No costa gaire de constatar que, dins l'àmbit de la historiografia catalana, n'és la vessant més desatesa la de la història de les institucions. Per a explicar-nos una tal precarietat, cabria especular potser amb la instintiva reacció de rebuig dels catalans a heure-se- les, fins i tot en el plano1 purament teòric i retrospectiu, amb uns organismes d'ordenació social esdevinguts majoritàriament aliens i hostils a partir de la data infausta del 1714. Però aquesta suposició no bastaria ni de molt a donar raó del fet que una tal negligència hagi afectat també l'estudi d'institucions inequívocament catalanes i, doncs, sovint creades per gent del país ben al marge de les directament vinculades al poder d'estat