EL DIÁLOGO RENACENTISTA A LA LUZ DE LA CENSURA EN ESPAÑA: DE LEÓN HEBREO A SPERONE SPERONI

El gènere dialogístic, connatural amb el Renaixement des dels humanistes del segle XV, coneix un gran èxit editorial degut, pel que sembla, que no són obres exclusivament de ficció que tan sols procuren el delectare del lector, sinó que el seu caràcter didàctic les converteix també en obres molt profitoses. El caràcter cosmopolita de l'època de Carles V es reflecteix en els diàlegs editats a partir del 1525 en què augmenta de manera considerable la influència d'Erasme i dels autors italians. Així mateix, a la dècada de 1550 ja es van donar una sèrie d'indicis que anunciaven un canvi radical en l'increment de l'activitat censòria respecte a les tres dècades anteriors. Aquesta pressió inquisitorial va ser més gran sobre els gèneres que tendien a la divulgació del pensament, entre els quals hi ha el diàleg. En aquest estudi, escarit per necessitat, ens centrarem en tres casos concrets de l'abundant corpus de prestigiosos diàlegs italians renaixentistes censurats, que van des de la traducció dels Dialoghi d'amore (1593) de León Hebreo, que tracten de la natura i l'essència de l'amor, de la seva universalitat i del seu origen als sis diàlegs sobre cultura política que composen els Discorsi de’ principii della nobiltà de Marco de la Frata Montalbani, que aposten perquè la política és un mitjà de perfecció individual i col·lectiu , per acabar amb els Dialoghi de Sperone Speroni (1546), testimoni de la seva concepció filosòfica del món i els continguts dels quals d'estètica i filosofia eren de comú coneixement entre els cercles lletrats de l'època i al·ludits amb relativa freqüència en la literatura.The dialogic genre, connatural to Renaissance since the 15th century humanist period, reaches great editorial success for – it seems – it does not comprehend fiction alone, but also works of educational nature, that filled the reader with such delectare. The cosmopolitan character of Charles V’s epoch shows in the dialogs edited since 1525, in which Erasmus and the Italian writers’ influence increases considerably. Also, in the decade of the 1550s, the times hint to a radical increase in the censor activity in comparison to the three previous decades. This inquisitorial pressure was more noticeable in genres that promoted the dissemination of free thinking, among which dialog is to be listed. In this studio, necessarily brief, three specific cases from the plentiful corpus of prestigious – as well as censored- Italian dialogs from the Rennaissance will be examined. These go from the translation of the Dialoghi d’amore (1593) by Leon Hebreo, about nature and the essence of love – its universality and its origin- to the six dialogs on political culture that make up the Discorsi de’ principii della nobiltà by Marco della Fratta Montalbani (1550) depicting politics as a means for individual and collective perfection; to the Dialoghi by Sperone Speroni (1546), a testimony of the author’s philosophy and whose philosophical and aesthetic contents were considered common knowledge among the literates of the time, and were relatively frequently quoted in literature.El género dialogístico, connatural con el Renacimiento desde los humanistas del siglo XV, conoce un gran éxito editorial debido, al parecer, a que no son obras exclusivamente de ficción que tan solo procuran el delectare del lector, sino que su carácter didáctico las convierte también en obras muy provechosas. El carácter cosmopolita de la época de Carlos V se refleja en los diálogos editados a partir de 1525 en los que aumenta de manera considerable la influencia de Erasmo y de los autores italianos. Así mismo, en la década de 1550 se dieron ya una serie de indicios que anunciaban un cambio radical en el incremento de la actividad censoria respecto a las tres décadas anteriores. Esta presión inquisitorial fue mayor sobre los géneros que tendían a la divulgación del pensamiento, entre los que se encuentra el diálogo. En el presente estudio, escueto por necesidad, nos centraremos en tres casos concretos  del abundante corpus de prestigiosos diálogos italianos renacentistas censurados, que van desde la traducción de los Dialoghi d’amore (1593) de León Hebreo, que tratan de la naturaleza y esencia del amor, de su universalidad y de su origen a los seis diálogos sobre cultura política que componen los Discorsi de’ principii della nobiltà de Marco de la Frata Montalbani (1551), que apuestan por que la política es un medio de perfección individual y colectivo, para terminar con los Dialoghi de Sperone Speroni (1546), testimonio de su concepción filosófica del mundo y cuyos contenidos de estética y filosofía eran de común conocimiento entre los círculos letrados de la época y aludidos con relativa frecuencia en la literatura