Musculatura estabilitzadora de l’extremitat inferior: estudi de la influència de les sinèrgies musculars de la cama en relació a la patologia de turmell

El turmell és una articulació que registra un alt percentatge de lesions. Els individus afectats per lesions al turmell acostumen a mostrar alteracions de l’equilibri postural i de la capacitat de percebre l’articulació estable, cosa que fa augmentar el risc de patir de nou un esquinç al turmell, així com també s’han descrit alteracions en els patrons d’activació muscular de diferents grups musculars de la cama. Per aquest motiu s’han desenvolupat diferents protocols d’entrenament neuromotor orientats a disminuir el risc de patir una lesió al turmell, però malauradament fins avui, aquests han mostrat baixos nivells d’evidència i efectivitat. Aquesta tesi va tenir dos objectius principals: analitzar l’efectivitat d’un protocol d’entrenament neuromotor com a eina de prevenció sobre la millora de l’estabilitat dinàmica del turmell, i determinar la relació existent entre els nivells d’activació de la musculatura pèlvica i els de la musculatura estabilitzadora del turmell. Els resultats obtinguts en la realització dels estudis realitzats per aquesta tesi, indiquen que la realització d’un entrenament neuromotor tradicional orientat a la millora de l’estabilitat del turmell no va suposar un estímul suficient per obtenir millores en la capacitat d’equilibri de la mostra estudiada, i que la influència observada entre l’activació de la musculatura proximal de la cama i la pròpia del turmell, sembla indicar que la introducció d’exercicis d’entrenament específic de la musculatura estabilitzadora de la pelvis podria representar una eina interessant per la millora dels nivells d’estabilitat del turmell.El tobillo es una articulación que sufre un alto porcentaje de lesiones. Los individuos afectados por alguna lesión en esta región suelen mostrar alteraciones del equilibrio postural y de la capacidad de percibir la articulación estable, lo que aumenta el riesgo de sufrir de nuevo un esguince en el tobillo, así como se han descrito alteraciones en los patrones de activación muscular de distintos grupos musculares de la pierna. Por este motivo se han desarrollado diferentes protocolos de entrenamiento neuromotor orientados a disminuir el riesgo de sufrir una lesión en el tobillo, pero desafortunadamente hasta nuestro tiempo, han mostrado bajos niveles de evidencia y efectividad. Por estos motivos esta tesis tuvo dos objetivos principales: analizar la efectividad de un protocolo de entrenamiento neuromotor como herramienta de prevención sobre la mejora de la estabilidad dinámica del tobillo, y determinar la relación existente entre los niveles de activación de la musculatura pélvica y los de la musculatura propia del tobillo. Los resultados obtenidos en la realización de los estudios realizados para esta tesis, podemos concluir que la realización de un entrenamiento neuromotor tradicional orientado a la mejora de la estabilidad del tobillo no supuso un estímulo suficiente para obtener mejoras en la capacidad de equilibrio de la muestra estudiada, y que la influencia observada entre la activación de la musculatura proximal de la pierna y la propia del tobillo, parece indicar que la introducción de ejercicios de entrenamiento específico de la musculatura estabilizadora de la pelvis podría representar una herramienta interesante para la mejora de los niveles de estabilidad del tobillo.The ankle is a joint that undergoes a high percentage of injuries. People who have suffered from an injury can show some kind of imbalance according to postural balance and related to the ability to perceive joint stability, which increases the risk of suffering an injurie again. In addition, changes have been described in muscle activation patterns for those who have suffered an injury in this joint. All this data has led physiotherapists to design different neuromotor training programs to reduce the risk of injuring the ankle again. Unfortunately until now, there is very little scientific evidence about their effectiveness. For these reasons, this thesis had two main objectives: first, to analyse the effectiveness of a neuromotor training program as a prevention mechanism for improving the dynamic stability of the ankle, and second, to determine the relationship between the electromyographic activity of the hip muscles and the ankle muscles. Based on the results obtained in this thesis, we can conclude that the performance of a traditional neuromotor training program, with the aim of improving ankle stability, does not represent a sufficient stimulus to generate balance improvements in the sample studied. The influence observed between the proximal muscle activity and the ankle muscle activity, seems to show that it is necessary to introduce specific training based on the hip muscles, and this could represent an interesting tool for improving ankle stability