El procés de patrimonialització de les festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí (1959-2020)

L’objecte d’estudi d’aquesta investigació és el procés de patrimonialització de les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí –en endavant la Festa–. Des de 1880, la Festa s’estructura en una trilogia de seguicis processionals (la Processó de les Promeses, la Processoneta del Matí i la Processó de Volta General), realitzats els dies 7 i 8 de setembre, cada un amb un itinerari diferent i en el qual participen una sèrie de danses (Muixeranga, Nova Muixeranga, Bastonets, Arquets, Carxofa, Pastorets, Llauradores i Tornejants), la música que les acompanya, realitzada en la majoria de les danses amb dolçaina i tabal, i una sèrie d'elements religiosos, el més important la imatge de la Mare de Déu de la Salut. Des de 1835, l’organització de la festivitat recau en quatre comissions festeres, conegudes com els barris (Capella, Muntanya, Santa Bàrbara i València), i cada any un d’ells s’encarrega, de manera rotativa, de dirigir la celebració. El 1997 es va constituir el Patronat de la Festa, format pel president, el secretari i el tresorer de cada barri, i per un representant de l’Ajuntament i un altre de l’Església. A mitjan del segle XX la Festa començà a decaure. Per aquesta mateixa època s’inicià el seu procés de patrimonialització, quan a les acaballes dels anys cinquanta començà a sorgir la consciencia per part de les elits erudites i polítiques de la localitat que era necessari donar-li un impuls i revitalitzar-la. Després de diversos intents fallits en els anys seixanta, l’empenta definitiva va arribar el 1973, després de l’absència de la Muixeranga en la Processó de les Promeses d’aquell any, i la seua substitució, l’endemà, per un grup format per ex-alumnes del col·legi Maristes, que van reemplaçar als antics muixeranguers. A partir d’aquest moment es va posar en marxa la maquinaria patrimonialitzadora i es va iniciar la recerca de reconeixement exterior. El 1977 la Festa va aconseguir la declaració de Festa d’Interès Turístic Nacional, i ja en el segle XXI ha tingut lloc una onada de reconeixements institucionals i distincions: en 2008 una de les “7 Meravelles Valencianes”; en 2009 un dels “10 Tresors Immaterials” del patrimoni cultural immaterial d’Espanya; en 2010 Bé d’Interès Cultural; i en 2011 Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, entre d’altres reconeixements. Tot açò ha propiciat una transformació en els significats de la festivitat, traspassant els aspectes purament religiosos per a reconfigurar-se en l'element aglutinador de la identitat col·lectiva algemesinenca, generador de comunitat. A més, la Muixeranga també s'ha anat reconfigurant com el principal representant simbòlic de la localitat, l’emblema. Més enllà d’Algemesí, en les darreres dècades del segle XX la Muixeranga no era considerada un element representatiu de la identitat valenciana, i solament ho era per als sectors nacionalistes, que des de finals dels setanta consideren a la seua melodia com al seu himne. En els darrers temps, la Muixeranga, ara entesa de manera global, torres humanes i música, s’ha anat reconvertint en símbol valencià, i s’ha produït un transvasament simbòlic en el seu significat: actualment ja no es solament la peça musical el que genera identitat per a molta població valenciana, sinó els valors que se li associen: un grup de persones unides que fan una construcció humana sobre la base de la pinya que les sustenta, i on tothom hi té cabuda (xiquetes i xiquets, homes, dones, majors, veïns del poble, forasters, etc.). Una metàfora que també és utilitzada a nivell polític per a representar la idea de fer poble o fer país. Actualment també assistim al naixement d’un incipient turisme cultural, centrat bàsicament en els dies de festa, quan es produeix l’arribada massiva de visitants per a presenciar in situ les processons. Per altra banda, si bé la Festa serveix per a generar identitat i crear comunitat, també està plena de conflictes i línies de fractura. D’eixa forma, segons ha anat avançant el seu procés de patrimonialització s’ha anat configurant com a camp de forces i significats, on els actors socials implicats (Ajuntament, Església, Patronat de la Festa, associacions festives, etc.) intenten implantar la seua visió de la realitat i fer valdre els seus interessos. A més, segons ha avançat el procés de construcció patrimonial la Festa s’ha anat convertint en una eina política estratègia, fet que podem apreciar clarament amb la seua vampirització política