La urbanística moderna: el segle dels traçats

La industrialització de finals del segle XVIII i del segle XIX es produeix fonamentalment a les ciutats. Com que no podran albergar l’allau migratori en els vells i antiquats cascs urbans serà necessària una nova forma urbana capaç d’acollir aquestes creixements. Les estratègies es basaran en nous traçats urbans de gran superfície amb uns carrers moderns, amples, ben anivellats, amb serveis i transport col·lectiu i grans mançanes amb un parcel·lari molt regular, capaç d’absorbir les industries i els nous tipus residencials. Trobarem tres tipus de traçat: Les avingudes, els “rings” o rondes i els eixamples. Tots tenen en comú la utilització d’una retícula geomètrica de gran regularitat. De tots ells els eixamples són els més significatius i el millor exponent de la ciutat industrial. Aquests teixits basats en traçats viaris són segurament els teixits urbans de major interès urbanístic projectats en els darrers 200 anys i els que millor representen el conjunt de paradigmes de l’urbanisme contemporani: densitat, compacitat, barreja d’usos i flexibilitat, i per tant gaudeixen d’un gran valor patrimonial, econòmic i social