Dels abandonats pels déus i pels homes: La veu melodiosa, de Montserrat Roig

En perfecta harmonia amb l’evolució de la literatura catalana de postguerra, que en els anys vuitanta experimenta l’afluència de nous temes i projectes estètics i ideològics, apareix publicat el 1987 La veu melodiosa, de Montserrat Roig. Tot i que l’autora comença a publicar a partir dels setanta, aquesta novel·la i el recull de vuit contes que la segueix, El cant de la joventut (1989) tanquen la seua trajectòria literària amb un gir envers noves formes d’expressió en consonància amb els interessos que predominen en la dècada dels vuitanta. La veu melodiosa es manifesta com una obra de maduresa que troba en el llenguatge simbòlic el vehicle idoni per a la crítica d’un societat i un temps, la Barcelona dels anys seixanta, que adquireix dimensions mítiques en la figura de l’Espardenya, el jove sense nom que, com el Job bíblic, clama en la nit per totes les víctimes i els desheretats de la fortuna. L’objecte d’anàlisi de la meua comunicació serà, doncs, aquesta lúcida i malencòlica reflexió sobre la presència abassegadora del mal en els fets dels homes, tan ben perfilada en la universalitat de mites com el relat sagrat dels orígens o l’aventura de l’heroi. Per acabar, establirem la importància de Montserrat Roig entre les noves generacions dels vuitanta