L’impacte desculpabilitzador dels «neurosabers» en pares d’infants amb TDAH

Aquest article és fruit d’una recerca etnogràfica realitzada com a treball de fi de màster d’antropologia mèdica. Exposarem els eixos principals d’una recerca que ha pretès visualitzar com l’apropiació idealitzada i quasi màgica del discurs de les neurociències produeix un efecte terapèutic de contenció de l’angoixa i de la culpa en els pares d’infants amb TDAH (trastorn per dèficit d’atenció o hiperactivitat), després d’una llarga trajectòria de desorientació i de patiment que constata com les relacions estructurals de dominació social acaben assignant al seu fill el rol de boc expiatori d’un determinat sistema social.This article is the result of ethnographic research leading to a master’s degree thesis in Medical Anthropology. We will discuss the central concepts of a research project that has tried to show that the idealized and nearly magical appropriation of the discourse of the neurosciences has a therapeutic effect on the distress and guilt felt by parents with children who suffer from ADHD (Attention Deficit Hyperactivity Disorder), after much confusion and suffering which reveal that the structural relationships of social domination end up casting their children as the scapegoats of a given social system