Funcionament psicosocial en el trastom bipolar: Factors implicats i seguiment als 4 anys

El trastorn bipolar és una malaltia altament discapacitant i que té un gran impacte en la vida dels pacients. L’any 2007, el Programa de Trastorn Bipolar de l’Hospital Clínic juntament amb la col•laboració d’altres centres internacionals, va crear una escala anomenada Functioning Assessment Short Test (FAST). Aquest instrument va surgir com a resposta a la necessitat que existia, tant en la pràctica clínica com en la recerca, d’una escala clínica que avalués el funcionament psicosocial dels pacients amb trastorn bipolar. Existeixen moltes escales per mesurar el funcionament psicosocial en les poblacions psiquiàtriques però cap d’elles és específica pel trastorn bipolar. A més la utilització de diferents instruments de mesura i paràmetres de discapacitat al llarg de la literatura fan difícil la comparació entre estudis. A més, la FAST com a escala de mesura quantitativa del funcionament psicosocial té molts avantatges respecte les que s’han utilitzat fins al moment: a) està dissenyada per experts en trastorn bipolar; per tant, els ítems que s’exploren reflecteixen realment les àrees on els pacients presenten més dificultats; b) l’avaluació és clínica, per tant no només es basa en les respostes del pacient sinó també es complementa la información amb altres fonts (curs clínic, avaluació del psiquiatre, informació dels familiars...). D’aquesta manera es superen moltes fonts de biaix típiques dels instruments d’autoavaluació, com per exemple l’estat d’ànim concomitant a l’avaluació que pot afectar positiva o negativament les respostes que dóna el pacient; c) finalment, una altra avantatge és la facilitat i rapidesa en la seva aplicació que la fa idònia per ser utilitzada tant en context de recerca com en la pràctica clínica diària. Amb la validació de la FAST, l’any 2007 , coincidint amb la meva incorporació a l’equip, es va obrir un nou horitzó per explorar el funcionament en el trastorn bipolar amb aquesta nova escala i respondre preguntes que fins ara no quedaven clares en la literatura. Així doncs, el primer pas va ser vincular-me en un estudi que ja estava iniciat, on s’avaluava el funcionament dels pacients amb trastorn bipolar en els tres estats diferents de la malaltia: eutímia, depressió i (hipo)mania en comparació amb un grup de controls sans. En aquest estudi, es va comprovar que la simptomatologia depressiva era més discapacitant que la maníaca però també es va observar que els pacients eutímics presentaven dificultats en el funcionament psicosocial. Amb el segon estudi (es va comparar una mostra de pacients eutímics dividits en funció de la tipologia diagnòstica (subtipus I vs. subtipus II) ja que revisant la literatura no quedava clar fins a quin punt aquest factor podria influenciar el funcionament psicosocial dels pacients eutímics. Finalment i aprofitant que l’escala FAST permet avaluar tant el funcionament global com també l’estudi de dominis específics del funcionament psicosocial, es va portar a terme un tercer estudi per tal d’analitzar quines variables clíniques i neurocognitives podrien ser les que impacten en el funcionament psicosocial dels pacients amb trastorn bipolar. Aquest estudi, respecte als dos anteriors introdueix com a novetat les variables neurocognitives així com també un disseny longitudinal amb un seguiment als Quatre anys