El Sistema normatiu urbanístic

Del llatí urbs, urbis, ciutat, l’urbanisme és una branca del coneixement que estudia l’assentament de la població en l’espai amb la finalitat de millorar la seva qualitat de vida. Segons la definició del Diccionari de la Reial Acadèmia, l’urbanisme és “conjunt de coneixements que es refereixen a l’estudi de la creació, el desenvolupament, la reforma i el progrés de les poblacions amb vista a les necessitats materials de la vida humana”. Si bé tant l’arrel etimològica com la definició d’urbanisme fan referència a la ciutat i a les poblacions, la problemàtica urbana ha sobrepassat el perímetre físic dels nuclis urbans per afectar al territori que ens envolta. Això fa que en l’actualitat l’urbanisme no es limiti a l’estudi dels pobles i de les ciutats sinó que abasti totes les qüestions relacionades amb l’ús del territori en el seu conjunt. La paraula urbanisme va ser utilitzada per primer cop per l’enginyer català Ildefons Cerdà, autor del projecte de l’Eixample de Barcelona, aprovat l’any 1860 i que l’any 1868 va publicar la seva Teoria general de la urbanització. Aquesta denominació no va, però, popularitzar-se i cal esperar a l’any 1910 per trobar-la incorporada al lèxic dels autors francesos. L’urbanisme té una dimensió filosòfica o política en la qual s’expressen les diverses concepcions existents sobre les condicions de la vida humana i les seves formes de concreció espacial. I té sobretot una dimensió tècnica. Des d’aquesta darrera perspectiva, que és la que aquí ens interessa, l’urbanisme és una disciplina integrada pel conjunt de coneixements i d’instruments operatius necessaris per materialitzar els objectius de perfecció i qualitat de vida formulats en el nivell filosòfic i polític. Aquesta funció instrumental de l’urbanisme al servei dels ideals de vida explica que les diverses alternatives i mecanismes tècnics que aporta la disciplina urbanística, cal tenir en compte que la ciutat conté totes les manifestacions de la vida urbana, normalment en l’estadi més avançat (investigació científica, cultura, sanitat, lleure...) A la ciutat cristal·litzen, en efecte, totes les relacions humanes, econòmiques, polítiques, socials i culturals; hi és present tota l’obra de l’home. La ciutat és l’expressió física, espacial, de la societat, en la qual es reflecteixen la seva estructura econòmica, política, social i les seves relacions