Los límites de la igualdad de capacidades. De la ganadería intensiva a la renaturalización

L'objectiu principal d'aquest treball consisteix a reconstruir críticament l'enfocament de les capacitats per tal d'encarar de manera més justa alguns reptes globals que comprometen el benestar i la salut, no només dels éssers humans, sinó també dels éssers no humans i dels processos ecosistèmics. Per això, començo raonant que el concepte de capacitat plantejat per Sen i Nussbaum no és prou sensible a la noció d'unes comunitats de significació o al concepte d'una agència sociohistòrica, fet que condueix a aquests autors a no reconèixer capacitats col·lectives i a desembocar més cap a una justícia distributiva de tipus liberal en comptes de cap a una justícia relacional comunitarista. Així mateix, en tant es prescindeix d'una anàlisi seriosa sobre les capacitats col·lectives, no s'atén degudament a les relacions de dominació que poden impregnar les llibertats substantives dels individus ni a les qüestions relatives a la participació vers allò comú. Aquest primer desglossament argumentatiu explica de quina manera poden formar-se conflictes entre capacitats, o contracapacitats, sense que passin adequadament assabentats pel marc clàssic de les capacitats. Més endavant, aplico el concepte de contracapacitat al context d'emergència ecosocial actual, especialment al que fa a la ramaderia intensiva, en la qual s'aprecia una relació de causalitat: la indústria càrnia produeix injustícies que poden llegir-se en clau de conflictes entre capacitats, habitualment entre individuals i col·lectives. Aquesta segona constatació procedeix d'una anàlisi, d'una banda, sociocultural de quines són les condicions de el model alimentari considerat desenvolupat predominant en els països més enriquits econòmicament i, d'altra banda, científic de quins són els seus efectes biogeoquímics, ecològics i sobre la salut. Si l'enfocament de les capacitats no és sensible a aquestes condicions i conseqüències de la indústria càrnia, així com la seva influència en el desenvolupament de la capacitat d'estar sa o bé nodrit, poden sorgir greus contracapacitats. Resulta apropiat proposar uns límits ecològics, i no només llindars socials, a les capacitats humanes, perquè la seva simple igualació provoca injustícies socials, intergeneracionals, interespecífiques i ecològiques. Aquesta tercera proposició que acull la meva tesi ve fonamentada pels arguments i anàlisis derivats de les dues constatacions anteriors. En detall, hi ha diferents principis i enfocaments possibles per esbossar una teoria de justícia ecosocial: alguns articulats des del prisma distributiu i altres des del reconeixement i la no dominació. Aquestes són aportacions que conceptualment poden ajudar a consolidar una reformulació de l'enfocament de les capacitats. D'una banda, els abordatges distributius li aporten una major adequació amb la dimensió ambiental i intergeneracional de la justícia, mentre que els abordatges centrats en el reconeixement i l'absència de dominació li atorguen la inclusió moral de les capacitats dels animals no humans i dels ecosistemes. Una quarta asseveració d'aquesta tesi consisteix, doncs, en defensar que hi ha diverses aproximacions filosòfiques complementàries per elaborar un discurs adequat per a la justícia ecosocial, sempre que es porti a terme una adaptació del llenguatge de les capacitats. Finalment, la tesi es compon d'una cinquena constatació que s'ofereix com una alternativa més pràctica: hi ha una estratègia que pot expressar amb encert bona part la proposta evocada per un enfocament de les capacitats ajustat als límits ecològics i coherent amb una justícia ecosocial, i aquesta és la renaturalització. Aquí afirmo que aquest procés regeneratiu evita moltes contracapacitats potencials, especialment aquelles derivades de la indústria càrnia. Més encara, renaturalitzar entorns dominats per la ramaderia intensiva no només frenaria el desenvolupament de futurs conflictes entre capacitats, sinó que a més fomentaria cascades de capacitats que no entrarien en contradicció i serien beneficioses per a un floreixement sinergètic de la naturalesa humana i no humana.El objetivo principal de este trabajo consiste en reconstruir críticamente el enfoque de las capacidades para abordar de manera más justa algunos desafíos globales que comprometen el bienestar y la salud, no sólo de los seres humanos, sino también de los seres no humanos y de los procesos ecosistémicos. Para ello, empiezo razonando que el concepto de capacidad planteado por Sen y Nussbaum no es suficientemente sensible a la noción de unas comunidades de significación o al concepto de una agencia sociohistórica, hecho que conduce a no reconocer capacidades colectivas y a desembocar más hacia una justicia distributiva de corte liberal en vez de hacia una justicia relacional comunitarista. Asimismo, al prescindir de un análisis serio sobre las capacidades colectivas, no se atiende debidamente a las relaciones de dominación que pueden impregnar las libertades sustantivas de los individuos ni a las cuestiones relativas a la participación sobre lo común. Este primer desglose argumentativo explica cómo pueden formarse conflictos entre capacidades, o contracapacidades, sin que pasen adecuadamente advertidos por el marco clásico de las capacidades. Más adelante, aplico el concepto de contracapacidad al contexto de emergencia ecosocial actual, especialmente a lo concerniente a la ganadería intensiva, en la que se aprecia una relación de causalidad: la industria cárnica produce injusticias que pueden leerse en clave de conflictos entre capacidades, habitualmente entre individuales y colectivas. Esta segunda constatación procede de un análisis, por un lado, sociocultural de cuáles son las condiciones del modelo alimentario considerado desarrollado predominante en los países más enriquecidos económicamente y, por otro lado, científico de cuáles son sus efectos biogeoquímicos, ecológicos y sobre la salud. Si el enfoque de las capacidades no es sensible a estas condiciones y consecuencias de la industria cárnica, así como su influencia en el desarrollo de la capacidad de estar sano o bien nutrido, pueden surgir graves contracapacidades. Resulta apropiado proponer unos límites ecológicos, y no sólo umbrales sociales, a las capacidades humanas, porque su simple igualación provoca injusticias sociales, intergeneracionales, interespecíficas y ecológicas. Esta tercera proposición que acoge mi tesis viene fundamentada por los argumentos y análisis derivados de las dos constataciones anteriores. En detalle, hay distintos principios y enfoques posibles para esbozar una teoría de justicia ecosocial: algunos articulados desde la distribuición y otros desde el reconocimiento y la no dominación. Estas son aportaciones que conceptualmente pueden ayudar a cimentar una reformulación del enfoque de las capacidades. Por un lado, los abordajes distributivos le aportan una mayor adecuación con la dimensión ambiental e intergeneracional de la justicia, mientras que los abordajes centrados en el reconocimiento y la ausencia de dominación le otorgan la inclusión moral de las capacidades de los animales no humanos y de los ecosistemas. Una cuarta aseveración de esta tesis consiste, pues, en defender que hay varias aproximaciones filosóficas complementarias para elaborar un discurso adecuado para la justicia ecosocial, siempre y cuando se lleve a cabo una adaptación del lenguaje de las capacidades. Por último, la tesis se compone de una quinta constatación que se ofrece como una alternativa más práctica: existe una estrategia que puede expresar con acierto buena parte la propuesta evocada por un enfoque de las capacidades ajustado a los límites ecológicos y coherente con una justicia ecosocial, y esta es la renaturalización. Aquí sostengo que este proceso regenerativo evita muchas contracapacidades potenciales, especialmente aquellas derivadas de la industria cárnica. Más aún, renaturalizar entornos dominados por la ganadería intensiva no sólo frenaría el desarrollo de futuros conflictos entre capacidades, sino que además fomentaría cascadas de capacidades que no entrarían en contradicción y serían beneficiosas para un florecimiento sinergético de la naturaleza humana y no humana.The main aim of this work is to critically reconstruct the capabilities approach in order to more fairly address some global challenges that are compromisin the well-being and health not only of human beings, but also of non-human beings and ecosystem processes. To do this, I begin by reasoning that the concept of capability proposed by Sen and Nussbaum is not sufficiently sensitive to the notion of communities of significance or the concept of a socio-historical agency, a fact that leads these authors to not recognize collective capabilities and to head more towards a liberal-leaning type of distributive justice than a communitarian-style relational justice. Likewise, by dispensing with a serious analysis of collective capabilities, due attention is not paid to the relations of domination that can permeate the substantive freedoms of individuals, nor to questions relating to participation about the common. This initial summary of the pertinent arguments explains how conflicts between capabilities, or counter-capabilities, can be formed without being adequately taken into account by the classical capabilities framework. Follwoing on from the above, I apply the concept of counter-capability to the current context of ecosocial emergency, and especially to all that concerning intensive livestock farming, within which an intimate causal relationship can be found: the meat industry produces numerous injustices that can be interpreted in terms of conflicts between capabilities, usually between individuals and groups. This second observation derives from, on the one hand, a sociocultural analysis of the conditions pertaining to the food model considered to be predominantly implemented in the most economically enriched countries and, on the other, a scientific analysis of its biogeochemical, ecological and health effects. If the capabilities approach is not sensitive to all of these conditions and consequences of the meat industry, as well as their influence on the development of the ability to be healthy or well nourished, then serious counter-capabilities may arise. It is appropriate to propose ecological limits, and not just social thresholds, to human capabilities, because simply making them equal causes social, intergenerational, interspecies and ecological injustices. This third proposition that supports my thesis is supported by the arguments and analysis derived from the two previous observations. To provide further detail, different possible principles and approaches can be adopted to outline a theory of ecosocial justice: some articulated from the distributive prism and others from recognition and non-domination. These are contributions that, conceptually, can help to cement a reformulation of the capabilities approach. On the one hand, distributive approaches provide a greater fit with the environmental and intergenerational dimension of justice, while approaches focused on recognition and the absence of domination ensure the moral inclusion of capabilities pertaining to non-human animals and ecosystems. A fourth assertion of this thesis consists, therefore, in defending that several complementary philosophical approaches may be taken to produce an adequate discourse for ecosocial justice, as long as the language of capabilities is subjected to some adaptation. Finally, the thesis consists of a fifth observation, offered as more of a practical alternative: there is a strategy that can correctly express a good part of the proposal evoked by an approach to capabilities tha fits within ecological limits and is consistent with ecosocial justice, and that strategy is rewilding. I would argue that this regenerative process avoids many potential counter-capabilities, especially those derived from the meat industry. Furthermore, rewilding environments dominated by intensive livestock farming would not only slow down the development of future conflicts between capabilities, but also foster cascades of capabilities that would not contradict one another and would be beneficial for a synergetic flourishing of human and non-human nature.Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Ciència i Tecnologia Ambiental