Gramaticalización y cambio lingüístico en árabe. El caso de hattà en lengua clásica y dialectal

Els principals objectius d'aquesta tesi són, d'una banda, explorar les particularitats dels processos de gramaticalització i canvi lingüístic en àrab, i, d'altra banda, plantejar una proposta metodològica per a l'estudi del canvi lingüístic en aquesta llengua semítica, on s'integrin tant l'anàlisi diacrònica de la llengua clàssica com les dades sincròniques recollides dels dialectes. D'aquesta forma, hem analitzat els processos de canvi i gramaticalització de la partícula hattà (`fins', `fins i tot'), tant a l'àrab clàssic, des del segle VII fins al XX, com a les llengües vernacles. Pel que fa al fuṣhà, s'han analitzat 731 exemples de hattà al llarg de 1400 anys extrets d'un dels corpus històrics més complets de l’àrab, l'HADC, encara inèdit. L’estudi ha tingut en compte 30 variables diferents que s’han recollit en fitxes dins una base de dades relacional. Els resultats s’han presentat a través d’un esquema conceptual que presenta la vinculació semàntica de cada un dels sis valors de hattà, així com les trajectòries evolutives d’aquesta partícula en àrab clàssic. Aquest estudi ens ha permès detectar algunes de les particularitats dels processos de gramaticalització que aquesta llengua semítica experimenta. Per abordar l’anàlisi de les llengües vernacles, de caràcter sincrònica, en primer lloc s’han consultat les fonts escrites disponibles, com ara gramàtiques, diccionaris, recopilacions de textos i manuals d’aprenentatge de llengües; a continuació s´ha realitzat un treball de camp mitjançant entrevistes a, com a mínim, un informant de cada un dels 25 dialectes considerats. Amb aquestes dades, s’ha construït un mapa conceptual similar al realitzat per al fuṣhà. Aquest, no obstant, conté el triple de valors, 18 en total (front als 6 de l’àrab clàssic), i ens mostren que les trajectòries evolutives de hattà a les llengües vernacles son molt més extenses i variades. El contrast entre els dos esquemes conceptuals, el de l’àrab clàssic i el dels dialectes, ens ofereix un panorama més complet i significatiu dels mecanismes de canvi lingüístics existents en aquesta llengua. Això, en definitiva, constitueix la mostra més clara de la necessitat d’incloure ambdues manifestacions –llengua clàssica i dialectal– per a desenvolupar un estudi rigorós de l’àrab. Les conclusions més rellevants d’aquest estudi en relació amb el fuṣhà indiquen que, contràriament a una opinió molt generalitzada, sí existeix el canvi lingüístic a l’àrab clàssic. Tanmateix, també és cert que les trajectòries evolutives es veuen constretes tant per la pressió de la norma corànica com per la seva naturalesa de llengua essencialment escrita. Els resultats també revelen algunes de les particularitats dels processos de gramaticalització de l’àrab clàssic, com la marcada estratificació, persistència i divergència que, en ser més abundants, resulten menys significatives respecte als processos de gramaticalització que estan actius. En relació amb els dialectes, destaquem la gran varietat de valors que hattà adopta, així com els extensos recorreguts evolutius que presenta. Tots ells han estat recollits en un mapa conceptual realitzat a partir de conceptes dels estudis de gramaticalització i la Lingüística Cognitiva, així com mitjançant un contrast tipològic amb les trajectòries evolutives presents en altres llengües. Aquests resultats conformen, també, una de les majors implicacions d’aquesta tesi: la constatació que un apropament rigorós a aquesta llengua semítica ha de tenir present tant el fuṣhà com els dialectes, ja que els dos conformen el sistema de la llengua àrab.Los objetivos principales de esta tesis son, por una parte, explorar las particularidades de los procesos de gramaticalización y cambio lingüístico en árabe y, por otra parte, plantear una propuesta metodológica al estudio del cambio lingüístico en esta lengua semítica, en la que se integren tanto el análisis diacrónico de la lengua clásica como los datos sincrónicos recogidos de los dialectos. Para ello, hemos analizado los procesos de cambio y gramaticalización experimentados por la partícula hattà (`hasta', `incluso') tanto en árabe clásico, desde el siglo VII hasta el XX, como en las lenguas vernáculas. Para el fuṣhà se han analizado 731 ejemplos de hattà a lo largo de 1400 años extraidos de uno de los más completos corpus históricos del árabe, el HADC, todavía inédito. El estudio ha tenido en cuenta 30 variables diferentes que se han recogido en fichas recopiladas en una base de datos relacional. Los resultados se han expuesto a través de un esquema conceptual que presenta la vinculación semántica de cada uno de los seis valores de hattà así como las trayectorias evolutivas de esta partícula en árabe clásico. Asimismo, este estudio nos ha permitido detectar algunas de las particularidades de los procesos de gramaticalización que esta lengua semítica experimenta. Para abordar el análisis de las lenguas veráculas, de carácter sincrónico, en primer lugar se han consultado las fuentes escritas de que disponemos, como gramáticas, diccionarios, recopilaciones de textos y manuales de aprendizaje de lenguas; a continuación se ha desarrollado un trabajo de campo mediante entrevistas a al menos un informante de cada uno de los 25 dialectos considerados. Con todos estos datos se ha constituido otro mapa conceptual similar al desarrollado para el fuṣhà Este, sin embargo, contiene el triple de valores, 18 en total (frente a los 6 del árabe clásico), y nos muestran que las trayectorias evolutivas de hattà en las lenguas vernáculas son mucho más extensas y variadas. El contraste entre ambos esquemas conceptuales, el del árabe clásico y el de los dialectos, nos ofrece un panorama más completo y significactivo de los mecanismos de cambio lingúítico que se dan en esta lengua. Asimismo, constituye la muestra más clara de la necesidad de incluir ambas manifestaciones –lengua clásica y dialectal– para desarrollar un estudio riguroso del árabe. Las conclusiones más relevantes de este trabajo en relación con el fuṣhà indican que, contrariamente a una opinión muy generalizada, sí existe el cambio lingúístico en árabe clásico, si bien sus trayectorias evolutivas se ven constreñidas tanto por la presión de la norma coránica como por su naturaleza de lengua esencialmente escrita; unos limitantes del cambio lingüístico que es preciso tener en cuenta cuando abordamos el estudio de la lengua. Los resultados también revelan algunas de las particularidades de los procesos de gramaticalización en árabe clásico; por ejemplo, la marcada estratificación, persistencia y divergencia, que, al ser mucho más abundantes, resultan también menos significativas respecto a los procesos de gramaticalización que están activos. En relación con los dialectos destacamos la gran variedad de valores que hattà adopta así como los extensos recorridos evolutivos que presenta. Todos ellos se han recogido en un mapa conceptual desarrollado a partir de conceptos de los estudios de gramaticalización y la Lingüística Cognitiva, así como mediante un contraste tipológico con las trayectorias evolutivas encontradas en otras lenguas. Estos resultados conforman, a su vez, una de las mayores implicaciones del trabajo: la constatación de que un aceramiento riguroso a esta lengua semítica debe tener presente tanto al fuṣhà como a los dialectos, porque ambos conforman el sistema de la lengua árabe.The main objectives of this thesis are, on the one hand, to explore the particularities of grammaticalization and language change in Arabic, and on the other hand, to propose a methodology for the study of language change in this Semitic language, involving both the diachronic analysis of Classical Arabic and synchronic data collected from dialects. This work analyzes the processes of evolution and grammaticalization undergone by the particle hattà (‘until’, ‘even’) in Classical Arabic between the 7th and the 20th centuries and in the vernacular languages. 731 examples of hattà spanning 1400 years were analyzed in fuṣhà using one of the most complete historical corpora of the Arabic language, the HADC, still unpublished. The study considered 30 different variables that have been organized in a relational database. The results are presented in a conceptual map showing the semantic bonds of the six values of hattà, as well as the evolutionary trajectories of this particle in Classical Arabic. We were also able through this study to detect some of the specificities of grammaticalization in this Semitic language. To tackle the synchronic analysis of the vernacular languages, we first had to gather the available written sources, such as grammars, dictionaries, text compilations and language learning manuals. These sources were supplemented by field research, including at least one interview for each of the 25 dialects studied. The analysis of these sources produced another conceptual map, similar to the one developed for fuṣhà These have shown us that the vernacular languages have three times as many values of hattà (18 vs. 6), demonstrating that the evolution of this particle is more extensive and diverse in the dialects. The contrast between both conceptual maps gives us a wider and more significant overview of the linguistic mechanisms of the Arabic language. This is a clear demonstration that both expressions of this language –Classical and dialectal– must be included in order to develop a rigorous study of Arabic. The main conclusions regarding Classical Arabic are that, contrary to a very widespread belief, fuṣhà does in fact undergo language change; its evolution is however constrained by the Quranic norm and its attachment to the written form. Results also reveal some of the particularities of grammaticalization in Classical Arabic, such as the marked stratification, persistence and divergence: these three principles that allow us detecting ongoing grammaticalization, are far more numerous and long-lasting in Classical Arabic, and therefore hold less significance. Regarding the vernacular languages, of note are the great diversity of values attributed to hattà and the many evolutionary paths it has followed. All of these values have been gathered into a conceptual map, based on principles of grammaticalization and Cognitive Linguistics, as well as through a typological contrast with evolutionary trajectories found in other languages. These results form one of the principal claims of this work: that the rigorous study of this Semitic language requires that both Classical Arabic and the dialects be taken into account, as they together form the Arabic language system