La naturaleza de la relación entre atención y conciencia

Aquesta tesi tracta de respondre a la pregunta sobre la naturalesa de la relació entre atenció i consciència, i té l'objectiu específic de determinar, sobre la base de l'anàlisi d'arguments empírics i filosòfics, si hi ha justificació suficient per a pensar que hi ha algun tipus de relació de necessitat i/o suficiència entre atenció i consciència. Aquest és un tema que es mostra particularment atractiu per a una anàlisi filosòfica, perquè potser com en cap altre es plantegen, d'una banda, conviccions bastant fermes sobre el que significa atendre, provinents de consideracions intuïtives i preteorètiques sobre el concepte quotidià d'atenció i la psicologia del sentit comú-que relacionen estretament l'atenció amb la consciència-; d'altra banda, no obstant això, l'evidència empírica rellevant per a valorar l'assumpte sembla qüestionar seriosament aquestes conviccions. El fet que existeixi aquesta tensió o, si es prefereix, contradicció, entre la "imatge manifesta" i la "imatge científica"-per a expressar-lo en la terminologia encunyada per Wilfrid Sellars (1963)-fa de la pregunta per la naturalesa de la relació entre atenció i consciència, un problema filosòfic per excel·lència Per a tractar aquest problema, en aquesta tesi s'examinen les tres teories filosòfiques contemporànies empíricament informades, en principi més plausibles, en les quals se sosté positivament que hi ha una relació de necessitat i/o suficiència entre atenció i consciència. Com es mostra, cadascuna d'elles es correspon amb una estratègia argumentativa i metodològica, que, en conjunt, semblen cobrir adequadament el "espai de las raons". Els tres primers capítols estan dedicats eminentment a explicar cada teoria amb bastant detall, i a mostrar aquesta estratègia Així, el capítol 1 està dedicat al que es proposa dir "estratègia conceptual" (Smithies); el 2 a l'anomenada "estratègia empírica" (Prinz); i el 3 al que s'ha preferit denominar "perspectiva conceptual-introspectiva" (Watzl)-denominació que respon a una crítica sostinguda contra aquesta teoria en aquest capítol. En el capítol 4, el més extens i important, es desenvolupa una discussió crítica sobre les assenyalades "estratègia empírica" i "estratègia conceptual", respectivament. Primer, es discuteix detalladament la qüestió de què es pot sostenir justificadament que demostren els paradigmes experimentals més rellevants en la discussió sobre la naturalesa de la relació entre atenció i consciència: l'anomenada "ceguesa inatencional", i els estudis en subjectes amb la condició patològica de la "vista cega" i casos anàlegs. Demostra la ceguesa inatencional que l'atenció és necessària per a la consciència? Contradiu la vista cega i casos anàlegs l'afirmació que l'atenció és suficient per a la consciència? En aquesta tesi es defensa que els casos de ceguesa inatencional no permeten afirmar concloentment que l'atenció és necessària per a la consciència, si bé, aquesta seria la hipòtesi explicativa de l'evidència que compta amb més indicis favorables en comparació amb les seves competidores en el marc metodològic de la "inferència a la millor explicació". En referència al segon, es defensa que, efectivament, tant els casos patològics com els "sans" de vista cega, contradiuen l'afirmació que l'atenció és suficient per a la consciència Segon, es discuteix quin resultat plausible es pot obtenir d'una articulació del concepte quotidià d'atenció i la seva psicologia del sentit comú. Des d'aquesta perspectiva, sembla raonable afirmar que la consciència és necessària per a l'atenció. No obstant això, la interessant defensa d'aquesta tesi sembla conduir a un dilema entre el conceptual i l'empíric que no permet extreure cap conclusió ferma sobre la naturalesa de la relació entre atenció i consciència En conclusió, no sembla haver-hi justificació suficient, ni empírica ni filosòfica, per a afirmar que existeix una relació de necessitat i/o suficiència entre atenció i consciència.La presente tesis trata de responder a la pregunta acerca de la naturaleza de la relación entre atención y conciencia, y tiene el objetivo específico de determinar, sobre la base del análisis de argumentos empíricos y filosóficos, si hay justificación suficiente para pensar que hay algún tipo de relación de necesidad y/o suficiencia entre atención y conciencia. Este es un tema que se muestra particularmente atractivo para un análisis filosófico, porque quizás como en ningún otro se plantean, por un lado, convicciones bastante firmes sobre lo que significa atender, provenientes de consideraciones intuitivas y preteoréticas sobre el concepto cotidiano de atención y la psicología del sentido común-que relacionan estrechamente la atención con la conciencia-; por otro lado, sin embargo, la evidencia empírica relevante para valorar el asunto parece cuestionar seriamente esas convicciones. El hecho de que exista esta tensión o, si se prefiere, contradicción, entre la "imagen manifiesta" y la "imagen científica"-para expresarlo en la terminología acuñada por Wilfrid Sellars (1963)-hace de la pregunta por la naturaleza de la relación entre atención y conciencia un problema filosófico por excelencia. Para tratar este problema, en la presente tesis se examinan las tres teorías filosóficas contemporáneas empíricamente informadas, en principio más plausibles, en las que se sostiene positivamente que hay una relación de necesidad y/o suficiencia entre atención y conciencia. Como se muestra, cada una de ellas se corresponde con una estrategia argumentativa y metodológica, que, en conjunto, parecen cubrir adecuadamente el "espacio de la razones". Los tres primeros capítulos están dedicados eminentemente a explicar cada teoría con bastante detalle, y a mostrar dicha estrategia. Así, el capítulo 1 está dedicado a lo que se propone llamar "estrategia conceptual" (Smithies); el 2 a la llamada "estrategia empírica" (Prinz); y el 3 a lo que se ha preferido denominar "perspectiva conceptual-introspectiva" (Watzl)-denominación que responde a una crítica sostenida contra esta teoría en dicho capítulo. En el capítulo 4, el más extenso e importante, se desarrolla una discusión crítica sobre las señaladas "estrategia empírica" y "estrategia conceptual", respectivamente. Primero, se discute en detalle la cuestión de qué se puede sostener justificadamente que demuestran los paradigmas experimentales más relevantes en la discusión sobre la naturaleza de la relación entre atención y conciencia: la llamada "ceguera inatencional", y los estudios en sujetos con la condición patológica de la "vista ciega" y casos análogos. ¿Demuestra la ceguera inatencional que la atención es necesaria para la conciencia? ¿Contradice la vista ciega y casos análogos la afirmación de que la atención es suficiente para la conciencia? En esta tesis se defiende que los casos de ceguera inatencional no permiten afirmar concluyentemente que la atención es necesaria para la conciencia, si bien esta sería la hipótesis explicativa de la evidencia que cuenta con más indicios favorables en comparación con sus competidoras en el marco metodológico de la "inferencia a la mejor explicación". Sobre lo segundo, se defiende que, efectivamente, tanto los casos patológicos como los sanos de "vista ciega", contradicen la afirmación de que la atención es suficiente para la conciencia. Segundo, se discute qué resultado plausible se puede obtener de una articulación del concepto cotidiano de atención y su psicología del sentido común. Desde esta perspectiva, parece razonable afirmar que la conciencia es necesaria para la atención. Sin embargo, la interesante defensa de esta tesis parece conducir a un dilema entre lo conceptual y lo empírico que no permite extraer ninguna conclusión firme sobre la naturaleza de la relación entre atención y conciencia. En conclusión, no parece haber justificación suficiente, ni empírica ni filosófica, para afirmar que existe una relación de necesidad y/o suficiencia entre atención y conciencia.This dissertation work seeks to answer the question about the nature of the relationship between attention and consciousness. It has the specific objective of considering, based on the analysis of empirical and philosophical arguments, if there is enough justification to think that there is some kind of necessity and/or sufficiency relationship between attention and consciousness. This is a topic that is particularly appealing for a philosophical analysis, because perhaps as in no other there are, on the one hand, quite firm convictions about what it means to attend, coming from intuitive and pre-theoretical considerations about the everyday concept of attention and the commonsense psychology-which closely relate attention to consciousness-; on the other hand, however, the relevant empirical evidence to assess the matter seems to seriously challenge these convictions. The fact that there is this tension or, if you prefer, contradiction, between the ""manifest image"" and the ""scientific image""-to express it in the terminology coined by Wilfrid Sellars (1963)-makes the question of the nature of the relationship between attention and consciousness a philosophical problem par excellence. To deal with this problem, the present thesis examines the three, in principle, most plausible, empirically informed contemporary philosophical theories, in which it is positively argued that there is a necessity and/or sufficiency relationship between attention and consciousness. As shown, each of them corresponds to an argumentative and methodological strategy, which, together, seem to adequately cover the "space of reasons". The first three chapters are eminently devoted to explaining each theory in considerable detail, and showing its corresponding strategy. Thus, chapter 1 is devoted to what might be called ""conceptual strategy"" (Smithies); the 2nd to the "empirical strategy" (Prinz); and the 3rd to what might be called "conceptual-introspective perspective" (Watzl)-a name that responds to a criticism against this theory in that chapter. In chapter 4, the longest and most important, a critical discussion is developed on the aforementioned "empirical strategy" and "conceptual strategy", respectively. First, it is discussed in detail the issue of what can justifiably be argued that the most relevant experimental paradigms demonstrate concerning the discussion about the nature of the relationship between attention and consciousness, i.e., the so-called "inattentional blindness", and studies in subjects with the neurological condition of ""blindsight"" and similar cases. Does inattentional blindness show that attention is necessary for consciousness? Does blindsight and similar cases contradict the claim that attention is sufficient for consciousness? This thesis defends that cases of inattentional blindness do not allow to state conclusively that attention is necessary for consciousness, although this would be the explanatory hypothesis of the data that has "more" prima-facie evidence compared to its competitors in the methodological framework of the ""inference to the best explanation."" Regarding the second question, it is argued that, in effect, both pathological and "healthy" cases of the blindsight phenomenon contradict the claim that attention is sufficient for consciousness. Second, it is discussed what plausible result can be obtained from an articulation of the everyday concept of attention and its commonsense psychology? From this perspective, it seems reasonable to say that consciousness is necessary for attention. However, the interesting defense of this thesis seems to lead to a dilemma between the conceptual and the empirical that does not allow any firm conclusions to be drawn about the nature of the relationship between attention and consciousness. In conclusion, there does not seem to be enough justification, neither empirical nor philosophical, to claim that there is a necessity and/or sufficiency relationship between attention and consciousness