Lexicografía académica del siglo XIX : macroestructura y ortografía

La present tesi doctoral constitueix un avanç en l'estudi del castellà de segle XIX, període corresponent a l'espanyol modern segons l'estipulat per les investigacions actuals sobre història i historiografia de la llengua espanyola (cfr. Martínez Alcalde 2010a; Zamorano 2012; Ramírez Luengo 2012; Melis i Flors 2015; Carpi i García Jiménez 2017). L'estudi que s'ha realitzat és una aportació a la història de la lexicografia, d'una banda, i a la història de l'ortografia de l'espanyol, de l'altra. En concret, contribueix a la reconstrucció del procés de fixació de sistema ortogràfic de l'espanyol a través del anàlisi de les reformes en la macroestructura de les deu edicions vuitcentistes del diccionari acadèmic: 1803 (4.ª ed.), 1817 (5.ª ed.), 1822 (6.ª ed.), 1832 (7.ª ed.), 1837 (8.ª ed.), 1843 (9.ª ed.), 1852 (10.ª ed.), 1869 ( 11.ª ed.), 1884 (12.ª ed.) i 1899 (13.ª ed.). Per aconseguir aquest objectiu, s'ha aplicat un nou model d'investigació que concep el diccionari com una font fonamental per historiar l'ortografia, ja que proporciona una perspectiva diversa i complementària a la de les obres ortogràfiques i gramaticals (cfr. Martínez Alcalde 2010a; Quilis Merín 2009, 2010a; Alcoba 2012). L'ortografia és part constitutiva del propi diccionari, ja que el repertori lèxic ofereix informació ortogràfica des d'una doble vessant, com a obra metalingüística, en la qual es transmeten observacions de caràcter ortogràfic sobre les paraules, i com a text, en el qual es presenta una mostra de la llengua de el moment de la seva confecció. Per tant, les obres lexicogràfiques són necessàries per obtenir una panoràmica completa de la història de l'ortografia. Les dades que s'han analitzat comprenen la totalitat de les macroestructures de les deu edicions del diccionari de l'Acadèmia publicades al segle XIX, les quals s'han classificat en variants gràfiques i canvis gràfics (cfr. capítol 2). S'ha ampliat l'anàlisi amb el contrast de les diverses obres ortogràfiques tant acadèmiques com no acadèmiques. Els pressupostos teòrics de les quals han ajudat a comprendre la pràctica aplicada en el repertori lèxic. L'examen ha permès conèixer les idees ortogràfiques proposades per l'Acadèmia en el diccionari i la seva evolució al llarg de segle XIX, una tasca que no s'ha realitzat fins a la data en cap investigació, ja que no hi ha estudis de conjunt sobre tota la centúria vuitcentista que determinin el paper del diccionari en el procés de consolidació ortogràfica. Com es comprovarà, el segle XIX exerceix una funció concloent dins de la tradició lexicogràfica i ortogràfica, ja que, d'una banda, queden establertes les bases de la lexicografia acadèmica moderna i, de l'altra, succeeix l'oficialitat de l'ortografia de l'espanyol (cfr. capítol 3). L'estudi que s'ha desenvolupat aporta dades categòriques per a la reconstrucció de la història de la lexicografia i de la història de l'ortografia de l'espanyol. Les dues vessants metodològiques emprades "(1) l'evolució interna de cada fenomen i (2) la contribució a l'ortografia de cadascuna de les edicions vuitcentistes de el repertori acadèmic" han verificat la importància del diccionari com a promotor de la fixació ortogràfica de l'espanyol des de la solució individual de les paraules, ja que la pròpia forma gràfica del lema assenyala l'escriptura recomanada de cada vocable (cfr. capítol 4).La presente tesis doctoral constituye un avance en el estudio del castellano del siglo XIX, período correspondiente al español moderno según lo estipulado por las investigaciones actuales sobre historia e historiografía de la lengua española (cfr. Martínez Alcalde 2010a; Zamorano 2012; Ramírez Luengo 2012; Melis y Flores 2015a; Carpi y García Jiménez 2017). El estudio que se ha realizado es una aportación a la historia de la lexicografía, por un lado, y a la historia de la ortografía del español, por el otro. En concreto, contribuye a la reconstrucción del proceso de fijación del sistema ortográfico del español a través del análisis de las reformas en la macroestructura de las diez ediciones decimonónicas del diccionario académico: 1803 (4.ª ed.), 1817 (5.ª ed.), 1822 (6.ª ed.), 1832 (7.ª ed.), 1837 (8.ª ed.), 1843 (9. ª ed.), 1852 (10.ª ed.), 1869 (11.ª ed.), 1884 (12.ª ed.) y 1899 (13.ª ed.). Para conseguir dicho objetivo, se ha aplicado un nuevo modelo de investigación que concibe el diccionario como una fuente fundamental para historiar la ortografía, ya que proporciona una perspectiva diversa y complementaria a la de las obras ortográficas y gramaticales (cfr. Martínez Alcalde 2010a; Quilis Merín 2009, 2010a; Alcoba 2012). La ortografía es parte constitutiva del propio diccionario, puesto que el repertorio léxico ofrece información ortográfica desde una doble vertiente, como obra metalingüística, en la que se transmiten observaciones de carácter ortográfico sobre las palabras, y como texto, en el que se presenta una muestra de la lengua del momento de su confección. Por lo tanto, las obras lexicográficas son necesarias para obtener una panorámica completa de la historia de la ortografía. Los datos que se han analizado comprenden la totalidad de las macroestructuras de las diez ediciones del diccionario de la Academia publicadas en el siglo XIX, los cuales se han clasificado en variantes gráficas y cambios gráficos (cfr. capítulo 2). Se ha ampliado el análisis con el contraste de las diversas obras ortográficas tanto académicas como no académicas cuyos presupuestos teóricos han ayudado a comprender la práctica aplicada en el repertorio léxico. El examen ha permitido conocer las ideas ortográficas propuestas por la Academia en el diccionario y su evolución a lo largo del siglo XIX, una labor que no se ha realizado hasta la fecha en ninguna investigación, puesto que no existen estudios de conjunto sobre toda la centuria decimonónica que determinen el papel del diccionario en el proceso de consolidación ortográfica. Como se comprobará, el siglo XIX desempeña una función concluyente dentro de la tradición lexicográfica y ortográfica, ya que, por un lado, quedan sentadas las bases de la lexicografía académica moderna y, por el otro, sucede la oficialización de la ortografía del español (cfr. capítulo 3). El estudio que se ha desarrollado aporta datos categóricos para la reconstrucción de la historia de la lexicografía y de la historia de la ortografía del español. Las dos vertientes metodológicas empleadas "1) la evolución interna de cada fenómeno y (2) la contribución a la ortografía de cada una de las ediciones decimonónicas del repertorio académico" han verificado la importancia del diccionario como promotor de la fijación ortográfica del español desde la solución individual de las palabras, puesto que la propia forma gráfica del lema señala la escritura recomendada de cada vocablo (cfr. capítulo 4).This thesis represents a progress in the study of the Spanish language in the 19th century, a period designated by current research on Spanish language history and historiography as modern Spanish (cf. Martínez Alcalde 2010a; Zamorano 2012; Ramírez Luengo 2012; Melis and Flores 2015a; Carpi and García Jiménez 2017). The study that has been undertaken is a contribution to both the history of lexicography and orthography. Specifically, it reconstructs the establishment of the Spanish orthographic system through the analysis of the changes in the macrostructure of the ten editions of the academic dictionary that were published during said century: 1803 (4th ed.), 1817 (5th ed.), 1822 (6th ed.), 1832 (7th ed.), 1837 (8th ed.), 1843 (9th ed.), 1852 (10th ed.), 1869 (11th ed.), 1884 (12th ed.) and 1899 (13th ed.). A new research model has been implemented in order to achieve this goal, which conceives dictionaries as key sources to write the history of the orthography, as they provide a wide and complementary point of view to orthographic and grammatical works (cf. Martínez Alcalde 2010a; Quilis Merín 2009, 2010a; Alcoba 2012). Orthography is a constituent part of dictionaries, since the lexical repertoire offers orthographic information from two different angles: on the one hand, as a metalinguistic work it conveys observations of the spelling of words and, on the other hand, as a text it offers a sample of the language in the moment of its confection. Thus, lexicographical works are fundamental to get a complete picture of the history of orthography. The analysed data comprises all the macrostructures from the ten editions of the academic dictionary published in the 19th century, which have been classified between graphic variants and changes (chapter 2). The investigation has been broadened with the contrast of the theoretical suppositions in other academic and non-academic orthographic works, which have given a good understanding of the practice applied in the lexical repertoire. This study has made it possible to clarify the orthographic conception postulated by the Academia in the dictionary and its evolution throughout the 19th century. This research has never been carried out, as there are no studies that approach the whole of said century that establish the role of the dictionary in the orthographic consolidation process. As will be shown, the 19th century plays a crucial function within the lexicographic and orthographic tradition as, on the one hand, the basis of the academic lexicography are established and, on the other hand, the Spanish orthography is finally officialised (chapter 3). All in all, the study that has been carried out provides categorical data that reconstructs the history of Spanish lexicography and orthography. The two methodological perspectives that have been adopted (a), the internal evolution of each phenomenon and b) the orthography followed in every edition of the academic repertoire in the nineteenth century) have verified the importance of the dictionary as a promotor of the establishment of Spanish orthography taking account of the words, because the graphic form of a lemma indicates the recommended spelling (chapter 4)