La novel·la de Jordi Arbonès

Feia molts anys que Jordi Arbonès m'havia fet saber que tenia ganes d'escriure una novel·la -l'havia començat, ja- sobre l'experiència de viure tan lluny, però amb el cor i el cap a casa. En to irònic em deia que seria la gran novel·la catalana, un best-seller que li donaria tants de diners que no s'hauria de pelar més els dits picant una traducció rere l'altra. No la va arribar a escriure mai, però els diversos capítols de la seva activitat literària van superar de llarg els límits d'una novel·la convencional. El primer capítol, una narració sobre el compromís de l'intel·lectual, «Tant se val tot... o no?», que he prologat en dues ocasions (Conte del Diumenge i revista de l'AIET). El segon, «Només un glop de sang», un al·legat dur i contundent contra la guerra. El tercer, els articles i llibres que va escriure sobre alguns dels textos que traduïa, en els quals demostrava la passió per aquells autors que coneixia a fons (Miller i Pedrolo, en especial). El quart, el teatre. I el cinquè, els milers i milers de cartes que va enviar als amics a l'altra banda de l'Atlàntic.Many years ago Jordi Arbonès told me he wanted to write a novel (in fact he had already started it) on the experience and feelings of living in Argentina, so far away from Catalonia where he had left his heart. With some irony he used to say that his novel would be the great Catalan novel, a best-seller which would make so much money that he would no longer have to keep on translating. He never completed it, but the many chapters of his literary career go beyond the limits of the conventional novel. The first chapter would be a narration on the intellectual commitment «Tant se val tot... o no?» for which I have written two prologues (Conte del Diumenge i revista de l'AIET). The second, «Només un glop de sang», is a hard and forceful plea against war. The third chapter would contain the articles and the books he wrote on some of the texts he translated. Within them, the passion for those authors that knew thoroughly (especially Miller and Pedrolo) was clear. The fourth chapter is his devotion to theatre. And the fifth and final chapter would be thousands of letters he sent to his friends on the other side of the Atlantic