Aspectes de morfosintaxi en uns processos criminals valencians del tercer quart del segle XVI

En aquest article, a partir de vint-i-quatre processos criminals inèdits situats entre 1552 i 1571, procedents de la ciutat de València, s’estudien alguns aspectes de morfosintaxi, en un període de transició entre la llengua medieval i l’evolució a les solucions modernes. Per tant, el segle XVI, tradicionalment poc tingut en compte en els estudis de gramàtica històrica catalana, esdevé un període clau en la història de la llengua catalana. A més, cal tenir en compte que els processos criminals es troben entre els textos que amb més propietat permeten aproximar-se a la llengua parlada i col·loquial del passat. En concret en el present treball s’estudia, des d’una perspectiva diacrònica, l’article, els pronoms personals, els possessius, els demostratius, els quantificadors, els relatius i els verbs, i dins de la categoria verbal, el present d’indicatiu i de subjuntiu, l’imperatiu, l’imperfet d’indicatiu, el perfet d’indicatiu, el futur, el condicional, l’imperfet de subjuntiu, el plusquamperfet de subjuntiu, les formes no personals, la concordança del complement directe amb el participi, les construccions amb l’auxiliar ésser més participi, les perífrasis d’obligació i el comportament sintàctic d’alguns verbs, centrant-se en les estructures verbals que difereixen de l’ús actual més comú.In this paper, some morphosyntactic aspects are studied based on twenty-four unpublished criminal trials from the city of Valencia that took place between 1552 and 1571, in a period of transition between the medieval language and its evolution to modern solutions. Therefore, the 16th century –which is traditionally little taken into account in the study of Catalan historical grammar– became a key period in the history of the Catalan language. In addition, it should be considered that criminal trials are among the texts that most appropriately allow to approach the spoken and colloquial language of the past. In particular, this study examines, from a diachronic perspective, the article, the personal pronouns, the possessives, the demonstratives, the quantifiers, the relatives and the verbs. Within the verbal category, emphasis is placed on the present indicative and subjunctive, the imperative, the imperfect indicative, the present perfect indicative, the future, the conditional, the imperfect subjunctive, the plusquamperfect subjunctive, non-personal forms, the agreement of the direct object with participles, the constructions with the auxiliary ésser (‘be’) plus participle, the periphrases of obligation, and the syntactic behaviour of some verbs, focusing on the verbal structures that differ from their most common current usage