Proceso penal y (neuro)ciencia: una interacción desorientada

La utilización de hipótesis científicas en el proceso penal no es un particular desconocido, se remonta a varios siglos. Una de sus principales funciones ha sido el reconocimiento de los delincuentes, sirviéndose para ello de conclusiones adulteradas. En la actualidad, dicha utilización ha resurgido con el advenimiento de la neurociencia. En particular, con una de las aplicaciones que acapara gran parte de esta relación interdisciplinaria: la neuropredicción. Ante este escenario, este trabajo examina si la neuropredicción es una reformulación de teorías atávicas, infructuosas y sesgadas o, por el contrario, representa la superación de los escollos y los déficits que caracterizaron anteriores planteamientos teóricos. A los efectos de disolver esta disyuntiva, se analiza: la cientificidad de las premisas que vertebran la neuropredicción, la solidez y consistencia de los parámetros que se señalan como biomarcadores, el impacto que dicha propuesta irradia en los principios y normas que rigen el proceso penal y la idoneidad de buscar respuestas jurídicas en la ciencia. La meditación acerca de estos particulares desemboca en la conclusión de la no-plausibilidad de la prueba neurocientífica como prognosis de peligrosidad, al presentar quiebras científicas y jurídicas críticas. A resultas de ello, en la parte final de la obra, se bosquejan nuevos ámbitos de interacción interdisciplinaria que sorteen los obstáculos identificados.La utilització d'hipòtesis científiques en el marc d’un procés penal no és un particular desconegut, es remunta a diversos segles. Una de les seves principals funcions ha estat el reconeixement dels delinqüents, servint-se per a aquesta funció de conclusions adulterades. En l'actualitat, aquest ús ha ressorgit amb l'adveniment de la neurociència. En particular, amb una de les aplicacions que acapara gran part d'aquesta relació interdisciplinària: la neuropredicció. Davant aquest escenari, aquest treball examina si la neuropredicció és una reformulació de teories atàviques, infructuoses i esbiaixades o, per contra, representa la superació dels esculls i els dèficits que van caracteritzar anteriors plantejaments teòrics. A fi de dissoldre aquesta disjuntiva, s'analitza: la cientificitat de les premisses que vertebren la neuropredicció, la solidesa i consistència dels paràmetres que s'assenyalen com biomarcadors, l'impacte que aquesta proposta irradia en els principis i normes que regeixen el procés penal i la idoneïtat de buscar respostes jurídiques en la ciència. La meditació sobre aquests particulars desemboca en la conclusió de la no-plausibilitat de la prova neurocientífica com a prognosi de perillositat, en presentar inconsistències científiques i jurídiques crítiques. Arran d’aquesta conclusió, en la part final de l'obra, s'esbossen nous àmbits d'interacció interdisciplinària que superin els obstacles identificats.The use of scientific hypotheses in the criminal procedure is not an unknown issue, it dates back several centuries ago. One of its main functions has been the recognition of criminals using distorted conclusions for that purpose. Nowadays, such use has resurfaced with the advent of neuroscience. Specifically with one of its principal applications: neuroprediction. In this scenario, this paper examines whether the neuroprediction is a reformulation of atavistic, unsuccessful and biased theories or, on the contrary, it represents the removal of the pitfalls and deficits that characterized previous theoretical approaches. In order to dissolve this dilemma, we analyse: the scientificity of the premises that support neuroprediction, the strength and consistency of the neuroscientific factors that are indicated as biomarkers, the impact in the principles and norms that rule the criminal process and the suitability of seeking legal answers in science. The consideration of these facts leads to the conclusion of the non-plausibility of the neuroscientific evidence as a prognosis of dangerousness, since it presents critical scientific and legal weaknesses. Consequently, in the final part of the work, new areas of interdisciplinary interaction are outlined in order to overcome the identified obstacles