From the Catalan that is spoken nowadays to the implementation of normative Catalan in the Valencian Country

En el segle XIX es planteja la realització d’una normativa de la llengua catalana després de tres segles de desmemòria progressiva de la norma lingüística. Però el procés de normativització es concreta en dues línies divergents, l’acadèmica o literària i la del català que ara es parla. Paradoxalment, aquesta última és la que acabarà imposant-se gràcies a les propostes d’un gramàtic únic, Pompeu Fabra, que, des de la redacció d’una revista barcelonina que propugnava inicialment que cada regió catalanoparlant seguira el seu camí, L’Avenç, aconsegueix confegir una norma adaptable a totes les regions. En aquesta línia, s’entenen les seues reiterades visites als pròcers valencianistes a fi que acceptaren una normativa unitària, objectiu que podem considerar reeixit amb la signatura de les conegudes Normes de Castelló (1932).In the nineteenth century, the establishment of the linguistic regulations of Catalan language was proposed after three centuries of progressive dismemory of the linguistic norm. However, the normative process is specific in its divergent lines, in the academic or literary level and in the dialectal one that is now spoken. Paradoxically, this is the last thing that ends up being imposed, thanks to the proposals of a unique grammarian, Pompeu Fabra, who, since the writing of a Barcelona magazine that advocated initially that each Catalan-speaking region should follow its way, L’Avenç, manages to create an adaptable norm in all regions. In this regard, we can understand the reason for his reiterated visits to the Valencianist dignataries with the purpose that they accept a unitary norm. This objective was met with the signing of the Normes de Castelló (1932)