Enric Arderiu i Valls i la historiografia lleidatana noucentista

Fins a l’aparició, a finals del segle XIX, dels arxivers Enric Arderiu i Valls i el seu amic Rafael Gras Esteva, la historiografia lleidatana del XIX havia navegat entre l’historicisme clerical del pare agustí José de La Canal i el clergue Pedro Sainz de Baranda, autors dels volums 46 i 47 dedicats a la Diòcesi de Lleida en la seva España Sagrada (1836 i 1850), i el romanticisme poètic de Josep Pleyan de Porta (Lleida, 1841-1891) i Lluís Roca i Florejachs (Lleida, 1830-1882). D’aquests corrents escaparen, tot i que no concretaren el seu treball en cap monografia publicada, Marià Olives i Roca (Lleida, 1787-1845), autor del manuscrit Colección de Noticias ó sea Memorias para formar la historia de la antiquísima y nobilísima Ciudad de Lérida (1840), publicat pòstumament el 2009, i Miquel Ferrer Garcés (Aitona, 1816-Lleida, 1896), professor d’història de l’Institut de Secundària i diputat republicà demòcrata federal el 1854 i el 1869 (CASALS, 2010). D’una altra banda, Gras i Arderiu van començar a treballar amb correcció professional, van avaluar la importància del document històric, el van valorar en la seva transcendència per narrar l’esdeveniment i es varen aplicar amb fascinació a la nova metodologia positivista de la historiografia per catalogar i seriar la documentació amb rigor per descriure, sense poder de rebatiment, el fet històric. Ambdós penetraren en el segle XX amb el noucentisme català de la mà, amb un programa modernitzador i catalanista que Quintí Casals Bergés - 182 - trobà el reflex més potent en la literatura i l’art, però que també va influir en el desenvolupament científic i econòmic de la Catalunya de les tres primeres dècades del XX. Amb la renovació del corrent noucentista, els intel·lectuals i artistes que el seguiren sovint entraren en contradicció amb els anteriors romàntics de la segona meitat del segle XIX. Això és el que els va passar a Lleida a Arderiu i Gras amb el grup anterior encapçalat per Pleyan i Roca Florejachs