Degradación electroquímica del diclofenaco en disolución acuosa

En els últims anys s’ha detectat la presència de nombrosos fàrmacs en aigües subterrànies i superficials. L’efecte d’aquests fàrmacs en el medi ambient no ha sigut suficientment estudiat encara que hi ha indicis de que desencadenen efectes nocius per a les formes de vida aquàtiques. El diclofenac és un fàrmac que pertany al grup dels antiinflamatoris no esteroidals (NSAIDs), l’ús del qual s’ha vist incrementat durant l’última dècada. Recentment s’han constatat efectes ambientals adversos associats a la presència de l’esmentat fàrmac en el medi natural. En aquest projecte s’ha investigat l’oxidació anòdica en condicions galvanostàtiques del diclofenac sòdic utilitzant un ànode BDD (diamant dopat amb bor), l’efectivitat del qual en mineralitzacions de matèria orgànica supera totes les estudiades fins al moment, amb l’objecte d’establir les condicions més idònies per tal de mineralitzar el diclofenac sòdic present en aigües naturals i conèixer el mecanisme a través del qual transcorre la degradació. Un estudi preliminar demostra la inefectivitat del càtode de grafit en la degradació.La substitució del càtode de grafit per un d’acer inoxidable condueix a resultats reproduïbles i a la mineralització total del diclofenac sòdic en temps de procés que en dependència de la intensitat aplicada se situen entre 6 i 7 hores. S’ha estudiat la influència en la degradació de les variables: intensitat aplicada, pH, concentració inicial de diclofenac sòdic i temperatura. El valor del pH s’ha manifestat determinant per al bon rendiment del procés. S’ha comparat l’eficiència del BDD vers el Pt. També s’ha determinat el descens de la concentració de diclofenac amb el temps de procés mitjançant HPLC