No [u] límit

Quan s’arriba a la Cova Solera per primera vegada, no es pot evitar de sentir un profund sentiment de desolació. Ja no només per aquell enorme forat, com una gran ferida feta a la terra que arribem a apreciar de tant que ens impressiona, sinó també per tot el que hi ha al seu voltant. Com s’ha arribat a aquí? Com es va decidir la implantació de l’enreixat de línies elèctriques? En quines circumstàncies es va permetre la construcció d’habitatges totalment aïllats dels nuclis urbanitzats? Perquè l’abandó de l’agricultura va sempre associat a descampats del perímetre urbà o en el millor dels casos a creixements urbans dispersos? Existeix algun límit a la perforació de la terra, o la promesa d’una suposada restauració ha donat en algun moment carta blanca al negoci (i necessitat) d’extracció? Els polígons industrials són positius per a les poblacions, però s’han de deixar implantar sobre el territori de qualsevol manera? Suposem les coses van anar succeint sense cap planificació prèvia, i no és fins ara que ens adonem de l’abús al que s’ha sotmès la Cova Solera. Què es pot fer en un lloc així? Per a qui i per a què? Quines intencions hi ha des de l’ajuntament? Són les encertades? No podem evitar de plantejar-nos, com era aquest lloc fa 100 anys, quan la ciutat estava a l’altra banda de la riera, quan el forat formava part d’una serra, i la seva vegetació formava part d’un ecosistema complet. És encertat intentar recuperar en aquell tros de terreny un paisatge que ara es trobaria desconegut mirant al seu voltant i no reconeixent rés del que hi havia quan en va marxar? No seria tant o més artificial que el que hi ha ara? Quines són en el 2008 les necessitats de la ciutat que fan que avui sigui important recuperar la Cova Solera? Preguntes i més preguntes, que finalment troben resposta, i que fan que el projecte aconsegueixi captar el nostre interès. Potser sí que el lloc té un potencial; potser sí que Cova Solera pot satisfer unes necessitats econòmiques, socials i ambientals sense que cap d’elles trepitgi l’altra. Hores de reflexió i treball han provocat que aquell espai que inicialment vèiem marginal sigui ara per a nosaltres una part imprescindible de Rubí