Del jo al nosaltres: testimonis del feminisme català durant la Transició

L’objectiu d’aquest article és fer una aproximació al moviment feminista dels anys setanta en el context català, en relació amb la seua incidència en la reorganització de l’espai públic i mediàtic que es va efectuar a l’Estat espanyol durant la Transició. En aquest sentit, l’estudi se centra en el paper de les veus pioneres que trenquen el silenci imposat i duen a terme estratègies per fer-se visibles i reivindicar un paper actiu i autònom en el panorama polític i sociocultural del moment, que es materialitza el 1975 però procedeix de moviments subversius i sovint clandestins encetats a finals de la dècada dels seixanta. Així, farem referència als diversos grups que esdevenen la gènesi d’un futur moviment feminista organitzat; a les relacions tempestuoses entre el feminisme radical i el de doble militància; el compromís d’activistes com Lídia Falcón, Teresa Pàmies, M. Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, i les diferències de perspectiva entre elles; les publicacions, jornades i campanyes que lluiten per donar imatge i veu al moviment d’emancipació de la dona, etc. D’aquest panorama, prestarem una atenció especial a les Jornades Catalanes de la Dona (1976), al volum autobiogràfic que les narra, de Teresa Pàmies (El maig de les dones) i a la trajectòria mediàtica i literària de Montserrat Roig, que amb M. Aurèlia Capmany és una de les primeres a envair l’espai públic i a prendre la paraula en l’àmbit polític i cultural amb un discurs enfrontat a l’oficial