El planejament metropolità de la Barcelona predemocràtica : plans, protagonistes i referents teòrics (1939-1976)

The topic of this thesis is Barcelona's pre-democratic metropolitan plans, protagonists and their theoretical references. The metropolitan planning of the Franco period is usually interpreted as an attempt at technical modernization in a politically conservative context. However, the ambiguity between the technical and the political contribution shifted throughout time, as a result of the regime's differences in technical and political visions, the imposition of a changing reality, the relative autonomy of the technicians' role and the epistemological changes in the planning discipline. The first section of the thesis focuses on the Regional Plan of 1953 from autarky time, a precedent of metropolitan planning, which was co-authored by the architects Pedro Bidagor, Director of Urban Planning in Madrid, and Josep Soteras, a former member of GATCPAC at the Republican era. This section problematizes the dialectic between the internalization of some foreign references, such as the Anglo-Saxon Regional Planning, and the moral rhetoric of the Falange's ideology. The Regional Plan introduced innovations that would be expressed in the Land Act of 1956. The second section of the thesis discusses the conceptual renewal of urban planning that sought its epistemological legitimacy in science during the sixties, expressed in the Barcelona's Metropolitan Master Plan of 1966. Architects Manuel Ribas Piera, Xavier Subias and engineer Albert Serratosa led the multidisciplinary team in charge of 1966 plan. The sixties were years of profound urban changes arising from the developmentalist state policy, which consolidated the metropolitan phenomenon In Barcelona in which the mayor Porcioles set the stage of his "Great Barcelona" plan. The third and final section of the thesis problematizes the urban planning at the late Franco era and the transition to democracy, taking as its focus the Metropolitan General Plan - MGP, outcome of the accumulation of experiences over twenty years of metropolitan planning and the two Barcelona's previous metropolitan plans. The MGP was the result of the work of a technocracy ideologically progressive and the political pressure from the Left parties and neighborhood associations. Subsequently, the aim of social emancipation through the urban planning would often be reduced by possibilism in democracy. This thesis is concerned with the different elements involved in the Barcelona's metropolitan planning at the Franco era, the changes of urban paradigm, and the success of some pretty extraordinary characters, open to the world and knowledge that acted brilliantly in a bleak reality.L'objecte d'aquesta tesi són els plans, protagonistes i referents teòrics del planejament metropolità de la Barcelona predemocràtica. El planejament del període franquista s'acostuma a interpretar com a un intent de modernització tecnica en un marc polític reaccionari, pero la realitat política del regim va anar canviant al llarg del temps i també anaren canviant el paper deis tècnics, els paradigmes urbanístics i les actituds vers l'actuació sobre la ciutat . La primera part de la tesi té com a centre el Pla Comarcal de 1953 durant l'autarquia, un antecedent del planejament de l'àmbit metropolità, que tingué com a coautors els arquitectes Pedro Bidagor i Josep Soteras. Aquesta primera part problematitza la dialèctica entre la interiorització d'uns referents estrangers, com el Regional Planning anglo-saxó o l'organicisme de Bardet i l'ideari de ciutat subjacent a la ideologia conservadora de la Falange que, amb la seva retòrica moralitzant, legitimava el planejament d'aleshores, però que introduí innovacions tècniques que serien expressades en la Llei del Sòl de 1956. La segona part de la tesi parla de la renovació conceptual de l'urbanisme, que buscà la seva legitimació epistemològica en la ciencia i que a Barcelona tingué com a expressió la redacció del Pla Director de l'Àrea Metropolitana de 1966, realitzat per un equip multidisciplinar liderat per Manuel Ribas, Xavier Subías i Albert Serratosa. Els anys seixanta foren anys de profundes transformacions econòmiques i polítiques, amb l'arribada dels tecnòcrates de l'Opus Dei, i urbanes derivades del desarrollismo, en que es consolidà el fenomen metropolità a Barcelona i en els quals l'alcalde Porcioles posà les bases de la seva "Gran Barcelona". La tercera i última part problematitza l'urbanisme del tardofranquisme i de la transició democràtica, tenint com a centre el Pla General Metropolità, resultat de la sedimentació d'experiències de més de vint anys de planejament metropolità i dels dos plans anteriors realitzats a Barcelona. El PGM, orfe de direcció política, fou el producte d'una tecnocràcia ideològicament progressista i de les pressions dels partits d'esquerres i de les Associacions de Veïns. Posteriorment, l'anhel d'emancipació social a través de l'urbanisme quedaria sovint rebaixada pel possibilisme en democràcia. Aquesta tesi s'interessa pels diferents elements que intervingueren en el planejament metropolità del període franquista a Barcelona, els canvis de paradigma urbanístic i en l'encert d'alguns personatges bastant extraordinaris que, oberts al món i al coneixement, van fer possible actuar amb certa brillantor en una realitat grisa i tancada