Pràctica educativa i desenvolupament de la llengua escolar

La diversitat lingüística i cultural té una presència cada vegada més gran en el món occidental. Catalunya no és diferent i, al llarg de l’última dècada, l’heterogeneïtat identitària, lingüística, cultural i ètnica ha crescut de manera important (Departament d’Educació, 2009). El que ha estat anomenat com el «fenomen migratori» està present a totes les contrades i s’ha estès per les aules del sistema educatiu català. Des d’una perspectiva lingüística, aquesta realitat presenta problemes fins ara desconeguts entre nosaltres, tots ells relacionats amb l’augment de la diversitat de l’alumnat respecte al coneixement de la llengua de l’escola. De fet, no és gens estrany que en una mateixa aula trobem alumnat escolaritzat des del començament de parvulari juntament amb alumnat que ho ha fet al llarg d’aquesta etapa o de la primària, i això provoca que en una mateixa aula la diversitat lingüística, pel que fa al coneixement de la llengua escolar, sigui enorme. Certament, les qüestions implicades en l’escolarització de la infància i l’adolescència d’origen estranger no són exclusivament lingüístiques i, fins i tot, en molts casos els «problemes» lingüístics amaguen altres realitats molt més importants per comprendre el desenvolupament d’aquestes criatures. No obstant això, també és cert que els aspectes específicament lingüístics relacionats amb el domini de la llengua de l’escola per part de l’alumnat d’origen estranger han de tenir un espai per a la reflexió, per comprendre’n millor els processos d’escolarització. Aquest article aborda aquesta qüestió des de la convicció dels que l’escrivim que les qüestions escolars que afecten l’escolarització de l’alumnat d’origen estranger no es resolen exclusivament amb la reflexió sobre el procés d’adquisició de la llengua de l’escola, però que certament hi pot ajudar. La recerca ha mostrat l’existència d’un important decalatge entre el temps que l’alumnat d’origen estranger triga a desenvolupar habilitats conversacionals en la nova llengua i l’adquisició de les habilitats lingüístiques implicades en els processos d’ensenyament i aprenentatge (Collier, 1987; Cummins, 1981; Hakuta, Buttler i Witt, 2000; Maruny i Molina, 2000; Navarro i Huguet, 2005; Ramírez, 1992; Siqués i Vila, 2007; Thomas i Collier, 1997). Tots els treballs esmentats afirmen que aquest decalatge pot ser d’entre tres i quatre anys. Això no significa que ambdues habilitats siguin independents, sinó que estan estretament relacionades, però les dades empíriques afirmen que, en el cas de l’alumnat estranger, el desenvolupament d’aquestes habilitats pot tenir ritmes molt diferents que es relacionen, entre altres coses, amb la participació activa en les tasques d’ensenyament i aprenentatge escolar mitjançant la llengua de l’escola