O humor toma corpo : unha análise feminista da súa dimensión comunicativa

O obxectivo deste texto é analizar a presenza e o funcionamento do humor nalgunhas propostas artísticas feministas e determinar os seus puntos de tensión e confrontación co discurso dominante. A argumentación terá como base algún dos traballos precedentes relacionados co humor (Bajtín, 1987; Eagleton, 2021) e investigacións que analizaron o seu potencial dentro dos feminismos (Merrill, 1988; C. Atance, 2018; Álvarez, 2018). Partindo desta base, tentarase establecer unha conexión coa defensa do carácter comunicativo da confesión desenvolvido pola filósofa María Zambrano. A obxectivo será mostrar como o humor entra en escena desde un corpo concreto, situado (Haraway, 1995), afectado (Garcés, 2013), coa intención de desconfigurar as estruturas hexemónicas do pensamento e atopar outras visións e significados máis amplos. Un proceso creativo e comunicativo que emerxe desde a complexidade da vida para colocar no campo da arte a pregunta polo posíbel a través dos imaxinarios radicais que ofrece o humor.L'objectiu d'aquest article és analitzar la presència i el funcionament de l'humor en algunes propostes artístiques feministes i determinar els seus punts de tensió i confrontació amb el discurs dominant. El nostre argument té com a base dos treballs precedents relacionats amb l'humor (Bajtín, 1987; Eagleton, 2021) i algunes investigacions que van analitzar el seu potencial dins del feminisme (Merrill, 1988; C. Atance, 2018; Álvarez, 2018). Partint d'aquesta base, intentarem establir una connexió amb la defensa del caràcter comunicatiu de la confessió postulada per la filòsofa María Zambrano. L'objectiu serà mostrar com l'humor entra en escena des d'un cos concret, situat (Haraway, 1995), afectat (Garcés, 2013), amb la intenció de desconfigurar les estructures hegemòniques del pensament i proposar altres visions i significats més amplis. Un procés creatiu i comunicatiu que sorgeix de la complexitat de la vida per formular al camp de l'art la pregunta sobre què és possible a través dels imaginaris radicals que ofereix l'humor.This article aims to analyse the presence and role of humour in some feminist artistic proposals and to determine its points of tension and confrontation with dominant discourses. The argument will be based on some of the previous works related to humour (Bajtín, 1987; Eagleton, 2021) and studies that have analysed its potential within feminism (Merrill, 1988; C. Atance, 2018; Álvarez, 2018). On this basis, an attempt will be made to establish a connection with the defence of the communicative character of confession developed by the philosopher María Zambrano. The ultimate goal will be to show how humour comes to stage from a concrete, situated (Haraway, 1995), affected body (Garcés, 2013), so as to deconstruct hegemonic structures of thought and to find other visions and broader meanings. A creative and communicative process that emerges from the complexity of life to pose, in the artistic field, the question of what is possible through the radical imaginaries offered by humour