El juego desde los jugadores : huellas en Huizinga y Caillois

Tanto al juego como a la cultura les es posible evolucionar tanto hacia la seriedad y la funcionalidad absolutas (esto es lo que ha estudiado Caillois y han seguido Elías y Dunning) como hacia la gratuidad más sentida, hacia la creación de un nuevo sentido para acciones cotidianas y hacia la diversión (postura construida desde una amalgama de autores, entre ellos, Pavía, Mantilla, Scheines y Ambrosini). ¿Es posible una complejización de lo lúdico evitando el desplazamiento de la ética del juego (que instala un orden desordenado que se disfruta) a la lógica (que instala un orden extrínseco al juego que lleva a padecer la incertidumbre)?, ¿puede ser eso enseñado? En otras palabras, ¿es posible enseñar a complejizar lo lúdico buscando simplemente divertirse con otros (evitando la irrupción de la seriedad, ligada a la utilidad)? Estas preguntas inspiran la línea de estudio del juego desde los jugadores, cuyas huellas se rastrean en las obras Homo ludens, de Huizinga, y Los juegos y los hombres, de Caillois.Tant al joc com a la cultura els és possible d'evolucionar tant cap a la serietat i la funcionalitat absolutes (això és el que ha estudiat Caillois i han seguit Elías i Dunning) com cap a la gratuïtat més sentida, cap a la creació d'un nou sentit per a accions quotidianes i cap a la diversió (postura construïda des d'una amalgama d'autors, com ara Pavía, Mantilla, Scheines i Ambrosini). És possible una complexització d'allò lúdic evitant el desplaçament de l'ètica del joc (que instal·la un ordre desordenat que es gaudeix) a la lògica (que instal·la un ordre extrínsec al joc que porta a patir la incertesa)?, això pot ser ensenyat? En altres paraules, és possible ensenyar a complexitzar allò lúdic buscant simplement de divertir-se amb uns altres (evitant la irrupció de la serietat, lligada a la utilitat)? Aquestes preguntes inspiren la línia d'estudi del joc des dels jugadors, les empremtes dels quals es rastregen en les obres Homo ludens, d'Huizinga, i Els jocs i els homes, de Caillois.Both play and culture can evolve towards the absolutely serious and functional (as studied by Caillois and later by Elias and Dunning) or towards the gratuitous, the creation of new meaning for everyday actions and fun (a view constructed from a variety authors, including Pavia, Mantilla, Scheines and Ambrosini). Is it possible to complexify the playful without displacing the ethics of the game (which gives rise to a messy but enjoyable order) to logic (which gives rise to an extrinsic order leading to uncertainty)? Can that be taught? In other words, is it possible to teach how to complexify the playful by merely seeking fun with others (and avoiding seriousness associated with utility)? These questions have inspired the study of games from the viewpoint of the players as traced in Huizinga's Homo ludens and Caillois' The games and the men