Movilidad urbana, espacio público y ciudadanos sin autonomía. El caso de Lima

L'evolució conceptual de la mobilitat ha determinat que aquesta sigui considerada com un dret de tots els ciutadans. No obstant això, a Lima, encara hi ha persones sense autonomia com els infants, els adults grans i les persones amb discapacitat que s'enfronten a dificultats per desplaçar-se per la ciutat, i per tant no poden exercir els seus drets fonamentals. El món d'aquestes persones és encara desconegut, de manera que per incloure'ls en la societat cal, primer, explorar les seves vides, sentiments, problemes i característiques de mobilitat, per després establir mètodes d'avaluació de l'espai públic segons les seves necessitats. La present tesi persegueix aquest objectiu i es desenvolupa a partir d'un enfocament mixt i holístic. Els ciutadans sense autonomia presenten diferents característiques, definicions d'autonomia, experiències, necessitats i propostes de millora. Així mateix, els problemes que enfronten en desplaçar-se són diferents i fins i tot els seus requeriments per superarlos entren en conflicte amb els dels altres ciutadans sense autonomia, el que qüestionaria l'abast real del concepte del disseny universal. Per això, val la pena ressaltar que s’enfrontaren a barreres físiques, socials i personals (en diferent grau), però contràriament al que es pensa, la primera barrera a superar seria psicològica i no física. És a dir, si la persona no està preparada psicològicament no podrà sortir al carrer tot i que aquesta i el transport públic siguin accessibles. Són quatre els principals troballes: les percepcions d'autonomia, la cadena cíclica dels requeriments per als desplaçaments, la jerarquia implícita i el dilema dels requeriments físics. Igualment, els seus patrons de desplaçament i d’organització espacial van dependre de les seves característiques psicofísiques i del mètode que van emprar per a orientar-se espacialment, de manera que hi hauria una clara relació entre els següents elements: les característiques pròpies de les persones (velocitat, acceleració, patrons de organització i trajectòries) i la seva interacció amb l'entorn (tipus d'obstacles, àrees d'influència i regles de prioritat en la circulació). També, la qualitat de l'espai públic i la serendipitat influirien en la generació de micro desplaçaments i en les activitats dels adults grans. De la mateixa manera, el desenvolupament de la tesi permet proposar el mètode d'avaluació dels entorns de proximitat inclusius (AEPI) que abasta criteris qualitatius i quantitatius agrupats en dos nivells d'anàlisi: planificació i operació. El mètode és el resultat de l'aplicació de les entrevistes en profunditat, l'observació i el mesurament de variables quantitatives. Amb aquesta tesi s'han pogut conèixer els sentiments de les persones sense autonomia i especialment d'aquelles amb discapacitat motriu, visual i cognitiva. I pot assenyalar-se que per la seva falta de normalitat conviuen amb la tristesa, la incertesa, la depressió, la marginació i l'oblit. Es consideren ciutadans de segona classe i s'enfronten a continus conflictes personals. Els casos analitzats de discapacitat són un subconjunt dels existents, de manera que l'aportació d'aquesta tesi és només un bri de coneixement dins de l'immens àmbit de la mobilitat. Encara s'ha de recórrer un llarg camí per reivindicar a aquestes persones i atorgar-los la real ciutadania, almenys en el context de Lima.La evolución conceptual de la movilidad ha determinado que esta sea considerada como un derecho de todos los ciudadanos. Sin embargo, en Lima, aún existen personas sin autonomía como los niños, los adultos mayores y las personas con discapacidad que enfrentan dificultades para desplazarse por la ciudad, y por ende no pueden ejercer sus derechos fundamentales. El mundo de estas personas es aún desconocido, por lo que para incluirlos en la sociedad es necesario, primero, explorar sus vidas, sentimientos, problemas y características de movimiento, para luego establecer métodos de evaluación del espacio público según sus necesidades. La presente tesis persiguió este objetivo y se desarrolló a partir de un enfoque mixto y holístico. Los ciudadanos sin autonomía presentaron diferentes características, definiciones de autonomía, experiencias, necesidades y propuestas de mejora. Asimismo, los problemas que enfrentaron al desplazarse fueron diferentes e inclusive sus requerimientos para superarlos entraron en conflicto, lo que cuestionaría el alcance real del concepto del diseño universal. Por ello, vale la pena resaltar que enfrentaron barreas físicas, sociales y personales (en diferente grado), pero contrariamente a lo que se piensa, la primera barrera a superar sería psicológica y no física. Es decir, si la persona no está preparada psicológicamente no podrá salir a la calle aunque esta y el transporte público sean accesibles. Son cuatro los principales hallazgos: las percepciones de autonomía, la cadena cíclica de los requerimientos para los desplazamientos, la jerarquía implícita y el dilema de los requerimientos físicos. Igualmente, sus patrones de desplazamiento y organización espacial dependieron de sus características psico-físicas y del método que emplearon para orientarse espacialmente, por lo que habría una clara relación entre los siguientes elementos: las características propias de las personas (velocidad, aceleración, patrones de organización y trayectorias) y su interacción con el entorno (tipos de obstáculos, áreas de influencia y reglas de prioridad en la circulación). También, la calidad del espacio público y la serendipia influirían en la generación de micro desplazamientos y en las actividades de los adultos mayores. Del mismo modo, el desarrollo de la tesis permitió proponer el método de evaluación de los entornos de proximidad inclusivos (EEPI) que abarca criterios cualitativos y cuantitativos agrupados en dos niveles de análisis: planificación y operación. El método es el resultado de la aplicación de las entrevistas en profundidad, la observación y la medición de variables cuantitativas. A lo largo de esta tesis se ha podido conocer los sentimientos de las personas sin autonomía y en especial de aquellas con discapacidad motriz, visual y cognitiva. Y puede señalarse que por su falta de normalidad conviven con la tristeza, la incertidumbre, la depresión, la marginación y el olvido. Se consideran ciudadanos de segunda clase y se enfrentan a continuos conflictos personales. Los casos analizados de discapacidad son un subconjunto de los existentes, por lo que el aporte de esta tesis es solo un grano de conocimiento dentro del inmenso ámbito de la movilidad. Aún se debe recorrer un largo camino para reivindicar a estas personas y otorgarles la real ciudadanía, al menos en el contexto de Lima.The conceptual evolution of mobility has determined that it is considered a right of all citizens. However, in Lima, there are still people without autonomy such as children, the elderly and people with disabilities who face difficulties to move around the city, and therefore can not exercise their fundamental rights. The world of these people is still unknown, so including them in society is necessary, first, to explore their lives, feelings, problems and characteristics of movement, to then establish methods to evaluate the public space according to their needs. This thesis pursued this objective and was developed from a mixed and holistic approach. Citizens without autonomy presented different characteristics, definitions of autonomy, experiences, needs and proposals. Also, the problems they faced when moving were different and even their requirements to overcome them came into conflict, which would question the real scope of the concept of universal design. Therefore, it is worth noting that people without autonomy faced physical, social and personal barriers (to different degrees), but contrary to what is thought, the first barrier to overcome would be psychological and not physical. In other words, if the person is not psychologically prepared, they will not be able to go out to the street even though the streets and public transport are accessible. There are four main findings: perceptions of autonomy, the cyclical chain of requirements for displacements, the implicit hierarchy and the physical dilemma. Likewise, their patterns of displacement and spatial organization depended on their psycho-physical characteristics and the method they used to orient themselves spatially, so there would be a clear relationship between the following elements: the characteristics of people (speed, acceleration, patterns of organization and trajectories) and their interaction with the environment (types of obstacles, areas of influence and priority rules in circulation). Also, the quality of the public space and serendipity would influence the generation of micro-trips and the activities of the elderly. In the same way, the development of the thesis made it possible to propose the method of evaluation of inclusive proximity environments (EEPI in Spanish) that includes qualitative and quantitative criteria grouped into two levels of analysis: planning and operation. The method is the result of the application of in-depth interviews, observation and measurement of quantitative variables. Throughout this thesis has been able to know the feelings of people without autonomy and especially those with motor, visual and cognitive disability. And it can be pointed out that due to their lack of normality they coexist with sadness, uncertainty, depression, marginalization and forgetfulness. They consider themselves as second-class citizens and face continual personal conflicts. The analysed cases of disability are a subset of the existing ones, so the contribution of this thesis is only a fraction of knowledge within the immense scope of mobility. There is still a long way to go to vindicate these people and grant them real citizenship, at least in the context of Lima