La gestió i la comunicació en l'accés a les universitats de Catalunya

A partir de les teories sobre la demanda social de l'escola francesa de Chevalier i Loschak que afirmen, entre altres qüestions, que tota política pública resulta substancialment inamovible quan els operadors públics que en són responsables es troben satisfets amb la seva oferta, aquesta tesi doctoral planteja la hipòtesi que la política d'accés a les universitats públiques catalanes entre 1987 i 1997, que ha generat -i general- una insatisfacció objectiva en una part important de la ciutadania demandant (la que no va accedir a una plaça o no va accedir a la que va sol·licitar), s'ha mantingut invariable a causa de la satisfacció subjectiva dels operadors públics (universitats i Administració).La introducció, històrica i de caràcter general, sobre les institucions universitàries serveix de base a la descripció, més profunda i detallada, del sistema universitari català emergent després de la recuperació de l'autogovern l'any 1980, per a la qual s'ha comptat amb la documentació inèdita de l'arxiu del Consell Interuniversitari de Catalunya. Els perfils de la política pública es reconstrueixen també diacrònicament amb l'exposició de l'evolució demogràfica i econòmica. Aquesta va coincidir amb el fenomen del creixement accelerat de la demanda d'estudis superiors, cosa que va provocar diverses iniciatives públiques per satisfer-la , com van ser la multiplicació de places, de centres i d'estudis, per una banda, i la racionalització de tot el procés de gestió de l'accés a la universitat, per una altra.Així, les universitats i la Generalitat de Catalunya, es van veure obligades a articular formes de comunicació que fessin possible una optimització de recursos (places universitàries). De tot això resulta una reorganització operativa dels processos, basada en la cooperació de tots els actors i la unificació completa de protocols de treball, que és objecte d'una completa descripció tècnica que tanca la part descriptiva de la tesi. Per demostrar la satisfacció dels operadors públics amb aquesta unificació gestora, la investigació utilitza tres tècniques: en primer lloc un qüestionari ad hoc, aplicat sobre els titulars dels òrgans amb funcions de comunicació externa a les universitats (en els casos que s'ha considerat insuficient s'ha complementat amb la tècnica de l'entrevista); en segon lloc, l'anàlisi de las memòries institucionals anuals de les universitats; i, per últim, les informacions que sobre accés a la universitat s'han publicat en premsa escrita.La informació institucional demostra un grau elevadíssim de satisfacció, i les dades revelen que les informacions recollides dels mitjans de comunicació social presenten en un 85% valoracions positives (del 15% romanent -negatives o neutres- cap es qüestiona la legitimitat del sistema de gestió de places universitàries).Després de la demostració empírica de la radical contradicció entre una demanda objectivament insatisfeta (s'adjunten els quadres cronològics) i una oferta subjectivament satisfeta, es constata el manteniment inalterat de la política d'accés a les universitats públiques catalanes al llarg de l'últim decenni del segle XX.Des d'un punt de vista de teoria de la comunicació, seria d'aplicació un dels quatre models de relacions públiques descrit per Grunig, concretament aquestes institucions utilitzen el model de la informació pública d'Ivy Lee per disseminar la informació.La tesi conclou amb una exposició dels factors que poden explicar el fenomen particular demostrat, a partir de relacionar un conjunt de subhipotèsis que emergeixen del resultat mateix de la investigació empírica..A partir de las teorías sobre la demanda social de la escuela francesa de Chevalier y Loschak, que afirman, entre otros extremos, que toda política pública resulta substancialmente inamovible cuando sus operadores públicos responsables se encuentran satisfechos con su oferta, esta tesis doctoral plantea la hipótesis que la política de acceso a las universidades públicas catalanas entre 1987 y 1997, que ha generado -y genera- una insatisfacción objetiva en una parte importante de la ciudadanía demandante (los que no accedieron a plaza o no lo hicieron a la que solicitaron), se ha mantenido invariable a causa de la satisfacción subjetiva de los operadores públicos (universidades y administración).La introducción, histórica y de carácter general, sobre las instituciones universitarias, sirve de base a la descripción, más profunda y detallada, del sistema universitario catalán emergente tras la recuperación del autogobierno en 1980, para la cual se contó con la documentación inédita del archivo del Consell Interuniversitari de Catalunya. Los perfiles de la política pública se reconstruyen también diacrónicamente con la exposición de la evolución demográfica y económica. Esta coincidió con el crecimiento acelerado de la demanda de estudios superiores, y que provocó las diversas iniciativas públicas para dar satisfacción a dicha demanda, como fueron la multiplicación de plazas, de centros y de estudios, por un lado, y la racionalización de todo el proceso de gestión del acceso a la universidad.Así, las universidades y la Generalitat de Catalunya, se vieron obligadas a articular formas de comunicación que hicieran posible una optimización de recursos (plazas universitarias). Todo ello dio como resultado una reorganización operativa de los procesos, basada en la cooperación de todos los actores y la unificación completa de protocolos de trabajo, la cual es objeto de una completa descripción técnica que cierra la parte descriptiva de la tesis. Para demostrar la satisfacción de los operadores públicos con dicha unificación gestora, la investigación usa tres técnicas: en primer lugar un cuestionario ad hoc, aplicado sobre los titulares de los órganos con funciones de comunicación externa en las universidades (en los casos que se ha considerado insuficiente se ha complementado con la técnica de la entrevista); en segundo lugar, el análisis de las memorias institucionales anuales de las universidades; y, por último, las informaciones que sobre acceso a la universidad se han publicado en prensa escrita.La información institucional demuestra un grado elevadísimo de satisfacción, y los datos revelan que las informaciones recogidas de los medios de comunicación social presentan en un 85% valoraciones positivas (del 15% restante -negativas o neutras- ninguna se cuestiona la legitimidad del sistema de gestión de plazas universitarias).Tras la demostración empírica de la radical contradicción entre una demanda objetivamente insatisfecha (se adjuntan los cuadros cronológicos) y una oferta subjetivamente satisfecha, se constata el mantenimiento inalterado de la política de acceso a las universidades públicas catalanas a lo largo del último decenio del siglo XX.Desde un punto de vista de teórico de comunicación, sería de aplicación uno de los cuatro modelos de relaciones públicas descrito por Grunig, concretamente estas instituciones utilizan el modelo de la información pública de Ivy Lee, para diseminar la información.La tesis concluye con una exposición de los factores que pueden explicar el fenómeno particular demostrado, así como relacionando un conjunto de subhipótesis que emergen del propio resultado de la investigación empírica.This doctoral thesis presents the hypothesis that the policy of University admission in Catalonia between 1987 and 1997, that has generated -and generates- an objective dissatisfaction in an important part of the citizenship plaintiff (the one that were not accept or had not been allocated to the wanted place), has been maintained invariable on account of the subjective satisfaction of the public organization (Universities and Civil Service). It is based on on the theories on the social demand of the French school of Chevalier and Loschak that affirm, among others questions, that all public policy turns out to be substantially immovable when the public organization are satisfied with its offering.The unpublished documents of the Inter-University Council of Catalonia (CIC) are the source of the introduction, historical and general, on the university institutions, which is the base of the deepest and detailed description of the Catalan University system, emerging after the recovery of the self-government in 1980.The profiles of the public policy are reconstructed also diachronically, with the exposition of the economic and demographic evolution. This evolution agrees with the phenomenon of the accelerated growth of the demand of University degrees, what caused some public iniciatives to satisfy this demand, such as, on the one hand, the increasing of the number of seats, centers and degrees and, on the other hand, the rationalization of the pre-enrolment process. Thus, the Universities and the Generalitat of Catalonia (autonomous government), were forced to articulate different ways of communication that made possible an optimization of resources (university seats). The descriptive part of the thesis is closed by a complete technical description of the operating re-organization of the processes, based on the cooperation of all the actors and the complete unification of job protocols.The research uses three techniques to show the satisfaction of the public users with this unification managing: First, a questionnaire ad hoc applied to the heads of the organs with external functions of communication from the Universities (in the cases that it has been considered insufficient, they were completed with an interview). Second, the analysis of the annual institutional memories of the Universities. Three and last, the information published in written press about University admission. The institutional report shows a high degree of satisfaction, and the data reveal that the information collected in the social media of communication present 85% positive appraisals (none questioned the legitimacy of University admission system in the negative or neutral remainder 15%)The stable maintenance of the policy of University admission of Catalan Universities is verified along the last decade of the XXth century, after the empirical demonstration of the radical contradiction between an objectively dissatisfied demand (the chronologic pictures are included) and a subjectively satisfied offering.From the point of view of communication theory, one of the four models of public relations described by Grunig would be of application. Specifically these institutions use the model of public information of Ivy Reads to disseminate the information. The thesis concludes with an exposition of the factors that can explain the particular shown phenomenon, and the relating of an assembly of subhipothesis that emerge from the results of the empirical research