Ficcions del pluralisme. L’espai ficcional en les arts visuals contemporànies

Aquesta tesi doctoral investiga el vincle específicament contemporani que estableixen certes pràctiques artístiques visuals amb la ficció, entesa com a simulació o il•lusió de realitat. Les creacions artístiques visuals dels darrers anys reposen en un context que els empara sota la diferència, sense imperatius apriorístics. En aquest nou paradigma els límits entre les arts es fracturen, es dilueixen i el denominador comú, paradoxalment, sembla raure en la diferència. Atès el trencament dels seu vincle exclusiu amb l’acte de la visió, les arts visuals han radicalitzat la seva dependència cap a l’esfera teòrica, a la vegada que s’hi instaura una funció central de la paraula; és a dir, la seva permanent tendència a la traducció al llenguatge verbal. El present treball parteix d’aquesta premissa per plantejar la hipòtesi d’una narrativització de l’art: defensem que aquesta inserció de l’obra en un relat és fruit de la necessitat d’investir de contingut una obra que presenta la realitat de forma literal. En constant diàleg amb aquesta “irrupció de la realitat”, evocarem les pràctiques artístiques que generen el que anomenem un espai ficcional, és a dir, les coordenades i els indicis que converteixen l’obra en un relat que es desplega, en una postura novel•lesca. Analitzem aquesta qüestió des d’una perspectiva integradora d’elements de naturalesa textual i naturalesa recepcional, a través dels diferents espais de configuració i refiguració travessades per la vivència de l’experiència i la noció de temporalitat. Aquestes ficcions que generen no són fixades, no es poden llegir en un ordre sintàctic i ni tan sols tenen un ordre, una trama composta tal i com s’entén en un text literari i la figura del narrador es dilueix entre l’artista, la veu projectada, i el públic. L’espectador –el passejant– és convidat a buscar el camí del sentit lluny d’allò factual, en la dimensió dels mons possibles. Situat en el lloc oblic que emergeix de les ruïnes de la representació i dins d’aquest marge del discurs narrativitzat, aquest dispositiu ficcional de certes obres es presenta amb la voluntat de reomplir de contingut i transmissió d’experiència l’espai de l’art visual, com una forma de superació del conceptualisme i la possibilitat d’un nou compromís establert amb l’espectador per establir una nova comunicació inesgotable i que superi el caos de les coses ordinàries.This PhD research project analyzes the specific contemporary connection between fiction and visual arts. In the context of what Arthur Danto calls post-historical era the boundaries between arts have diluted. In this new paradigm, it becomes apparent that there are no stylistic or philosophical constraints. There is no special way works of art have to be. Since the breakdown of his relationship with the act of vision, visual arts have radicalized their dependence to theoretical sphere, establishing a central role of word. In this context and in constant dialogue with the "eruption of reality," some artists create fictions, works where spectators are invited to imagine beyond a factual fact. The focus of this research is to investigate what we call fictional space: the coordinates and signs that make emerge a story and that create a novelistic position. These are fictions that can not be read on a syntactic order, there is no plot composed and the figure of the narrator is diluted among the artist, the voice projected, and the public