves and that regularity is determined from a set of default implicative relations. The third issue concerns gender expression in nominal and adjectival inflection (including in the past participle forms of verbs). In this research work, final nominal sequences are dissociated from gender expression. They are considered as stem elements and contribute to define, in association with unpredictable stem variations, a set of inflectional classes deviating from the one proposed in previous works.L’objectif de cette thèse est d’étudier la flexion des verbes, des noms et des adjectifs du catalan central standard. Elle s’inscrit dans une approche inférentielle et réalisationnelle de la morphologie (cf. Stump 2001) et applique une analyse thématique aux paradigmes examinés (cf. Bonami & Boyé 2003). Trois problématiques de la flexion en catalan sont abordées. La première concerne la tendance à réduire, via des règles phonologiques, l’inventaire du matériel mémorisé dans le lexique. La considération d’un nombre important de données montre que certaines analyses sont basées sur des représentations sous-jacentes qui n’apparaissent pas toujours en surface et que certains processus phonologiques postulés ne sont pas systématiques. La seconde problématique renvoie à la répartition des verbes en classes flexionnelles et à leur distinction en réguliers et irréguliers. L’analyse proposée s’oppose aux travaux antérieurs au sens où la répartition en classes émerge des différentes configurations induites par les formes fléchies elles-mêmes et la régularité d’un lexème est déterminée à partir d’un ensemble de relations implicatives par défaut. La troisième problématique concerne l’expression du genre dans la flexion nominale et adjectivale (y compris dans les formes du participe passé des verbes). Dans ce travail, les séquences finales des nominaux sont dissociées de l’expression du genre. Elles sont considérées comme des éléments du thème et participent à définir, en association avec les variations thématiques non prédictibles, un ensemble de classes flexionnelles qui s’éloigne de celui proposé dans les travaux antérieurs