Deconstruyendo las funciones sintácticas

Las funciones sintácticas son etiquetas descriptivas de enorme tradición y utilidad en la enseñanza de la gramática. Pero las funciones sintácticas (nociones como sujeto, objeto directo u objeto indirecto) no son primitivos sintácticos, sino una compleja mezcla de sintaxis, morfología y semántica. Cuando se usan etiquetas descriptivas como si fueran primitivos teóricos, se corre el peligro de ocultar la relevancia de la estructura sintáctica en la determinación del sentido, así como la propia naturaleza jerárquica de dicha estructura. Esta práctica, además, tiende a convertir el análisis sintáctico en una tarea de asignación de etiquetas funcionales a ciertos constituyentes, una tarea que, aun siendo interesante, oculta el verdadero objetivo del análisis sintáctico: descubrir la estructura invisible que subyace a las cadenas de palabras que analizamos y los principios que la crean. La intención de este artículo es introducir de manera sencilla algunos descubrimientos sobre la sintaxis de las lenguas humanas de los últimos decenios con la intención de mostrar que transcender las llamadas funciones sintácticas en la docencia de Educación Secundaria y Bachillerato puede ser un paso adelante en la tarea de convertir la enseñanza y la práctica del análisis sintáctico en una tarea más atractiva y provechosa para los estudiantes.Les funcions sintàctiques són etiquetes descriptives de gran tradició i utilitat a l'ensenyament de la gramàtica. Però les funcions sintàctiques (nocions com a subjecte, objecte directe o objecte indirecte) no són primitius sintàctics, sinó una complexa barreja de sintaxi, morfologia i semàntica. Quan es fan servir etiquetes descriptives com si fossin primitius teòrics, es corre el perill d'ocultar la rellevància de l'estructura sintàctica en la determinació del sentit, així com la pròpia naturalesa jeràrquica d'aquesta estructura. Aquesta pràctica, a més, tendeix a convertir l'anàlisi sintàctica en una tasca d'assignació d'etiquetes funcionals a certs constituents, una tasca que, tot i ser interessant, amaga el veritable objectiu de l'anàlisi sintàctica: descobrir l'estructura invisible subjacent a les cadenes de paraules que analitzem i els principis que la creen. La intenció d'aquest article és introduir de manera senzilla alguns descobriments sobre la sintaxi de les llengües humanes dels darrers decennis amb la intenció de mostrar que transcendir les anomenades funcions sintàctiques a la docència d'Educació Secundària i Batxillerat pot ser un pas endavant en la tasca convertir l'ensenyament i la pràctica de l'anàlisi sintàctica en una tasca més atractiva i profitosa per als estudiants.Syntactic functions are traditional descriptive labels that are very useful in teaching grammar. But syntactic functions (notions such as subject, direct object, or indirect object) are not syntactic primitives, but a complex mix of syntax, morphology, and semantics. When descriptive labels are used as if they were theoretical primitives, there is a danger of concealing the relevance of syntactic structure in determining meaning, as well as its hierarchical nature. This practice tends to turn syntactic analysis into a task of assigning functional labels to certain constituents, a task that is not necessarily uninteresting, but that hides the true goal of syntactic analysis: discovering the invisible structure that underlies the word strings that we analyse, and the principles that create it. The objective of this article is to introduce in a simple way some recent discoveries on the syntax of human languages with the intention of showing that transcending so-called syntactic functions in pre-university teaching can be a step forward in the task of converting the teaching and practice of syntactic analysis into a more attractive and profitable task for students