Tres casos de complementos no prototípicos : los complementos seleccionados de medida, manera y lugar

En este artículo analizo tres complementos que son de difícil clasificación en la gramática escolar: el complemento de manera, el complemento locativo y el complemento de medida o cantidad seleccionado por el predicado verbal. Teniendo en cuenta que, tradicionalmente, el aprendizaje de contenidos gramaticales en secundaria se basa fundamentalmente en el etiquetado de constituyentes a partir de un conjunto finito de posibles funciones gramaticales, estos complementos escapan a las tradicionales categorías disponibles. En concreto, estos complementos se clasifican generalmente como complementos circunstanciales a pesar de que sintácticamente tienen propiedades que los asemejan a los argumentos. En este artículo, defiendo que estos complementos son predicados que se combinan con verbos estativos semánticamente inespecíficos para formar una suerte de predicado complejo que permita la caracterización del sujeto.En aquest article descrivim tres complements que són de difícil classificació en la gramàtica escolar: el complement de manera, el complement locatiu i el complement de mesura seleccionats pel predicat verbal. Tenint en compte que l'aprenentatge de continguts gramaticals a secundària es basa en l'etiquetatge de constituents a partir d'un conjunt finit de possibles funcions gramaticals, aquests complements escapen a les etiquetes tradicionals disponibles. En concret, es classifiquen com a complements circumstancials malgrat que sintàcticament tenen propietats, com l'obligatorietat d'aparició, que els diferencien dels circumstancials canònics. A l'article, amb l'objectiu d'incorporar el coneixement científic generat per la investigació en lingüística més recent, fem una proposta d'anàlisi adaptada a l'aula de secundària, on analitzem aquests complements com a modificadors seleccionats.In this article I analyze three complements that are difficult to classify in traditional grammar: the complement of manner, location and measure or quantity selected by a verbal predicate. Considering that, traditionally, the learning of grammatical content in secondary school is fundamentally based on the labeling of constituents from a finite set of possible grammatical functions, these complements go beyond the traditional available categories. Specifically, these complements are generally classified as adjuncts, even though syntactically they have properties that make them like arguments. In this article, I argue that these complements are predicates that combine with semantically unspecific stative verbs to form a kind of complex predicate that allows the characterization of the subject