Francesc Berenguer i Mestres, arquitecte

Treballs Finals de Grau d'Història de l'Art, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, Curs: 2020-2021, Tutor: Teresa Montserrat Sala GarciaSi fem una ràpida ullada a la ciutat de Barcelona en el període comprès entre els quinze anys anteriors a 1900 i els primers quinze del segle XX, estarem veient la plenitud del moviment Modernista que hi brillà breument però intensa i irradià entusiàsticament el seu optimisme i desimboltura formal per força indrets de Catalunya i fora d’ella. En aquest auge creatiu el modernisme arquitectònic hi arribà un xic tard, impulsat per la munió d’arquitectes joves que composaren les primeres promocions sorgides de l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona, que no arribaren a temps de mostrar-se en el marc de l’Exposició de 1888, on hi regnà l’eclecticisme historicista i pre-modernista dels seus mestres – els insignes Rogent, Vilaseca, Martorell...- però serví d’estímul a aquells joves, aleshores ajudants i deixebles entre bambolines, com Sagnier, Gaudí, o Cascante, per fer el pas decisiu, amb l’atreviment propi de la seva joventut sobre una base sòlida, culturalment i tècnica, per a l’experimentació sense timideses. Aquest període de temps, amb tota la seva simetria i simbolisme, s’emmotlla com un guant amb el periple professional de Francesc Berenguer i Mestres (Reus 1866 – Barcelona 1914). Dins d’aquesta galàxia d’artífexs i realitzacions estel·lars, el nostre home no és cap primera figura i, potser i precisament per les circumstàncies que marcaren la seva trajectòria, ni tan sols semblava destinat a poder realitzar-se més enllà de ser un mestre d’obres o simple ajudant d’aquests. Avui dia segurament el trobaríem en els llistats de professionals menors o ni tan sols això. En canvi, Francesc Berenguer ens ha arribat, sempre envoltat per l’ombra del dubte, i pel dubtós privilegi – dubtós per els problemes que li ha comportat a la seva bona memòria – d’haver estat el deixeble, assistent, delineant, epígon i/o col·laborador d’Antoni Gaudí. I no ocasionalment, sinó d’una manera constant i continuada durant vint-i set anys -ningú més hauria pogut acreditar tal cosa-, els que van de 1887 a 1914, els anys que coincideixen, com he dit en començar aquest paràgraf, am