Comportament dels carburs cimentats enfront la corrosió

La presència dels carburs cimentats en la industria ha agafat força al llarg del segle XX gràcies a les qualitats mecàniques que aporta. Compost per una fase ceràmica que aporta duresa, i una fase metàl·lica (o lligand) que aporta tenacitat, el metall dur s’ha posicionat com la millor opció per als àmbits de la mineria i el conformat de metalls. Aquestes propietats venen definides per les quantitats de cada fase de les que es compongui juntament amb la microestructura del material. Però l’ús en servei no només depèn de les seves propietats mecàniques, sinó que també depèn del medi corrosiu on es dugui a terme l’activitat. El principal objectiu del treball és establir una metodologia per induir dany per corrosió de manera controlada en dos qualitat de metall dur diferents, 10CoUF i 9NiF, per així observar la influència a la resistència a la fractura i analitzar-ne les superfícies de trencament. La resistència a la corrosió d’ambdós qualitats s’ha dut a terme mitjançant la pèrdua de pes en assajos d’immersió, on es recrea les condicions de treball mineres amb aigua sintètica de mina, i paral·lelament, mitjançant assajos de polarització potenciodinàmica. La resistència a la fractura s’ha avaluat amb assajos de flexió a quatre punts. S’han analitzat les superfícies de trencament de les mostres mitjançant microscòpia electrònica de rastreig (SEM). Les pèrdues de pes i els resultats de polarització han estat comparats amb els resultats obtinguts de l’estudi de les mateixes mostres, però emprant una dissolució que simula aigua de mar com a medi corrosiu. Els resultats indiquen que la qualitat de cobalt és més sensible a la corrosió. La qualitat de níquel mostra una resistència notablement més alta tan a la corrosió com a la fractura al llarg de tots els temps d’exposició al medi. El medi corrosiu és decisiu en les propietats de les mostres utilitzades, especialment en el cobalt, on les diferències han sigut més amplies