Les transformacions del món rural de les terres de Lleida. Els límits d'un creixement. Segle XVIII

En aquest treball analitzem les aportacions que féu Pierre Vilar sobre les terres de Lleida i els nous resultats obtinguts posteriorment per altres historiadors. Vilar precisa les transformacions agràries del segle XVIII, entre les quals destaquen els progressos demogràfics i agraris, i les seves limitacions, així com les tensions socials que els acompanyen i els avenços en la intensificació de les relacions comercials de les terres de Lleida dins el conjunt de Catalunya. Els nous treballs, emprant sovint fonts de la zona, han permès matisar les cronologies demogràfica i agrària i comprendre el paper de fórmules contractuals precàries en uns espais, especialment al Segrià, que havien estat novament en mans senyorials des del despoblament del segle XVII, el reforçament de les banalitats i la resistència de la renda senyorial real a perdre vitalitat en el marc de l’expansió agrària del set-cents. Les dificultats de la pagesia per reproduir la unitat familiar en un espai productiu amb moltes limitacions, s’intentaven superar parcialment amb la venda al mercat de productes per a l’alimentació –fonamentalment blat. Aquestes oportunitats no van poder ser aprofitades per amplis sectors d’una pagesia endeutada i sotmesa al pagament de rendes senyorials. L’acumulació de rendes per part dels senyors i de la incipient burgesia agrària i comercial serà l’altre component del procés.In this work we analyse Pierre Vilar’s contributions to knowledge of the Lleida region and new insights subsequently obtained by other historians. Vilar details the agricultural changes of the 18th century, among which he emphasizes demographic and agricultural progress, the limitations of that progress, the social tension that accompanied it and the intensification of trade relations of the Lleida region with the rest of Catalonia. These new works, frequently employing local sources, explained the demographic and agricultural chronologies and the role of precarious contracts in places, especially in the Segrià, which had returned to feudal hands after the depopulation of the 17th century, reinforcement of the banalitats (obliging peasants to pay to use the ovens and mills of the manor) and the resistance and vitality of the feudal rent in the context of the agricultural expansion of the 18th century. The peasants attempted to overcome, in part, the difficulties of raising a family with very limited production potential by selling food products – basically wheat – in the market. These opportunities were not taken advantage of by broad sectors of a peasantry indebted and subjected to the payment of feudal rents. The income accumulated by landlords and by the incipient agricultural and commercial bourgeoisie would be the other component of the process