La mirada il·lustrada

Pensar el museu únicament com un edifici monumental que acull unes col·leccions de valor patrimonial és, sens dubte, una idea periclitada. Avui entenem el museu com el resultat d’una pluralitat d’intencions, de mirades i d’experiències que protagonitzen tant els que l’administren com els que el visiten. De fet, la mirada exterior adquireix cada dia que passa més rellevància en la vida del museu, cosa que va molt més enllà de les xifres de visitants amb les que algunes vegades -potser massa- la política cultural avalua la rendibilitat de les assignacions pressupostàries. Per descomptat, la vocació pública i formativa són supòsits ineludibles de la missió d’un museu, però no tot s’acaba en la quantitat de públic visitant, ni tan sols en les condicions de qualitat en què s’ofereix la recepció d’obres i discursos museogràfics. “Anar al museu” implica també maneres de viure l’entorn urbà i arquitectònic, propicia formes de concurrència i sociabilitat específiques i valida una pràctica cultural en la qual es fa indestriable l’accés al coneixement, l’abundància d’oci massiu o el gaudi individual i compartit. Anar al museu resulta ara un tipus d’experiència difícilment classificable on es barregen expectatives intel·lectuals amb ganes de passar l’estona, mirades atentes i distretes, atracció per l’art i per les coses banals... No necessàriament prima una jerarquia d’intencions i, en tot cas, la combinació d’aquestes és tan heterogènia com ho és el trànsit de persones i la profusió d’estímuls. La col·lecció de dibuixos que presenten els participants en la Diplomatura de postgrau d’Il·lustració creativa i tècniques de comunicació visual d’EINA apareix com una mena de prospecció etnogràfica d’aquesta realitat. Als seus mèrits tècnics i creatius de realització s’hi suma la capacitat de captar la diversitat de persones i situacions que conformen la quotidianitat del museu, amb aquest aiguabarreig de vulgaritat i poesia que desprenen les escenes que construïm sense adonar-nos-en. Així, les il·lustracions són el resultat de mirades sense prejudicis que enregistren, amb enquadraments insospitats, els comportaments menys canònics que cal esperar en un museu, o paren atenció sobre “altres” focus d’interès que no passen necessàriament per les obres. D’aquesta manera, aquests treballs operen com a reportatges d’aquest nou territori ambigu que, entre el sagrat i el profà, ocupen ara els museus. Des d’EINA hem de celebrar l’audàcia i l’entusiasme amb el qual Pepe Serra, director del Museu Nacional, i l’equip del museu han incentivat i afavorit aquesta iniciativa que ara esdevé exposició i publicació. Una col·laboració d’aquestes característiques és un exemple molt notable del ventall de possibilitats que s’obre de cara a la confluència entre els joves creadors i el món del patrimoni en l’espai comú de la contemporaneïtat.Pensar el museo únicamente como un edificio monumental que alberga unas colecciones de valor patrimonial es sin duda, una idea periclitada. Hoy entendemos el museo como el resultado de una pluralidad de intenciones, de miradas y de experiencias que protagonizan tanto los que lo administran como los que lo visitan. De hecho, la mirada exterior adquiere cada día que pasa más relevancia en la vida del museo, lo que va mucho más allá de las cifras de visitantes con las que algunas veces -quizás demasiadas- la política cultural evalúa la rentabilidad de las asignaciones presupuestarias. Por supuesto, la vocación pública y formativa son supuestos ineludibles de la misión de un museo, pero no todo se acaba en la cantidad de público visitante, ni siquiera en las condiciones de calidad en que se ofrece la recepción de obras y discursos museográficos. “Ir al museo” implica también maneras de vivir el entorno urbano y arquitectónico, propicia formas de concurrencia y sociabilidad específicas y valida una práctica cultural en la que se hace inseparable el acceso al onocimiento, la abundancia de ocio masivo o el disfrute individual y compartido. Trasladarse a un museo resulta hoy un tipo de experiencia difícilmente clasificable en la que se mezclan expectativas intelectuales con ganas de pasar el rato, miradas atentas y distraídas, atracción por el arte y por las cosas banales... No necesariamente prima una jerarquía de intenciones y, en todo caso, la combinación de éstas es tan heterogénea como lo es el tráfico de personas y la profusión de estímulos. La colección de dibujos que presentan los participantes de la Diplomatura de postgrado de Ilustración creativa y técnicas de comunicación visual de EINA aparece como una especie de prospección etnográfica de esta realidad. A sus méritos técnicos y creativos de realización, se suma la capacidad de captar la diversidad de personas y situaciones que conforman la cotidianidad del museo, incorporando esa confluencia de vulgaridad y poesía que desprenden las escenas que construimos cuando no nos damos cuenta de ello. Así, las ilustraciones son el resultado de miradas sin prejuicios que registran, con encuadres insospechados, los comportamientos menos canónicos que cabe esperar en un museo, o prestan atención sobre “otros” focos de interés que no pasan necesariamente por las obras. De esta manera, estos trabajos operan como reportajes de este nuevo territorio ambiguo que, entre lo sagrado y lo profano, ocupan los museos hoy en día. Desde EINA debemos celebrar la audacia y el entusiasmo con el que Pepe Serra, director del Museu Nacional, y el equipo del museo han incentivado y favorecido esta iniciativa, que ahora se convierte en exposición y publicación. Una colección de estas características es un ejemplo muy notable del abanico de posibilidades que se abre de cara a la confluencia entre los jóvenes creadores y el mundo del patrimonio, en el espacio común de la contemporaneidad.Thinking of a museum only as a monumental building that houses a series of collections of valuable heritage is certainly an idea that has become outmoded. Today we understand a museum as the result of a plurality of intentions, views and experiences featuring, both those who administer and those who visit it. In fact, the outside vision becomes more important in the life of museums each passing day, going far beyond from the relevance of the numbers of visitors -which perhaps too often- is the sole factor contemplated by the cultural policy that evaluates the profitability of budgetary allocations. Of course, the public vocation and education are essential assumptions of the mission of a museum, but it does not all end in the number of visitors, not even in the terms of quality offered in the reception of the museum’s works and discourses. “Going to a museum” also implies ways of living the urban and architectonic environment, fostering specific forms of audience and sociability and validating a cultural practice that is inseparable of aspects such as: the access to knowledge, the competition to mass-market leisure or the individual and shared enjoyment. Going to a museum today, is a kind of experience that is difficult to classify; a hybrid of the intellectual expectations, the wanting to hang gaze distracted, or the “simple” attraction for art and trivial things... Not necessarily a premium hierarchy of intentions and, in any case, the combination of such being as heterogeneous as it is the movement of surrounding people and the profusion of stimuli. The collection of drawings presented by the participating students of the Postgraduate Diploma in Creative Illustration and Visual Communication Techniques at EINA, appears as a kind of ethnographic exploration of this reality. To its technical merits and creative realization, is added the ability to capture the diversity of people and situations that make of everyday life in the museum, an immix of vulgarity and poetry scenes, spontaneously created by all characters unaware. Thus, the illustrations are the result of unprejudiced eyes that record, under unexpected frames, the less canonical behavior you would expect in a museum, paying attention to “other” focus of interest, not necessarily the art works. In this sense, these graphic pieces operate as reports of this new ambiguous territory, between the sacred and the profane, that museums occupy today. From EINA we celebrate the courage and the enthusiasm with which Pepe Serra, director of the Museu Nacional, and the museum staff have encouraged and supported this initiative, now becoming an exhibition and a publication. A co-operation of these characteristics is a notable example of the range of possibilities that opens towards the junction between young artists and the common space and patrimony that is the world of the contemporary