La traducció en l'ensenyament de llengües : un recurs exclòs de les aules del mètode directe?

Tradicionalment s'ha pensat que la traducció com a eina a l'aula de llengües estrangeres va quedar desaconsellada en el mètode directe. Així, des de llavors, molts docents han defensat la idea que la traducció és un recurs nociu per ensenyar idiomes, encara que, segons Cook (2010), no hi ha evidències que ho hagin provat científicament. Abans de continuar acceptant aquesta creença heretada del mètode directe, pensem que és necessari revaluar si la traducció va ser rebutjada per tots els seus exponents i si va ser realment possible excloure-la de les aules del moment. Per tant, l'objectiu d'aquest article és dur a terme una revisió teòrica sobre què va ser, quan i per què va sorgir el mètode directe, quin paper es reconeixia a la traducció dins d'aquest mètode, quina posició van adoptar els principals teòrics que el recolzaven i si aquests plantejaments van ser vertaderament aplicables a l'aula.Translation as a tool within the foreign language classroom has traditionally been thought to be discouraged in the Direct Method. Thus, since then, many teachers have defended the idea that translation is a harmful resource for teaching languages, although, according to Cook (2010), there is no scientifically-proven evidence. Rather than continuing to accept this belief inherited from the Direct Method, we think it is necessary to reevaluate whether translation was rejected by all its exponents and whether it was really possible to exclude it from the classrooms of the time. Therefore, the aim of this article is to carry out a theoretical review of what was the Direct Method, when and why it emerged, what role was recognized for translation within it, what position was adopted by the main theorists who supported it, and whether these approaches were truly applicable in the classroom.Tradicionalmente se ha pensado que la traducción como herramienta en el aula de lenguas extranjeras quedó desaconsejada en el método directo. Así, desde entonces, muchos docentes han defendido la idea de que la traducción es un recurso nocivo para enseñar idiomas, aunque, según Cook (2010), no hay evidencias que lo hayan probado científicamente. Antes de continuar aceptando esta creencia heredada del método directo, pensamos que es necesario revaluar si la traducción fue rechazada por todos sus exponentes y si fue realmente posible excluirla de las aulas del momento. Por lo tanto, el objetivo de este artículo es llevar a cabo una revisión teórica sobre qué fue, cuándo y por qué surgió el método directo, qué papel se reconocía a la traducción dentro del mismo, qué postura adoptaron los principales teóricos que lo apoyaban y si estos planteamientos fueron verdaderamente aplicables en el aula.Traditionnellement, on pensait que la méthode directe décourageait l'utilisation de la traduction comme un outil dans la classe de langue étrangère. Ainsi, depuis lors, de nombreux enseignants défendent l'idée que la traduction est une ressource nocive pour l'enseignement des langues, bien que, selon Cook (2010), il n'existe aucune preuve scientifiquement établie. Avant de continuer à accepter cette croyance héritée de la méthode directe, nous pensons qu'il est nécessaire de réévaluer si la traduction a été rejetée par tous ses exposants et s'il était réellement possible de l'exclure des classes de l'époque. Par conséquent, l'objectif de cet article est de procéder à une révision théorique de ce que la méthode directe était, quand et pourquoi elle a émergé, quel rôle a été reconnu à la traduction en son sein, quelle position a été adoptée par les principaux théoriciens qui l'ont soutenue et si ces approches étaient réellement applicables en classe