Els Passeigs de Rousseau: solitud, rememoració i herborització

Aquest treball, que té com a finalitat estudiar la manera de caminar de Jean- Jacques Rousseau (1712-1778), està configurat en dues parts. D'una banda, s'indica que en la darrera etapa de la vida de l'autor és quan es pot percebre més explícitament el seu vertader homo viator. Durant aquell període tal com es pot observar en les seves obres autobiogràfiques, va estar sotmès a dures acusacions dels enciclopedistes, i l'acte de caminar va esdevenir l'activitat més escaient, atès que li permetia pensar i rememorar el passat i, a la vegada, complaure el seu jo dolgut, trist i menyspreat per l'alta i il·lustrada societat francesa. Sigui com sigui, la manera de transitar rousseauniana fou solitària, una mena d'autoexili de les ciutats i dels aparats socials, i caracteritzada pel contacte amb la natura, com molt bé demostra la seva nova i principal ocupació: l'herborització. En darrera instància, aquest article pretén fer una reflexió de la tendència educativa que va sorgir a les acaballes del segle xix (neonomadisme pedagògic), ja que l'acció pedestre d'aquest autor, la qual podia ser concebuda com una excursió, és un clar antecedent del Romanticisme pedagògic.Este trabajo, que tiene como finalidad estudiar el modo de andar de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), está configurado en dos partes. Por un lado, se indica que en la última etapa de la vida del autor mencionado es cuando se puede percibir más explícitamente su verdadero homo viator. Durante ese período tal como se puede observar en sus obras autobiográficas estuvo sometido a duras acusaciones de los enciclopedistas y, el acto de caminar se convirtió en la actividad más adecuada dado que le permitía pensar y rememorar el pasado y, al mismo momento, complacer su yo dolido, triste y despreciado por la alta e ilustrada sociedad francesa. Sea como sea, la manera de transitar rousseauniana fue solitaria una especie de autoexilio de las ciudades y de los aparatos sociales y caracterizada por el contacto con la naturaleza, como muy bien demuestra su nueva y principal ocupación: la herborización. En última instancia, este artículo pretende realizar una reflexión de la tendencia educativa que surgió a finales del siglo xix (neonomadisme pedagógico) ya que la acción pedestre de este autor, la cual podía ser concebida como una excursión, es un claro antecedente del Romanticismo pedagógico.This paper, which aims to study the walks of Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), is configured in two parts. On the one hand, we indicate that it is in the last stage of the author's life that one can more explicitly perceive his true Homo Viator. During that period, as can be seen in his autobiographical works, he was subjected to harsh accusations from encyclopaedists, and the act of walking became the most appropriate activity as it allowed him to think and recall the past and, at the same time, soothe his ego, which was sad, hurt and despised by high and enlightened French society. In any event, Rousseau's manner of walking about was a sort of lonely self-exile from the cities and social apparatus and characterized by contact with nature, and well demonstrates his new and main occupation: gathering plants. Lastly, this article attempts to reflect on the educational trend that emerged in the late nineteenth century (pedagogical neo-nomadism) as the author's mobile activity, which could be perceived as a field trip, is a clear precursor of Romantic Pedagogy