Les vicissituds de la política de la «vida»: la recepció de Max Horkheimer i Herbert Marcuse de la fenomenologia i el vitalisme en l’Alemanya de Weimar

The following article attempts to clarify the ambivalent relationship that Max Horkheimer and Herbert Marcuse developed with the vitalist and phenomenological tendencies that permeated philosophy and the social sciences during the Weimar Republic. More precisely, it traces how both thinkers, in spite of acknowledging the “truth moment” contained in the criticism that the philosophical exponents of both movements (Husserl, Bergson, Dilthey) developed of 19th century positivism, also recognized in its shallow popularization the advancement of a dangerous philosophical irrationalism, suspicious of science and Enlightenment values, that would soon become an accomplice to the rise of fascism.L’article següent s’ocupa d’aclarir la relació ambivalent que Max Horkheimer i Herbert Marcuse van desenvolupar amb les tendències vitalista i fenomenològica que van permear la filosofia i les ciències socials durant la república de Weimar. Més precisament, documenta com ambdós pensadors, alhora que van reconèixer el «moment de veritat» latent en la crítica al positivisme del segle XIX, expressat pels referents genuïnament filosòfics dels dos moviments (Husserl, Bersong, Dilthey), van detectar el desenvolupament popularitzant d’un perillós irracionalisme filosòfic, suspicaç davant la ciència i els valors il·lustrats, que aviat va esdevenir còmplice de l’auge del totalitarisme