Comment dire sans dire? : Sous-entendus et vocalité

Lorsque, pour faire part de ses opinions, de ses goûts, de ses états d'âme, de ses aversions, l'énonciateur emploie un discours ou un méta-discours non-verbal, cela signifie qu'il le fait avec des intonations expressives. Celles-ci remplacent les mots correspondants. Elles sont d'une grande richesse et d'une grande variété. La composante vocale donne à l'énonciateur la capacité de faire avancer très rapidement le développement de son thème, et elle lui offre de nombreuses facilités pour des stratégies discursives, comme : gauchir le sens dénoté de ses mots, le renforcer, le contester, l'infirmer, en réduire la portée, ménager sa face et celle de l'allocutaire. Il transmet alors à la dérobée jugement, moquerie, insinuation, réserve, surprise, suggestion, espoir, réprobation, conseil, appréciation, remontrance, colère, conviction, demande de connivence, compassion... Avec des exemples (conversations non préparées, film) où l'acoustique est la seule marque qui guide le destinataire vers l'interprétation du non-dit de l'énonciateur, est analysé le signifié pragmatique et le signifiant des unités linguistiques de l'intonation expressive que sont les signes vocaux. Une comparaison est ensuite établie entre les façons dont deux méthodes de fle traitent l'acte de langage non verbal, et leurs rapports avec la réalité du phénomène. Puis sont exposés rapidement le cadre et les procédures de la recherche en phonopragmatique.Quan, per a expressar les seves opinions, els seus gustos, els seus estats d'ànim, les seves aversions, el locutor empra un discurs o un meta-discurs no verbal, significa que ho fa amb entonacions expressives. Aquestes entonacions substitueixen les paraules corresponents. Són molt riques i variades. El component vocal proporciona al locutor la capacitat de fer progressar molt ràpidament el desenvolupament del seu tema i li ofereix moltes facilitats per a diferents estratègies discursives com ara distorsionar el sentit denotat per les seves paraules, reforçar-lo, qüestionar-lo, rebatre'l, reduir-ne l'abast, mostrar la seva millor cara o ser considerat amb el seu interlocutor. Llavors transmet, d'esquitllada, judicis, consells, valoracions, recriminacions, ira, conviccions, peticions de connivència, compassió... Mitjançant diferents exemples (converses no preparades, pel·lícula) on l'acústica és l'única marca que guia el destinatari cap a la interpretació del que no diu el locutor, s'analitza el significat pragmàtic i el significant de les unitats lingüístiques de l'entonació expressiva que constitueixen els signes vocàlics. S'estableix després una comparació entre com tracten dos mètodes de Francès Llengua Estrangera (FLE) el acte de parla no verbal i les seves relacions amb la realitat d'un fenomen. S'exposen posteriorment el marc i els procediments de la investigació en fonopragmàtica.From utterances to speech acts: what range is to give to semantic prosody in multimodality? And then what are the places of meaningful intonations, the so-called vocal markers? When the speakers « say without saying », vocal signs direct the understanding of hearers, i.e. function as guidelines for decoding; especially the semantic meaning of the words can be skewed, accentuated, weakened, modalized, altered or even eliminated. Thanks to their discretion, the speaker can transmit - for example - ideas, opinions, orders, requests and pleas, threats, offers and promises, conjectures and testimonies that, if s/he expressed them with words, might shock the addressee, upset him/her or make him/her strongly react. Meanings, acoustic cues, relations with words are analyzed and described through some items (spontaneous speech, movies, teaching French as a foreign language handbooks). It is followed by a brief presentation of the framework of research in phonopragmatics.Cuando, para expresar sus opiniones, sus gustos, sus estados de ánimo, sus aversiones, el enunciador emplea un discurso o un metadiscurso no verbal, significa que lo hace con entonaciones expresivas. Estas sustituyen a las palabras correspondientes. Son muy ricas y variadas. El componente vocal proporciona al enunciador la capacidad de hacer progresar muy rápidamente el desarrollo de su tema y le ofrece muchas facilidades para distintas estrategias discursivas como distorsionar el sentido denotado por sus palabras, reforzarlo, cuestionarlo, rebatirlo, reducir su alcance, mostrar su mejor cara o ser considerado con el interlocutor. Entonces transmite, de soslayo, juicios, consejos, valoraciones, recriminaciones, ira, convicciones, peticiones de connivencia, compasión… Por medio de ejemplos (conversaciones no preparadas, película) donde la acústica es la única marca que guía al destinatario hacia la interpretación de lo que no dice el enunciador, se analiza el significado pragmático y el significante de las unidades lingüísticas de la entonación expresiva que constituyen los signos vocálicos. Se establece luego una comparación entre cómo tratan dos métodos de Francés Lengua Extranjera (FLE) el acto de habla no verbal y sus relaciones con la realidad de un fenómeno. Se exponen posteriormente el marco y los procedimientos de la investigación en fonopragmática